30 de març del 2008

"Feng-shui" i la recerca del "om"


No m’ho volia creure però al final m’he hagut de rendir a l’evidència: es veu que el Departament d’Interior ha remodelat les seves oficines d’acord amb les creences del feng shui. L’expressió feng-shui vol dir literalment en xinès “vent i aigua” i es tracta d’una mena de disciplina o religiositat xinesa que té més de 4.000 anys d’antiguitat. Aquesta disciplina i la seva pràctica artística ensenya a les persones a harmonitzar l’energia o tx’i amb l’ambient que l’envolta. Aquesta religiositat –no sé si és ben propi de la cultura xinesa parlar de “religió”—també té les seves narracions mítiques d’origen i els seus fundadors. Segons aquestes narracions un rei bruixot anomenat Fu Hsi va ser el primer que va transmetre al món el coneixement del primer bagua, anomenat “el cel anterior”. Un altre rei fetiller anomenat --que va fundar la rimera dinastia imperial xinesa (2.200 aC) i en va ser, lògicament, el primer emperador-- va revelar als humans el bagua del "cel posterior". El bagua és una mena de geometria que permet identificar les zones físiques que es corresponen a determinats esdeveniments.

A l’Occident actual el feng shui és un conjunt de pràctiques de lectura, interpretació i intervenció en les relaciones entre les energies presents en un lloc (sigui natural o construït) i l’energia emanada dels éssers que hi habiten. El feng shui ens revela com evitar o atenuar l’energia bloquejada o sha i facilitar el moviment del tx’i o energia fluent. És curiós que un dels conceptes de la física més difícils de definir i d’entendre – la idea d’energia—sigui utilitzat tan sovint d’una manera tan profusa per les ofertes orientalitzants i admesa sense cap mena de crítica o de petició de precisió.

Bé, el cas és que el feng shui va passar per molts vicissituds, decadències i renaixements fins que l’any 1949 els comunistes xinesos el van prohibir definitivament. No deixa de ser curiós que les escorrialles d’aquella avantguarda del proletariat que ens havia de dur al paradís sobre la terra siguin els qui ara conformen la conselleria d’acord amb els principis que fan que el tx’i o energia vital flueixi de manera harmònica entre les persones que hi treballen. I jo que em pensava que eren laics!

D’altra banda, anit, en una revista dedicada a la salut, l’exercici físic i la dietètica vaig llegir un article de l’Aisha Miró sobre la recerca del propi om. Cantava les excel·lències del ioga, de la meditació i de la retrobada del propi equilibri psíquic. Que això li havia canviat la vida. I ens invitava a tots a provar-ho per la serenitat i la manera contemplativa de viure que se’n derivava.

Respecto profundament aquestes visions i vivències orientals que tant contrasten aparentment amb la nostra tradició cultural. A partir del moment en què sabem que la raó no ho soluciona tot, que la línia entre el que és racional i irracional depèn de la mateixa raó (jutge i part en la decisió, cosa sospitosa sempre), que “creiem” que la raó raona bé (primat de la fe o confiança sobre la racionalitat estricte) i que les emocions no són un destorb de la racionalitat sinó probablement el seu fonament (com defensa la neurologia actual) no és lícit bandejar a priori la dimensió religiosa de l’ésser humà.

Ara bé... ¿què hauria passat si un conseller hagués decidit fer beneir les oficines per un capellà o hagués posat alguna imatge de sants o santes en un departament? O hagués proposat una missa d’inauguració del curs, voluntària, naturalment? O què hauria passat si en una revista de dietètica i exercici físic algú hagués proposat d’escriure un article sobre els avantatges per a la salut i la convivència humana de l’oració mental cristiana o hagués fet propaganda de recessos per fer exercicis espirituals seguint la tècnica de meditació ignasiana? O si explicava la tècnica de la pregària contemplativa “por anélitos”? O si proposava alguns dels consells de Sant Pau sobre la manera de comportar-se i pregar dels primers cristians com a ideal de salut psíquica i social? ¿Em publicarien un article sobre els monestirs actuals on viuen monjos i monges contemplatius que canten, contemplen i practiquen l’oració mental en un oasi de silenci i de pau i on sovint tots hi som convidats a passar uns dies sense necessitat d’explicitar les nostres creences? Els fruits de serenitat i de contemplació que podem obtenir procedents de la nostre pròpia tradició cultural poden ser perfectament equiparables o idèntics a les formes orientals que, sempre a la baixa, és a dir, sense totes les exigències morals que presenten en el seu àmbit, i separades del seu context, més aviat semblen articles de consum en el mercat de la credulitat que no pas altra cosa.

Un vell monjo, d’aquests que tenen els ulls clars de pau i un somriure obert de serenitat on s’intueix un alt grau de benestar i fins i tot de felicitat em va dir fa temps que quan es perdia la Fe, sovint les persones es tornaven crèdules. Aleshores no ho vaig entendre del tot. Aquestes lectures m'han portat el vell monjo a la memòria.

Potser sí. Potser hem passat d’una societat creient a una societat crèdula.

29 de març del 2008

L'Alhambra i els estils d'aprenentatge


He estat a l’Alhambra dues vegades. A la primera hi vaig anar pel meu compte i he de confessar que després de donar voltes per tot el recinte vaig sortir-ne sense haver entès gairebé res. De fet enlloc no hi ha cartells explicatius. La museografia d’aquest conjunt patrimonial no és que sigui dolenta o limitada: senzillament no existeix. Només vaig endur-me el record d’una certa sensualitat quan em vaig asseure en un pati interior dels palaus nassarites –que, per cert, no devia tenir gaire interès artístic perquè els visitants no s’hi entretenien gaire--. Va ser allí que per uns moments vaig intuir que el soroll de l’aigua de la font, el verd, la fresca –era l’estiu—i un cert silenci juntament amb el joc de llums i ombres del sol entre les fulles dels arbres havien de tenir una importància cabdal per entrar en el misteri de fons d’aquesta creació civil islàmica.

Hi he tornat fa poc. I he estat conscient una altra vegada que el meu estil d’aprenentatge no aconsegueix construir informació a base de retalls inconnexos. Jo havia explicat l’Alhambra i havia llegit capítols de llibres d’història de l’art sobre aquest conjunt patrimonial. Però mai no havia acabat de fer-me’n una idea completa i estructurada. Vaig decidir, doncs, que aquesta vegada em pagava una visita guiada. I, efectivament, vaig comprovar que per a mi continua essent la millor activitat inicial per al meu estil d’aprendre. ¿Ho és per a tothom? Probablement no.

