28 de juliol de 2009

Talaia


Per l’edat que tinc no puc fer altra cosa que mirar-me la vida des d’una certa talaia. I em resulta indefugible caure en la comparació dels temps actuals amb els passats viscuts. No tinc el més mínim dubte que l’adolescència actual i la meva es troben a anys-llum. I no caldria ni dir que la gran temptació de les persones que ja som grans és blasmar els temps actuals de la primera joventut tot cantant les excel·lències perdudes de la nostra època. Certament jo, de jove, vaig xocar contra algunes de les idees i posicions de les persones grans... això es pot dir que ha passat sempre, si més no, des de la revolució industrial ençà. Tanmateix teníem lligams comuns. Em temo que avui, respecte dels adolescents, la meva generació és possible que no hi tingui cap punt de contacte, llevat dels problemes eterns i fonamentals de la vida...

No es pot afirmar que els temps passats eren millors. Per la senzilla raó que no ho eren. Els anys 50 i primers 60 –quan jo vaig accedir a l’adolescència—no eren millors que ara: eren pitjors. Encara hi havia molta gent que passava gana, vivíem atemorits sota una dictadura i els nostres valors morals eren obligatoris i indiscutibles. Crec que el que convé dir, respecte de la joventut, és que hi havia en el passat algunes coses que, certament, eren millors i que s’han perdut. I d’altres que eren pitjors i que, sortosament, són un record històric.

Per no quedar en la pura teoria posaré alguns exemples.

Crec que era millor en la formació de la joventut del passat, la preparació per al silenci i la paciència. Dels 11 anys ençà passàvem hores en estudi, en silenci, asseguts al pupitre intentant aprendre la lliçó de l’endemà. Tampoc no recordo que ningú s’emborratxés i, encara menys que es drogués. Veure avui joves de quinze anys passant-se el porro a les set de la tarda a qualsevol parc urbà no deixa d’intranquil·litzar-me, sabent el que sabem ja de l’impacte del cannabis en el cervell i en les conductes psicològiques. Abans era normal donar el bon dia o aixecar-se del tramvia si hi pujava una persona gran i no hi havia altre seient. Avui això no observo que sigui sovintejat.

Crec que avui és millor, respecte d'abans, que no hi hagi càstigs físics, que es pugui parlar en un context de més gran llibertat i que la formació professionalitzadora sigui més exigent i rigorosa. També és positiu l’accés a la informació i l’obertura al món i a la seva diversitat cultural. D’altra banda, fins fa dos dies, el nivell de vida no ha parat de pujar creant un benestar material que en la meva adolescència érem lluny ni tan sols de somniar.

Amb tot, quan miro l’espectacle d’avui, de milers d’adolescents saltant a la gespa del Camp Nou d’una manera barroera, quan contemplo els crits nocturns sense respecte pel descans dels veïns, la facilitat d’accés a les drogues com una cosa natural i algunes actituds col·lectives agressives, no puc deixar de pensar que la cantarella pedagògica de la LOGSE –la que ha format aquests adolescents—, és a dir, esperit crític, reflexió i creativitat en bona part ha fracassat.

En tot cas, ignoro per què es considera obsoleta una altra cantarella pedagògica que prioritzés la formació de la lleialtat, la disciplina, l'autodomini, la responsabilitat, el respecte als altres i, sobretot, l’aprenentatge de continguts concrets i sòlids...

23 de juliol de 2009

Estiu


No voldria caure en bucolismes fàcils però caldria reconèixer que l’estiu –si no abrusa i no abusa d’eixutor-- té una cara més amable que no pas l’hivern. En primer lloc per la llum.

L’estiu és l’època a la nostra latitud en què el dia és més llarg. No és difícil pensar que aquesta llum ha de disposar l’ànim a una certa vivència de plenitud. Fins i tot sense tenir necessàriament vacances és fàcil, en els moments de lleure, percebre procedent tant de la muntanya com sobretot de la mar el retorn d’un aroma de descans.

