31 d’agost de 2011

De les indignacions


La paraula “dignitat” es defineix com una qualitat de “digne”. I digne –del llatí “dignus”—volia dir ‘mereixedor’. Així, doncs, quan ens indignem estem considerant que no se’ns atorga allò de què creiem ser mereixedors. Una persona, per exemple, pel fet de ser-ne és mereixedora de respecte. Una agressió física a una persona que no fa res atempta a la seva “dignitat” i per tant, com a resposta, l’acte en si de l’agressió provoca “indignació”.

Des de fa unes setmanes diversos moviments socials a Catalunya i a d’altres indrets d’Europa han estat coneguts com “el moviment dels indignats”. La visibilitat del moviment ha consistit en ocupacions de places públiques, manifestacions i acusacions diverses a accions i decisions d’entitats polítiques i econòmiques com a responsables d’allò que els “indignats” no tenen i de la qual cosa, el que sigui, es consideren mereixedors.

Motius per queixar-se i indignar-se n’hi ha de sobres. Ara bé, m’estranya la facilitat amb què de seguida sociòlegs, polítics i tertulians interpreten les causes d’aquest moviment social. En la meva vida recordo dos moviments similars: el maig del 68 i la primavera de Praga que la URSS va ofegar militarment a l’agost del mateix any. En aquella època vam ser molts els qui vam pontificar que era manifestacions del mateix malestar i de la mateix ànsia de llibertat... Amb el pas del temps hem vist que estàvem equivocats: el maig del 68 va ser el final d’una època mentre que la primavera de Praga va ser un començament que va acabar amb l’enderrocament del mur de Berlín i la dissolució de la URSS.

El moviment dels indignats potser serà l’inici d’una dinàmica social nova i procurarà canvis econòmics d’envergadura. O potser no és el començament de res, sinó el final d’una etapa i un símptoma més de la que sembla una inaturable decadència d’Europa...

1 d’agost de 2011

Inconsciència


Parafrasejant els evolucionistes bé podríem dir que en el decurs de l’evolució de l’espècie van sobreviure millor aquells que van seleccionar el gen de la inconsciència. Per això en l’actualitat l’única forma, o gairebé, de ser feliç o d’experimentar un cert grau de benestar només es pot assolir a través de la inconsciència.

No dono aquí al concepte d’inconsciència un to pejoratiu o de valoració moral. Em refereixo senzillament a la gestió d’un sentiment habitual per tal de sobreviure sense una excessiva angoixa. De la mateixa manera que els humans no podríem sobreviure sense un petit grau d’hipocresia –la sinceritat extrema i a tota hora produiria agressivitats i conflictes de difícil solució-- tampoc no podem experimentar un mínim de plenitud si no esdevenim inconscients, si més no a estones.

Hi penso sovint aquests dies en què els mitjans ens informen amb detall de les fams d’Etiòpia. La veritat és que qualsevol humà, per poc sensible que sigui, no pot pas contemplar les imatges de nens famolencs i mares eixutes de cara immensament trista, sense sentir com se li revolta l’esperit. Aquestes imatges i els fets estructurals que les provoquen aclaparen i fan mal. Sabem, a més, per poc informats que estiguem, que la fam en el món és un fet (uns mil milions d’éssers humans en passen cada dia!) i que la mortalitat infantil per desnutrició en alguns indrets és altíssima. Són fets. Tan terribles com indiscutibles. I en el nínxol de la nostra existència benestant no hi podem fer gairebé res. Fins i tot és desesperant constatar l’evidència que ara, i demà i demà passat això continuarà igual per més solidaritat individual que hi posem...

¿Es pot ser feliç sabent això? Més encara: podem dedicar-nos a les sofisticacions de la cuina com ho fem a l’Occident sabent aquest drama humà? Podem menjar un requisit o fer un petit excés gastronòmic, cosa habitual aquests dies de vacances, essent conscients alhora dels nens famolencs i de les mares eixutes? Podríem fer un arròs amb gambes i alhora anar mirant les escenes d’Etòpia? No, oi? I tots sabem que refugiar-nos i justificar-nos en la nostra impotència per calmar la tristesa i la pietat que aquestes imatges ens produeixen no ens traquil•litza.

Així, doncs, em sembla que no tenim més remei que ser inconscients, ni que sigui només per gaudir senzillament d’un moment particular d’excés a l’hora de dinar. Felicitat i consciència de la realitat resulten radicalment incompatibles.