El guia va saber triar l’essencial, va ordenar la visita per nuclis de significat diferents (visió general al dessota la Porta de la Justícia, Alcassaba, palaus nassarites, Palau de Carles V, Torre de la captiva i Generalife), amanint l’explicació dels nuclis amb anècdotes que ajudaven a fixar el record, i ornamentant-la amb aquells tocs d’humor típicament surenys i malauradament inimitables. També va saber saltar-se el que no era essencial (el pati de la Lindaraja, per exemple). En fi, un model introductori al contingut del conjunt monumental didàcticament perfecte.

Vaig sortir de la visita –que va durar unes tres hores—amb una panorama complet al cap. El que sabia a fragments (el pati dels lleons per una banda, el Mexuar per l’altra, el jardí de la sultana, etc. ) començava a estar articulat. Ara, em vaig dir, no només puc ja aprendre l’Alhambra, aprofundint en cadascun dels seus nuclis, sinó que estic en disposició de pensar com fer-ne la didàctica segons el context i objectius precisos que calguin en l’alumnat potencial que pugui tenir al davant.

Ara sé quin seria el discurs didàctic amb el qual muntaria la seqüència de les activitats d’aprenentatge. Començaria exposant, pel que fa a l’Alhambra, què és, on és i l’etimologia del seu nom. Primer diria i faria treballar que l’Alhambra és un conjunt monumental islàmico-cristià dels segles XIII-XVI (hi ha una palau cristià i una església) que s’alça al damunt d’un pujol des del qual domina la ciutat de Granada. Continuaria dient que el riu Darro, abans d’arribar en aquesta ciutat al junyent amb el Genil , passa per una vall que deixa a l’esquerra el pujol de Sabica – i repetiria que és el lloc on s’alça el conjunt de l’Alhambra--

...i a la dreta un altre pujol
on s’escampa el barri de l’Albayzin.

Continuaria exposant que el nom d’Alhambra procedeix de alqala hamrá que en àrab vol dir “Castell vermell”, probablement pel to ferruginós de dels materials de les seves muralles. Potser podria introduir l’anècdota segons la qual es construïa de dia i també de nit, a la llum de torxes. Els qui ho veien de lluny a plenes fosques només percebien murs vermells de foc.

En definitiva, vaig verificar un cop més que el meu mètode d’aprendre precisa anar del que és general al particular i que em costa molt passar del que és concret al que és més global. I també he verificat que la mediació d’una persona que hi entengui i que sigui didàctica continua essent imprescindible per comprendre i aprendre.

Certament no nego pas que pot ser útil “aprendre a aprendre”. I a tots ens cal saber gestionar l’aprenentatge d’una manera autònoma. Però quan algú sap alguna cosa i te l’explica amb una bona didàctica t’estalvies molt de temps, molts moments encallats i, sobretot, molts errors.

28 de març del 2008

Desconnexió


Aquesta vegada ho he aconseguit: el divendres abans de Rams vàrem agafar l’avió i vam marxar a Granada a passar-hi quatre dies. Sort en vaig tenir d’haver-ho decidit i encarregat al mes de novembre perquè tal com pintava la feina acumulada per a la Setmana Santa, de ben segur que en els darrers dies del trimestre ja no hauria gosat marxar.

Sovint d’aquesta mena de trencaments de la rutina diària en diem desconnexió. De fet, en el meu cas, no acaba de ser del tot apropiat perquè tot el que faig en aquesta mena de breaks vitals no és altra cosa que algun tipus d’aliment per a la professió, sigui la d’ensenyar o sigui la d’escriure.

Em fa l’efecte que el concepte desconnexió descriurà fins i tot una teràpia importantíssima en els temps a venir si no ho és ja per a molts una necessitat actual. Em refereixo a la necessitat de no atendre durant uns dies ni l’ordinador ni la telefonia mòbil. En dic teràpia perquè començo a tenir el convenciment que molts dels meus congèneres–potser fins i tot jo mateix—ja som en un estat de no retorn respecte d’una certa dependència malaltissa d’aquestes tecnologies. No les condemno pas, ja que ens són útils i poden salvar vides. Només descric una certa i possible drogoaddicció, en definitiva, una nova malaltia.

El primer dia de ser a Granada, en tornar a l’hotel, vaig veure que tenien una sala d’ordinadors a disposició dels clients. No vaig poder resistir la temptació d’anar a consultar el meu correu electrònic... Per sort calia pagar no sé què i demanar una contrasenya i vaig decidir que no valia la pena i que ho deixava córrer. I sí, vaig aconseguir estar-me quatre dies sense consultar el correu i amb el mòbil apagat. Però he de reconèixer que això em va costar un esforç durant els dos primers dies. En acabat, però, m’hi vaig habituar i em vaig sentir realment desconnectat d’un neguit, d’una mena de neguit nou.

Va ser en ocasió d’aquest exercici de desconnexió, tot mirant el barri d’Albayzin des de la Torre Quadrada de l’Alhambra, i tot pensant relaxadament en aquesta dependència personal, que em vaig adonar d’una situació que ja comença a ser una mica grotesca: hi ha col·legues de la feina amb els qui fa potser ja més d’un any que no he aconseguit tenir-hi una conversa seguida. Al bell mig de la conversa els sona diverses vegades el mòbil i, o bé s’han d’absentar o bé m’he de quedar escoltant una conversa que no m’interessa amb cara d’estaquirot. Si, a més de mòbil, resulta que el giny és agenda, càmera fotogràfica, ordinador personal i jo que sé quantes coses més, aleshores l’interlocutor no se’n sap estar d’ensenyar-te constantment meravelles de les que es poden fer o que ell fa. El cas és, però, que la tranquil·litat d’una conversa professional o personal ja ha esdevingut impossible. Aquests col·legues són els qui solen sortir sovint de les reunions perquè tenen una trucada o bé no paren de tafanejar i escriure amb el seu artefacte mentre dura la sessió de treball. ¿No són, per ventura, candidats a la drogodependència tecnològica? Quant de temps podran viure sense la companyia d’aquests nous estris? No estan enganxats a una mena d’excitació sense la qual ja els és difícil de viure?

Diuen que Nietzsche va dir que el valor d’una persona es mesurava per la quantitat de silenci i solitud que podia resistir. Si hagués viscut al segle XXI potser hauria dit que el que mesurava el valor humà d’una persona és la quantitat de temps que aquesta pot prescindir de l’ordinador i del mòbil.