A la llum cal afegir-hi la calor. Sense calor la vida es fa difícil i fins i tot impossible. Amb la llum hi veiem i amb la calor, si també disposem d’humitat, és clar!, vivim. La claror i la calor fan madurar el blat i rematen l’estiu, a frec de tardor, amb la verema. I en el camí que va de la sega a la verema sembla que la vida celebri el seu propi entusiasme i vessi amb excés un bé de Déu de fruites...els animals s'aparellen i les persones dialoguen amb els seus cossos amb més fertilitat anímica i, sovint, amb més passió. L’estiu és temps de maduració, temps d’esclat de vida, temps de fecunditat, temps de sensualitats... o, si més no, hauria de ser-ho.

L’estiu, doncs, en la seva essència hauria de ser un temps fàcil perquè la mateixa vida t’ho proposa. A l’estiu tota cuca viu—diu el refranyer català. Summertime ant the living is easy canta la mare amb els seu fill en braços en la inoblidable escena de Porgy and bess...

Llum profusa; esplendor. L’estiu s’imposa i inclina les ànimes a la felicitat, escrivia André Gide, en el seu Journal del 1943...

Miro ara i avui el nucli de l’estiu... i penso que el que diu Gide hauria de ser veritat.

20 de juliol de 2009

Tensió


Solem afirmar amb un cert orgull que els espècimens bípedes de l’espècie humana som animals racionals i que la racionalitat constitueix el tret més distintiu respecte dels altres animals superiors. Aquesta afirmació és certa només en part. Racionals en som bastant però no del tot. I de vegades gens! No, no és la raó l’essència de la persona... si més no, com diu Luri, no som pas més racionals que la llengua –plena de girs i excepcions—o que els nostres prejudicis o que la nostra necessitat de consol.

L’essència dels humans és la capacitat de sentir d’una manera especial i única. I és aquest sentir –emocional o afectiu-- amb què fem ballar la raó i la podem arribar a escalfar, el que ens distingeix. D’altra banda, la ment adquireix raó de ser quan pot embridar el sentir i canalitzar-lo dins del que és real cap el que és possible. En definitiva: som més humans en la mesura que la tensió entre la capacitat de la raó i la força del sentir se situen en una tensió compensatòria.

No vol dir pas això que sempre estiguem en estat d’equilibri pel que fa a la densitat de les dues potències de l’ànima. No, de vegades pensem fredament amb més intensitat que no pas sentim; en d’altres moments pot molt ben ser que només sentim... En metàfores tradicionals s’ha dit sovint que es tracta del diàleg, no sempre plaent, entre el cap i el cor.

Els camins de les dues potències són incerts. De vegades la ment, inquieta, ens fa innovar mentre el cor busca les arrels de l’ànima. A voltes és a l’inrevés: és el cor qui tiba mentre la raó malda per posar-li les regnes.

El sol tiba les tiges cap a munt i les arrels fixen. Però les tiges també són esclaves de la llum mentre les arrels avancen amb fermesa dins de l’obscuritat a la recerca de la continuïtat de la vida.

17 de juliol de 2009

Solitud


Sembla com si en el bell mig de la naturalesa humana s'hi arborés una tensió difícil de resoldre. D’una banda la necessitat de companyia... de l’altra, una certa necessitat de solitud. Amb tot jo diria, si he de fer cas del que em sembla percebre en el meu entorn, que avui, llevat de malaltia psíquica, la majoria de les persones tendeixen més aviat a buscar companyia que no pas espais i moments de solitud. Sembla com si la solitud fes por.

Crec recordar que era Nietzsche qui afirmava que el valor d’una persona es mesurava per la quantitat de solitud i de silenci que era capaç de resistir. Com totes les sentències inapel·lables convé matisar la frase, però crec que tenia bona part de raó.

