29 de desembre de 2010

Innocents


Ahir vàrem celebrar—és a dir: recordar, tornar a viure, tornar a sentir...—la festa dels Sants Innocents. La història evangèlica és prou coneguda. El rei Herodes, assabentat que ha nascut un nen a qui alguns anomenen Messies o Rei, té por de perdre el poder i ordena matar tots els infants de la contrada que tinguin menys d’un any. Els fets són esgarrifosos. Costa poc d’imaginar-se i de sentir l’horror i l’immens dolor de les mares d’aquestes criatures! És una celebració –costa molt qualificar-la de “festa”—que em posa de mal humor. Fa tres dies justos que sentíem la tendresa del nadó del pessebre i s’obria una esperança. Ara sí, ens podríem haver dit, ara sí que les coses aniran bé d’una vegada. Doncs no. Per tal que no oblidéssim la realitat de la vida l’església no ens estalvia aquesta celebració. Una festa fins a cert punt aixafaguitarres. L’esperança no és fàcil ni senzilla, ni es fonamenta en cap vareta màgica. El mal continua present al món. Herodes ens ho recorda.

Però de patiments en innocents n’hi continua havent. Ella li va regalar al seu nebot una samarreta del Barça. El marit d’ella va veure que la samarreta duia l’etiqueta de “made in Morocco”. Com que ell té vincles professionals amb el Marroc va inquirir, passat un temps, d’on provenia el cotó per fabricar la samarreta a un conegut seu de les màquiles de Rabat. El Marroc no fabrica cotó i l’importa, segons va saber, de l’Índia. La raó era molt senzilla. El cotó filat a l’Índia el realitzen fonamentalment nens i nenes el cost laboral dels quals és un bol d’arròs diari per a la seva alimentació. Aquests infants explotats de l’Índia, com els de les màquiles del Marroc o de qualsevol altre part del món, no tenen precisament un futur gaire meravellós i el seu present és, literalment, un infern.

Tenim dret a fer el paper de persona escandalitzada per l’explotació dels infants de l’anomenat tercer món. Podríem, és clar!, no comprar samarretes del Barça i també denunciar aquesta explotació. És possible que si la denúncia tingués prou ressò –ja ha passat alguna vegada—la situació d’aquests nens i nenes empitjorés en comptes de millorar, perquè se’ls treuria la feina i, en conseqüència, el bol d’arròs diari, mentre els productors busquen un altre indret discret que produeixi fil de cotó a baix preu.

El món és així i això no canviarà d’avui per demà ni que ens poséssim tots a intentar solucionar-ho. Mentretant nosaltres menjarem més de l’equivalent d’un bol d’arròs diari i procurarem no pensar gens aquests dies en el món real. ¿Compensa realment en la vida el gaudi de la bellesa d’una albada damunt de l’horitzó del mar sabent que a la mateixa hora hi ha nens i nenes filant i teixint per un miserable bol d’arròs?

D’innocents se’n continuen “matant”. Ahir no “recordàvem” només un passat sinó que intentàvem viure un present dolorós. No tot és nadala cantada amb somriures, brindis de caves, bons desitjos i dolçor de torrons durant aquests dies. El Nadal és també un clam de justícia per intentar pal•liar el dolor del món.

25 de desembre de 2010

El mal (II) i el Nadal


Un dels aspectes més interessants de les memòries de Traudl Junge (vegi’s post anterior) és la transcripció més o menys literal de les converses que tenien amb Hitler al vespre, de vegades al costat d’una llar de foc. De fet, com diu l’autora de les memòries, no eren ben bé converses ni discussions perquè un cop provocat per una pregunta o comentari, el führer començava a descabdellar les seves idees d'una forma febril. Aleshores tots escoltaven.

He trobat particularment interessants les seves opinions sobre l’Església. No hi tenia cap lligam. Considerava les religions cristianes institucions supervivents hipòcrites i sectàries. El seu dogma eren les lleis de la natura. Deia:

--La ciència encara no ha vist clar de quines arrels procedeix l’estirp humana. Segurament som l’estadi superior d’evolució d’algun mamífer que ha evolucionat de rèptil a mamífer, potser passant pels micos, fins a arribar a ser home. Som part de la creació i fills de la natura, i per a nosaltres regeixen les mateixes lleis que per a tots els éssers vius. I a la natura regna, des del principi, la llei del més fort. Tot el que és incapaç de viure i tot el que és dèbil se suprimeix. Només l’home i, sobretot l’Església s’han marcat l’objectiu de conservar en vida de manera artificial precisament el que és dèbil, inepte per viure i inferior (pàg. 133)

Tenia present anit, a missa del gall, aquestes paraules. Al peu del pessebre, situat al costat de l’altar, hi cremava un llàntia de foc l'origen del qual provenia del que s’havia encès a Betlem a començaments de la setmana, just on s'atribueix l'existència de la Santa Cova. D’allí aquest llum de pau s’havia dut a Viena en avió i d’allí s’ha estès arreu a través del moviment scout. Va arribar a Barcelona el divendres i uns joves de la meva parròquia van anar a encendre aquest foc el mateix divendres per dipositar-lo avui, nit de Nadal, al peu de l’altar. Vol ser el símbol del desig de pau i sí, de protecció del feble a través de la pràctica de l’amor. Aquest és el símbol del missatge cristià d’avui. Els exegetes actualment, per unanimitat, atribueixen un valor de predicació i no pas històric al text evangèlic del naixement de Betlem. Es tracta d’una narració que pertany més a la mítica que no pas a la història. No hi fa res. El símbol i la predicació són clars: un clam de pau –que no és només absència de guerra—i un amor –que és més que la solidaritat— per fer-nos iguals prescindint de les lleis de la natura i fins i tot de les de la societat!

A la missa del gall es canta sovint “avui ens ha nascut el salvador”. Som, sí, en una societat que sembla que no té consciència que ha de ser salvada de res. I és cert que no ens calen “salvadors”, ja que sovint la “salvació” política --com la que encarna Adolf Hitler-- acaba històricament en camps de concentració i en desastre humà.

El Nadal, però, ens parla amb veu baixeta d’una altra salvació: ens proposa ser salvats de l’egoisme personal i estimar els altres encara que siguin febles i ineptes per viure. Hitler, curiosament, havia entès el missatge i el rebutjava. El Nadal, entre d’altres coses, ens ve a salvar de pensaments destructius com els que va encarnar i practicar el dictador alemany.

Bon Nadal a tots els qui teniu la paciència de llegir-me!

18 de desembre de 2010

El mal (I)


He estat submergit durant uns dies en la lectura del llibre de Traudl Junge, Fins a l’últim moment. Es tracta de les memòries d’una jove secretària personal d’Adolf Hitler. Traudl Junge, per atzars del destí, va arribar a ser des de la primavera de l’any 1943 una de les secretàries personals del führer. Tenia 23 anys. Va romandre al seu costat fins al suïcidi del dictador alemany al búnker de la cancelleria de Berlín. Va escriure aquestes memòries l’any 1948, només tres anys després, per tenir vius els records. Amb la col•laboració de Melissa Müller aquestes memòries han vist la llum el 2002, poc abans de la mort de la seva autora.

El que més “escandalitza” de la lectura d’aquest text és precisament la bonhomia i delicadesa del dictador alemany. Era vegetarià, no fumava i era abstemi. I no se li coneixia cap aventura sexual. Durant la guerra solia dormir de matinada i a primeres hores del matí. Després de sopar, ja cap a les 11 de la nit li agradava mantenir una tertúlia sobre els temes més diversos amb les secretàries i altres persones convidades o del seu entorn.

M’hauria agradat veure un personatge que fos l’encarnació del mal, violent, dur, fastigós... però resulta que el terrible Adolf Hitler era auster, delicat, amb una personalitat hipnòtica però no pas, segons que sembla, manifestament malvada. Com tants d’altres Traudl Junge, tot i que va veure els desastres i sofriments del poble alemany, no va ser conscient –o això diu—de la brutalitat del nazisme o de la perversió del seu líder. Només al final sembla adonar-se de l’obsessió malaltissa del führer i de la seva impietat: podria haver estat més sensible i aturar la guerra quan la veia perduda i evitar així sofriments al poble alemany. Junge tampoc no sabia res, o això diu, dels camps d’extermini dels jueus. (Només un cop, una de la les participants en les tertúlies nocturnes, li diu escandalitzada que ha vist a Holanda un tren de bestiar portant nens, dones i vells jueus que devien patir molt... i li pregunta a Hitler si ell ho sap i ho autoritza... i Hitler posa mala cara, es fa el desentès i parla d’un altre tema...).

Només molt de tant en tant despunta el desequilibri...

--Führer, vostè, ¿per què no s’ha casat?
-- No seria un bon pare de família i considero irresponsable fundar una família si no em puc dedicar a la meva dona en la mesura que cal. A més, no vull tenir fills. Trobo que la descendència dels genis ho acostuma a tenir molt difícil al món. S’espera d’ells la mateixa talla de l’ascendent cèlebre i no se’ls perdona la mitjania. A més, generalment es tornen cretins.

Més endavant, en la mateixa conversa comenta als contertulians:

--Sóc una eina del destí i he de seguir el meu camí, un camí on m’ha posat una providència més elevada.

Però fora d’aquest i algun altre comentari on s’endevina una certa paranoia, el tracte quotidià era el d’una persona normal i sensible. Fins i tot amb l’art!

Sí, ens agradaria percebre en la intimitat un monstre, i ens topem amb una persona austera, relativament sensible, amable i normal.

Tenia raó Hanna Arendt: el mal és banal.

12 de desembre de 2010

Inquietant


Quan ens referim a l’aprenentatge dels humans, mamífers irreductibles a l’ensinistrament, solem atribuir els seus resultats en qualsevol camp a quatre factors: la predisposició genètica, l’oportunitat o atzar, l’educació i la voluntat del qui aprèn. Pel que fa als coneixements bàsics i acadèmics en el nostre entorn aquests factors els solem reduir a la combinació de dos: les aptituds condicionades pels nostres gens i l’encert de la instrucció en el marc educatiu. En definitiva, un pot aprendre a tocar bé la trompeta si té qualitats i voluntat per aprendre’n, té una trompeta a l’abast i una bona escola amb un bon professor de trompeta. Tots disposem d’intel•ligència musical per naturalesa, però hi ha persones que en tenen més que d’altres. Si les persones que tenen facultats naturals per a l’estudi de l’instrument tenen possibilitats de rebre’n un bon ensenyament el resultat serà plenament positiu.

Darrerament, però, la investigació del genoma humà ens està obrint explicacions inquietants en carregar més l'explicació del cantó genètic, sobretot pel que fa a les actituds vitals i a la forma d’enfrontar-se a la vida (i per tant, també a l’aprenentatge). En l’actualitat ja és possible obtenir el genoma particular de cadascú, tot i que encara és molt car. Doncs bé: tot i que no està encara verificat resulta que és altament probable que l’optimisme i el pessimisme, per exemple, estiguin molt més condicionats del que ens agradaria suposar pel genoma de cadascú. És indiscutible que si un és optimista enfoca la vida amb més possibilitats d’èxit o de ser feliç; en canvi, qui és pessimista tindrà més dificultats en tots els ordres de la vida. També en l’aprenentatge. I en la felicitat.

Si això és així ens caldrà pensar i experimentar amb urgència les possibilitats reals que podem tenir els humans per emmotllurar el nostre cervell a partir de l’entrenament de la voluntat a fi de superar dificultats que poden ser molt més difícils de vèncer del que fins ara ens pensàvem.