24 de març del 2008

Lau


En principi tinc la intenció de respondre els comentaris que els lectors o lectores facin al meu bloc, si s’escau, amb un altre comentari en el post concret. Però avui, amb motiu de la Pasqua, he decidit fer una excepció i em plau de manera particular redactar un post a propòsit del que em diu la Lau en el seu comentari del dia 20 de març.

En primer lloc t’he de dir que entenc els teus sentiments i reaccions davant les notes dels bisbes o els exercicis de poder dins de l’Església. No diré cap secret si et confesso que són idèntics als meus. També jo quan vaig veure el film La Missió vaig sortir amb un gust agre a l’ànima. Potser no tant perquè ara les coses fossin exactament iguals, que no ho són, sinó perquè allò que es relatava al film havia estat veritat. L’actor Jeremy Irons, a més, interpretava de manera molt convincent el particular carisma jesuític. No endebades, per poder interpretar el personatge es va passar sis mesos vivint entre jesuïtes actuals. Bé, et dic tot això perquè comprenguis que entenc perfectament les teves reaccions.

També és cert que davant d’allò que honestament creiem que no està bé no hem de callar, amb la diferència que, en consonància amb les nostres conviccions, mai no hem de faltar a la caritat, és a dir, a l’amor en la nostra manera de fer i de dir, traduint, en la mesura del possible, una actitud interior d’estimació i de respecte. Un exemple de persones joves que no callen sense renunciar a les seves conviccions cristianes la podries trobar en el manifest “Volem bisbes cristians” (http://www.volembisbescristians.org/).

Però em sembla que tampoc no podem ser ingenus i pensar que demà o demà passat les coses aniran en la direcció que nosaltres desitgem. També davant d’aquestes manifestacions o silencis que ens provoquen un sentiment de rebuig (¿què dir que no s’hagi dit encara de la COPE?) podem trobar potser un camí de purificació interior. No pretenc donar lliçons a ningú però he decidit que t’explicaré què intento fer jo per si t’és d’utilitat.

En primer lloc quan estic arborat i esverat interiorment per declaracions o fets que em trasbalsen procuro pensar si jo sóc millor persona que aquells qui les fan. Sí, fins i tot penso si jo sóc millor persona que el cardenal Rouco, posem per cas... Al cap i a la fi ell ha donat tota la seva vida a l’Església –malgrat que no m’agradi ni el que diu i menys encara el to amb què ho fa-- i jo no... Vaig passant també per altres personatges... i si em començo a mirar a mi mateix, aleshores s’inicia ja un primer tel de vergonya. Perquè aleshores em ressonen les paraules de Jesús a les orelles. ¿Vols dir, em dic, que la biga del teu ull no et deixa veure la realitat? No trobo arguments en mi per considerar-me millor que ningú...

En segon lloc penso que qualsevol declaració o acció de la jerarquia eclesial no m’impedeix de continuar pregant, de continuar llegint i meditant la Bíblia, de continuar fent el bé en comunitat o individualment, en definitiva, de continuar estimant.

Finalment penso que no em puc deixar endur per l’impacte mediàtic on unes declaracions dels cardenals que fan referència a algun “no” dels habituals es difon i pentina les orelles i les ments de milions de persones de manera reiterativa. I no m’hi puc deixar endur perquè no puc prendre la part pel tot. Els senyors bisbes i cardenals són una part de l’Església de la qual sóc membre i en la qual vull viure i morir. Hi ha moltes institucions, comunitats i també moltes persones a títol individual d’aquesta Església que es trenquen l’espinada pels altres en plena coherència amb la construcció del Regne de Déu; institucions, comunitats i persones que mai no surten als mitjans i amb les quals jo, si ho volia i em volia deixar portar per l’Esperit, podria i puc fer bona feina.

Diguem, Lau, doncs, que entenc el teu dolor, que és el meu. Que crec que no he callar. Però que crec també que tinc molt de camí per fer i que res ni ningú del món eclesial em poden impedir de tirar endavant la meva vida d’acord amb les meves conviccions.

Insisteixo: no he pretès donar-te cap lliçó; només faig públic el que penso a propòsit del teu comentari de persona creient per si t’és d’utilitat.

Aquesta actitud que t’explico –i que me la van fer rumiar altres persones-- és potser una de les maneres de sentir la llum de la Pasqua en els temps que vivim.

21 de març del 2008

Divendres Sant


Amb el temps he arribat a viure amb intensitat el sentit del divendres sant. M'hi ajuda força el fet que, socialment parlant, la ciutat queda buida i silenciosa. Al temple, a les cinc de la tarda, hi som pocs. Després de la lectura d'Isaïes, el relat de la passió. Escoltar aquest relat cada any m'arriba més a dins de l'ànima.

Costa poc entendre el divendres sant perquè la vida i la història n'està plena. La nostra també: tard o d'hora ens arriba la sofrença i el dolor, personal i social. I el relat de la passió constitueix per als cristians el nucli simbòlic del dolor absurd i de la injustícia. Heus ací un home que proposa un programa pacífic, que el viu de manera coherent, que invita a la profunditat de la vida donant-li sentit a través de l'amor sense condicions. Només utilitza l'arma de la paraula. I res no amaga i tot ho fa públic. Li condemnen la paraula els poders religiosos --víctima de la intolerància-- i el condemnen com a activista polític les autoritats civils. Uns l'acusen de blasfèmia, els altres de rebel·lió perquè deien que deia que era el rei dels jueus. Ell ho va negar de manera contundent: el seu Regne no era d'aquest món... Però va ser inútil.

El Regne no era d'aquest món però començava o havia de començar ja en aquest món. Era "l'evangeli", la bona notícia que aportava Jesús. ¿I què era el Regne? Sant Pau ho diu ben clar: el Regne no consisteix en cap menjar ni en cap beguda, sinó en la justícia, la pau i l'alegria que vénen de l'Esperit. Més clar l'aigua: els creients no ens hauríem de fixar tant en els rituals com en la recerca de la justícia i en la lluita per la pau... i d'aquí n'hauria de néixer una sana alegria. No hi ha res més trist que un trist cristià... ¿No donem massa sovint una imatge adusta, arrogant, seriosa, allunyada i fins i tot emprenyada? ¿No podria ser que l'alegria fos el termòmetre de l'Esperit?