Pel que fa al matís jo diria que hi ha dos tipus de solitud: la buscada lliurament com un moment en què un sap gaudir del seu món intern i de les seves reflexions, i la imposada per les circumstàncies. En el primer cas la solitud és reconfortant; però quan és imposada i no volguda, es pot experimentar, senzillament, dolor: el dolor de ser. És una solitud eixorca que fa entrar un glop gelat a l’ànima, sobretot quan un té una pila d’anys a les esquenes del cos.

Pel que fa a la sentència, la solitud i el silenci buscats, fins i tot com a exercici d’ascesi personal, poden fer créixer el valor de les persones, la seva qualitat humana. Si avui tinguéssim aquesta virtut –estar una estona sols i en silenci, sense tele, sense lectura, sense res més que nosaltres mateixos-- molts problemes ja no s’arribarien a produir.

Perdre’s en una solitud sense enyorança és una mostra de riquesa interior que, de ben segur, a la llarga, fa profit a un mateix i a les persones del voltant. Patir una solitud imposada, ni que sigui d’una sola nit, et pot fer tastar la gelor de la fosca, la fredor de la mort.

16 de juliol de 2009

Llegir


¿Es llegeix menys ara que abans? No gosaria afirmar-ho en xifres absolutes. Els joves i els infants llegeixen? He vist nens de dotze anys, asseguts en una vorera llegint un volum de Harry Poter absolutament entotsolats. I he viscut diverses experiències d’infants i adolescents que em solen trencar les teories habituals respecte de la importància dels hàbits de lectura. No hi ha dubte que s’ha d’aprendre a llegir i que, per tant, a l’escola cal fer llegir... Ara bé, una altra cosa és que l’hàbit de lectura depengui de l’escola o dels pares.

De pares i mares lectors he vist sortir fills sense una afició especial per la lectura i a l’inrevés. És més: he observat amb perplexitat que de germans propers en edat i educats en la mateixa escola, n’hi ha que surten lectors empedreïts –sense que ningú els hagi estimulat a llegir—i d’altres que tenen serioses dificultats per processar la informació escrita. I aquesta afició a llegir de petits i de joves, a més –per a més perplexitat encara!—no té res a veure amb el seu triomf posterior en el món acadèmic. Lectors i no lectors poden arribar a cimals importants en carreres i estudis superiors complexos. Per tant jo no gosaria dir, a partir de l’experiència, que llegir ajuda a triomfar intel·lectualment. I humanament parlant tampoc: he trobat bones persones tant en lectors com en no lectors i sabem de perfídies inhumanes també entre persones que han estat educades en la lectura, la poesia i l’art...

Potser la fam de llegir neixi d’alguna manera a partir d’un gen. Lògicament aquest gen potser cal estimular-lo... Sigui com vulgui, els qui vivim el plaer de la lectura sabem fins a quin punt ens permet endinsar-nos en altres mons que, altrament, ens serien del tot desconeguts. La lectura d’una bona novel·la et fa sortir dels propis límits espacials i temporals i et carrega l’ànima d’experiències de vida respecte de les quals aprens humanitat. Si el novel·lista és bo, té voluntat d’estil i construeix els personatges no pas com a robots o símbols d’idees simples, sinó carregats amb tota la lògica de la seva humanitat, el lector sent a dins com se li eixampla l’ànima i com amplia el repertori de coneixements vitals respecte dels enigmes insolubles de la vida.

És cert que vivim un món d’imatges amb diversos graus d’iconicitat. I la imatge és sempre més seductora que la paraula. I també és més fàcil per al receptor. I habitualment més simple. Mai una pel·lícula, per exemple, consumida en dues hores de mitjana, arriba a proporcionar-te –enllà de l’estalvi de temps en la descripció—la riquesa de matisos i la lenta penetració de significats que produeix la lectura de la novel·la que li ha servit de guió.