Que l’optimisme o el pessimisme depenen d’alguna cosa que es troba enllà de la pura voluntat personal sembla verificar-se a la pràctica. Tots coneixem persones en situacions molt difícils que constitueixen un exemple de bon humor i d’esperança natural. Com també sabem d’aquells que, sense tenir cap motiu objectiu per ser pessimistes, ho veuen tot de color negre, o si més no amb clarobscurs i amb por.

Aquest atzar genètic pot fer pensar que la vida pot ser, enllà del marc social o mental on neix cadascú, força més injusta del que ens temíem. I, a més, comença a plantejar alguns dubtes esgarrifosos sobre l’abast exacte de la responsabilitat individual.

Inquietant.

9 de desembre de 2010

Escoltant el filòsof (i III)


El filòsof acaba la seva intervenció advertint-nos del pecat de l’essencialisme i del dualisme. Afirma que l’essencialisme és un defecte massa sovintejat en la nostra professió. Segons ell consisteix a delimitar massa de la vora les definicions, quan en realitat és molt difícil definir amb precisió i amb abast global alhora. No hi ha cap definició, per exemple, ens diu, d’un valor (llibertat, igualtat...) que abasti tota la seva realitat... Les definicions precises només ho són de l’anomenada raó instrumental... Pel que fa al dualisme ens diu que no hem d’oposar contraris nítids, bo o dolent per exemple, sinó que hem de ser més vaporosos. No es tracta de matisos. El filòsof treballa en intel•ligència artificial i afirma amb contundència que els humans aprenem de forma borrosa, imprecisa i que ens en sortim!

Sento discrepar didàcticament en aquests punts. Encara que molts conceptes no puguin ser definits en tot el seu abast de significació, si no es precisa una aproximació concreta al seu significat –especialment al significat d’ús en la informació que s’oferirà a l’aprenent—no és vaporositat el que en surt, sinó confusió. I amb confusions no es pot construir coneixement. I en relació a l’oposició de contraris he de dir que no només la considero útil sinó imprescindible. Es a través de la mediació entre pols clars que els alumnes i nosaltres podem anar matisant al llarg de la vida.

Recordo que en estudiar el romànic a la facultat les excepcions al seu estil eren tant abundants que al final tot resultava confús. Crec que és millor precisar l’essència de l’estil –sense caure en “essencialismes”—per anar definint a poc a poc la vaporositat de les excepcions. Si es comença pel que és vaporós i no pel que resulta diàfan a la comprensió, al final resulta, com em deia una alumna gran en un curset de formació, que res no és res.

Conclou el filòsof la seva intervenció amb els clàssics somnis d’una nit d’estiu: que hem d’educar tota la persona i no només el cap; que hem d’impartir una formació global; que cada part té sentit en funció del conjunt; i que hem d’educar en tots els terrenys. Amb això hi estic d’acord tot i que em falta veure i saber com es duen a terme aquestes bones intencions i en quin context hi ha professors que ho aconsegueixen. Finalment ens diu que no hem de concebre el coneixement com un edifici –que si li mous els fonaments s’ensorra—sinó com una xarxa de pescador en la qual el trencament d’un nòdul no comporta que la resta no aguanti bé tota l’estructura.

Aplaudiments correctes i una bona estona passada només amb el plaer de la paraula ben dita. I em quedo amb un pensament que em giravolta pel cervell: ¿instrueixo en xarxa?

8 de desembre de 2010

Immaculada


En l’evangeli que proposa l’església en la festivitat d’avui es descriu una de les escenes més representades a la iconografia de l’art occidental: l’anunciació de la futura maternitat de Maria. Val a dir que les imatges artístiques occidentals --dona vestida amb túniques riques, dins d'una casa burgesa i, sovint, llegint un llibre-- no es corresponen ni amb l'imaginari d'avui ni amb el que podem deduir a partir del que sabem d'història, arqueologia i psicologia.

Quan l'anunciació s'esdevingué, Maria devia ser una noia jueva gairebé adolescent que vivia en una aldea pobra de Galilea, Natzaret, zona fronterera amb el món pagà d’una Palestina ocupada per la bóta romana. Probablement seria analfabeta, com la totalitat de les dones i la immensa majoria dels homes de la seva època. I heus ací que, possiblement, en un moment de silenci o de solitud devia tenir una vivència interior fortíssima que la narració evangèlica personifica en l’arcàngel Sant Gabriel. Cal imaginar-se-la amb un vestit de llana vast i els cabell recollits. En el moment de la revelació s’espanta perquè li és anunciat que serà la mare de Jesús, un home que serà important, el fill de Jahvè nogensmenys!

Confesso que sóc poc marià perquè la imatge de Maria que se m'ha transmès és molt tova i, a més, no m'agrada el model de dona submisa, silenciosa i poc activa que se sol proposar, i que s’adiu poc amb els models de dona pels quals es lluita democràticament des de fa anys. Tanmateix reconec que una meditació sense prejudicis sobre el text de l’evangeli pot insinuar dimensions força interessants per a homes i dones d'avui.

Maria s’adona misteriosament, potser en un moment de pregària, d'un canvi imprevist de vida. Aquell a qui a falta de millor recurs designem amb el nom de Déu, no imposa... només actua, si més no en el cas de Maria, demanant-li el consentiment. Crec que d’alguna manera tots, creients o no creients, alguna vegada hem tingut una sensació de “revelació”, un impuls a actuar, un camí sobtat a recórrer, una proposta de canvi... Per als cristians aquestes propostes es poden discernir habitualment en el silenci, la solitud i la meditació... quan prèviament ens “omplim de Déu” en les respiracions inicials.... Però hi ha encara una cosa més en aquesta escena. Maria no se sotmet per por, o a la babalà perquè Déu diu que... Maria no té por i abans de dir que sí pregunta, inquireix... ¿com podrà ser això si no he gaudit encara de l’abraçada amorosa d’un home? La vivència li respon amb una imatge bellíssima: l’ombra de l’Altíssim et cobrirà... És aleshores quan Maria diu que sí: que es faci la vostra voluntat... No és una obediència cega o poruga, és una obediència intel•ligent que pregunta el com i el per què...

Aquest model, que ultrapassa el gènere de Maria, em sembla oportú i actual. En canvi l’obsessió tradicional a qualificar amb superlatius la virginitat física de Maria crec que repugna una mica a la sensibilitat d'avui (signe dels temps) i no ajuda a promoure la gran vitalitat d'aquesta dona jove, pobra i analfabeta... (Cal recordar que en la cultura jueva la virginitat no era ben vista i l'esterilitat es considerava un gran càstig... Maria, de ben segur, que no devia voler ser "verge", si més no, d'entrada).

Quan jo era petit i m’aprenia el catecisme de memòria recordo que deia de cor que Maria havia estat verge “antes del parto, en el parto y después del parto”.... i quan la pregunta del catecisme deia com podia ser això, es recorria al sol i al vidre: “como un rayo de sol atraviesa un cristal sin romperlo ni mancharlo”. Ningú no ens havia parlat de l’himen, ni quan recitàvem això sabíem com es feien els nens... Amb el temps la Marededéu malauradament ha tingut, em sembla, una funció "maculada" per la misogínia dels dirigents eclesiàstics –inclosos en aquest sentit els representants de la Patrística—i per la valoració negativa de la sexualitat i del seu plaer.

En l’escena de l’evangeli, certament, no hi ha ni un bri d’erotisme com hauria passat en la mitologia grega amb les aventures de Zeus amb les dones mortals. Això vol dir, senzillament, que Déu no és el pare biològic de Jesús, el fill de Maria, i que quan diem d’ell que és fill de Déu no ens podem estar referint al fet que en l’ADN de Jesús hi faltin el 50% del gens. La filiació divina de Jesús ha de tenir un altre significat, molt més profund, que el purament biològic, aspecte aquest darrer que la més senzilla raonabilitat no pot admetre. Per això crec que no seria del tot desencaminat començar a pensar que Maria va conèixer l’abraçada amorosa del seu espòs... i que la virginitat física no té cap importància...

(Tot plegat és una modesta reflexió que pot estar equivocada. Tanmateix, abans que els ortodoxos em comencin a lapidar els he de dir que la frase “Déu no és el Pare biològic de Jesús” la trobareu en un llibre --Introducción al cristianismo, pàgina 229-- d’un tal Joseph Ratzinger... Crec que la Congregació per a la Doctrina de la Fe, l'actual Inquisició, no l’ha condemnat encara...)

Sigui com vulgui, de la meditació sobre l’escena d’ahir em quedo amb la jove analfabeta, creient i plena de bondat, a qui se li proposa un camí, el discerneix de manera intel•ligent i diu que sí assumint-ne totes les conseqüències. Tant de bo jo fos capaç de seguir aquest model...

7 de desembre de 2010

Escoltant el filòsof (II)


El filòsof ha continuat la seva conferència dient-nos que, malgrat tots els interrogants de present i de futur, cal educar en els valors inicials dels quals es deriven tots els altres: la llibertat, la igualtat i el respecte. Considera que el diàleg i la convivència són valors subordinats als anteriors. Afegeix que cal anar amb compte amb els falsos valors. I posa un exemple: no existeix el dret a ser feliç. Una cosa és que la felicitat es flairi en totes les coses que són al nostre abast, persones, artefactes, institucions, idees i sentiments... i que tots vulguem ser feliços. Però no existeix pas el dret de ser feliç, perquè en cas que ho fos, algú ens ho hauria d’aconseguir i resulta evident que això no s’esdevé... No hi ha ningú a la Terra que tingui per missió concedir la felicitat als altres... I a continuació etziba una idea vella –validíssima!--: educar cada dia més s’acosta a ser una activitat artística.

És cert. Sovint els dic als meus alumnes que jo els puc ensenyar, potser, tècniques i recursos per aconseguir que determinades informacions es converteixin en coneixements dins d'un context escolar concret... però no els puc ensenyar aquesta mena de “més a més” que té el bon mestre o la bona mestra! ¿Per què hi ha professors que només en iniciar la seva exposició capten l’atenció i alhora provoquen aquesta mena d’escalfor al pit que causen les idees que desconeixes i que estàs entenent? Per què hi ha professores que només amb un somriure inicial i una veu baixeta aconsegueixen la creació d’un inhabitual silenci en una aula d’adolescents? D’on surt aquest magnetisme? On s’aprèn? Enlloc! Amb l’aprenentatge de recursos i tècniques aquesta capacitat es millora i molt... però si no es posseeix genèticament aquest do, res ni ningú te'l pot crear...

El filòsof continua i ens adverteix d’algunes temptacions teòriques de la nostra tasca. Diu que no hem de caure en els pecats de l’essencialisme i del dualisme. Em deixa expectant i atent... En parlaré demà.

4 de desembre de 2010

Escoltant el filòsof (I)


Un dels plaers d’aquesta vida consisteix a escoltar algú que parla bé sobre alguna qüestió que t’interessa. Em dedico a la docència i, per tant, la meva vida professional m’obliga a parlar molt en públic i no m’ofereix massa ocasions d’escoltar passivament a algú que em parla sobre el sentit del que jo faig. M’assec, doncs, a la sala d’actes i em disposo a escoltar paraules sàvies, sense suports visuals de cap mena. ¡Quin plaer quan la força de la paraula escoltada et xucla!

