Imaginari

No he seguit pràcticament gens les eleccions nord-americanes. A més, no crec, a la meva edat, que hi hagi un país en què tot sigui modèlic, es tracti d’Alemanya, de França, dels Estats Units, de la manera de prendre’s la vida dels hindús o de la relació amb la natura que pugui tenir una tribu africana.

Això no m’impedeix, però, reconèixer allò que sí que és modèlic en el marc de les societats i que m’agradaria incorporar a la meva. En les recents eleccions nord-americanes crec que hi ha un aspecte modèlic: la presència del debat en tots els àmbits, no només en el polític, i la claredat del seu imaginari.

Un col•lega que ha passat uns anys en el món educatiu dels EUA em comentava fins a quin punt eren vius els debats en els òrgans de gestió dels centres escolars... i alhora admirava la disciplina amb què s’acceptaven els resultats de les votacions encara que només es guanyés per un vot. Crec que tant el discurs del president electe com l’acceptació de la derrota del senador McCain mostren la realitat pública d’aquesta virtut.

L’altre punt que admiro és l’imaginari. Els estats que componen la Unió poden tenir lleis força diferents –fins i tot en uns pena de mort i en d’altres no—i una gran descentralització administrativa. Però hi ha un impuls energètic difús que els fa creure, dins de la seva diversitat ètnica i cultural, que són una sola cosa. I això que imaginen, perquè no és tangible més que en els símbols, és a dir, la nació, s'ho estimen. Les banderes americanes es venen en els supermercats i són moltes les cases particulars que les exhibeixen.

M’agradaria que el meu país tingués aquest gust pel debat, la disciplina d’acceptar els resultats, polítics que haguessin de respondre davant del seu electorat i, sobretot, que l’imaginari fos clar i estimat.

Aquí no tenim gust pel debat, sinó per la discussió; els polítics responen sobretot davant de les cúpules dels seus partits, l’imaginari sobre el que és Catalunya sol vilipendiar-se i trossejar-se i, per descomptat, parlar de patriotisme fa vergonya.

Al qui serà president dels EUA el proper vint de gener no li ha fet por suportar un debat incansable durant dos anys, ha plantat cara a les cúpules del seu partit fins a fer-se-les seves per la pressió de les bases i en el seu discurs de Xicago ha parlat de patriotisme i ha acabat demanant la benedicció de Déu. Sense vergonya.

Sí, això és modèlic, i ho voldria per al meu país.