Costa poc d'entendre que la Creu és un símbol del menyspreu. Els lladres, els esclaus, els marginats... aquests eren la carn de creu. Que Déu sigui crucificat indica clarament als seus seguidors quins haurien de ser els objectius prioritaris de l'acte d'estimar... I potser indica també un únic sentit del dolor: assumir el propi destí amb serenitat amb l'esperança que algun dia ens serà revelat.

El divendres sant revivim també, em sembla, un fracàs històric. Cap fundador d'una religió acaba la seva vida amb un fracàs tan espectacular (penseu en Confuci, en Buda o en el mateix Mahoma). Escarnit, torturat, assassinat, tot i ser innocent i just. Abandonat. Fins i tot deixat de la mà de Déu, el Pare: ¿Déu meu, Déu meu per què m'heu abandonat? --exclama poc abans d'expirar--. Tot s'ha acabat. Els somnis, el futur, aquest Regne que havíem de començar a fer i que havia de venir... no res, aigua garbellada! Els seus deixebles i seguidors se'n van a casa amb la cua entre cames, desencisats i morts de por. El cos de Jesús és enterrat poques hores després de la seva mort. Rodola la pedra que tapa el sepulcre. Es segella. Punt i final.

I la litúrgia del divendres sant també s'acaba: l'altar queda nu, el sagrari buit, el temple desert... Negra nit. Sembla que en aquesta nit del divendres sant sigui ben certa la doble buidor de la vida que tots algun cop hem experimentat: no saber on és el sentit, no saber on fonamentar l'existència...

És el divendres sant precisament el dia que no tinc més remei que capbussar-me en aquesta nit de la Creu i de la mort. Passo la llinda de la raó. Ja en origen Sant Pau ho reconeixia així: prediquem Jesús i Jesús clavat a la Creu. Una ignomínia per als romans, una blasfèmia per als jueus, un absurd per als grecs. En definitiva: un escàndol a la raó... Avui continua igual.

Enllà de la racionalitat, sento, però, que algú m'empeny a la capubssada; però no puc donar raó del fet que m'hi llenço. No hi ha un perquè. Només puc dir que, un cop a dins d'aquest buit paorós, s'encén una mena de llum d'esperança i que puc verificar "empíricament" que la justícia, la pau i l'alegria les puc sentir si segueixo aquesta llum.

Efectivament, quan alguna vegada he estat capaç d'estimar de debò, m'he sentit just, he tastat la serenitat més plaent i he experimentat l'alegria que s'expressa amb un somriure obert.

Potser la Pasqua sigui això.

20 de març del 2008

Apostatar


Un dels fenòmens curiosos i, per a mi, dolorosos que es produeix darrerament al nostre país són les peticions d'apostasia. Es tracta de persones batejades que van rebre formació catòlica i que en l'actualitat volen que l'Església els atorgui un paper en el qual consti, a petició pròpia, que són apòstates. En definitiva: reneguen públicament de la fe cristiana.

Val a dir que, tractant-se d'una qüestió de consciència, respecto del tot les persones que apostaten. De la mateixa manera vull deixar constància del meu dolor, avui, dijous sant, davant d'aquesta situació. Per què em produeix dolor?

En primer lloc perquè suposa per part de les persones que apostaten l'existència d'un rebuig, repugnància i fins i tot odi respecte de la religió catòlica. Jesús a l'Evangeli ja va avisar que ens odiarien i que se'ns perseguiria. Però em sembla que la ira i l'odi que hem generat no és precisament perquè estimem i ens estimem, perque acollim i perquè lluitem per la pau i per la justícia al costat dels més pobres i desvalguts, tal i com crec que és el nucli del missatge cristià. Quan Joan Pau II va condemnar la guerra de l'Iraq (tant la primera com la segona), enfrontant-se als grans poders d'aquest món, no va pas concitar ira, sinó admiració... Era un moment clar per a molts en què el Papa era un missatger clarivident del nucli del missatge cristià. (Per cert, cap bisbe espanyol va anar a cap manifestació contra la guerra... i ja sabem qui presidia el govern en aquells temps i la conferència episcopal, oi?).

No, l'odi o la ira que concitem --especialment a Espanya, perquè les apostasies actuals són un fenomen típicament espanyol que no es dóna en el nostre marc europeu-- ha vingut excitada o fins i tot provocada per la imatge, les declaracions desencertades de clar contingut polític esbiaixat o bé pels silencis de la jerarquia de l'Església espanyola. D'una banda la imatge enrocada dins del búnquer de l'ortodòxia dient sempre que no a tort i a dret no ajuda a generar simpatia pel missatge de fons. De l'altra, i d'una manera emblemàtica, si més no a Cataluya, la ira contra la l'Església ha estat i és motivada pels cotinguts de la COPE, l'emissora episcopal. Potser sigui la COPE l'emblema més punyent de la ira provocada, en especial a Catalunya, per les seves faltes a la veritat, els insults i les incitacions a l'odi en els seus programes estrella. Tot el contrari del missatge del qual l'Ésglésia és dipositària.

Crec que si no hi hagués hagut aquest retrocés episcopal hispànic o aquestes falles constants de comunicació dels dirigents de l'Església, moltes persones que avui apostaten no ho farien. És perfectament legítim i explicable que les persones perdin la fe en una creença religiosa qualsevol. Fins i tot pertany a la declaració universal dels drets humans que qualsevol persona pot practicar qualsevol religió, canviar de fe o bé no practicar-ne cap. Res a dir, doncs, en aquest sentit. Amb tot, també des d'un escrupolós respecte, demanaria als apòstates que no preguin la part pel tot, i que consideressin que hi ha força exemples avui de persones que són conseqüents amb el missatge cristià encara que no siguin notícia... I que aquest exemple i aquesta actitud conseqüent és profundament humana i no hauria de provocar ni ira, ni rebuig...

Em dol molt, a més, aquesta actitud d'apostasia pública, avui, en dijous sant, quan l'Església ens recorda, a través del símbol d'un sopar compartit, un dels nuclis del missatge cristià: l'amor fratern, el servei indiscriminat --no altra cosa significa rentar els peus dels deixebles-- i la passió en l'estimació. Un dels evangelistes, en parlar de les escenes d'aquest dia, ens diu que Jesús estimava els seus deixebles "ardentment". És a dir, no hem d'estimar o servir com una cosa freda i funcionària, sinó "ardentment"... Alguna cosa hem fet malament perquè això no arribi a més gent... alguna cosa fem malament si només concitem ira...