Bona entrada. Ja era hora que algú revestit de l’aurèola d’independent i de progressista ens digués coses sensates, de sentit comú, perfectament òbvies: l’escola no transforma la societat, és la societat la que transforma l'escola... Per tant és bo que els futurs mestres i nosaltres mateixos assumim, amb humilitat, que la nostra funció professional no és la de ser revolucionaris –que cadascú sigui el que vulgui en l’àmbit individual—sinó la de conservar el saber bàsic i col•laborar en l’educació dels valors.... en un món inestable.

Heus ací una de les nostres dificultats professionals. El món, les societats i fins i tot els valors canvien amb una celeritat que ens han deixat, confessem-ho, desorientats. Per tant, això ho dic jo i no el filòsof, una solució d’emergència per mantenir la calma –absolutament necessària per a l’ensenyament i l’aprenentatge—pot consistir a refugiar-nos sòlidament en la instrucció. El futur necessita persones que sàpiguen expressar-se oralment i per escrit, que parlin anglès, i que es passegin amb comoditat per l’abstracció matemàtica. Per tal que aprenguin a llegir i a escriure cal també que aprenguin elements essencials del món natural i social i de les formes d’expressió artístiques a fi de comprendre el que llegeixen. Formar les intel•ligències, com sovint he dit, no és altra cosa que aprendre a “llegir per dins” la realitat (“legere” “into”).

No vull pas renunciar a col•laborar en l’educació, és a dir, en la transmissió dels valors, de la convivència, del treball en equip, etc. Però és molt difícil posar-se d’acord en l’educació no només perquè la societat s’ha tornat profundament inestable sinó perquè no hi ha un únic model d’educació. De fet estem preparant ciutadans per a una societat que no sabem com serà.

Certament, mestres i professors no hem de renunciar a plantar llavors. Som, de fet, uns professionals de la sembra, i les nostres paraules i actituds no són altra cosa que sements que llancem damunt la terra de les ànimes dels nostres alumnes. Moltes llavors cauran fora de la terra i d’altres s’assecaran... però podem lícitament tenir l’esperança que algunes d’aquestes granes germinaran i constituiran un petit i útil far en algun moment determinant de la vida futura dels qui tenim ara al davant.

No renunciem pas, doncs, als valors que ens semblen essencials, ni a educar en allò en què puguem coincidir amb famílies i entorn social –encara que de vegades ens hàgim de posar parcialment en contra del món per brindar una paraula o una oportunitat de futur-- . Però insisteixo a recordar que l’essencial dels mestres i professors en un món sense referències clares, en una societat inestable i en un futur del tot incert continua essent més que mai la instrucció... I que per instruir bé és condició necessària, tot i que no suficient, conèixer, saber i dominar allò que pretenem ensenyar.

28 de novembre de 2010

El ball


És gairebé una evidència corroborada per un munt d’estudis mèdics que l’activitat física adequada i freqüent és una de les accions més efectives per gaudir de bona salut. És una experiència que pot comprovar qualsevol persona com després de l’activitat física es difon una estat general de benestar corporal i psíquic. Suposo que si es practica un esport de competició –que no es realitzi amb esperit de “fair play”-- l’estat de benestar pot no ser tan agut, atès que hi ha un certa tensió per guanyar l’adversari i, a més, si al final es perd, la sensació física de confort o d’eufòria es pot veure enterbolida pel “fracàs” del resultat final. Tanmateix, és ben segur que l’activitat física –o cinestèsia— gairebé sempre és positiva per a qui la practica.

També sabem que la música pot produir emocions positives de molta intensitat. Segons el significat que aquesta música presenti o proposi l’emoció pot ser més o menys adequada per produir en l’intèrpret o en l’oïdor un estat de benestar. En tot cas el jazz clàssic dins de la cultura afroamericana va néixer per ser ballat i, en el seu significat més profund i expressiu, amb una funció explícita d’expulsar la tristesa i de reequilibrar-se. Els crits de say yeah!, say yeah again!!, proferits pels preachers en els serveis litúrgics del diumenge ho manifesten d’una manera molt clara. Fins i tot el blues més desolat no deixa de ser un sí a la vida!

Compartir l’afecte, experimentar amb d’altres persones aquesta dimensió de l’experiència humana que qualifiquem d’afectivitat, és una altra de les dimensions positives de l’existència, probablement la més important. L’afectivitat no és una emoció més sinó la tendència innata que tenim les persones per adherir-nos a d’altres humans i alhora la necessitat de sentir en el propi jo l’afecte dels altres. Els humans experimenten l’afectivitat en diversos graus d’intensitat però no hi ha ningú que no l’hagi experimentat mai! Fins i tot no s’esgota en les persones sinó que es pot projectar cap un espai, un paisatge, un país, una institució...

Doncs bé el ball convoca aquestes tres potències anímiques alhora: l’activitat física no competitiva, l’emoció musical i l’afecte o relació personal i social. Ballar el ritme del swing propi del jazz clàssic –destinat a expulsar la tristesa- tot sentint el nervi íntim que et du a expressar el moviment amb el cos per traduir les pulsions d’aquesta música; realitzar l’exercici físic que comporta ballar-lo amb l’estimulació de la propagació de la serotonina i altres hormones per tot el cos; i, finalment, la relació personal o social –si col•labores en una coreografia-- que dóna via lliure a l’expressió de l’afecte –mentre balles comuniques afecte amb les mans, amb els ulls, amb el somriure i amb el moviment!-- podrien explicar la profunda sensació de felicitat i alegria que produeix el fet de ballar.

El ball potser és l’expressió del reducte més íntim –pel que té d’expressió del ritme essencial de la vida—i alhora potser és una de les accions més poderoses per expressar i dir enllà de les paraules allò que es cova de debò en la substància del viure.

21 de novembre de 2010

Música


Atès que no tothom coincideix sobre el significat del mot ‘emoció’ la definiré com la commoció psicològica o la impressionabilitat interior davant d’estímuls externs o interns. De fet la seva etimologia és molt clara. Procedeix del verb emoveo (supí, emotum) que vol dir `sacsejar’, ‘commoure’, ‘esverar’... pròpiament ‘moure des de fora’. Segons els neurobiòlegs les emocions són imprescindibles per a la subsistència humana i en el decurs de la seva història s’han anat seleccionant aquelles que són més útils per adaptar-se a la vida. Per exemple l’alerta davant d’un perill sobtat i la disponibilitat immediata a apartar-se’n o a fugir-ne. Abans que la raó discerneixi l’abast del perill i la voluntat decideixi què cal fer –potser aleshores ja no hi hauria res a fer—l’emoció va molt més de pressa i ens permet sobreviure en cas de percepció de perill o de por.

La música pot suscitar emocions intenses. Fins i tot ens pot fer experimentar la sensació d’anar enllà de nosaltres mateixos. I això, com reconeixen els estudiosos, té alguna cosa d’intrigant perquè la música no és imprescindible per a la supervivència humana. ¿Per què, doncs, la naturalesa ha seleccionat com a útil l’emoció musical? I per què continua provocant una de les emocions més fortes? ¿Podria ser que la música ens permetés besllumar o preludiés la plenitud del desig essencial que mou la natura humana des del naixement?

Quan el cristianisme afirma que a la fi dels temps, i fins i tot després de morir, entrem en la vida eterna, de fet està parlant no pas d’un lloc sinó d’un estat o situació on, fora del temps i de l’espai, entrem en la plenitud de satisfacció del desig. Sant Tomàs en les seves col•lacions sobre el Credo ens diu que la vida eterna consisteix també en la satisfacció perfecta del desig, perquè tot benaurat hi tindrà més del que desitjava i esperava. (...) En aquesta vida ningú no pot satisfer el seu desig, ni cap cosa creada no sacia el desig de l’home... I el mateix Tomàs quan ha de buscar símils sobre en què consisteix aquesta plenitud inimaginable cita les paraules d’un profeta per dir-nos que en aquest estat hi ressonarà la joia vibrant, l’acció de gràcies i la música. Sant Agustí, molts segles abans, havia estat més radical encara: els cossos ressuscitats no seran altra cosa que música.

¿Podria ser, doncs, que la música, en especial quan la vivim com una experiència que ens fa tancar els ulls, que ens fa anar enllà de nosaltres mateixos, que ens procura un plaer íntim i intens de caire emocional i sensible on oblidem l’entorn i el pas del temps.... sigui una emoció, o fins i tot un sentiment superior, que ens recorda o ens fa preveure el goig d’acompliment del desig essencial? És per aquesta raó que el cervell ha mantingut i ha incrementat aquesta emoció dins del ventall sensible de l’ànima humana?

S’ha dit que els humans que estimen i dialoguen amb les ànimes tot fent l’amor assoleixen un tast d’eternitat i uns segons de vibració poètica amb tot l’univers... ¿Música i amor viscuts no són, per ventura, un assaborir prematurament l’infinit i un sentir a dins el dring de les cordes de l’arpa que ressonen en el cosmos?

19 de novembre de 2010

Emoció i argument


Sovint creiem en la raó com a únic instrument --distant, objectiu i fred—per dotar de significació el que ens envolta o per esbrinar, a través de les operacions de la lògica, pensaments i propostes. El resultat de la nostra reflexió ens sembla “objectiu”. Curiosament les conclusions “objectives” obtingudes per la raó amb molta freqüència no coincideixen amb les conclusions d’altres persones. I això ens deixa perplexos. Aquesta perplexitat neix del fet que nosaltres considerem que la via lògica de la raó és freda i objectiva. Penso, així doncs existeixo (el famós principi de Descartes) continua vigent en la nostra fe col•lectiva. ¿Com pot ser, si sóc fred i objectiu, que l’altre pensi diferent en això o en allò altre?

Avui sabem que emocions i sentiments tenen molt més a veure amb la raó del què ens pensàvem. Antonio Damàsio, el reconegut neuròleg, afirma que la frase correcta avui és sento, així doncs, existeixo... En vaig tenir fa molt poc una experiència ben personal.

En una discussió amigable sobre les curses de braus vaig afirmar –creient-me “fred”, “raonable” i “objectiu”—que abans que prohibir els toros jo prohibiria la boxa. Em semblava molt degradant --vaig dir--que dues persones es facin mal en públic, per més regles que hi hagin, i que tot de gent vociferi al seu voltant veient com s’atonyinen, els sagna la cella, se’ls posen morats els ulls o arriben a perdre el coneixement...

L’altra persona amb qui parlava va discrepar. (Un moment de sentir-me atònit: ¿com pot ser que discrepi d’això?). L’argument, en escoltar-lo, em va semblar difícil de rebatre. Ningú no té dret a prohibir que dues persones adultes, lliurament, decideixin guanyar-se la vida colpejant-se en públic. I tampoc no tenim dret a prohibir que hi hagi gent que pagui per veure-les, perquè hi ha persones que troben gaudi en la contemplació de la violència... Es tracta només de vigilar que les persones siguin adultes i que l’espectacle es faci en un lloc tancat. És pitjor, se’m va dir, el cas dels toros. Perquè el toro no va lliurament a la plaça, ni el seu instint el porta a barallar-se amb un senyor vestit de manera estranya...i a ser ferit lentament i matat. El que és propi d’un brau és menjar herba en el clos assignat, prenyar vaques i morir de vell.... o com a molt morir per alimentar-nos...