La lectura i la música tenen un grau d’iconicitat zero. I això, juntament amb la tensió de la vida contemporània en la qual no parem d’estar activats per a treure’ns la feina del damunt, fa que fins i tot a les persones a les quals els agrada la música o la literatura hagin de fer un petit esforç de voluntat per parar el ritme vital, agafar el llibre o posar el compacte (o el que sigui) per llegir o escoltar música sense fer res més... en comptes de deixar-se anar a la facilitat o bé de continuar fent coses o bé de deixar que l’esguard se’ls inundi de les imatges de la televisió.

Tanmateix, superat el moment inicial, i un cop capbussats en la música o en la lectura amb el convenciment que el que es fa en aquell moment és tan lícit com fer coses, mirar la televisió o parlar per telèfon... l’aventura i el plaer que es desvetlla en el sentiment o en la imaginació així com la satisfacció arran de les reflexions i sensacions que s’experimenten no tenen parió. I si la música o la lectura són compartides, aleshores crec que s’arriba fins i tot a transcendir una mica la pròpia identitat.

12 de juliol de 2009

De l'art


Qualsevol intent de definir el concepte d’art està abocat al fracàs. Tanmateix en utilitzar el mot, habitualment solem entendre’ns. La dificultat de definició rau probablement en la seva mateixa essència. L’art consisteix en construccions i expressions que van enllà de la comunicació racional normal. De fet les vivències –des dels anhels a algunes idees, des de les sensacions als sentiments—només es poden expressar i viure fins al final a partir de formulacions artístiques.

Quan ens trobem davant d’una obra d’art ¿li podem demanar explicacions? Un poema, per exemple, s’ha d’entendre o s’ha de viure? La façana del Partenó s’ha de contemplar en silenci només? Un jardí zen només pots sentir-lo mirant-lo sense interrogar-lo?

He llegit assagistes que han proposat que tota paraula sobre una obra d’art n’és una profanació. Que l’obra d’art ha de ser deixada lliure i cadascú l’ha de rebre a la seva maenra, d’una forma diferent, encara que el codi significatiu emissor sigui un de sol. D’altres, entre els qui em compto, considerem que a una obra d’art se l’ha d’interrogar. I que a mesura que ens dóna respostes, la gaudim més.

Davant d’una obra d’art podem triar quedar-nos en la pell o podem intentar entrar en els seus budells o fins i tot en la seva ànima. Com més hi entrem, més la vivim.

Podem gaudir o deixar-nos penetrar per l’art sense pretendre entendre’l: sovint això ens pot passar amb la música. Ens pot emocionar el contrapunt del concert per a dos violins de Bach sense tenir cap coneixement sobre els tons, les notes i les successions dels acords... Podem tancar els ulls i deixar-nos bressolar pels significats insinuats de les melodies.

Però podem també entrar en les formes, en l’anàlisi de les melodies, en el coneixement del context de creació, en les circumstàncies personals de Bach, en l’encàrrec del concert, etc. i de ben segur que la melodia pot penetrar millor a la cleda de coralls més íntima de l’ànima.

Ara bé, tant si no li demanem explicacions com si l’interroguem, el que és segur és que d'una obra d'art mai n’esgotem el misteri.

9 de juliol de 2009

El temps i les llengües


He hagut de passar recentment unes hores mortes en dos aeroports per motius que ara no fan al cas. Les esperes, més si estàs cansat i el viatge no té res d’engrescador, solen ser tedioses.

Mentre avorria el meu tedi vaig sentir per enèsima vegada l’anunci per la megafonia en què se’ns recomanava que tinguéssim sota control les nostres pertinences. Primer ho van dir en català, després en espanyol i finalment en anglès. Per efecte reflex vaig prémer un cop més la bossa i l’ordinador portàtil que tenia entre les cames.

De cop i volta em vaig fixar que la frase en anglès tenia la meitat de síl•labes que la mateixa frase en castellà... Vaig comptar els segons amb el rellotge... Efectivament: la frase en anglès durava sis segons mentre que en castellà en durava 12!

