27 de febrer del 2008

Estimar, acollir, proposar...


El diumenge vaig anar a missa de 10 a la parròquia. La diu un sacerdot de Lleó, el P. Isidro, que ha estat molts anys a Sudamèrica. Té més de 70 anys i és cepat, alt i fort. Traspua una alegria pacífica i un optimisme suau que només he sabut veure en persones plenament espirituals. Sempre somriu i està de bon humor. Les seves homilies, una mica desordenades, condensen sovint aquest esperit alegre i positiu, ple de senzillesa.

En acabada la missa vam conversar una estona a la sagristia. Amb un toc d'humor sà vàrem continuar parlant de l'evangeli del dia (el famós diàleg de Jesús amb la samaritana). El P. Isidro l'havia presentat com un exemple d'obertura de Jesús als altres que no són com nosaltres i, en especial, a les dones. Jesús acull, estima i ofereix o proposa. En cap cas imposa. Mentre en parlàvem es va doldre de l'actitud episcopal del país. L'Església, deia, sembla que no vol perdre la seva tradició impositiva. I això, que mai no ho hauria d'haver fet, ja s'ha acabat per la força de la història. L'Església ha conservat el missatge de Jesús a través de 2.000 anys i l'ha conservat força bé. (Aquí va deixar de parlar durant uns segons... i poc després va continuar amb èmfasi). Aquest missatge és ben clar: estimar, acollir i proposar... ¿I què ha de proposar? Doncs estimar i acollir. Y no hay más...

En tornant de l'església vaig estar rumiant sobre aquest programa i vaig sentir que era del tot convincent. És el meu programa... i procuro aplicar-lo una mica en la meva vida. Tanmateix sóc professor i sé com n'és de fàcil que ens saltem sovint els programes per ben fets i bonics que siguin... i també sé que mai no arribem a completar-los... Però el programa m'atrau i voldria fer-lo meu. I crec que és progressista. I que, a més, pot ser universal.

Aquesta reflexió em va portar a un fragment de la lectura d'aquests dies: El monjo i la psicoanalista (Marie Balmary, publicat per l'editorial Fragmenta). Es tracta d'un diàleg inventat entre una psicoanalista jueva i un monjo, escrit per una heterodoxa psicoanalista francesa... (Sigui dit a banda que la lectura d'aquesta obra m'apassiona; tracta els problemes de fons de l'existència humana amb un rigor, una sensibilitat i una amenitat excepcionals...). Doncs bé, el monjo, ja gran, en un moment del diàleg li diu:

--Em sembla que en la meva vida he passat per tots els colors a què he fet al·lusió: hi hagué un temps en què idealitzava l'Església (no ha traït mai res!); un temps de revolta contra una institució que ens ha tramès aquelles Escriptures a la vegada que en bona part ens hi barrava el pas. Després, un temps llarg de refús de tot plegat, un desinterès que no em permetia ni tan sols desitjar cap reforma. A continuació una necessitat de renovació radical. Per fi, vaig prendre un cinquè partit: acceptar l'herència amb el passiu que comportava.
(Pàgs. 18 i 19)

Més endavant fa referència a la comprensió que ha de tenir tot catòlic per la ira social que, secularment, s'ha anat acumulant com a resultat de la imposició. I aquí és on lligava amb el P.Isidro: durant massa segles hem imposat, hem culpatilitzat i fins i tot hem corromput (la història trista i llòbrega del fraquisme a casa nostra en seria l'últim i nefast capítol). ¿Com no entendre, doncs, la ira? ¿Com no comprendre que els bisbes espannyols, amb declaracions que remeten a l'enyorança d'èpoques que no tornaran, incitin precisament la continuïtat d'aquesta ira?

Cal comprendre aquesta ira i no respondre-la. I alhora: estimar, acollir i proposar. ¿I què hem de proposar? Doncs estimar i acollir.

24 de febrer del 2008

Nite mist blues


Anit vàrem tocar al Palau de la Música. Es tractava d'una trobada de"La Locomotora Negra" amb "La Vella Dixieland". El Palau ere ple de gom a gom i no hi cabia ni una agulla: des de la darrera fila de general fins a la circular de sobre l'escenari, no hi havia un sol seient lliure. I això, quan no feia ni tres mesos que havíem actuat al Palau en el festival de jazz, conforta moltíssim.

Crec que va sortir prou bé. Ho vaig notar, no pas tant interiorment, com en la resposta del públic. Des de la primera peça vaig sentir a l'ànima que hi havia una electricitat viva, càlida i afectuosament espontània que emergia dels assistents... Com a espectacle de trobada entre dues formacions jazzístiques amb peces comunes, cessió de solistes, contests entre instrumentistes idèntics, sortides per la platea, etc. cal reconèixer que la planificació del Ricard i del Pep, els líders de les dues formacions, va funcionar de manera impecable. El Ricard, d'altra banda, va mostrar un especial mestratge en la presentació de les peces amb sortides d'humor precises, fines i ben resoltes que van comptar en tot moment amb la complicitat del públic.

Si alguna cosa em va saber greu anit --perquè el concert era del tot atípic, especial i difícilment repetible-- va ser l'absència d'algunes de les persones amigues que, per raons diverses, no van poder assistir al concert tot i tenir-ne ganes. Quan toco jazz, especialment al palau, en circumstàncies com les d'ahir, malgrat la tensió prèvia, la fatiga de la prova de so i els nervis, l'ànima de seguida m'esclata i sembla que em surti pels poros de la pell. Desapareix la fatiga i tot jo, per dins, m'arboro de plaer. Aquest plaer és més intens si sé també que aleshores, misteriosament, com les ones hetrzianes, el que jo visc es transmet d'alguna manera als qui m'escolten d'una forma que va enllà de l'epidermis acústica i els arriba al cor, i que no es confon en la satisfacció o impassibilitat del munt de cares anònimes que albiro de cua d'ull des del seient del piano.