La veritat és que vaig “sentir” que jo tenia “raó”—és a dir que la lògica m’havia d’emparar: que no era racional que dos humans es barallin fredament i gratuïtament!—però aquesta “raó” no em fornia arguments convincents... I és que l’argument venia propulsat, sense que jo ho sabés, de la meva sensibilitat, dels meus sentiments, de la meva emoció. Veure violència real humana em repugna profundament i m’entristeix... D’aquí naixia l’argument... que potser era vàlid... però la meva contrincant –era una dona—“raonablement” tenia raó. Més que no pas jo... ¿qui sóc per prohibir a unes altres persones que facin el que vulguin entre elles lliurament?

Tanmateix no puc deixar de dir que aquests espectacles –i molts altres de la vida—expressats i fets pels humans-- no fan precisament que l’existència en conjunt es pugui considerar del tot positiva.

Mondo cane, com diuen els italians...

15 de novembre de 2010

Cantar


-- En què penses, Max? Per què somrius?
-- No res, Joel... estava pensant en un aforisme de Lao Tsé.
-- I què diu aquest aforisme?
--Diu que l’ocell no canta perquè és feliç sinó que és feliç perquè canta.
--I no és el mateix que canti perquè sigui feliç o que sigui feliç perquè canti?
-- No ben bé.
--Doncs jo trobo que és igual
--Perquè tu ets feliç.
--I tu no?
--No.
-- ...
-- Tu cantes, Joel, perquè ets feliç i cantar te’n fa... però no és el mateix.
--En què es diferencia?
--En un matís lleuger però del tot significatiu.
--I quin és aquest matís?
--Doncs que si només canten els qui són feliços –i aquí cantar es pot referir a moltes i diverses accions, és clar!—els qui no ho som, mai no cantaríem. I, en canvi, si cantar pot fer feliç al qui canta, això pot voler indicar que l’accés a la felicitat és universal. Que només cal voler cantar! Ho pesques?
-- Sí... , i tu.... cantes o no cantes?
-- Per això somreia.
--I doncs?
--Perquè l’altre dia mentre esperava que passés un parent meu amb el cotxe davant de casa per donar-li un paquet em vaig posar a cantar amb veu baixeta unes melodies de la meva joventut. No sé pas ni com em van venir al cap.
--I què et va passar?
--Doncs que gairebé es va produir un fenomen estrany...
--Quin?
--El que diu sant Bernat de Claravall a propòsit del cant.
--Ostres Max! No siguis pedant!
--No, Joel, no pretenc ser pedant... simplement que també em va venir al cap aquesta dita de joventut.
-- M’hauré d’esperar gaire perquè em diguis què deia sant Bernat de Claravall?
--Doncs referint-se al cant deia, més o menys, que aquest havia de ser de tal manera que plagués a l’oïda, commogués el cor, calmés la còlera i disposés l’ànima per al silenci... bé i deia més coses però jo em vaig aturar aquí.
-- I què té a veure Lao-Tsé amb Bernat de Claravall?
--Doncs que aquesta breu estona d’espera, mormolant les melodies de la meva joventut em va calmar la tristesa i em va produir un cert benestar. Quan vaig tornar a pujar a casa em vaig trobar calmat després d’haver-me emocionat amb el record d’una melodia... I el meu silenci de cada dia va ser més pacífic i menys trist que d’habitud. No em passava des de la mort de la meva dona i d’això ja saps que fa molts anys...
-- O sigui que Lao-Tsé tenia raó...
--No ho sé, Joel... en tot cas potser és cert que assolir un modest benestar en aquesta vida pugui dependre en part de la voluntat de cadascú.
-- Et proposes cantar sol a partir d’ara?
-- No ho sé. Saps? Més aviat desafino...

11 de novembre de 2010

Descrèdit


Aquesta nit s’inicia la campanya electoral per a les properes eleccions autonòmiques. Els qui ja som grans i recordem la nostra adolescència i joventut en ple franquisme considerem les eleccions com un dia important. Van ser molts anys en què qui manava ho feia en nom de Déu i de la Història. Jo, personalment, sentia una profunda enveja quan seguia les eleccions a França o a Anglaterra o, sobretot, als EUA mentre aquí havíem d'aguantar un general panxut amb veu atiplada. Per tant jo aniré a votar com ho fet sempre.

Tanmateix la democràcia –sense entrar ara en la consideració que en el nostre país és de baixa qualitat i s’acosta bastant a l’oligarquia—no em produeix una satisfacció intel•lectual i humana absoluta. No sóc un essencialista de la democràcia. La democràcia, amb el sufragi universal, pretén igualar el que és inigualable. I en aquest sentit té un feix de falsedat. No pot ser igual el vot d’un catedràtic prestigiós d’economia que la d’un votant que tria la seva papereta només pel fet que el candidat és bufó i li cau simpàtic. Els entesos diuen que entre el 12 i el 16% dels vots emesos ho solen ser per motius aleatoris o banals. Per tant, no sóc dels qui estic encantat amb la democràcia... Dit això no em reca tampoc afirmar amb contundència que no hi ha cap sistema millor per gestionar la “res publica”. Qualsevol alternativa acaba en el despotisme o en els camps de concentració. I no s’hi val a dir que avui la Xina progressa econòmicament amb un sistema dictatorial... No hi pot haver-hi progrés sense la plenitud de l’exercici de les llibertats humans i dels drets fonamentals.

Avui, com deia, comença la campanya electoral. No les suporto i les considero un insult a la intel•ligència dels votants. Fins ara, llevat de les primeres, les úniques temptacions de no anar a votar m’han nascut a les campanyes electorals. Em molesta profundament la simplicitat de l’eslògan, la incoherència, el populisme, la mentida, la demagògia, la farsa, el judici d’intencions, l’agressivitat malaltissa, el joc brut, l'argument "ad hominem", la indecència verbal... Gairebé tots els polítics en campanya electoral treuen el que és pitjor d’ells mateixos. Dubto que siguin rendibles econòmicament i humanament l’esforç i els diners que s’esmercen en les campanyes. ¿Quants deuen ser els qui modifiquen o decideixen el seu vot pel que passa a les campanyes? ¿No seria més fàcil oferir en llibre o DVD els programes i les propostes o fer algunes conferències explicatives i prou? O bé penjar els programes i els discursos en una web? N’hem de fer un circ mediàtic de la política? El fet que a tot arreu sigui així no em consola gens.

Potser sóc estrany i sóc l’únic individu de Catalunya que es troba profundament a disgust durant les campanyes electorals. Sovint ho he dit: només em represento a mi mateix. Deixeu-me dir, doncs, que si bé considero que les eleccions són la festa de la democràcia, les campanyes electorals constitueixen el seu descrèdit.

7 de novembre de 2010

Bottom to up


Un dels signes dels temps, em sembla, consisteix a considerar que els humans naixem lliures i iguals en drets. Per aquesta raó s’han anat instituint els règims democràtics, s’han redactat els drets humans bàsics i s’està encara lluitant per la igualtat de funcions en la societat per a la dona. Néixer home o dona, a banda de la gestació d’una nova vida, no ha de comportar cap diferència funcional entre les persones. No hi ha feines pròpies d’homes o pròpies de dones, ni responsabilitats diferents de persones per raó del seu gènere, ni instruments musicals més masculins o menys femenins.

També sembla que el dret al poder en les societats que han avançat més –societats que poden educar i satisfer les necessitats sanitàries de tothom sense tenir en compte el seu nivell de renda; societats on un és lliure de practicar la religió que vulgui o de no practicar-ne cap, etc.-- prové exclusivament de la voluntat popular expressada lliurament a través de consultes periòdiques fixades per lleis aprovades democràticament. És a dir que les societats funcionen millor quan en el registre polític i fins i tot en l’empresarial i en l’imaginari de les iniciatives socials les coses funcionen, com es diu en llengua anglesa, bottom to up... és a dir, de baix cap a dalt.

Curiosament, a banda de la democràcia grega del segles V i IV aC, una de les pràctiques més democràtiques de la història es va produir en el si del cristianisme en els primers segles, fins i tot després de l’edicte de Constantí. Els mateixos apòstols van demanar a la comunitat que elegís els primers diaques, no els van pas designar ells; els dirigents de la comunitat, els bisbes, eren elegits per la mateixa comunitat; sant Benet a la seva Regla estableix que l’abat ha de ser elegit per la comunitat monàstica... Amb el temps tot això es va esgarriar i l’Església progressivament va perdre aquesta preciosa manera de governar-se per acabar contaminant-se de les formes feudals i de la monarquia absoluta. En comptes de bottom to up, up to bottom. Piramidal, de baix a dalt, sense dret a cap crítica! I encara hi som.

No és cap dogma de Fe obligatori creure que el sistema actual de govern de l’Església ha de ser el que és actualment: basat en un monarca absolut que, a més, és Cap d’un Estat. Triat, a més, per una minoria que no representa ni els fidels, ni els sacerdots, ni tan sols els bisbes. Els membres d’aquesta minoria, el col•legi cardenalici (que no surt per a res ni al Vell ni al Nou Testament), tots homes per descomptat, són triats a la soviètica, és a dir, per cooptació. Em deia un jesuïta important que ha passat molts anys a la cúria romana que quan li va preguntar a un cardenal com era que ell era cardenal la resposta va ser soviètica: perquè un altre cardenal li va dir al Papa que em fes cardenal.

I així tenim ara un sistema de govern estrany. Un bisbe de Roma a qui no trien els romans; un cap d’Estat que, per minúscul que sigui, és de caràcter teocràtic; un estat on les dones que són més a la vora del Papa tenen el paper de minyones (li fan el llit, li netegen el despatx, li fan el dinar i el sopar... però no dirigeixen cap dicasteri i si són a l’administració vaticana ocupen llocs secundaris); un estat que designa els bisbes de tot el món sense consultar ni tan sols els rectors de les parròquies que aquests hauran de dirigir. (I així s’esdevenen autèntiques aberracions humanes com la de designar un bisbe en un diòcesi on el 80% dels seus sacerdots havien signat un escrit manifestant que el perfil del nominat no era l’adequat...).

No crec que la meva Església respiri massa els signes dels temps; més aviat sembla que s’emmuralla a la defensiva i busca per designar els seus dirigents persones de submissions acrítiques abans que creients que pensin per si mateixos... Fa pena. Alguns ens havíem cregut el Concili, ves... ¿on són avui aquells dirigents com Suennens, Bea, König... aquells teòlegs com el Ratzinger jove, Henri de Lubac, Rahner, Ives Congar... aquells perfils de pontífex com Joan XXIII que ens deia allò que no s’havia de condemnar ningú i que no s’havia de ser profeta de calamitats?

Unitat en l’essencial. Llibertat en tota la resta. Caritat sempre, segons sant Agustí. L’essencial és molt fàcil: “estima i fes el que vulguis”. En ús de la meva llibertat voldria concretar en què no crec... I espero que en el que dic no falti pas a la caritat.

No crec en el cap d’Estat Vaticà.
No crec en la guàrdia suïssa.
No crec en els prínceps de l’Església.
No crec en la cúria cardenalícia.
No crec en la Congregació per al a doctrina de la Fe (ex-Sant Ofici).
No crec en l’Observatore Romano.
Noc crec ni en la porpra, ni en l’anell, ni en el bàcul recamat de pedres precioses, ni en la triple corona.
No crec en la diplomàcia evangèlica o en les nunciatures apostòliques.
No crec en el Dret Canònic.
No crec en l’actual sistema de govern de l’Església.