També he de confessar que deploro --insisteixo: des del més escrupolós respecte-- l'apostasia actual perquè crec que no cal renegar dels orígens encara que es perdi la fe. Crec que els pares tenen tot el dret a batejar els seus fills quan són nadons i no crec que violin pas cap dels seus drets. Tampoc no els han demanat permís per donar-los la vida o per parlar-los en català. Si de grans perden la fe serà la seva opció, sempre respectable. Però estic segur que tot pare o mare se sentiria profundament afectat si els fills reneguessin públicament de la fe que els van donar de petits i també de la seva educació cristiana per errors o discrepàncies que hi hagués hagut en el procés. Seria com renegar una mica dels mateixos pares i això crec que pot ser molt dur per a ells o per a la seva memòria.

En el fons de l'apostasia també hi relaciono de lluny aquesta mena de renegament de les arrels de la nostra cultura. Si en els temps actuals hem d'acollir "l'altre" hem de saber qui som i des d'on l'hem d'acollir. La ignorància sobre qui i què som no crec que sigui positiu. I en aquest sentit, sense l'arrel cristiana, l'anomenada cultura occidental resulta inintel·ligible.

Però això ja són figues d'un altre paner.

14 de març del 2008

Raó i cor


Els antics grecs tenien dues paraules diferents per significar el sentit de "mot": logos i mitos. Amb el temps, la nostra civilització ha donat molta més importància al "logos" i ha remès el "mite" al calaix del que és fals. El "mite" seria, simplement, un producte de la feraç imaginació humana, un relat inventat sense cap lligam ni amb la nostra realitat ni, molt menys encara, amb la nostra conducta.

Logos per als antics grecs era la "paraula racional", aquella que d'acord amb la "lògica" ens ofereix la possibilitat d'entendre i donar sentit al que percebem, al que sentim i al que pensem en la nostra interioritat. Quan sant Joan deia al principi del seu evangeli que "en el principi era el logos" suposo que es referia al fet que sempre havia existit una raó del que existeix i que aquesta raó, expressada en paraules, ens era accessible. (Deixem ara de banda que per als cristians "el sentit" més profund de la racionalitat sigui una persona).

De copsar que la realitat té un sentit lògic i racional s'ha derivat, naturalment, una manera d'enfocar també les accions de les persones. I així, tot allò que ve del "logos", de la racionalitat, constitueix la font que fonamenta el com hem de procedir, és a dir, la conducta col·lectiva i, per dir-ho d'alguna manera, també la moral personal. Mai dels mais hem de seguir el mitos, que ves a saber on ens podria portar-- semblen dir-nos els "lògics", tot i que gairebé sempre la seva actitud no ho sigui de lògica--. ¡Pobre mitos, bandejat al món de la fantasia i de la irracionalitat!!

I en canvi...

La racionalitat pura respon preguntes formulades pels humans i cada cop que obté una resposta, obre més i més preguntes, fins i tot n'obre algunes que ni sabíem que ens podríem formular. És com el joc de les nines russes: sempre que s'ha destapat un enigma, n'apareix no només un altre sinó molts més. L'aventura racional de la humanitat sembla, doncs, no tenir fi... D'altra banda, si en el terreny humà, només utilitzem la brúixola del logos podem arribar a crear monstres, com prou ens ho va deixar representat la genialitat plàstica de Goya. Sovint m'he preguntat, per exemple, si els horrors de les experiències comunistes, en especial en la fase estaliniana, no van ser en bona part un monstre creat per l'aplicació de la raó pura d'una teoria al conjunt de la vida humana...

El mitos és, a l'inrevés del logos, una paraula explicativa que s'imposa a preguntes no formulades. És una paraula que explicita un sentit, abans fins i tot que la humanitat se l'hagi plantejat. Per això adopta la forma de "relat" i no pas de tractat "lògic". Crec que va ser Umberto Eco el qui va confessar que havia escrit El nom de la Rosa perquè el relat constituïa la forma superior de comprensió de la realitat... El mite sol, però, també és perillós. Sovint m'he preguntat, si l'excés de mite no crea també monstres com ho va ser el nazisme alemany per exemple, pur relat sense un bri de racionalitat...

¿Tenen aquests dues paraules per significar "mot" alguna cosa a veure amb el dilema si hem de fer cas a la raó (logos) o al cor (mitos) en les nostres accions i conductes personals? ¿Hem d'anar, com s'ha dit, allí on el cor ens porti? O bé hem de subjectar amb regnes de ferro tot sentiment i emoció que no ens sembli "racional"?

Em fa la impressió que la solució humana, si més no en el terreny dels principis, ha de ser un un component d'equilibri. Per poc que pensem ("lògica") tard o d'hora en la vida arribem a la convicció que la raó pura, malgrat els seus avantatges, no ho és tot. La raó sola té gust de poc. Hem de deixar una mica d'espai al "mite" que gairebé sempre ens comunica una veritat que no buscàvem embolicada en imatges, sentiments i emocions --com una música--.

Sembla, doncs, que per trobar un cert benestar a la vida hauríem de deixar-nos portar pel "mite" però vigilat de prop pel "logos"; i en altres moments deixar fer al "logos", vigilat en aquest cas pel "mitos", no fos cas que esdevinguéssim monstres...

13 de març del 2008

Marx i l'espiritualitat


A finals de desembre vaig llegir Els mestres de la sospita, de Francesc Torralba (Fragmenta, 2007), dedicat a Marx, a Niestzche i a Freud. En l'apartat dedicat a Marx, Torralba esmentava un fet en el qual jo no hi havia caigut: Marx no està de moda i se'l cita poquíssim.

No deixa de ser tristament significatiu l'oblit de Karl Marx en els cercles intel·lectuals de
l'establishment. (...) En moltes facultats s'ha difuminat en la seva totalitat, i les noves fornades ja no llegeixen el 'Manifest del Partit Comunista' (1848). Per la coneguda llei del pèndol, en poc temps s'ha passat de la veneració idolàtrica a la indiferència, i molt pocs s'atreveixen a citar-lo públicament. (Pàg.: 35).