Per a mi el moment més intens de la nit va ser aquell en què els dos pianistes vam quedar sols --els altres músics es van retirar llevat de les seccions rítmiques-- per tal que interpretéssim un duo. La peça la va triar el pianista de "La Vella": Nite mist blues, un blues atípic de setze compassos... No sé pas què té el blues... només arrencar-lo em vaig sentir pres d'una estranya enyorança, d'aquelles que només el blues pot convocar. Els dos primers chorus --tal i com havíem convingut prèviament-- els va trenar el Gerard, creant un clima especial... i en el tercer el va començar a acompanyar la rítmica de "La Vella". Aleshores vaig iniciar, improvisadament, el diàleg omplint els buits de respiració que deixava el discurs melòdic de l'altre pianista... El cor se'm va esvalotar i quan em va tocar exposar la improvisació dels meus tres chorus lents el cap se me'n va anar i vaig quedar com en suspensió... tant és així que em fa la impressió que no vaig tocar amb massa precisió alguns dels acords de pas... Finalment, vàrem canviar el tempo i llavors va ser la secció rítmica de la Locomotora la que ens va acompanyar. No sé quants chorus vàrem anar improvisant --havíem quedat que anàvem alternant-nos un ell i un jo fins que el Gerard iniciés un riff que havíem pactat... Els dos chorus amb el riff final els vaig viure gairebé al límit de l'esgotament psíquic... Acord final dels dos pianos... Marco el final i, immediatament, un bram acompanyat d'aplaudiments frenètics va emergir del públic i em va tornar a la realitat... Havíem quedat amb el Gerard que romandríem drets davant del públic i ens assenyalaríem mútuament amb el braç mentre saludàvem... Crec que ho vaig fer així, però en aquells precís moment jo no sabía ben bé on era... En retirar-me després de saludar --en aquells moments "La Vella" iniciava una fanfàrria a la platea-- el Toni, que s'esperava a l'avantsala de l'escenari a punt per sortir també a la platea, em va dir somrient: ostres, Tòfol, quantes coses noves que has fet!

Deu ser veritat, un cop més, que el blues (que es podria traduir per l'anglès spleen, pel francès caffard o pel català enyorança) és l'únic antídot de la mort...

23 de febrer del 2008

Segona edat contemporània


Els qui hem dedicat la vida a ensenyar qualsevol aspecte relacionat amb la història organitzem el temps passat en seqüències tradicionals que han resistit el canvi. Els temps que vivim ara els continuem anomenant "Edat Contemporània". Aquesta Edat la fem arrencar del segle XVIII quan es produeix l'esclat irreversible de dos fenòmens que encara són presents al nostre món: les idees liberals --amb la seva declaració dels drets de l'home i del ciutadà-- i l'anomenada revolució industrial. Tant les idees liberals en el sentit més genuí del mot, com la força creativa derivada del fenomen industrial mogut originàriament per l'energia derivada de la font del vapor, van canviar de soca-arrel la dinàmica històrica. ¿Podem, però, afirmar que encara som en aquesta Edat Contemporània?

El passat dijous --dia llarg i particularment intens-- va acabar coronat amb el visionat a Caixaforum, d'un programa pilot d'una possible sèrie de televisió titulada SEC, és a dir, Segona Edat Contemporània. M'hi va invitar el director del projecte, Toni Brey, un antic alumne de l'Eulàlia Tatché que va ser qui m'hi va posar en contacte.

La tesi del projecte afirma que cal conèixer el temps present per poder dominar el camí cap al futur. I que el temps present, des de fa uns deu anys, ha entrat en una nova fase històrica derivada dels profunds canvis que està generant la tecnologia i el fenomen conegut com a globalització. Cal ser conscients que estem vivint aquest canvi, cal comprendre'l bé perquè només així tindrem l'opció que el futur no ens sorprengui més del compte.

¿I com podem començar a entendre el nostre món, el nostre present? Doncs a través de puntuar un breu repàs històric singular: la història dels "salts" efectuats pels humans moderns en la manera de retenir i comunicar la informació. Així, proposaven els autors de la sèrie, podrem ser conscients i entendre el "salt" que ara estem vivint.

El primer salt: l'aparició dels humans moderns fa 150.000 anys en un racó de l'Àfrica paral·lelament a totes les altres espècies d'humans que habitaven la Terra (i que es van extingir). Aquesta nova espècie, a diferència dels animals, podia parlar, i per tant, comunicar-se oralment. Segon "salt": l'aparició de l'escriptura i més tard de l'alfabet. La informació es podia conservar, ja no se l'enduia el vent. Tercer "salt": el pas del "rotllo" de pergamí al "còdex". Quart salt: la impremta de Guttenberg (segle XV). Cinquè "salt": la competència de la ràdio, el cinema i la televisió en el procés i comunicació de la informació. D'alguna manera d'aquests dos darrers salts encara vivim els de la meva generació (alguns afirmen que nosaltres, els qui tenim ara 50 i 60 anys, som la Guttenberg generation, mentre que els joves estudiants d'avui ja pertanyen a la Game generation). Segons Toni Brey la que podríem anomenar com a generació Guttenberg està a les acaballes.

Des de l'aparició de la tecnologia digital, de l'ordinador personal, de les telecomunicacions per satèl·lit, de la telefonia mòbil amb tots els fenòmens que els acompanyen (entorns digitals, plataformes, treball en xarxa, connexions simultànies en temps real, blocs, webs, etc.) la gestió, les maneres d'obtenir, processar i transferir informació i la intercomuncació mundial han canviat acceleradament i no sembla que el procés d'acceleracio es pugui deturar. Això està passant des de fa molt poc temps: la dècada dels 90 del segle passat.

