25 de novembre de 2008

Silenci i solitud


Crec que és Nietzsche l'autor de la següent sentència: el valor d’una persona es mesura per la quantitat de silenci i de solitud que és capaç de resistir. Avui m'ha vingut al cap i he arribat a la conclusió que per valorar el silenci cal instrucció. Em sembla que la majoria de les persones no poden accedir gratuïtament al silenci i, quan s'hi troben, sovint els pesa i no el suporten. Probablement per això estem immersos en una cultura del soroll. Perquè el soroll atueix, droga. Tampoc, llevat de casos patològics, els meus contemporanis gaudeixen especialment amb la solitud. Potser també cal una educació per fer-se companyia un mateix...

Aquest pensament m’ha aparegut a mitja classe de la tarda. A propòsit d’una pregunta, he recordat als alumnes que quan jo tenia 10 anys a l’escola em feien estar gairebé dues hores al dia en silenci, amb un llibre de text al davant preparant les lliçons de l’endemà. No ens deixaven ni tan sol fer deures d’escriure. Entre els 10 i els 15 anys aquest va ser un costum imposat i quotidià. Estic ben segur que aquesta instrucció ha estat capital per a la meva capacitat de concentració i també per al gaudi tant de la música com de la reflexió. Potser no estaria de més recuperar aquesta formació. Potser no hi hauria tants dèficits d'atenció com es diagnostiquen actualment.

Relacionat amb aquesta qüestió me n'ha seguit una altra que crec que hi té molt a veure. Quan pregunto als meus alumnes si els agrada la música solen contestar-me gairebé sempre que sí, que molt. Quan a continuació els demano quanta estona dediquen a escoltar música a la setmana sense fer res més, baixen els ulls i reconeixen que pràcticament cap. Crec que no escolten música sense fer res més perquè en el fons no suporten el silenci. I potser també pel fet que sovint la música cal escoltar-la en solitud. I no s'aguanta massa estona de solitud...

I és que el silenci i la solitud són germans
.