És ben cert. El qui ara tenim seixanta anys vam viure en la nostra formació un ambient en què Marx era un ídol. Pràcticament res del que estudiàvem de la història i de l'art o de la literatura --ja no diguem de la sociologia o de l'economia-- s'escapava de la visió marxiana. Qui no venerava Marx o no aportava alguna cita de la seva obra com a argument d'autoritat quedava sovint destinat, en el món intel·lectual, a les tenebres exteriors. De fet tampoc no llegíem Marx a fons, llevat del Manifest o d'alguns dels seus exegetes com la xilena Marta Harnecker. Sigui com vulgui, tot l'estol de professorat que vam anar a ensenyar als instituts en la dècada dels 70 explicàvem a l'alumnat amb una fe de neòfit els conceptes de "mode de producció", "lluita de classes", "superestructura i infrastructura", etc. Fins i tot la música de Mozart s'explicava per "les contradiccions de classe" de la seva època! En fi, si algú vol "reviure" què era Marx a la Catalunya als anys 70 li recomano la novel·la de Jaume Cabré L'ombra de l'eunuc. És la gran novel·la de la meva generació.

Una de les dimensions del pensament de Marx era la crítica radical a la religió. I un dels seus eslògans més coneguts --repetit fins a l'embafament-- era allò que la religió era l'opi del poble. La filosofia de Marx, coneguda com a "materialisme dialèctic", propugnava que tot era matèria i per tant, l'espiritualitat no era altra cosa que una alienació. La religió era una pura superestructura de la consciència humana que adormia els pobres i els conformava en la seva condició ara i aquí, amb la promesa d'assolir un "més enllà", ple i feliç. Pe tant parlar d'espiritualitat en Marx --si més no en la meva època-- no era altra cosa que una contradictio in terminis. Vaja, que no tenia sentit.

Aquests dies, la lectura de El monjo i la psicoanalista, m'ha aportat, entre d'altres coses, la cita de Marx que precedeix el famós eslògan dels opiacis religiosos. No la coneixia i em fa la impressió que no sóc pas l'únic que té aquesta ignorància.

La religió és el sospir de la criatura oprimida, l'ànima d'un món sense cor, de la mateixa manera que és també l'esperit de condicions socials que exclouen l'esperit. És l'opi del poble.
(Pàg.: 89)

Gairebé sembla que precisament l'oració final no encaixi amb el significat del paràgraf. En definitiva: Marx també parlava d'espiritualitat en la mesura que denunciava que les condicions socials l'excloïen! Potser si s'hagués conservat com a eslogan "la religió és l'ànima d'un món sense cor", la idea que els de la meva generació teníem de Marx hauria estat diferent.

Sigui amb Marx o sigui amb Freud, es difícil que la sensibilitat humana no es plantegi un dubte de creences en la seva indefugible dimensió espiritual. Com diu la Ruth, la psicoanalista de l'obra esmentada: no crec més en el Pare No-res que en el Pare Noel.

9 de març del 2008

Samsó i Baluja


El divendres passat vaig anar amb un grup d'alumnes al monestir de Santes Creus a fer una sessió didàctica sobre la lectura de l'obra arquitectònica. En el decurs de la sessió, està previst que cap a les 12 i fins l'hora de dinar, els alumnes, per grups, realitzin una sèrie d'activitats de descobriment induït seguint un dossier que els he lliurat abans. Des dels volts del migdia, doncs, fins a dos quarts de dues quedo a disposició de l'alumnat per a consultes. Solc asseure'm al costat nord del claustre, llegint o pensant.

Aquesta vegada vaig tenir la sort d'ensopegar-me amb en Josep Baluja que conduïa un grup d'alumnes de sisè de Primària. Vaig aprofitar l'avinentesa i vaig seguir-lo per tal de veure la seva acció didàctica. Val a dir que en Josep Baluja és un dels mestres més bons que mai no he conegut. Agafa cada dos o tres dies un grup diferent d'alumnes i es dedica a aconseguir que una cosa tan allunyada dels seus interessos, com ho és un monestir medieval, els arribi a interessar. Alhora els proporciona un mètode de "lectura" que em sembla d'una gran eficiència. Actualment és el director del camp d'aprenentatge "Monestirs del Cister". L'he sentit parlar moltes vegades als meus alumnes presentant-los la didàctica que utilitza. I sempre m'ha emmirallat la seva capacitat de comunicació i la seva constant aportació d'idees didàctiques noves. Però mai no l'havia vist actuar en directe. No només m'ha semblat excepcional sinó que fins i tot m'he emocionat. Refereixo a continuació només una de les escenes que he pogut viure.





Una de les activitats programades pel Pep Baluja consistia a llegir diversos capitells del claustre. Amb aquesta intenció, en Josep ha fet asseure els nens i nenes a terra i els ha encarat a un capitell que representa una escena bíblica: la lluita entre Samsó i el lleó. Davant d'ells els ha dit que es miressin el capitell i ha començat a preguntar-los què hi veien. Els nens i nenes han dit la seva fins a concloure que era un senyor i un lleó. A continuació els ha preguntat què feien. I nens i nenes, amb temps, ara un, ara l'altre, han descrit fidelment que es tractava d'una lluita. Ha prosseguit aleshores demanant-los que s'inventessin una història que reflectís aquella imatge. Ha estat una estona divertida i sorprenent. La imaginació que tenen els nens i nenes d'aquesta edat és superior a l'expectativa que en podem tenir els adults... Un d'ells, per exemple, ha dit que podria ser que un senyor s'hagués deixat el seu fill a terra i el lleó se l'hagués engolit... i que li estava obrint la boca per recuperar el nadó...

Un cop els nens han explicat al seu aire unes quantes històries breus en Baluja els ha recordat un cop més, que podien saber què eren les imatges si s'hi fixaven bé; que podien narrar l'acció i que fins i tot es podien inventar històries... però que si algú no els ho explicava o no ho llegien a algun lloc, el que no podien saber era la història de veritat... I aleshores els ha dit que el senyor que estava lluitant amb el lleó es deia Samsó.

--Algú ha sentit a parlar de la història de Samsó?

Una nena ha aixecat la mà.

--Digues Ariadna--li ha dit en Pep Baluja-- (En Pep se sap des del primers minuts els noms de tots els nens i nenes i això que, com he dit, canvia de públic cada dia o com a molt cada cinc dies... El nom d'Ariadna és simulat).

--Era un gegant que tenia la força en els cabells...

--Molt bé! Sí senyor... On ho has après això?

--A catequesi --ha dit l'Ariadna--.

--Continua... i què més saps? --li ha preguntat en Pep Baluja--.

--Doncs que tenia molt força fins que una senyora el va seduir.

--Què vol dir que el va seduir?--ha inquirit en Baluja--.

--Doncs que la senyora el va fer enamorar.

--Exacte! I què li va fer la senyora?

--Li va tallar els cabells mentre dormia, i va perdre la força...

--I què més? --ha insistit en Pep--.