D'altra banda s'ha operat una revolució que no té precedents: d'una informació posseïda per pocs adreçada a molts --el llibre, la premsa, la ràdio i la televisió...-- hem passat a una informació que molts poden adreçar a molts sense que el seu contingut pugui ser censurat --aspecte positiu-- ni fiabilitzat (aspecte negatiu).

De retorn a casa, embolicat en un mar de sentiments i d'impactes diversos, no podia deixar també de donar voltes al contingut del film.

Em donava de parer que la impremta, certament, va ser un gran avenç que va fer augmentar la comunicació dels pocs a uns quants més (progressivament incrementats). Però ja alguns savis de l'època van advertir que amb la impremta també es podien difondre "errors" amb més facilitat... Per això avui, davant d'aquests canvis immensos que estem vivint crec que no hem de caure ni en la "reactivitat" (oposar-se i negar el canvi) --d'altra banda es posar portes al camp-- ni en "la badoqueria acrítica" que ens fa pensar que tot el que apareix de nou és bo i meravellós. El bo i el dolent encara depenen de les opcions ètiques i aquestes tenen poc a veure amb les noves tecnologies.

Crec que els canvis inaturables ens obren a un nou món que, com en el cas de Guttenberg, ens ofereixen immenses possibilitats. Però també es dibuixen reptes i perills (qualsevol infant es pot baixar en el seu mòbil un fragment pornogràfic o un missatge xenòfob). Podem passar a una societat del coneixement "per a alguns" mentre "molts" cauen en un abisme d'analfabetisme tecnològic (l'anomenada "bretxa digital"); i podem passar també a la societat plana de la ignorància abstracta, i esdevenir en el futur bens ensinistrats per la imatge simple. Podem esdevenir, sí, més lliures... però també podem fer un camí negatiu. En definitiva, s
i bé en el decurs de la Primera Edat Contemporània vàrem passar de súbdits a ciutadans --aspecte positiu-- hem de vigilar que durant la Segona no passem de ciutadans a consumidors.

En tot cas el que em sembla cert és que mai com en la Segona Edat Contemporania --tan enxarxats tots amb tot-- caldrà de manera indefugible aprendre a desconnectar. El recés monàstic, en silenci, sense mòbil ni agenda electrònica, ni ordinador de cap mena continuarà sent, probablement, l'exercici --cada cop més difícil-- on podrem continuar trobant la font i el sentit del viure.

22 de febrer del 2008

Fantasia cromàtica en re menor


Jo tenia poc més de vint anys i era a casa de la meva professora de música fent l'habitual lliçó de piano. Quan vaig acabar una peça i un cop rebuts els consells pertinents sobre la partitura, per reposar una estona la professora i jo ens vàrem dedicar a mirar el programa de novè de piano. Té, mira --em va dir-- l'any vinent farem la "Fantasia cromàtica en re menor de Bach". Poc després, amb uns ulls somniadors, com si evoqués algun record agradable, va afegir: ja ho veuràs, hi és tota la música...

Ja no vaig cursar el novè de piano... Per tant, tampoc no vaig estudiar la Fantasia cromàtica en re menor de Bach sota la direcció de la meva mestra. D'altra banda vaig pensar que l'expressió de la senyoreta Isabel Gelabert (en aquells temps les professores de música, encara que fossin casades eren sempre "senyoretes", n'ignoro el motiu) era del tot exagerada.

Al cap dels anys, un estiu, mentre estudiava el Concert Italià de Bach, vaig observar que en el mateix volum hi havia la Fantasia en qüestió. Com aquell qui no vol la cosa --era el ple silenci i tranquil·litat d'un juliol de vacances a casa de la mare-- en vaig començar a teclejar a vista les primeres frases. Recordo perfectament -- i això encara em passa ara-- que la primera exposició de l'escala de re menor acabava amb una interrupció sobtada que creava un punt d'ànsia. I el mateix passava amb la segona... Ja no vaig poder parar... Tot i que mai no l'he arribat a tocar del tot bé, la Fantasia cromàtica en re menor és un punt de retorn constant en la meva pràctica pianística particular (és a dir, aquella que faig per a mi sol).

Crec que en aquesta Fantasia s'hi troba, certament, tot el que caracteritza l'obra de Bach. Hi trobem la solidesa i l'arquitectura ben travada de totes les veus les quals, d'una banda, semblen tenir vida pròpia i, de l'altra, a més, encaixen alhora d'una manera personalíssima les unes amb les altres. Les progressions harmòniques són resoltes amb un mestratge inconfusible. I, per damunt de tot, hi sentim la particular intensitat poètica que té cada nota bacchiana. Res, absolutament res en Bach és gratuït. Cada accent, cada pausa, cada nota, cada acord es troba abans i després del pensament i l'abraça. Ho diu tot amb una plenitud tant densa que resulta difícil no sentir-se seduït tan bon punt arrenca una sola frase de qualsevol de les seves obres. La música de Bach m'és un misteri. No sabria dir-vos exactament què té. Només arribo a saber vitalment que la seva obra musical és gairebé absoluta i només pot ser relativitzada, malauradament, perquè el temps passa i la música s'acaba, deixant sempre un toc de nostàlgia al final del darrer acord que precisa, més que amb cap altre compositor, d'una estona de silenci per tal que no se te n'apagui cap ressò. Crec intuir que només Bach, entre els mortals, ha sabut expressar el pensament i l'ànima sense paraules, enllà dels mots.

A la Fantasia en re menor hi trobem també un altre tret de Bach: la seva abstracció lírica. Crec que l'obra de Bach no té relació amb el timbre de cap instrument. És abstracta, és a dir, és una obra en si mateixa que tant pot ser dita per una veu humana, per un instrument o per un altre. L'important és deixar-se portar pel batec estrany que se't revela tan bon punt inicies les primeres notes... Com em deia el meu professor d'harmonia, el mestre Poch, el secret de Bach no era una particular manera d'harmonitzar, no es limitava a una matemàtica sonora genial... no, el secret de Bach és que, a més de la seva harmonia genial, sona.