I desafio al mateix Torquemada que trobi en els enunciats anteriors alguna cosa que pertanyi al dipòsit de la Fe.

5 de novembre de 2010

Despropòsit


Assisteixo silenciós a un debat entre dues amigues durant la sobretaula d’un bon sopar, cordial i agradable. El tema de la discussió: l’Estatut de Catalunya i l’estat en què ha quedat després de la sentència del tribunal constitucional. Jo no dic ni mu. Jo no solc tocar aquest tema, entre d’altres raons, perquè m’arbora una indignació profunda, ja que vaig votar en el seu dia la Constitució i ara, després de la sentència del TC, me’n sento exclòs. I com que és un motiu de sofriment, gestiono els sentiments a base de no pensar-hi gens ja que no està al meu abast solucionar res de tot plegat. Només ho puc patir. I patir no m’agrada.

Les argumentacions de les amigues són brillants. Una, més en la línia dels constitucionalistes catalans de caire més unionista com en Francesc de Carreras, defensa que l’estatut estava mal fet i que els polítics van portar el carro d’aquesta llei pel pedregam, sabent que ens hi estimbaríem ja que l’únic que pretenien, en inici, era disposar d'un instrument de lluita política contra un govern que suposaven del PP (i que després de l’atemptat d’Atocha no va ser). L’altra assegurava que això no era el més important, sinó el fet que la sentència mostrés que el concepte de democràcia no existeix a Espanya per la falta de respecte a la voluntat sobirana.

El debat era viu i apassionat. Al final, davant de la reiteració del concepte de despropòsit per part de la primera amiga, l’altra li replicà que fins i tot assumint que sigui un despropòsit, ella que va anar a votar que sí, tenia dret a tenir-lo. I com ella la majoria dels convocats a les urnes d’una manera lliure, igual i legal. Que no acceptava que 8 o 9 senyors que no representen ningú puguin passar pel damunt d’una voluntat popular expressada a les urnes. I més sabent que si al tribunal, en comptes d’haver-hi aficionats als toros hagués estat format per juristes com el catedràtic Pérez Royo d’Andalusia, Miquel Roca i Junyent –que alguna cosa deu saber de la constitució—o en Carles Viver i Pi-Sunyer –que havia estat magistrat del TC anteriorment—la sentència amb altres arguments hauria estat favorable a aquest “despropòsit”. Aleshores no ho seria! La justícia política no existeix: és només un joc de forces. I el TC no és altra cosa que la força dominant a Espanya, el primer a no complir la llei de la seva pròpia renovació (escàndol!).

--L’Estatut potser és un despropòsit jurídic. I què? –va concloure amb rotunditat—Doncs jo el volia aquest despropòsit i tinc dret a tenir-lo perquè vàrem votar que sí. I ningú hauria d’haver estat per damunt de la nostra sobirania. Desenganya’t – va reblar—a Espanya no hi ha democràcia: hi ha una oligarquia amb rituals formals democràtics.

Jo no vaig dir res. Em vaig limitar a patir.

31 d’octubre de 2010

Perspectiva


Vaig tenir l’oportunitat després de molts anys de visitar amb calma i amb un bon guia el conjunt de la catedral de la Seu d’Urgell. En entrar a la capella de Sant Miquel, adossada al claustre, d’un estil pur de primer romànic català llevat de la coberta –canviada al segle XIII—em va sorprendre la projecció del pantocràtor sobre la volta en quart de canó que coronava l’absis (l’original es troba al MNAC). Aquesta projecció contrastava vivaçment amb la natural penombra d’un interior romànic amb poques obertures a l’exterior. Em sembla que vaig entendre millor que mai l’impacte de la imatge en l’ànima de l’habitant del segle XII així com la grandesa estètica, sempre actual, d’aquest estil pictòric.

Avui, civilització icònica per excel•lència, les imatges, malgrat la seva intensa seducció, ens assetgen arreu però no les llegim gaire; més aviat tenim tendència a devorar-les de manera contínua en una pèrdua constant de l’hàbit de contemplació. Al segle XII, en canvi, no hi havia altres imatges que les que es podien trobar a dins de l’església. Entraves a l’església de Sant Miquel i, de cop i volta, et trobaves amb tot l’interior pintat i dibuixat amb colors vius que oscil•laven al ritme de les flames d’espelmes i torxes. Havia de ser corprenedor si, a més, s’entenia el seu simbolisme. L’església, com totes les del romànic, s’orientava a l’est, a la sortida del sol. No era un caprici! Era l’actitud que l’home medieval adoptava per adorar Déu.




Sant Tomàs al segle XIII donava quatre raons per pregar mirant a l’orient de les quals ens interessa ara la darrera: ...i en quart lloc, finalment, perquè és a l’orient on apareixerà al darrer dia, d’acord amb les paraules de l’evangeli de Sant Mateu, com el llamp que surt de l’orient i llueix fins a occident, així serà la vinguda del Fill de l’Home. Exacte! Amb la projecció lluminosament oscil•lant contrastada amb la foscor interior de la capella de Sant Miquel quedava clar que l’absis projectava sobre els fidels la terrible vinguda de Déu a la fi dels temps per jutjar la humanitat...

Un altre punt que em va cridar l’atenció, un cop més, és la qüestió de la perspectiva. ¿Pintaven sense profunditat perquè no en sabien o perquè no els interessava? Em va semblar entendre que, de fet, l’absència de perspectiva es devia fonamentalment al fet que no els interessava, que no entrava en el seu imaginari estètic. No dubto pas que en devien saber poc, perquè quan als pintors, a partir del segle XIII, els interessa representar escenes amb perspectiva els costa una mica començar a dominar-la. Però la pintura romànica mostra que, quan els interessava, en aspectes menors i decoratius, la sabien representar com es pot identificar en la part inferior del pantocràtor de la Seu d’Urgell o en el de Santa Maria de Taüll.



Crec que no els interessava la perspectiva perquè volien representar missatges en camí cap a l’abstracció, és a dir, continguts que es trobaven fora de l’espai i del temps. Que la pintura és fora del temps és una evidència: no es refereix a un temps sinó al final dels temps! Però que el cel i l’infern no és un lloc sinó un estat, una situació, no es veu d’una manera tan senzilla si no és que renunciem a la perspectiva i fem les imatges completament planes. Sense espai.

Per aquesta raó, probablement, podem considerar la pintura romànica com una proposta estètica en consonància amb la contemporaneïtat nostra. Per la seva resolució formal –lluny de la perspectiva de l’espai i de la narració d’un temps—i, sobretot, pel seu caràcter profundament simbòlic.

20 d’octubre de 2010

Descreença (i 2)


Des de la caiguda del mur de Berlín ençà em fa la impressió que l’imaginari col•lectiu que tinc més a l’abast ha entrat en l’era del buit on impera l’efímer i on, a passes gegantines i accelerades, hem arribat al crepuscle del deure. Com s’ha dit, fa la impressió que som com un taxi buit: lliure, certament, però que no sap on va... l’únic que sabem és que cada cop va més de pressa.

Això no és una descripció conjuntural sinó la formulació d’una sospita: ¿hem entrat en el nihilisme, suau o light i, en alguns, casos hard o fort? Entenc aquí per nihilisme, amb paraules senzilles, la negació de tot sentit. La vida sembla ser un minut d’existència entre dos abismes foscos i infinits. Si no té sentit ni tampoc fonament l’únic que hem de fer, si podem, és intentar assaborir la vida tant com puguem... Fins i tot, en trobar la vida absurda, ens podem sentir alliberats de ser coherents: fer una cosa i dir-ne una altra per exemple no ens hauria de preocupar. És incoherent, sí, i què? Negat el sentit, negada la possibilitat d’una ètica comuna.

Tot plegat m’ha vingut, com una onada al cap, en llegir les excel•lents memòries d’Esther Tusquets (Confesiones de una vieja dama indigna). Al costat de la seva vida hi retrata una part de l’elite intel•lectual del país... en general, uns deu anys més grans que la meva generació pertanyents en la seva majoria a la Gauche Divine, que tenia el seu santuari al club de nit Bocaccio i el seu punt de peregrinatge a Cadaqués. Va ser una generació que va passar en general per les dues creences a què m’he referit en el post anterior i que s’ha abocat a la descreença. ¿Aquest camí, d’alguna manera, representa el de bona part del nostre cos social? No goso afirmar-ho, però no m’estranyaria pas massa. Si apleguem el nihilisme a una de les seves conseqüències socials més perceptives d’avui, la desvinculació, acabarem de dibuixar el quadre.

Esther Tusquets al principi de les seves memòries ens dóna la seva personal versió de la vida:

Y por último en esta etapa final, he constatado definitivamente que la vida humana no parece tener mucho sentido –y si lo tiene, escapa a nuestra comprensión que viene a ser lo mismo—que la vida es un disparate, que es cierto que los hombres mueren (todos) y que (la inmensa mayoría) no son felices, y, lo que es peor, que no entendemos lo que nos está ocurriendo, pero sabemos que ocurre algo que no entendemos: al contrario del resto de los animales, el ser humano es lo bastante listo para plantearse las grandes, las eternas preguntas, pero no para hallar respuesta a la más insignificante de ellas, lo cual resulta como mínimo irritante. Tal vez exista algo parecido a lo que llamamos dios, pero de ser así, yo le imagino en otra nebulosa, absolutamente ajeno a esos ridículos hombrecillos fatuos que creó en un mal momento—también los dioses se aburren las tardes de los domingos—y que no pueden pretender ni en sueños hablar con él de tú a tú todas la noches (pàgina, 20).

Sembla que després d’aquest paràgraf terrible, encara que sigui redactat amb un to d’humor i de bonhomia i on no podem negar que algunes de les afirmacions són veritats gairebé evidents, hauria de venir una invitació al suïcidi en el més pur estil de Cioran... Però la vida és massa forta encara que no l’entenguem i ofereix, segons que sembla, molts atractius que omplen una mica si més no:

Y, sin embargo, me alegro de haber nacido, y, aunque la vida que llevamos los hombres en el planeta Tierra sea (para unos más que para otros) loca, entendí muy pronto que no iba a disponer de otra y que lo mejor sería devorar ésta con glotonería, ávida de todos sus sabores, de todo cuanto pudiera ofrecerme, que ha sido mucho.

Esther Tusquets havia estat catòlica clàssica, després catòlica d'esquerres, després falangista també d'esquerres i, finalment, res. Heus ací, probablement, una descripció de la situació actual realíssima de la qual potser la majoria no n’és conscient perquè sempre anem de pressa d’un lloc a un altre. L'activitat i la pressa són drogues efectives. ¿Com no entendre el botellón, la recerca immediata del plaer, la despreocupació del futur, la desvinculació, la insolidaritat i l’individualisme més atroç?

Suposant que això sigui veritat i que aquesta cosmovisió constitueixi el fonament de l’ètica em faig dos preguntes inquietants. Hem d’educar en aquests valors, si realment pensem així, als nens i nenes des que són petits? I, segona: ¿pot una societat sencera tenir futur des de la desvinculació i la increença?

17 d’octubre de 2010

Descreença


Pertanyo a una generació, els qui vam encetar l’adolescència l’any 1960, que va ser profundament creient. La creença donava sentit i alhora protegia. L’accés a la informació exterior era nul i la fe era una muralla que ens protegia d’un munt d’enemics exteriors i interiors. Aquella creença tenia defectes greus, entre els quals la impossibilitat de diàleg i de crítica. Però tenia avantatges: fornia sentits, esperances de futur i legitimitats d’acció. L’educació en la creença tenia una incidència real en els usos socials. I no tots eren dolents. I, de manera especial, projectava la societat vers el futur, treballàvem amb un sentit precís.