--Doncs que els seus enemics el van vèncer i el van fer presoner...

--I va tornar a recuperar la seva força?

--Sí, quan li van tornar a créixer els cabells...

Mentre es produïa aquest diàleg els nens i nenes a penes es bellugaven i escoltaven embadalits... i això que feia fred. En Pep els ha explicat que una de les escenes de la vida de Samsó conta que un cop que es va trobar un lleó que l'atacava, el va agafar per la boca i va aconseguir matar-lo trencant-li la mandíbula de tanta força com tenia...

--Sabeu on podeu trobar aquesta història? --els ha preguntat en Pep--.

--Sí --han dit alguns alumnes-- al Google!

-- I a Wikipèdia! --ha dit un altre nen--

En Pep ha rigut i els ha dit que sí, que es pot trobar al Google i a Wikipèdia, però aquestes adreces ho han copiat a la Bíblia... I a continuació els ha dit amb un to engrescat: --Vinga, anem a veure una altra història! I se'ls ha endut claustre enllà... He gaudit emocionat de l'escena. I un cop més he comprovat que als futurs mestres se'ls poden ensenyar tècniques i fins i tot mètode. Els podem ensenyar, per exemple, que davant d'un capitell primer cal identificar el que es veu, després descriure l'acció i finalment demanar que s'inventin històries abans de contar l'autèntica. Però no crec que els puguem ensenyar el carisma personal, la bonhomia de gaudir fent docència i la capacitat de comunicació.

Tampoc no sé si els podrem convèncer que, per ser un bon mestre, cal ser abans que cap altra cosa una persona culta i enamorada del saber.

5 de març del 2008

Campanya i catecisme


Em dius que el post d'ahir és massa llarg i no del tot ordenat... Potser tens raó... Intentaré, doncs, aclarir l'essencial. De vegades en didàctica cal reduir un contingut nuclear a metàfores molt senzilles i directes. I ho faré des d'un record llunyà.

Quan era menut i memoritzava el catecisme, després de recitar els manaments de la llei de Déu, en acabar el desè i últim, dèiem amb cantarella d'infant:

--Y estos mandamientos se resumen en dos: amarás a Dios sobre todas las cosas y al prójimo como a ti mismo por amor de Dios.

Doncs bé, dóna'm de parer que tot el que vaig dir ahir es podria resumir també en la següent sentència:


--Si els catalans fóssim negres, votaríem el Ku Klux Klan.

Ara sí que ho entens, oi?


4 de març del 2008

Campanya


Em comentes que al bloc no parlo gens de la campanya electoral. És cert. I em dius que et resulta estrany perquè fa dies que no es viu ni es parla d'altra cosa. Potser tu sí, però en el meu ambient si es parla de les eleccions és molt de passada i gairebé sempre amb un toc de broma a l'estil Polònia... però ja que m'ho dius en parlaré.

Abans, però, he d'aclarir una petita qüestió. Les circumstàncies m'han fet néixer català i, a més, amb una apassionada identificació amb la meva terra, la meva gent i la meva llengua. I no és qüestió d'essències ni de tancaments sinó de voluntat de ser normal. Mai no he considerat que Catalunya sigui un país brillant, important o millor.... més aviat el considero mesell, covard i mediocre... però és el meu. Això és tot. Doncs bé: aquesta circumstància de naixement fa que les eleccions espanyoles, des de bon començament, m'hagin fet patir d'una manera anòmala.

Percebo les eleccions espanyoles com un moment tensional o no només s'hi ventila un seguit de propostes d'actuació política per gestionar durant un període de temps la política internacional o els afers de la comunitat, tal i com passa en alguns estats una mica més estables i menys castigats per la ira. A les conteses electorals espanyoles, ben al contrari, hi visc un relat en el qual uns per molt i d'altres per poc estan d'acord a anorrear el que jo sento i visc. És més, tinc l'evidència quan em desplaço per obligacions acadèmiques en medis universitaris espanyols, que la meva "diferència" provoca odi. Sí, literalment, odi. Hi és en estat de latència, però hi és. Per això en totes les campanyes que he vist fins avui, Catalunya només hi apareix negativament amb el propòsit d'obtenir vots dels sentiments de l'odi. A tot plegat he d'afegir que el resultat de totes les eleccions, fins ara, les he viscudes com una derrota dels meus sentiments i de les meves emocions més profundes. I això, lògicament, em produeix un dolor agut.

Com que aquest dolor és intens i no sembla que serveixi per a res --llevat de fer-me patir inútilment-- procuro no escoltar les notícies de la ràdio ni veure telenotícies ja que en aquests dos mitjans ja hi ha qui ha decidit quines són les notícies importants i en quin ordre s'han d'exposar. Per això accedeixo al món llegint diaris, on sóc lliure de començar per on vull i de saltar-me el que no em ve de gust saber. Durant les campanyes electorals --on la tensió es manifesta amb bastanta sinceritat-- procuro quedar-me'n al marge del tot. Ni miro debats, ni segueixo enquestes i ni tan sols en parlo. Ni llegeixo diaris. Tot plegat és una estratègia personal per gestionar les meves emocions procurant així evitar al màxim tot dolor.

He votat sempre fins ara. Em trobo, però, per primer cop aquest març del 2008, sense saber, quan falten cinc dies per a les eleccions, si aniré a votar i, si hi vaig, no sé ni què o a qui votaré. (Per descomptat que ja fa temps que no voto al Senat perquè em sembla una pèrdua de temps i una despesa inútil).

Al costat de l'ofensa gairebé diària a la meva sensibilitat catalana per part dels partits espanyols --sense que jo cregui haver fet res per merèixer-la-- he d'afegir que amb el temps cada dia m'ha semblat més clar que no estem en una autèntica democràcia política. No votem persones, votem llistes. ¿Qui fa les llistes? Les cúpules dels partits. Per no deixar, ni em deixen votar noms concrets o persones concretes. He de votar un llistat de persones que no conec, persones que, després, si voten el contrari del que els diu el seu cap de fila --perquè en discrepen-- els multen! Els candidats no surten bottom to up com veiem als EUA en les primàries d'aquests dies (molt més interessants que les nostres legislatives), sinó up to bottom... I un cop votats durant quatre anys no saps a qui recórrer per fer sentir la teva veu. I després d'haver dipositat el vot gairebé mai tampoc no saps què en faran a l'hora de pactar amb altres forces polítiques.