A la Fantasia cromàtica, però, a més de ser-hi el Bach que podem identificar en cadascuna de le seves obres hi ha un munt d'aspectes nous, estranys i lliures que fan d'aquesta obra un cimal especial de la creació d'aquest monstre musical. Hi ha una diversitat de melodies ben curioses i, sobretot, una llibertat rítmica inusual, insòlita. Aquí sembla que córrer al darrera d'una quimera, allí sembla aturar-se en la contemplació harmònica d'un enamorament ple, de cop i volta es transforma en baix continu que acompanya el cant d'un solista apassionat, després tornem a córrer però mai amb la mateixa regularitat... ara rallentando, de cop i volta un poco a poco più mosso, i poc després lento... i una mica més enllà presto staccato... fins a la grandesa de la cadència final que s'inicia amb un maestoso seguit d'un un poco lento e senza misura per continuar amb un poco a poco più forte e presto per arribar a l'acord final amb un previ diminuendo que acaba amb un ornament marcat amb un quieto, com si li sabés greu concloure un passejada per una llibertat rítmica i lírica inusual.

Ben aviat vaig entendre que la senyoreta Iglesias tenia raó. En aquesta fantasia cromàtica en re menor no hi havia només una obra de Bach, hi era tota la música.

20 de febrer del 2008

Relativisme


Un dels problemes educatius més difícils de l'actualitat és el grau de relativisme amb el qual hem de procedir en la formació dels futurs ciutadans. Entenc aquí per relativisme aquella doctrina, teoria o visió del món segons la qual no hi ha res absolut, és a dir, cap valor o visió que pugui ser agafat com a punt de referència sòlid, com a fonament. Fa tota la impressió que la cultura europea, en la seva actual fase decadent, està impregnada de relativisme. Entre d'altres problemes, el relativisme no deixa clares, per exemple, la diferència entre el bé i el mal. Ser radicalment relatiu en educació comporta, en pura lògica, obrir el camí a l'escepticisme, al cinisme i, finalment, al que és pitjor pels seus efectes socials: el nihilisme.

Per oposar-me a aquesta tendència, si mes no de moment, solc fer-me en primer lloc una distinció i, a continuació un exercici lògic per acabar amb una anàlisi dels efectes.

Distingeixo d'entrada relativisme d'insuficiència del coneixement i de subjectivisme. Una cosa és que el nostre saber sigui provisional i incomplet, i una altra cosa és que no hi hagi res de cert per fonamentar els valors. També considero acceptable pensar que tot el que coneixem ho fem a partir del pesament i de les emocions subjectives... però això no s'ha de confondre amb la manca d'absoluts.

Continuo, com he dit, per un exercici lògic que no em sembla pas retòric. Si s'afirma que tot és relatiu s'està dient alhora que la idea segons la qual tot és relatiu també ho és. En conseqüència: no tot pot ser relatiu... si més no hi ha un absolut: que tot és relatiu. Així, doncs, lògicament parlant, la formulació del relativisme s'autorefuta. Qui diu que tot és relatiu o bé emet una afirmació pròpiament relativa --amb la qual cosa no s'anul·len les afirmacions absolutes-- o bé emet un absolut, de manera que afirma una veritat absoluta quan el que es deia era que totes les veritats són relatives.

Aquesta contradicció en els termes de significació condueix fàcilment a pensar més o menys vitalment que, tot i que costi trobar l'absolut, no tot pot ser relatiu, ni tan sols perquè és producte d'una cultura. Una anàlisi dels efectes del relativisme és altament autodestructor. (No serà això el que ens està passant a Europa en fase final del seu cicle històric?). Un exemple: l'ablació ritual del clítoris, que pràctiquen algunes cultures, no és una acció que puguem resoldre relativitzant-la perquè és troba dins d'un marc cultural diferent del nostre. L'ablació del clitoris és, senzillament, una monstruositat i s'ha de combatre en virtut d'un absolut: el dret a la integritat física de les persones humanes.

En la pràctica ningú no pot viure de manera relativa, no pot avui tenir un valor i demà un altre de contrari i que, a sobre, li resulti indiferent actuar en conseqüència de manera contradictòria. La veritat, fins i tot la moral, existeix. I és missió dels humans i de l'educació, no aturar mai el neguit per descobrir-la, per ensenyar-la i per viure-la.

Potser el problema de fons es trobi en el fet que, com deia Dostoiewski, sense Déu tot és possible... És més fàcil, fins i tot com a metàfora, ser solidari si sento i crec que tots som fills de Déu i per tant germans. Un cop més alguns darwinistes actuals tindrien raó: sense religió la supervivèncie de l'espècie no està assegurada, en la mesura que, genèticament parlant, la dimensió religiosa de l'ésser humà l'incita a donar d'entrada un sí a la vida que no sempre és racional.

S'ha de separar, certament, l'estat de qualsevol confessió religiosa... el que no queda potser tan clar és que s'hagi d'escindir la dimensió religiosa de la societat.

17 de febrer del 2008

Final obert


Solc portar un llibre a les mans quan vaig a llocs on és possible que diposi de temps morts com, per exemple, la sala d'espera d'un metge. Procuro endur-me'n llibres prims, que no pesin massa i alhora que per la naturalesa del seu contingut es puguin assaborir en fragments petits. Un dels moments en els quals aquesta mena de llibres em fan molta companyia és en les estones prèvies d'un concert de la Locomotora Negra, sigui mentre esperem per sortir a l'escenari o bé a les proves de so. Sovint aquestes proves són llargues i pesades i no afecten durant bastanta estona la meva acció al piano. Aleshores agafo el llibre i m'entretinc llegint-ne alguns paràgrafs. De vegades aquestes lectures, probablement per l'ambient insòlit i sincopat en què les llegeixo, em marquen amb intensitat. Ahir, a Santa Coloma de Gramanet es va produir aquest fenomen.