Aquella generació, passat el tràngol del concili i els posteriors intents de restauració, va canviar massivament la seva creença i, si més no en la seva élite, es va “convertir” al marxisme. El capital era la nova Bíblia –-que ningú no llegia, com tampoc no es llegia la Bíblia judeo-cristiana— Moscou era la nova Roma, Lenin era el gran profeta i el secretari general de la URSS el nou Papa. Fins i tot ens vàrem permetre el luxe de tenir heretgies: Tito i la autogestió a Iugoslàvia, Ceaucescu a Romania i sobretot Mao a la gran Xina. La transcendència en aquest cas no era un cel com a estat fora del temps i de l’espai després de la mort, sinó una societat futura a la Terra, sense conflictes, feliç, on tothom donaria segons la seva capacitat i rebria segons la seva necessitat. Preciós! En definitiva: el Regne de Déu. També hi havia els “elegits”, els membres del Partit (un de sol, és clar!, el veritable, l’autèntic), que eren una mena de persones no alienades –la majoria ho érem d’alienats—que coneixien el sentit de la Història i n’acceleraven el ritme per arribar al més aviat possible al paradís sobre la Terra. Les masses, abandonades a la seva sort, queien inevitablement en el reformisme. I això era pervers. La democràcia occidental només era formal i l'autèntica era la "popular" dels països de l'Est --inclosa Cuba-- que de fet eren dictadures de l'élite del Partit Comunista.

La Història, en el sentit de la creença, ha estast cruel amb la meva generació. Va arribar el 1989 i vàrem contemplar atònits la caiguda del mur de Berlín i, finalment, una blasfèmia: el secretari general de la Unió Soviètica declara el Partit Comunista fora de la llei; i, poc després, el que semblava impossible, la dissolució de la URSS. I tot plegat era més dolorós encara perquè eren molts els qui s'havien trencat l'espinada generosament en la lluita per aquest somni paradisíac... i ara es trobaven amb el somni ensorrat i amb una vida gastada endebades.

Perduda la fe religiosa en els anys 70 i ensorrat el somni d’un futur paradisíac a partir de l’acceleració en el sentit “correcte” de les lleis ocultes de la Història descobertes per Marx, no ens queda, abans de morir, altra cosa que el present i el desert. ¿És estrany que el segle XXI a l’Occident, després d’aquests desenganys tan brutals, no s’hagi abocat, ni que sigui inconscientment, a formes col•lectives de nihilisme pràctic?

En parlaré demà.

11 d’octubre de 2010

Casos


En Joel ha estat brillant. Participava en una taula rodona a la Facultat. Quan ha començat a parlar ha atret de seguida l’atenció de la concurrència. L’ordre del discurs ha estat impecable, amanit hàbilment d’anècdotes sucoses, viscudes i fins i tot divertides. Tanmateix el que resultava més atractiu era el seu gest acordat amb l’èmfasi de la seva veu, lleugerament nassal, l’entusiasme en la dicció i, sobretot, aquesta llum de l’esguard que semblava talment de reflexos diamantins, com si vessés l’afecte a dolls entre tots els qui l’escoltaven. Magnètic. En Joel té dues passions i mitja: llegir i escriure, i una mica de música. Doncs bé, el paguen per ser lector d’editorials –dictamina sobre originals a publicar o obres a traduir-- fa traduccions i escriu crítica literària en revistes especialitzades... i toca la guitarra clàssica. Ha unificat la vida professional i privada en una de sola. I és feliç. Se li nota. Ha acabat la seva intervenció –versava sobre la importància educativa de la lectura en silenci-- amb una sentència contundent extreta del Kempis: entra en la teva habitació i ho trobaràs tot. Quan ha acabat, uns segons de silenci expectant han mantingut una calma lleugerament tensa entre el públic assistent, com si s’haguessin quedat amb gana de paraules; cosa rara en aquesta mena d’actes, al final l’han aplaudit i tot. En Joel és solter i no sembla que li calgui ser abraçat mai per ningú.

En Max ha assistit a la intervenció del Joel. Mentre l’ha escoltat ha pensat, amb un toc d’enveja, que li agradaria ser com el Joel. En Max és professor, però sempre s’ha refugiat en la recerca i en la gestió. Ha procurat treure’s del damunt la docència quan ha pogut. Imparteix cursos de doctorat i alguna assignatura optativa... No ho fa malament, però li costa molt establir un contacte viu i cordial amb l’alumnat. És ordenat en les exposicions també, com el Joel, es prepara les classes i té una cultura vastíssima. Però li manca aquest petit o gran do de la comunicació, de saber crear un ambient afectiu entre els qui l’escolten, de transmetre il•lusió i optimisme entre els joves oïdors... No pot. Sempre és distant. Les valoracions de l’alumnat a final de curs el deixen bé, per damunt de la mitjana, però mai a dalt de tot.

Quan arriba a casa el Max s’asseu a la butaca i es disposa a llegir, convençut que en Joel té raó: el silenci i la solitud a casa, acompanyat d’una bona lectura serien, li sembla, un bon antídot a la violència col•lectiva i, potser, una possibilitat de felicitat. En plena lectura d’una bona novel•la que té el maquis a la vall d’Aran com a pretext es topa amb una frase dita per un personatge i s’hi atura: ...i això va quedar als llimbs dels plaers ajornats. I troba que sí, que a la vida, en general, tot són projectes, somnis i desigs molts dels quals queden als llimbs dels plaers ajornats. En Max és vidu i sempre, en tacar el llum de la tauleta de nit, recorda l'escalfor d'aquelles abraçades... No s'ha acostumat a viure sol.

L’Eva tornant a casa, amb passa viva, també anava rumiant. Ha assistit per motius professionals a l’exposició del Joel. I mentre anava pel carrer no deixa de rumiar una frase, molt coneguda i de la qual no s'acaben d’extreure les condicions pertinents per canviar el rumb de les nostres vides, que ha sortit en una de les intervencions: una persona val més pel que és que no pas pel que té. Just quan arriba a la porta de casa, en posar la clau, somriu: és clar, --es diu-- el problema és que de la mateixa manera que no ho arribem a tenir mai tot, tampoc mai no acabem de ser. Sempre anem fent el nostre ser... De fet quan morim, no hem acabat de ser del tot... oi? Ve d’aquí la infelicitat humana?

Mentre puja en l’ascensor somriu un cop més de les seves filosofades sobre el sentit i sobre la mort. L’Eva, malgrat tot, és feliç perquè ha après a viure el dia i ha aconseguit no preocupar-se gens d’allò que no pot controlar.

6 d’octubre de 2010

Certeses


En Joel, optimista, cada dia a primera hora del matí, abans d’entrar a treballar, es mira el paisatge barceloní que s’estén als seus peus, respira fons, i mormola amb intensitat: la primera hora del primer dia de tot el que em queda de vida.¡Que bé! Treballa a la part alta de Barcelona amb una feina que li agrada. Estable, ben pagat, dominada de fa anys l’ambició del posseir o del manar, quan comença la jornada en els foscos dies d’hivern s’entreté a mirar la ratlla liliàcia de l’aurora damunt l’horitzó llunyà de la mar... La bellesa l’omple. Toca la guitarra clàssica. En té una al despatx i, a mig matí, s’entreté a polsar-la. Sovint tanca els ulls i sent una especial escalfor al voltant del cor mentre els seus dits convoquen un contrapunt de Bach. Quan té una malaltia sempre pensa allò de tal com ha vingut se n’anirà. Mai no pensa en la mort i veu el cantó positiu de cada cosa com si el que fos negatiu no existís. Fa poc li van extirpar un ronyó... però ell somrient els deia als amics que l’anaven a veure que no passava res, que encara n’hi quedava un...

En Max, pessimista, també té una feina que li agrada. Es dedica a la geografia i a la història. Coneix tant la geografia de la fam com la història del dolor. I per més que vol veure el cantó bonic de les coses no pot perquè la raó no li ho permet. També li agrada la feina que fa i toca la trompeta en un grup de jazz clàssic. Els seus col•legues de la banda li atorguen solos en les peces que tenen l’estètica del blues desolat. Ningú com ell expulsa una tristesa tan fonda de dins de l’ànima a través de les inflexions i els growls desesperats retinguts amb perícia damunt de les blue notes... Sap massa bé que tots portem la mort larvada a dins –-ahir mateix va anar al funeral d’una noia de 25 anys, alegre com poques, que anunciant abans d'ahir un maldecap sobtat, en acabat de dir-ho va quedar fulminada a l’acte--; sap que només ens podem fer preguntes sense respostes certes sobre el sentit i la moral i que el mal i el dolor no lliguen amb les ànsies de felicitat que tenim inscrites al cor. Cada vespre juga al paddle amb els amics. De nits, cansat, el benestar del cos li és una anestèsia per a la tristor de l'ànima. S’allita aviat. Quan baixa la persiana i tanca el llum pensa que ja li falta un dia menys per a la mort. El seu pecat és la lucidesa.

L’Eva, alegrement escèptica, els coneix tots dos. Treballa en una feina que li agrada. Té tractes professionals amb el Joel i juga a paddle amb el Max. Avui ha coincidit amb tots dos. El Joel li ha explicat la jaculatòria que practica de bon matí i el Max li ha comentat la tenebrosa fórmula d’abans d’aclucar els ulls... L’Eva, que també fa esport en part per oblidar-se dels mals del món, mentre prepara el sopar els recorda. Esbossa un somriure i mormola mentre apaga el gas: de fet tots dos tenen raó.

29 de setembre de 2010

Drets


La veritat és que per edat això de l’estat de dret m’ho crec molt poc, en especial pel que fa a les relacions col•lectives dins de la societat on he viscut fins ara. En general els “drets” que tinc com a ciutadà solen ser respectats més o menys en funció de la força que l’Estat, les institucions o associacions sindicals o professionals tinguin. Mai en funció de la seva o meva raó. Si un sindicat o associació professional és capaç d’aturar, per exemple, el transport de mercaderies per carretera–com va passar fa uns anys a França—podrà pressionar el govern de l’Estat en funció dels seus interessos i no pas en funció dels generals. (Al nostre Estat ja s’ha vist més d’un cop el que poden arribar a aconseguir un grapat de controladors aeris). En canvi si, amb tot la raó del món, fan vaga els inspectors d’ensenyament, per exemple, o els autònoms que regeixen botigues de camises no aconseguiran res. Ni ens n’assabentarem.

Avui és dia de vaga general convocada pels sindicats majoritaris de l’Estat espanyol. Jo ja sabia que, com el dia de les eleccions, des de les 7 del matí els representants sindicals dirien que la vaga ha estat un èxit i que el govern diria que no n’hi havia per tant. Que cadascú es quedi amb el que més li agradi. Ara bé, allò de tenir dret a no seguir una vaga quan està convocada pels sindicats és son de la bona.

Ahir al matí, al forn, les dependentes no volien fer vaga i només estaven espantades per si hi havia piquets o si no podien traslladar-se de casa seva a la feina i retornar-ne. Vaig tenir ocasió de parlar amb un petit empresari que va quedar amb els treballadors que avui no hi anessin al matí, en previsió d’aldarulls previs, i que a les tres de la tarda s’incorporessin discretament a la feina. Van pactar que el temps perdut al matí el recuperarien mitja hora cada dia durant uns dies. Van ser, segons em va dir, els mateixos treballadors els qui li ho van proposar. (L’empresa es troba ubicada en un determinat polígon industrial).