Em molesta molt particularment les sistemàtiques faltes a la veritat en l'exercici de la pràctica política o la manca d'argumentació objectiva en els debats. La mentida dels polítics l'he viscuda en pròpia pell a propòsit d'una publicació de materials didàctics... I pel que fa a l'agumentació sovintegen frases de l'estil, "això ho diu fulano perquè està nerviós". Els nervis del polític m'importen poc, el que m'interessa és el contingut del que ha dit i per això aquest tipus d'arguments "ad hominem" em semblen del tot improcedents.

Però el que em té més agafat en la indecisió del vot és l'escàndol i la falta de respecte que per a mi van suposar les darreres eleccions catalanes. Si no m'erro, per una diferència d'opinió sobre el referèndum de l'Estatut, el PSC va expulsar ERC del govern i es van haver de convocar noves eleccions. Un cop realitzades --amb resultats similars als que ja hi havia-- es va tornar a formalitzar el mateix dipus de govern sense que cap de les forces donés la més mínima explicació del per què ens havien fet anar a les urnes... ¿El PSC votaria "no" a l'Estatut? ERC votaria ara que "sí"? No només ho vaig trobar un despropòsit sinó que ho vaig considerar una indignitat. Aquell dia la política regional catalana --perquè ara ja sabem que és regional-- va entrar davant dels meus ulls en el pou del desprestigi.

Ves-hi sumant a tot plegat que la crisi de lideratge actual a Catalunya és espectacular, que passi el que passi els catalans som socialistes gratis, que ningú ens diu com es resoldrà el problema crònic del finançament, com s'impulsarà la recerca, com es pensa resoldre el nostre espectacular fracàs escolar... i que tots són promeses... sense concretar mai d'on sortiran les misses...
I en el fons de tot plegat el vot de la por. Des de l'aznarat ja no es vota una proposta sinó la por que vingui l'altre...

En fi, tot i qué no són ben bé iguals, els dos darrers ministres d'obres públiques es deien Alvarez i ens han tractat amb idèntic menyspreu.

1 de març del 2008

Ballar


Fa uns dies que he començat les classes de "blues, gospel i jazz clàssic" (lliure elecció) a la Facultat corresponents al segon semestre. Són dues hores seguides dilluns i dijous en què, d'acord amb el programa, exposo el sentit inicial del títol de la matèria, fem un recorregut per la cultura afroamericana i la seva història, la funció de la seva música en el seu marc social i, finalment, descrivim i aprofundim sobre formes, significats i funcions del gospel, el blues i la jazz clàssic passant per diversos estils i músics concrets.

Les classes passen per tres registres didàctics. En una primera fase ens contextualitzem, és a dir, revisem el que hem fet a la sessió anterior i contrastem la meva síntesi amb les notes i apunts de l'alumnat, i a continuació exposo, amb l'ajut de textos i d'audicions o amb les mans al piano, el que està programat en la unitat lectiva. El segon registre està destinat a veure vídeos, ordinàriament amb fragments de pel·lícules seleccionades que comentem a posteriori sobre preguntes formulades prèviament al visionat; finalment, la darrera mitja hora la dediquem a ballar (he programat tres coreografies a més del temps dedicat a aprendre a dissenyar-ne per part de l'alumnat).

Amb aquest tres registres diaris intento oferir i fer arribar la informació a l'alumnat a través de tres canals de processament: el visual, l'auditiu i el cinestèsic. Com que l'aprenentatge del contingut no és només intel·lectual sinó que hi ha de jugar un paper fonamental l'emoció, cal repetir i simultanejar els temes. No puc només dir "el blues té un feeling especial" sinó que aquest "feeling", un cop definit i descrit amb exemples, s'ha d'arribar a sentir en el cor. I per tothom és ben sabut que el cor té portes que les claus del pensament no obren pas. Cal arribar-hi per d'altres camins i, si més no en aquesta mena de música, un n'és la dansa. Sobretot perquè els afroamericans que van crear aquesta música la van fer per ballar i, així, expulsar la tristesa. Ballant, doncs, "comprenem" emocionalment --o si més no ho intento-- el sentit últim d'aquesta música.

Aquest dijous --quarta classe del semestre--, aprofitant que dues alumnes de l'any passat han vingut a la classe d'enguany i que amb elles havíem après after hours a ballar el lindy hop en un nivell bàsic, vaig fer asseure l'alumnat a terra (acabàvem de passar la coreografia A) i vaig ballar lindy amb les dues ex-alumnes al ritme del Mc the knife de l'Ella Fitzgerald en la versió que té amb la big band de Duke Ellington. En acabat, suat i amb mig alè perdut, em vaig adreçar a l'alumnat d'aquest any i els vaig dir que just feia dotze mesos, les noies que havien vist ballar amb mi havien pensat el mateix que probablement molts dels presents estaven pensant en aquell moment: a) ¡Com m'agradaria ballar així!; b) ¡Mai no ho aconseguiré perquè és molt difícil; i c) ¡Quina vergonya aprendre'n i ballar amb aquest professor! Doncs bé --els vaig dir-- les dues alumnes de l'any passat --que assentien amb el cap les meves paraules-- van assolir el desig i van superar les dues pors... I em sembla que no pateixen pas massa quan ballen amb mi... --vaig afegir amb un to lleugerament irònic--.

Pel que vaig observar a les cares havia fet diana... a continuació els vaig oferir d'aprendre a ballar lindy bàsic però que, com podien comprendre, m'ho havien dir ells o elles... Ho vaig dir sense massa esperança perquè els meus alumnes sempre tenen la mateixa edat però jo sumo un any més cada curs i avui la distància entre un home de seixanta anys picats com jo i un/una jove de 20 anys encara no, és objectivament insalvable...

Amb aquell demostració de ball la classe s'havia acabat... i jo em vaig adreçar a la taula a recollir els papers, els compactes i els videos esparsos que hi havia al damunt... ¡Quina sorpresa no vaig tenir quan molts dels/les alumnes em van venir a dir que volien aprendre a ballar lindy!! Gairebé dit i fet perquè com que en aquell moment no utilitzava ningú l'aula i alguns/nes alumnes no tenien classe vam començar a aprendre a ballar immediatament amb uns quants... Hem quedat que els dijous farem tres hores de classe: l'última per revisar, recuperar o consolidar les coreografies i per aprendre a ballar lindy...

A dos quarts de dotze em dutxava, em canviava i m'adreçava al meu despatx... Havia fet tres hores seguides de classe... però tenia inflat el cor de tal manera que em sembla que per uns instants vaig saber què volia dir felicitat.