En un post recent d'aquest bloc em preguntava com és que hem estat fets per poder-nos fer preguntes transcendentals i, en canvi, no tenim capacitat per respondre-les de manera concloent. M'imagino que d'aquí en sorgeix, si més no a mi em passa, un determinat grau d'ansietat.

Vaig trobar una descripció excel·lent d'aquesta realitat, que jo més aviat vaig formular de forma molt matussera, en un dels llibres de George Steiner (Deu raons possible de la tristesa del pensament). Es tracta d'un llibre --com gairebé tots els d'aquest autor, en què cada paràgraf pot ser objecte de degustació especial i de meditació. Al final del primer capítol diu:

En els fronts absolutament decisius no arribem a respostes satisfactòries, ni de bon tros concloents, per inspirades que siguin, i per més conseqüent que resulti el procés del pensament, ja sigui individual o col·lectiu, ja sigui filosòfic o científic. Aquesta contradicció interna, aquesta ambigüitat predestinada, és inherent a tots els actes del pensament, a totes les conceptualitzacions i intuïcions. Escolteu amb atenció el torrent del pensament i sentireu, en el centre inviolat, el dubte i la frustració.

Aquest és el primer motiu de la "Schwermut", la melangia.

És a dir: qualsevol fil de pensament que seguim, i en qualsevol ordre, té sempre el final obert. ¿Serà aquesta la raó per la qual als humans no ens satisfan les pel·lícules o les novel·les amb final obert? ¿Serà per aquesta mena de tristesa interna del pensament, sigui o no conscient, que gaudim d'allo més quan en un film o en una novel·la les coses queden clares i tancades en un bon plantejament, nus i resolució?

Potser sí, potser la vida és, malauradament, massa oberta com perquè, a sobre, els moments que dediquem a ficar-nos en la seva "re-presentació" hàgim de continuar vivint-los com a oberts.

16 de febrer del 2008

Malestar


El dijous passat els sindicats van convocar una vaga a l'ensenyament públic que va tenir un seguiment relatiu tot i que prou important (especialment a l'ensenyament primari). Crec que una de les raons del relatiu èxit de la convocatòria es deu sobretot al malestar docent.

Alguns experts han assenyalat que el malestar docent, d'un temps ençà, no és conjuntural, sinó estructural. Vol dir això que aquest malestar s'ha enquistat en el cos dels docents públics per damunt de la natural insatisfacció que proporciona la vida.

Als docents avui se'ls demanen autèntics despropòsits, heroïcitats virtuals. Pocs dels teòrics i pares que critiquen els mestres aguantaria més d'un quart d'hora en una de les aules actuals de Primària i ni cinc minuts en una de Secundària Obligatòria. En aquestes aules mestres i professors són obligats a assolir uns objectius amb un sistema i unes regulacions de la seva feina que ho fan pràcticament impossible. I al damunt se'ls ha dit, sempre desde fora, que això era possible, i que si no aconseguien els objectius proposats la culpa era d'ells. Una aula tan heterogènia com la que tenen avui els mestres i els professors no hi ha manera de gestionar-la si l'objectiu és també assolir l'excel·lència. És com si als metges se'ls hagués obligat a injectar una vacuna obligatòria que d'una banda no hagués estat experimentada abans i que, de l'altra, a molts metges els semblés que havia de ser contraproduent. I que un cop obligats a vacunar, per més que anéssin informant que la vacuna anava malament i creava moltes reaccions nocives, les autoritats sanitàries aconsellades pels seus experts haguessin continuat impertorbables obligant a vacunar tothom igual. A tot plegat, cal recordar-ho una altra vegada, una hora de classe, no és una hora de treball normal: desgasta molt més, físicament i psicològica.

Hi ha més causes del malestar però aquestes que acabo d'esmentar més amunt em semblen algunes de les més importants. Per tant, cal advertir als qui es vulguin dedicar a la docència que hauran de conviure durant bona part de la seva vida professional amb un grau elevat de malestar. I, a més, els polítics que tinguin l'obligació de gestionar l'educació hauran de tenir present aquest malestar i l'hauran d'assumir, i, si poden, l'haurein de solucionar o, si més no, pal·liar. Per això, diguin el que diguin, facin el que facin i encara que no diguin i no facin, sempre els sindicats ho trobaran malament. I si els sindicats obren una ferida per damunt del pus acumulat sota la pell de la normalitat, aquest aprofitarà l'obertura per expulsar el seu malestar amb l'excusa que sigui del cas.

Com a exemple del que estic dient, esmento el que em va escriure una mestra el dijous de la vaga:

Avui no hi ha .......! (=Topònim del lloc on treballa)
La veritat és que és un plaer no haver-hi d'anar i no només pel viatge, però m'he sumat a una vaga sense estar-hi d'acord. A mi no em sembla malament aquest projecte; no em sembla malament que les escoles públiques les gestioni l'empresa privada; no em sembla gens malament que els equips directius passin per una avaluació constant i exhaustiva; l'única cosa que em fa por és que sigui l'equip directiu qui decideixi el perfil pel que fa als docents perquè si no es controla això es convertirà en un ball d'amics...

El cas és que jo al final he dit sí a la vaga però no per aquesta llei que no és ni nostra, he dit sí perquè estic farta del Departament, farta que no tractin bé la gent, farta que no currin pensant en la gent, farta d'anar-hi i sentir-me idiota, farta de preses de pèl i, sobretot, farta de veure que són incapaços de reconèixer els seus errors...


Crec que calen comentaris, oi?