Avui al matí he volgut anar a la feina. I ho he aconseguit, però a costa d’una hora més de viatge del normal perquè un piquet dissuasiu (per favor, la paraula “informatiu” abandoneu-la d’una vegada que ja ningú no es mama el dit!) havia cremat un munt de neumàtics en una cruïlla important (gran sensibilitat ecològica per cert!) i la guàrdia urbana ens ha desviat per carrerons del barri de Gràcia. Suposo que jo tenia dret a circular per anar a treballar o per fer el que em rotés, però aquest dret “ciutadà”, si molt convé, els sindicats se’l poden passar per l’arc del triomf.

He tingut, doncs, temps i ocasió d’escoltar diverses telefonades al programa de Catalunya Ràdio. La majoria dels qui telefonaven volien anar a treballar però no hi podien accedir per diversos motius “dissuasoris”. En alguns casos amb violència (com a l’estació de metro de la Sagrera). Un autònom que es dedica al transport amb un camió de propietat confessava que ell tenia feina però que no havia sortit per por. No estava en condicions que li punxessin una roda que val tres mil euros. Mala cosa quan no es va a treballar per por o per coacció.

Llegeixo aquesta tarda amb estupefacció que el senyor Álvarez, dirigent de la UGT a casa nostra i persona per la qual tinc un respecte especial, etziba que “el dret a no fer vaga no existeix”. I diu tranquil•lament que els qui volen anar a treballar ho fan coaccionats per la patronal! Per aquesta raó defensa l’acció dels piquets dissuasius. Els drets dels treballadors, conculcats segons ell, estan per damunt de les voluntats personals d’anar a treballar.

Ja hi som amb els grans principis! Considerar que el que jo penso amb la força de la meva institució pot coaccionar altres persones encara que estiguin suposadament coaccionades per d’altres, sense que aquesta dissuasió coactiva estigui reconeguda per la llei, és una opinió agressiva de caràcter autoritari que frega el feixisme. Els empresaris poden pensar que els drets econòmics de l’empresa com a generadors de riquesa en temps de crisi estan per damunt del dret de vaga. I es poden creure autoritzats a crear ells mateixos els seus sindicats privats per coaccionar realment els piquets de treballadors. I ja hi tornarem a ser!

El senyor Álvarez, amb aquestes opinions que no estan verificades per cap estudi estadístic--d'on t'ho treu que els empresaris coaccionen els treballadors?-- ni per cap font solvent, ens convida al darwinisme social: té raó, simplement, no pas qui argumenta millor i convenç sinó qui té més força.

En definitiva: la llei de la selva.

26 de setembre de 2010

En forma


A l’estiu i durant els caps de setmana de bon temps solc fer un petit recorregut diari en bicicleta. Així, abans que s’iniciï el capvespre, dedico aproximadament una hora a aquest exercici aeròbic. Un dels recorreguts més habituals consisteix a baixar fins a la línia de mar –uns dos quilòmetres--, pedalar arran de platja, aturar-me una estona al port esportiu per contemplar l’horitzó marítim i retornar al punt de partença.

El retorn d’aquest itinerari marítim em resulta lleugerament dur, físicament parlant, ja que els seus dos quilòmetres fan una pujada constant. Solc remuntar el camí cap a casa per una via paral·lela a la de baixada, asfaltada, que té marcat el carril de les bicicletes.

Avui, a mig camí de pujada, quan ja suava copiosament, m’he topat amb tres nens que estaven asseguts per on jo havia de passar amb les seves tres bicicletes a terra. Xerraven. No calia que s’apartessin perquè jo podia passar per la dreta, damunt la zona asfaltada destinada als cotxes, un camí de molt poca circulació habitual.

Quan era a punt d’arribar on eren els nens, el més grandet li diu a un altre que era d’esquena:

--Aparta’t que ve un ciclista!

El nen assegut que estava d’esquena ha fet un bot enrere, ha apartat la bicicleta i m’ha mirat. Just quan passava pel seu costat exclama:

--Apa! Que no és un ciclista, que és un avi!

El que li havia donat l’avís li contesta:

--Sí, però és un avi en forma!

No cal ni dir que he esclafit a riure jo sol de manera descontrolada. El més gran no devia tenir els deu anys i el més petit uns set o vuit. Si algú m’hagués vist esbufegant, pedalant pesadament, suant i alhora esclafint a riallades sonores hauria pensat que jo no hi era pas tot.

Un cop m’ha passat l’atac de riure m’he sentit per dins estranyament satisfet i content. Mai ningú de manera espontània m’havia vist com un avi (no en sóc, però ho podria ser!). I els qui m’han qualificat com a tal, uns nens de set a deu anys, estaven perfectament capacitats amb la perspectiva adequada per atorgar-me aquest títol.

Ignoro la causa per la qual m’he sentit tant cofoi com a conseqüència d’aquestes frases. Realment les reaccions humanes són un bon misteri ja que del temps gris, el capvespre i la visió del mar venia més aviat carregat de la nostàlgia pròpia de la tardor i del final d'estiu. De cop i volta les frases espontànies, sinceres, fresques de tres nens m’han girat l’ànima com un mitjó.

A partir d’avui em considero oficialment, doncs, “un avi” i no pas un ciclista. I de la mateixa manera que a la facultat les tesis doctorals es poden qualificar “cum laude”, em sento molt orgullós que un tribunal de tres nens hagin acordat per unanimitat que la meva condició oficial d’avi mereixia un “en forma”.

Que duri!

23 de setembre de 2010

Sentit (i 3)


Viktor Frankl afirma que una via per trobar el sentit de la vida és el sofriment (vegi’s els dos posts anteriors). Porto molts anys donant voltes al profund patetisme de l’existència humana. Utilitzo aquí el terme “patetisme” en la seva accepció de ‘patior’, “patir” i no pas en el significat de “pathos”, “vivència”. Pensada la vida en dimensió històrica –és a dir al llarg del temps—, geogràfica (els milions de persones amb dolors i sofriments ara mateix en l’espai) i, finalment, en la pròpia consciència de ser, cal concloure que el sofriment i la mort, atzarosos i injustos segons la raó humana, superen de bon tros quantitativament la part agradable i positiva que pugui també oferir-nos la vida. Crec que les angoixes i els dolors humans (‘luctus et angor’) són clarament superiors als seus gaudis i esperances (‘gaudium et spes’). Parlo de la realitat quantitativa. Només que considerem, per exemple, el fet que hàgim de morir i no sapiguem quan ni com sense tenir assegurat el segon present ja és superior a qualsevol altre plaer per poc conscients que siguem d’aquesta horrible realitat.

Quan he buscat una resposta raonable al sentit del sofriment mai no n’he trobat cap que m’hagi convençut. I que consti que, d’entrada, tinc fam de ser convençut. Vull que algú em convenci. Confesso que les respostes de la meva comunitat religiosa catòlica no em convencen pel que fa al sentit. Entenc que s’hagi de lluitar contra tot dolor i em convenç que hem de fer companyia i ser solidaris amb els qui pateixen per exigència de l’amor com a sentit del viure. Però no veig el sentit del sofriment enlloc. Suposo que molts teòlegs i filòsofs cristians hi han fet notables esforços. Tanmateix totes les respostes de què he tingut coneixement m’han semblat “placebos”. Vull dir que com que és una contradicció insalvable un Déu totpoderós concebut com a Pare amorós amb els horribles sofriments de la vida, la majoria o potser tots els pensadors catòlics s’han sentit obligats a buscar una coherència impossible a priori. I sempre acabes veint-los el llautó.

Tampoc m’ha convençut Viktor Frankl. M’ha agradat, tanmateix, que afirmi que el sofriment mai no significarà res si no és absolutament necessari (pàgina 111). Per tant una ascètica del patir per patir en la tradició de les autoflagel•lacions i altres penitències corporals no té sentit per més que es relligui a un suposat incorporar-se al valor redemptor dels sofriments de Jesús. Però no he entès tampoc que afirmi, sense aportar cap mena d’argument, el sentit del sofriment inevitable. És cert que una bona actitud davant del sofriment inevitable com pensar que pot tenir sentit, sacrificar-se, etc. pot ajudar a suportar-lo. Ara bé no ens diu res sobre el seu significat. Només afirma proposicions, com per exemple:

Mai no es podrà excloure la inevitabilitat dels sofriment. En acceptar el repte de sofrir coratjosament, la vida té fins al darrer moment un sentit i el conserva fins al final, literalment parlant. (pàg.112)

Però no diu per què s’ha de sofrir coratjosament ni quina mena de sentit és aquest que es conserva fins al final. Ho sento. Ara com ara, el sofriment, es miri des d’on es miri, és un escàndol que fa que la vida, des del punt de vista racional, no tingui massa arguments per a ser viscuda.

El mateix Frankl es fa una pregunta capital que no es contesta:

¿Té tot aquest sofriment, aquestes morts al meu voltant, algun sentit? Perquè si no el tenen, definitivament, la supervivència no té sentit, ja que la vida el significat de la qual depengui d’una casualitat –es sobrevisqui o s’escapi d’ella—en darrer terme no mereix ser viscuda. (pàg.113)

Amb el sofriment no passa com amb la vida. Aquesta darrera la vivim com si tingués sentit, encara que ignorem quin. El sofriment no el podem viure com si tingués sentit, perquè més aviat experimentem vivencialment que no en té cap.

Ah! I que consti un cop més: vull ser convençut que sí que en té i que estic equivocat en els meus raonaments!

20 de setembre de 2010

Sentit (II)


Des d’un punt de vista estrictament biològic el sentit de la vida consisteix fonamentalment a reproduir-se. Amb aquesta finalitat les espècies neixen, es nodreixen, es reprodueixen i moren. Un cop ja no es poden reproduir la seva vida perd tot sentit (biològic). En part, en la mesura que nosaltres som espècie biològica, el sentit també el trobem en la reproducció. És un fet experimental i viscut que la gestació d’un fill volgut provoca una mena de plenitud interior en els progenitors difícil de descriure i encara més difícil de comprendre si no es viu. I és un fet reconegut a bastament que fer l’amor estimant és el plaer més intens –físic i psíquic-- que pot experimentar l’espècie humana. En aquest fet generatiu, més existencial que raonable --¿quin sentit té posar al món una persona que en néixer ja és prou vella com per morir?—, es pot compartir un especial sentit del viure enfocat linealment i vivencialment cap al futur. En definitiva, encara que no hi pensem, la majoria dels humans som incapaços de viure la vida com si no tingués sentit. No sabem potser quin és, però sentim que existeix.