Aleshores vaig revisar alguns anuncis trilingües que hi havia en algunes botigues de la terminal... Sí, efectivament, era una norma general: en anglès es diu exactament el mateix significat que en castellà en la meitat de temps!

No em va ser difícil generar ràpidament una teoria. Una civilització que té com a llengua materna l’anglesa té un 50% més de temps que els qui parlen espanyol. No és, doncs, estrany que sigui una civilització pràctica que tingui més temps per fer coses o que es vegi necessitada d’omplir aquest buit quan ha acabat de parlar.

Potser per això la majoria dels esports van ser inventats per ells. No endebades la majoria porten nom anglès.

5 de juliol de 2009

Sentit


Passo moltes hores, per atzars de la vida, al costat d’un llit d’un hospital llunyà fent companyia a un familiar que, sobtadament, ha hagut de ser operat d’urgència in extremis amb poques possibilitats inicials de sobreviure. Gràcies a la ciència mèdica, aquest malalt es recupera lentament i aviat li serà donada l’alta.

Les hores en un hospital passen molt lentament, sobretot quan el malalt està en estat inconscient i intubat per tots els orificis possibles i més... Durant aquestes hores llargues en què l’únic que pots fer és presència silent, la condició humana i el sentit de la nostra existència, un cop més, apareixen amb turbulència a la ment i et trasbalsen l’ànima... i això al marge que la persona malalta sigui molt estimada, com és el cas.

Sobre el problema del mal i de la mort s’ha escrit molt i se n’ha dit més encara. Des del punt de vista catòlic i cristià no disposem, per més que es digui, de respostes convincents. Haver-nos fet inicialment tan febles, amb un Tàntal permanent damunt del cos com un dels escenaris possibles de les nostres vides, no té una fàcil explicació si partim de la base que el Creador és bondat infinita.

Un hospital és un magatzem de dolor en el qual es lluita aferrissadament contra la malaltia amb tota mena de mitjans artificials inventats i aplicats al llarg del temps pels humans. No puc deixar de concloure que, segons el que diem de vegades els catòlics referint-nos a la voluntat de Déu amb una gosadia sospitosa, un hospital podria ser considerat com una blasfèmia ja que lluitem com nans davant d’un gegant contra l’ordre natural de les coses. I l’ordre natural de les coses, creat, volgut i mantingut per Déu segons se’ns predica, està ple d’errors genètics, malformacions, accidents, virus sense possibilitat de ser resistits pel sistema immunitari, etc. ¿No és aquest l’ordre volgut per Déu? No és plena la pràctica mèdica d’artificialitats? Per més que es donin voltes a les coses, aquest raonament, amb la mà al cor, et porta a una certa foscor. I suposo que aquesta foscor és encara més extrema per a qui està en el llit del dolor...

Precisament Jesús, segons narren els evangelis, es va distingir, entre d’altres coses, per posar la divinitat al servei dels humans i no va parar de lluitar contra l’ordre natural de les coses... curant malalts, ressuscitant morts, multiplicant pans i peixos... amb el resultat de tots sabut: una mort en creu, una resurrecció que ningú no va veure, i la predicació d’uns que van dir que eren els seus testimonis. Aquests dies a l’hospital penso que tot plegat ens ho han posat ben difícil...

I un cop més tot em porta al debat irresoluble de l’Occident i de l’art del segle vint ençà. Resolts per a molts, la immensa majoria, els problemes de l’alimentació diària, de l’abric i de la residència... i fins i tot la possibilitat de viure amb un bri de democràcia com a Catalunya ¿què hi fem aquí, moridors des de l’instant de la concepció? ¿quin sentit té aquest dolor que en un hospital vius de manera tan concentrada? ¿Per què engendrar vides que poden patir molt i que, de fet, en el moment de néixer són prou vells ja com per morir?