12 de febrer del 2008

El misteri i el monjo


Un misteri és un enigma indesxifrable. És una pregunta clara i pertinent sense una resposta racional. Alguna vegada m'he plantejat per què hem estat creats capaços de formular preguntes importants i alhora incapaços de respondre-les. Així, per exemple, la mare de tots els misteris fóra preguntar-se per què existeixen coses, animals i persones en comptes de no existir res. Sembla més fàcil pensar la inexistència absoluta que no pas la presència de realitats diverses entre nosaltres. Doncs bé: és una pregunta indesxifrable. Un misteri.

Lactanci, escriptor llatí convers de finals del segle III, va formular-se la pregunta sobre el sentit del mal i la infinita bondat de Déu. La seva resposta em sembla convincent per la seva lògica inapelable. Respecte de la intervenció de la divinitat per guarir el dolor la seva conclusió va ser la següent: O Déu pot i no vol; o vol i no pot, o ni vol ni pot.

Des d'un òptica creient resulta evident que això no pot ser així... Déu ha de poder, perquè és omnipotent. I Déu ha de voler, perquè és infinitament bo i no m'imagino que es recreï veient-nos patir... (Tot i que el seu propi Fill es va sentir abandonat a la Creu...). Però he de confessar que, ara com ara, mai no m'he trobat amb una resposta que sigui concloent i sense fisures. Tots els textos que he llegit sobre aquesta qüestió, que no són pocs, els he trobat sospitosos. És a dir, em fan la impressió que, atès que la contradicció és insalvable, van a buscar com sigui un camí que la salvi... Aquests textos, filosòfics o telògics, solen ser abstrusos i d'una molt difícil comprensió. Així, per exemple, la teologia més moderna quan preguntes on era Deu davant d'una catàstrofe natural amb milers de víctimes et solen respondre que Déu era allí, morint amb les víctimes... (Li ho vaig llegir en una entrevista al teòleg de l'alliberament Jon Sobrino). La veritat és que tampoc no ho entenc...

Fa uns anys vaig tenir l'ocasió de parlar d'aquesta qüestió, que m'angunieja força, amb el ja desaparegut P.Altisent, monjo de Poblet. Em va deixar parlar, em va mirar amb una simpàtica bonhomia i, en acabat, em va dir, tot somrient, amb aquest to senzill i serè propi dels bons monjos vells:

--No hi perdis el temps. El Déu bo amb l'existència del mal en el món, en especial l'injust, és un misteri que no se'ns ha revelat.

És la resposta més convincent que he sentit fins ara per part d'un creient. I amb ella visc.

10 de febrer del 2008

Laetoli (II)


Ignoro quin sentit li poden trobar al mal i a la mort les persones que no creuen en cap transcendència. Suposo que són realitats naturals i inherents a l'espècie contra les quals cal lluitar sense aturador de cap mena.


Com a creient he de confessar que les explicacions habituals de la fe cristiana tampoc les acabo d'entendre, sempre i quan es defensi que la fe és raonable, és a dir, que es pot fonamentar a través d'uns mínims mecanismes bàsics de la lògica humana.

Pel que fa a l'origen del mal, si faig cas de la Bíblia, em trobo amb afirmacions prou contundents. Dos exemples: els mals vénen del Senyor (Siràcida, 11, 12-30); Job li va respondre: --Parles com qui no té seny. Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d'acceptar els mals? (Job, 2,10). És a dir: el mal i la mort són enviats per Déu a la humanitat i, pel que sembla, sense tenir res a veure amb el concepte de justícia que les persones tenim inscrit a l'ànima. Perquè el mal, no es reparteix en funció de les obres de les persones. El mal sol ser atzarós i estrany. Doncs no ho entenc: a mi no em lliga gens que Déu m'enviï mals i alhora se m'afirmi que aquest Déu és Pare, infinitament bo i totpoderós! No dic pas que no sigui veritat: afirmo només que no ho entenc.

La doctrina tradicinal ens dius que el mal i la mort són conseqüència del pecat. O sigui que el pecat és previ al sofriment humà i a la mort. Hi va haver un temps, sembla que curt,que Déu ens va crear ja divinitzats i feliços eternament. Però això es va acabar aviat. La doctrina afirma que el mal procedeix del pecat original. I ens remet a la falta comesa en la narració del mite inicial bíblic per part d'Adam i Eva i a la seva posterior transmissió a tota la humanitat.

Bé, no sé com pot lligar això amb la lògica científica d'avui i, en particular, amb l'evolucionisme... ¿vols dir que el primer australopitec de Laetoli quan va tenir consciència humana va desobeir una qualsevol volutat divina i "es va preferir a ell que no pas a Déu" tal i com afirma el Catecisme de l'Església Catòlica (núm. 404)? ¿I que com a conseqüència d'aquesta preferència va entrar el mal i la mort al món? I que es transmet de manera misteriosa de pares a fills? I que tot i no haver tingut temps de cometre cap pecat, ja en el moment de néixer som partíceps del pecat d'Adam? Naixem amb una pecat "contret" encara que no "comès"? Fins a quin punt és lògica i "raonable" aquesta explicació? S'entén això? No dic que no sigui veritat: afirmo només que no ho entenc.

Em costa d'admetre que el fet d'una actitud original de fa tres milions d'anys pel cap baix jo l'hagi d'arrossegar des del mateix naixement i que això tingui per conseqüència el mal i la mort. Això podia ser entès fins a cert punt en un context social i històric on es creia que els descendents eren culpables de les malifetes que haguessin comès el seus pares o els seus avis. Potser podia entendre's en èpoques en què eren vigents les venjances de sang... Però avui no és una explicació "raonable..." I si neixo "decaigut", com diu Trento, ¿fins a quin punt puc ser responsable al 100% del mal que rebi o fins i tot del que pugui fer? (No deixa de ser curiós que en tot el capítol del pecat original el Catecisme només citi Trento, el Denzinger, Sant Tomàs --segle XIII-- i Sant Agustí --segle V; ningú no n'ha dit res de nou des de fa quatre-cents anys?)

