No m’ho volia creure però al final m’he hagut de rendir a l’evidència: es veu que el Departament d’Interior ha remodelat les seves oficines d’acord amb les creences del feng shui. L’expressió feng-shui vol dir literalment en xinès “vent i aigua” i es tracta d’una mena de disciplina o religiositat xinesa que té més de 4.000 anys d’antiguitat. Aquesta disciplina i la seva pràctica artística ensenya a les persones a harmonitzar l’energia o tx’i amb l’ambient que l’envolta. Aquesta religiositat –no sé si és ben propi de la cultura xinesa parlar de “religió”—també té les seves narracions mítiques d’origen i els seus fundadors. Segons aquestes narracions un rei bruixot anomenat Fu Hsi va ser el primer que va transmetre al món el coneixement del primer bagua, anomenat “el cel anterior”. Un altre rei fetiller anomenat Yü --que va fundar la rimera dinastia imperial xinesa (2.200 aC) i en va ser, lògicament, el primer emperador-- va revelar als humans el bagua del "cel posterior". El bagua és una mena de geometria que permet identificar les zones físiques que es corresponen a determinats esdeveniments.
A l’Occident actual el feng shui és un conjunt de pràctiques de lectura, interpretació i intervenció en les relaciones entre les energies presents en un lloc (sigui natural o construït) i l’energia emanada dels éssers que hi habiten. El feng shui ens revela com evitar o atenuar l’energia bloquejada o sha i facilitar el moviment del tx’i o energia fluent. És curiós que un dels conceptes de la física més difícils de definir i d’entendre – la idea d’energia—sigui utilitzat tan sovint d’una manera tan profusa per les ofertes orientalitzants i admesa sense cap mena de crítica o de petició de precisió.
Bé, el cas és que el feng shui va passar per molts vicissituds, decadències i renaixements fins que l’any 1949 els comunistes xinesos el van prohibir definitivament. No deixa de ser curiós que les escorrialles d’aquella avantguarda del proletariat que ens havia de dur al paradís sobre la terra siguin els qui ara conformen la conselleria d’acord amb els principis que fan que el tx’i o energia vital flueixi de manera harmònica entre les persones que hi treballen. I jo que em pensava que eren laics!
D’altra banda, anit, en una revista dedicada a la salut, l’exercici físic i la dietètica vaig llegir un article de l’Aisha Miró sobre la recerca del propi om. Cantava les excel·lències del ioga, de la meditació i de la retrobada del propi equilibri psíquic. Que això li havia canviat la vida. I ens invitava a tots a provar-ho per la serenitat i la manera contemplativa de viure que se’n derivava.
Respecto profundament aquestes visions i vivències orientals que tant contrasten aparentment amb la nostra tradició cultural. A partir del moment en què sabem que la raó no ho soluciona tot, que la línia entre el que és racional i irracional depèn de la mateixa raó (jutge i part en la decisió, cosa sospitosa sempre), que “creiem” que la raó raona bé (primat de la fe o confiança sobre la racionalitat estricte) i que les emocions no són un destorb de la racionalitat sinó probablement el seu fonament (com defensa la neurologia actual) no és lícit bandejar a priori la dimensió religiosa de l’ésser humà.
Ara bé... ¿què hauria passat si un conseller hagués decidit fer beneir les oficines per un capellà o hagués posat alguna imatge de sants o santes en un departament? O hagués proposat una missa d’inauguració del curs, voluntària, naturalment? O què hauria passat si en una revista de dietètica i exercici físic algú hagués proposat d’escriure un article sobre els avantatges per a la salut i la convivència humana de l’oració mental cristiana o hagués fet propaganda de recessos per fer exercicis espirituals seguint la tècnica de meditació ignasiana? O si explicava la tècnica de la pregària contemplativa “por anélitos”? O si proposava alguns dels consells de Sant Pau sobre la manera de comportar-se i pregar dels primers cristians com a ideal de salut psíquica i social? ¿Em publicarien un article sobre els monestirs actuals on viuen monjos i monges contemplatius que canten, contemplen i practiquen l’oració mental en un oasi de silenci i de pau i on sovint tots hi som convidats a passar uns dies sense necessitat d’explicitar les nostres creences? Els fruits de serenitat i de contemplació que podem obtenir procedents de la nostre pròpia tradició cultural poden ser perfectament equiparables o idèntics a les formes orientals que, sempre a la baixa, és a dir, sense totes les exigències morals que presenten en el seu àmbit, i separades del seu context, més aviat semblen articles de consum en el mercat de la credulitat que no pas altra cosa.
Un vell monjo, d’aquests que tenen els ulls clars de pau i un somriure obert de serenitat on s’intueix un alt grau de benestar i fins i tot de felicitat em va dir fa temps que quan es perdia la Fe, sovint les persones es tornaven crèdules. Aleshores no ho vaig entendre del tot. Aquestes lectures m'han portat el vell monjo a la memòria.
Potser sí. Potser hem passat d’una societat creient a una societat crèdula.