15 de novembre de 2008

La nena (i 2)


El senyor R. , pintor de bona brotxa, jubilat, militant de la UGT, li va explicar el cas de la seva nena –ell en deia la seva “filla”—a l’advocat. Econòmicament anaven mal tirant amb la paga de la jubilació però no tenien diners per pagar un advocat i un procurador. Li demanava, doncs, a l’advocat que portés l’afer d’ofici...

L’advocat li va dir que això no podia pas ser perquè si no tenien diners i es declaraven insolvents el jutge arrufaria el nas, ja que per adoptar una criatura calia acreditar que es disposava de prou solvència econòmica. Així, doncs, tot i que l’advocat no li pensava cobrar res –hi ha advocats que són molt bones persones!— actuaria com a particular.

Segon entrebanc: un cop sortejat el jutjat on havia de presentar-se la sol·licitud d’adopció aquesta va caure en mans d’un jutge molt savi en lleis però que probablement denegaria la proposta si no és que fins i tot no els imputava algun delicte per haver tingut la nena sense denunciar-ho. O sigui que amb una mica de sort la “nena” aniria a parar al jutjat tutelar de menors.

Amb tot, al final, la història va acabar bé i a base de tripijocs diversos l’advocat va aconseguir l’adopció de la nena per als seus pares “reals” encara que no fossin els biològics.

Tant als anys 80 del segle passat –quan es va jutjar aquest cas—com avui em pregunto si cal que els jutges siguin molt savis. I la resposta és que sí. Però no els serveix de res la saviesa si no són competents i, sobretot, si no disposen d’un profund sentit d’humanitat. ¿Ho comproven a les oposicions si els aspirants a jutge saben escoltar i tenen sentit de l’equitat i d'humanitat?

Jo no sé de lleis ni de dret tot i que, com a tota persona, tinc un cert sentit innat de la justícia. I en funció d’aquest instint de justícia, comuna als humans, no em cal ser massa docte per saber que la raó estava de part del senyor R., i que mai aquesta bona parella haurien d’haver tingut ni tan sols la possibilitat que els traguessin la filla per “insolvents”.

Fins i tot penso que els senzills i bons senyors R. haurien d’haver estat indemnitzats amb una remuneració econòmica. Sí, la que l’Estat s’havia estalviat durant els deu anys de manteniment i educació d’aquesta criatura.