Sembla molt clar, si ens analitzem una mica per dins i obervem la realitat de fora i la història, que les persones, en general, som febles i que naixem amb una inclinació al mal, a l'egoisme, a la comoditat i a la insolidaritat. A preferir-nos nosaltres als altres. I que aquesta realitat s'ha de tenir present tant en l'educació com en la regulació de la societat. Però que l'explicació sigui la que se'ns dóna avui no em sembla pròpia del segle XXI.

Per això seria un servei impagable que els qui realment en saben ens exposin als creients aquest problema amb explicacions una mica més didàctiques. No es diu que la fe és raonable? Doncs definim prèviament què és raonabilitat i després actualitzem-ho d'acord amb el que ens aporta la ciencia i la didàctica des de contextos actuals.

No. No em puc imaginar el primer humà i la primera humana de Laetoli --amb la pinta que se suposa que devien tenir a partir de les seves petjades i d'altres restes-- preferint-se a ells en comptes de preferir Déu i, que per culpa d'ells dos, tants ho hàgin hagut de passar tan magre en el decurs d'aquesta vida i tots, absolutment tots hàgim de morir quan, d'altra banda, resulta evident que no en tenim gens de ganes.

8 de febrer del 2008

Laetoli (I)


Amb una certa reiteració, en novel·les, articles i conferències es planteja la pregunta sobre si es pot creure en Déu després d'Auschwitz (i en general després de la shoa). Diuen que és un escàndol objectivament difícil d'assumir, d'una manera especial als qui som creients, el silenci de Déu davant l'horror dels camps d'extermini. No acabo d'entendre per què la presència del mal --fins i tot quan és fred i en estat pur com el cas de l'holocaust nazi-- s'ha de situar en aquesta brutal circumstància històrica. D'altra banda ignoro per quina raó no han d'aparèixer, per referència al problema del silenci diví, altres holocaustos del segle XX: Pol Pot, el gulag soviètic, l'extermini de cristians a Darfur, etc.


El mal i la mort són dues qüestions que, s'agafi per on s'agafi, resulten del tot incomprensibles si hi busquem un sentit raonable. Fins i tot, humanament parlant i sense atribuir-li cap sentit religiós, la metàfora de la Creu en el cristianisme no deixa de ser profundament decebedora. El relat ens diu que la mateixa divinitat, definida a priori com a creadora i totpoderosa, s'encarna en la humanitat i, certament, marca una camí de felicitat (les benaurances). Lluita contra el mal (pacifica, calma les ansietats -- és a dir: expulsa dimonis-- cura malalties físiques i ressuscita morts). I malgrat tot fracassa: el crucifiquen, una mort que en el seu context era considerada particularment ignominiosa. Per això quan s'afirma que els humans creiem en Déu per buscar un consol a la moridora condició humana penso que no deu ser del tot cert perquè no sé què té de consolador un Déu fracassat i assassinat pels humans...

Per tot plegat considero que aquest fracàs humà que és la mort i els dolors que acompanyen la vida --siguin producte del mal físic, del mal moral o del mal fred causat per les persones, sigui mal culpable o mal atzarós-- i el silenci de Déu que ho embolica és, en la meva opinió, el punctum dolens de la condició humana i, d'una manera especial, de la condició cristiana. No és un problema que arrenqui d'Auschwitz. Cal pensar-lo des de Laetoli.

A Laetoli (Tanzània) hi ha el primer testimoni, ara com ara, de l'existència dels primers bípeds. L'any 1976 s'hi van descobrir unes petjades que corresponen probablement a uns humans de fa tres milions d'anys. Aquests humans, els primers de què tenim notícia, de ben segur que tenien por dels animals potencialment depredadors de la seva espècie, no sabien què fer davant d'una infecció, experimentaven un dolor intens davant la mort d'un fill, d'un germà o d'una mare, devien fugir espaordits davant d'un incendi o davant d'una erupció volcànica... La mort els podia sorprendre en qualsevol moment per motius atzarosos i injustos, podien experimentar dolors físics intensos (des d'un simple mal de queixal a la ruptura d'un os) i també psicològics...

Sí, és des de Laetoli que ens hem de preguntar per què existia el mal i la mort, el dolor i l'angoixa, des de la primera petjada humana sobre la Terra, des del primer esclat de consciència. He de confessar que m'escandalitza el primer patiment, la primera llàgrima del primer infant que va existir sobre la Terra... I d'aleshores ençà tots els milions de drames que ha sofert la humanitat sense consol de cap mena.

La pregunta correcta crec que ha de ser la següent: ¿què i com hem de pensar del silenci de Déu des de Laetoli?

5 de febrer del 2008

Sinceritat (2)


Avui la professora de l'aula d'acollida ha decidit, malgrat els advertiments de l'altra professora, més veterana, que no havia de ser pas tan difícil fer un arbre genealògic a classe. Així tenien l'oportunitat de fer vocabulari i coneixer una mica més l'alumnat.

No sense esforç, mig amb paraules, mig amb llenguatge de signes, ha aconseguit explicar com es feia l'arbre genealògic i què hi havien de posar.

Mentre l'estaven fent, una alumna nativa de la República Dominicana, ha aixecat la mà i amb el seu to de veu habitual ha preguntat:


-- Tengo un problema


La professora li ha demanat que l'exposés.


--Mi papá tiene cuatro mujeres. ¿Cuál pongo?


Allò que dèiem...

4 de febrer del 2008

Tere, mestra de primer de primària...


Solc respondre els comentaris que deixen els lectors o lectores del bloc, quan s'escau, en un altre comentari signat. Però aquest cop vull fer una excepció. L'ha motivat el comentari que ha escrit la Tere, mestre de primer de Primària en una escola de titularitat pública del Baix Llobregat, en el post anterior d'aquest bloc.