Que jo sàpiga només hi ha dues respostes. L’una, la més evident, la més aclaparadora i la més cruel –raonablement defensable—és l’absoluta falta de sentit. El món és absurd, caòtic, il•lusori, fútil. Sovint l’art ha expressat i expressa aquest desconfiança en la realitat. L’únic punt que em fa dubtar d’aquesta sortida és el fet que no podem viure la vida com si fos absurda i tothom, fins i tot el més inclinat a caure per la pendent d’aquesta tristesa immensa, viu la vida com si tingués sentit.

La segona resposta, raonablement més feble però també amb punts de suport consistents, consisteix a proclamar d’entrada, per instint emocional si es vol, una estat de confiança primordial. Sense optimismes barats, sense mentides afirmatives (“el mal és una benedicció de Déu”, “el mal existeix perquè la creació és limitada”, etc.), reconeixent la dificultat de creure en un Déu bo que permet aquests gavadals de sofriment sense esperança històrica de cap mena en aquest món, també és possible un sí fonamental a la realitat malgrat el seu caràcter problemàtic.

L’art des del segle XX ençà es mou sovint entre aquestes dues tendències: manifestar la falta de sentit i l’absurd d’una banda, o bé, sobretot en música, proclamar a través dels sons, les imatges i les construccions una herència de sentit, una bestreta de sentit, una il•luminació possible de sentit.

Alguns necessitem molt trobar i viure per part d’aquest sacerdoci particular dels artistes propostes que vagin en aquesta segona direcció. I així, en la foscor, continuem fent l’aposta pascaliana pel sentit esforçant-nos a dir que sí malgrat tot i a formular sense defallir un espai diari per a la pregària.

Com ho fa el bon i genuí gospel, per exemple.

1 de juliol de 2009

Poetes de guàrdia


Maria cus, Josep fusteja.
(Mossèn Cinto)

No se sent ni una onada
a la platja deserta:
que dorm el mar diries
als braços de la terra.
(Dionisios Solomós)

Molt lentament
despullo el silenci
i li recorro la pell
que s’aprima al meu tacte.

(Eva Rumí)

Crec que era Paul Éluard qui deia que la poesia era indispensable, però que no sabia ben bé per a què. Sovint m’he repetit aquesta afirmació perquè tinc la impressió que la primera part és certa per poc que freguis l’enigma del viure. No sembla pas desaforat deixar-te portar per la intuïció del sagrat, de la penetrant vivència que alguna cosa ens transcendeix. Transcendir, recordem-ho, vol dir “ultrapassar pujant”, és a dir, anar enllà del que som i sentim...

Sovint penso que el que hi ha al darrera d’un poema viscut és un pelegrinatge espiritual, una capbussada en l’inefable, en allò que no es pot dir amb el mot racional però que no per això deixa de ser, d’existir.

Si la poesia desborda els límits del jo i ens posa en relació amb el misteri del conjunt de la realitat i amb els límits de la mort, aleshores sembla clara quina és la seva utilitat. Ens serveix de camí per transcendir-nos i, si la vivim amb lentitud, ens llença al buit d’un silenci fecund per mitjà de les paraules, com un koan zen.

La poesia, com la fe, mostren o potser fins i tot demostren que la raó no és el límit. La poesia, com la fe, pot cavar en l’arrel de la raó i exultar-hi a dins. La poesia és l’arrel de la raó. Per això els bons productes de la raó han de tenir, necessàriament, una gran bellesa.

¿Heu vist algun cop una pissarra d’una aula buida, on hi consti en guix una seqüència ordenada de xifres i signes escrits amb bona lletra? Encara que no n’entenguem un borrall, té una indiscutible bellesa! La bellesa incolora de les matemàtiques!

La poesia és indispensable. Per això la humanitat sencera no arribarà a la plenitud fins que no sigui absolutament necessària l’existència de poetes de guàrdia.