Viktor Frankl (vegeu post anterior) va trobar el seu sentit del viure en l’amor dins d’un dels més horribles sofriments. Imaginem-ho. Una matinada de febrer al camp de concentració, es lleva amb un fred espantós i, com tants d’altres i sense esmorzar, és obligat a recórrer un parell de quilòmetres caminant sobre el terra glaçat amb unes sabates sense mitjons i els peus nafrats. Ha de treballar amb un pic per excavar una rasa. Li esperem deu hores maltractades de feina dura i esclava sota els insults dels seus guardians nazis... De sobte... però deixem que parli ell:

Un pensament em va petrificar: per primer cop a la vida vaig comprendre la veritat vessada en les cançons dels poetes i proclamada en la saviesa definitiva de tants pensadors. La veritat és que l’amor és la fita última i la més alta a la qual pot aspirar l’home. (...) La salvació de l’home està en l’amor i a través de l’amor. Vaig comprendre com l’home, desposseït de tot en aquest món, pot encara conèixer la felicitat ni que sigui momentàniament si contempla l’ésser estimat. (...) Que estigui o no present i fins i tot encara que no continuï vivint no deixa de ser important. Jo no sabia si la meva dona vivia encara, ni tenia tampoc la manera d’esbrinar-ho, però ja no m’importava. No em calia saber-ho. Res no podia alterar la força del meu amor, dels meus pensaments o de la imatge de la meva dona. Si aleshores hagués sabut que la meva dona era morta, crec que hauria continuat lliurant-me –insensible a tal fet-- a la contemplació de la seva imatge i que la meva conversa mental amb ella hauria estat real i gratificant. (...) Aquesta intensificació de la vida interior ajudava el presoner a refugiar-se contra el buit, la desolació i la pobresa espiritual, retornant-lo a la seva existència anterior (pàgines 46 i 47).

La seva dona no va sobreviure a les condicions del camp de concentració...Probablement quan Frankl sentia el que ens diu la seva dona ja era morta.

Crec que fóra indecent per part meva afegir el més mínim comentari a aquestes pàgines... Continuaré.

18 de setembre de 2010

Sentit


De l’observació i experiència de la vida resulta irrefutable que l’espècie humana es caracteritza, entre d’altres aspectes, per la fragilitat, la vulnerabilitat i la ignorància. Som tan fràgils que, abandonats pels progenitors, no seríem capaços de sobreviure, com ho fan molts animals, només amb la dependència directa de la naturalesa. Som tan vulnerables que no tenim assegurat ni el segon present, ja que portem la mort larvada en la nostra existència i qualsevol atzar –un accident, una malaltia...—pot fer-nos molt de mal i condicionar la resta de la vida a base de sofriments i impossibilitats de realització permanents. I, a més, som ignorants.

Podem fer-nos preguntes per les causes immediates –per què plou?—i obtenir sovint respostes satisfactòries. I també podem preguntar-nos per les causes últimes –quin és l’origen de la vida?, hi ha vida després de la mort? quin sentit té viure?, què és el que està bé i el que està malament i en funció de què?, etc...-- Tanmateix, pel que fa a aquestes darreres, no estem capacitats només amb els instruments de la lògica i de la raó per trobar respostes rodones, consistents i satisfactòries. La ciència no ho respon tot i ja sabem també que les respostes per les causes útlimes no poden ser universals. Si més no ara com ara. Som, doncs, una espècie condemnada a la ignorància.

De les preguntes per les causes últimes potser una de les més importants sigui la del sentit. Sobre aquesta qüestió he llegit un llibre durant aquest curs que m’ha trasbalsat per moltes raons. Es tracta de l’assaig El hombre en busca de sentido de Viktor Frankl. Jo no sabia qui era. Em va començar a sonar llegint algunes obres de Francesc Torralba que el citava sovint. Durant aquest any em va caure, per atzar, aquesta obra a les mans i no vaig poder resistir la temptació de llegir-la.

Frankl era un neuròleg i psiquiatra austríac d’origen jueu que l’any 1942, als 37 anys, va ser deportat juntament amb el seu pare i la seva dona a camps d’extermini nazis. Ell en va sobreviure però el pare i la seva muller hi van morir. En aquest llibre narra i reflexiona sobre la seva horrorosa vida als camps de concentració. I ens diu que ell va sobreviure perquè la vida tenia un sentit.

Segons ell cada persona és insubstituïble i, per tant, cada ésser humà ha de trobar la seva pròpia resposta al sentit. Segons Frankl sempre tenim un sentit per viure. D’acord amb la seva experiència aquest el podem trobar a través de tres dimensions: l’acció, els principis i el sofriment.

Molta gent pot trobar el sentit de la vida preferentment en la realització d’una passió personal que el porta a una activitat organitzada i constant. En el segon cas –ell en diu “principi”—el sentit es troba en el contacte amb la naturalesa, l’art, la bellesa o la cultura; quan aquestes presències de la vida fascinen de tal manera que un s’hi lliura de per vida (sigui com a actor –un escriptor o un músic, per exemple--,o com a consumidor o les dues coses alhora) es pot trobar el sentit. També situaria en aquesta segona situació de sentit el fet d’experimentar amor per alguna cosa –lliurar-se de manera total a una institució religiosa, per exemple—o per algú. I, finalment, de manera sorprenent per a mi, diu que també es pot trobar un sentit en el sofriment. Com aquest text ja és massa llarg m'aturo aquí i en continuaré parlant en d’altres posts.

13 de setembre de 2010

Philia


M’he permès aquest estiu cultivar un somni que només he pogut viure molt de tant en tant: llegir l’obra sencera d’un autor clàssic grec, a poc a poc, i pensant-lo lentament a la llum de la meva ignorància i del meu present. Fa temps vaig poder llegir tot Tucídides i tot Èsquil. Ara toca Heròdot, el primer home que es pot qualificar pròpiament d’historiador.

En una de les seves valoracions dels atenesos –recordem-ho: els inventors genuïns del concepte “democràcia”—diu el següent: els atenesos, doncs, van anar a més; és evident que la isagoria és una important possessió, no per un sol motiu sinó en tots els aspectes. Heròdot, doncs, és el primer a valorar la “isagoria” que es pot traduir per “llibertat de dir”, “igualtat d’expressió pública”. El valor de les persones, doncs, a Atenes, a partir del segle VaC va començar a no dependre del poder, de la religió o de l’economia... sinó del debat i de l’argument públic en assemblees de ciutadans, debat que es tancava sempre amb una votació que decidia.

Sovint afirmem que una de les llavors o arrels d’Occident és Grècia. Probablement la llavor més antiga d’allò més positiu i públic que podem presentar al món han estat la llibertat i la democràcia. Un poble petit i insignificant, format per persones que s’alimentaven de pa, formatge i olives va generar una idea i la va sembrar en la Història. Una idea, com diu l’hel•lenista Joan F. Mira, que ha arribat fins a nosaltres. És cert que a Atenes ni les dones, ni els esclaus, ni els estrangers tenien dret a votar o a parlar. Però la idea havia nascut. I avui és ben nostra.

Tanmateix la llibertat de dir era una idea molt perillosa si no venia acompanyada d’una emoció o sentiment profund i permanent d’aquells que la practiquen: la “philia”. La llengua grega –com també passava amb el llatí—tenien paraules diferents per a designar conceptes complexos que, posteriorment hem simplificat en un sol mot perdent sovint el matís. És el que passava amb el concepte d’amor que, en grec, es deia amb tres paraules, una de les quals era precisament “philia”, amistat, en el sentit també d’amistat col•lectiva, de ser el mateix, d’identitat. “Philia” és un concepte clàssic i hel•lènic... i no sé si ha tingut tant d’èxit en el futur de la història com la “isagoria”...

Quan penso en Espanya i en el seu debat polític -- tingui lloc aquest en l’àmbit públic o en el particular-- m’entristeixo sovint perquè tot i comprovar la vitalitat de la “isagoria” tal i com la van imaginar els atenesos al segle V aC, no sembla que s’hagi mantingut amb igual passió la “philia”. A Espanya, per poc que se segueixi la seva premsa i el to de les seves tertúlies (ràdio, webs...), es veu de seguida que som davant d’una societat que encara no s’ha reconciliat en el fons de la seva ànima (llevat per actuar contra la diferència perifèrica vasco-catalana).

A Catalunya, d'altra banda, tot i l’aparença més calmada del debat i de les relacions personals, sobta i fatiga que encara estiguem pensant i discutint a quina “philia” pertanyem i de quina mena és.

10 de setembre de 2010

Elogi


A les enquestes de valoracions ciutadanes els polítics solen situar-se en les escales més inferiors. N’hi ha prou a parar l’orella en qualsevol dels àmbits que tractem per tal de verificar que aquesta indicació es correspon amb la realitat. Jo no m’he dedicat mai a la política, la segueixo de lluny i procuro no amoïnar-m’hi massa, precisament perquè sovint m’altera. Per tant, probablement, jo entraria dins d’aquest bloc de ciutadans que tenen mala opinió dels polítics i de la política en general. Tanmateix si prenem una mica de distància de la realitat no és difícil arribar a la conclusió que aquesta valoració negativa és radicalment injusta.

En primer lloc perquè la solució de la majoria dels problemes col·lectius que ens afecten privadament (seguretat, justícia, sanitat, educació, urbanisme, economia, etc.) no tenen altra solució que la que es deriva de les decisions polítiques. Tant si la política és intervencionista com si és liberal. La política, doncs, és una dimensió essencial de les societats humanes desenvolupades.

En segon lloc perquè l’honesta vocació política és dura i pressuposa en qui la vol exercir un coratge i un equilibri interior que no són comuns en la majoria de les persones. A més, encara que es tingui poder –i el poder de debò produeix un plaer que pot modificar la personalitat si no es contraposa l’adulació que genera al voltant amb la crítica— la solució dels problemes col·lectius sempre és lenta i complexa. Això obliga als polítics a treballar amb desmesura i a abocar bona part de la seva vida a les tasques que se’n deriven. Molts no tenen més remei, fins i tot, que descurar fins a cert punt la seva vida privada. He conegut polítics de la vora i se’ls pot acusar de moltes coses menys de no dedicar moltíssim temps a la seva feina. La tasca d’un polític honest mai no està prou ben pagada econòmicament parlant!

En tercer lloc perquè, en part, l’ambigüitat del llenguatge polític—sovint més adreçat a l’emoció del potencial elector que no als fets—o la pobresa del debat especialment pel que fa a les argumentacions, estan originats en la ciutadania. Efectivament, els ciutadans en general no volem que ens diguin la veritat crua. Suposant que calgués baixar els sous, pujar els impostos i mantenir una taxa alta d’atur durant un temps per solucionar de debò un problema estructural econòmic, i aquesta fos la proposta honesta d’un polític, ¿qui el votaria? De seguida, com ja ha passat a Catalunya, algú de l’oposició afirmaria que si el votaven baixaria els impostos i incrementaria els serveis i les pensions (ho vaig sentir per ràdio a la senyora Alicia Sánchez-Camacho... en una mostra més d’irresponsabilitat demagògica en les actuals circumstàncies de recessió i de crisi).

Prescindint dels problemes que té la nostra democràcia –llei electoral injusta, llistes tancades, excessiu domini de les cúpules dels partits, etc.—entre els nostres polítics n’hi ha de tots colors, com en totes les professions: excel·lents, normals, mediocres i dolents. A desgrat d’això vull fer avui l’elogi d’aquell i d’aquella que senten l’honesta vocació política i volen representar o servir la ciutadania des de l’hegemonia d’un pensament que sotmeten al judici de les urnes.

Vull fer avui l’elogi, sí, d’aquells i aquelles que saben que la seva persona pública i privada quedarà exposada a la llum de la crítica, sovint injusta, despietada, excessiva i fins i tot falsa. I malgrat això posen la seva voluntat de fer i de ser al nostre servei. Jo, com suposo que molts dels qui blasmen la política i els polítics, no ho podríem ser per manca de tossuderia, de voluntat i de coratge.