En primer lloc li agraeixo molt que llegeixi el bloc i que, a més, hi participi. I vull deixar constància del meu respecte i profunda admiració per la tasca que fa. Als centenars de persones com ella --en conec molts i moltes-- les persones que conformem la societat --tan indiferents en la seva majoria a aquesta tasca!-- els hauríem de retre reconeixement i homenatge.

El seu comentari mostra, en la meva opinió, on arrenquen bona part dels mals del nostre sistema educatiu: a primer de Primària (i, per extensió, a la Primària en general). I no perquè la majoria dels mestres no estiguin preparats i no facin bé la seva tasca... no, simplement, perquè amb llenguatge políticament progressita tapem la manca de decisions i de recursos o, el que és pitjor, ho justifiquem.

Crec que no es pot pretendre que una mestra entomi a primer de Primària 25 alumnes entre els quals novinguts sense escolarització prèvia, un retard mental sense cap mena d'historial i d'altres amb transtorns d'atenció i hiperactivitat no diagnosticats... És això, un fet tan senzill com aquest, el que comença a posar pals a les rodes a tot el sistema. Els nostres prohoms viatgen a Filàndia i creuen que és el model a seguir. Però a Finlàndia, a banda que la població escolar és homogènia i no tenen gaire nouvinguts, tan bon punt identifiquen el més petit rertard en l'aprenentatge d'un nen o nena, de seguida hi posen remei a través de professors de reforç o d'educació especial...

Pretendre que una mestra faci front a aquesta realitat en un entorn on el mestre d'educació especial fa suplències, els de reforç no existeixen i arriben professores de religió que no estan ni batejades i que no ajuden... és demanar-li una missió impossible. No hi ha tècnica, ni estratègia didàctica que permeti afrontar això amb un alt grau d'eficiència. Si més no, jo les desconec.

I sort que a la Tere no li fa vergonya utilitzar llibres de text... Segons la progressia dominant, al damunt de tot el que fa, aquesta mestra s'hauria de confeccionar ella mateixa tots els materials!! Doncs no: els mestres, en principi, no tenen cap obligació de fer tots els materials perquè ni tenen temps, ni és la seva feina. La seva feina és seleccionar-los i fer-los servir. (La qual cosa no vol dir que hi hagi alguns mestres que després d'anys d'experiència en facin o bé que alguns materials ocasionals els elabori una mestra en un moment determinat i per a determinats temes...)

Gràcies, Tere... Poses l'accent en el que caldria tenir i no tens: professors de suport, professors d'educació especial i pocs alumnes per aula... I, malgrat tot, es percep que tens fe i coratge per tirar endavant els vint-i-cinc nesns i nenes amb el que disposes. I es fàci l deduir, pel que dius i pel seu to, que els nens i nenes que et tenen de mestra han fet sort.

No, per ser Finlàndia encara ens falta molt... Principalment: voler-ho ser.

1 de febrer del 2008

Sinceritat


Sembla que l'anomenada Amèrica Llatina és actualment un dels indrets amb una identitat catòlica més profunda. Algunes vegades he sentit a dir que és una autèntica reserva de la catolicitat en vistes al futur. ¿És realment, però, tan profunda? Potser pel que fa a les creences i a la participació litúrgica sí... però, per les informacions de què disposo, potser no ho és tant en allò que concerneix la vida moral des d'un punt de vista catòlic.

Fa uns mesos vaig haver de revisar un escrit per a una revista d'espiritualitat. S'hi donava la notícia que la germana d'un religiós sudamericà d'una determinada congregació professava en un monestir. Com que el primer i únic cognom dels dos germans no coincidia, tement l'existència d'un error, vaig preguntar a un religiós amb càrrec de responsabilitat de la congregació del primer sobre aquesta qüestió.

--Són germans de mare i no pas de pare --em va dir el religiós--. És una cosa bastant normal en el país del germà "X".--va afegir després d'una petita pausa--.

A l'aula d'acollida d'un centre docent públic on s'ensenya la llengua catalana als nouvinguts, un professor feia exercicis amb els alumnes a base de preguntar-los quants germans tenien. Una noia llatinoamericana de 16 anys va dir que tenia dotze germans. Davant la mirada incrèdula del professor va aclarir:

--Mi padre fue sinsero. Tengo seis hermanos de mi mamà y otros seis que mi papá ha tenido con otras. Yo a esos otros seis los quiero como hermanos.

Es veu que això de "sinsero" ho ha dit en el sentit que el pare mai no se n'havia amagat... En tot cas, el que ha resultat més curiós és que, així com els alumnes magrebís, xinesos, uncraïnians, polonesos i romanesos de l'aula quan han entès el què ha dit aquesta noia han posat uns ulls com unes taronges, els seus companys i companyes llatinoamericans no han fet el més mínim senyal d'estranyesa. Ho han trobat normal. (Certament, a partir de les històries de vida de la majoria de les seves famílies fins i tot al professor no li ha semblat rar...)

Tot plegat lliga amb el que li va dir una alumna al professor d'aquesta mateixa aula quan, fent vocabulari, els comentava que feia 30 que estava casat amb la mateixa dona.

--Con la misma mujer toda la vida Jusep? No puede ser...

Per descompat que la majoria, gairebé tots, els llatinoamericans que així parlen cursen l'assignatura de religió catòlica a l'institut.

Sembla, doncs, que la crida ancestral de la naturalesa humana a la poligàmia i a la poliàndria, en aquelles latituds encara no ha pogut pas ser ensinistrada per la predicació catòlica i viu d'una manera tranquil·la en paral·lel a la fe que professen. ¿Serà que la vida sempre és més forta que els mots amb els quals volem emparaular-la?