29 de juny de 2009

Plenitud


Parlem amb en Max sobre la felicitat...

--Ser feliç –em diu-- és sentir-se ple, sense necessitat de re perquè tot el que ets i tens t’omple. En teoria pot haver-hi persones que se sentin tan plenes que poden fins i tot vessar enfora part de la felicitat que els sobra. Ser feliç comporta, lògicament, que la plenitud no sigui pas ocasional sinó estable. Jo diria que no he trobat pas massa persones en el món que tinguin aquesta plenitud. I em sembla lògic. El dolor, la mort, el mal –moral, com l’odi, o físic com el que observem en qualsevol hospital—juntament amb els límits als nostres anhels i desitjos fan difícil l’assoliment d’aquesta plenitud. És, doncs, comprensible que bona part dels humans ens passem la vida buscant la plenitud sense trobar-la. En definitiva: que no som feliços.

En Max atura el discurs --veig que està embalat i en aquests moments és millor deixar-lo parlar—. Mira intel•ligentment l’infinit i continua dient:

--Alguns místics preconitzen que el defecte de no trobar la felicitat rau no pas en què aquesta sigui impossible d’assolir sinó en el fet que no la busquem en el lloc adequat. D’altres cosmovisions, com el budisme, prediquen l’anul•lació del desig, autèntic motor de la infelicitat humana. Personalment em sobta que hàgim estat fets per desitjar i que a l’hora de la veritat hi hàgim de renunciar per trobar la plenitud. ¿No fóra millor haver-nos fet directament amb un programa de desitjos concret i amb un encaix també concret de satisfaccions per aquests desitjos?

Torna a aturar-se per reprendre l'alè.

--Els místics --em continua dient en Max-- insisteixen que cal buscar la plenitud a l’interior de cadascú. Diuen que si entrem a dins de nosaltres hi trobarem tres metàfores bàsiques: llum, energia i amor. És un triangle que ens permet arribar amb una mica d’esforç personal a aquest estatge de plenitud. No cal buscar fora el que tenim a dins! Ah! I cal complir una altra condició: acceptar el canvi, saber que els moments que se succeeixen no es poden aturar... si més no de moment, fins a experimentar que cada fragment d’experiència no és més que la manifestació d’una única fluència. Situar l’experiència en aquest magma únic de la vida és el cimal del místic i, per descomptat, de l’experiència de plenitud...

--Mira Max—li dic-- tinc ja 62 anys i em sembla difícil que a hores d’ara em pugui dedicar a buscar llums internes i energies positives... i menys encara a viure els fragments de vida com aspectes d’una única fluència... ¿Coneixes tu algú –li faig a en Max—que sigui feliç de jove perquè tingui llum, energia i amor i una experiència de la realitat com a fluència única?

En Max calla una estona. Després somriu una mica embabaiat i em diu amb un filet de veu:

-- Sí,dues: l’Eva... i un monjo que tu no coneixes...

25 de juny de 2009

Refuntall


En sortir aquest vespre de la Facultat m'ha sorprès que el cel s’havia entenebrit. Feia només dues hores el sol i el cel regnaven com pertoca a l'estació. Ara, una grisor prenyada de negre s’anava estenent per damunt de la ciutat. Ja de retorn a casa, en la solitud del meu cotxe, m’ha tornat a aparèixer a la memòria una escena de l’any 1985. ¿Què tindran aquests dies que em porten el record del meu petit passat marítim? Fins i tot m’he aturat una estona a la rotonda per deixar que les imatges s’aponentessin...

Era el dia de sant Joan a la tarda. Havíem salpat de Blanes i arribàvem al port de l’Estartit. Tan bon punt vàrem amarrar la mallorquina, ens va venir a rebre el contramestre del port amb posat rialler. Veient que el cel s’ennegria li vam preguntar pel canvi sobtat de vent (havia girat de garbí a llevant en menys d’una hora en sortir de Sa Tuna...). Recordo que ens va dir que havia estat un “refuntall”...

--Ja ho fan això els grops del capvespre quan s’acosta la calor...

Jo no sabia què era un refuntall, mai no havia sentit aquest mot i li vaig preguntar què volia dir.

--És això que els ha passat... el grop de la vora de la costa frena el vent de marinada i li fa donar el tomb...

Vàrem omplir el dipòsit de gas-oil i vàrem passar per les dutxes del club. A la porta hi penjava el comunicat metereològic: anunciava bon temps i bonança marina...

Eren les 9 del vespre, començava a fer-se fosc i el cel era negre... però amb una fe de neòfits en el servei meteorològic vàrem iniciar la travessa del golf de Roses en solitari... De fet el contramestre ens havia aconsellat que el grop que s’estava formant al damunt del Montgrí era millor que el passéssim a port... però la il•lusió era tan forta que vàrem ser un xic temeraris.

A mitja travessa del golf, van començar a espetegar llamps i llampecs i poc després es va posar a ploure a gavadals. Vent de grop i les aigües es van començar a agitar de proa. Recordo la por que vaig passar. La mar era una massa negra i viscosa; la barca semblava una avellana... Recordo que vaig entrar a la petita cabina de la mallorquina, em vaig asseure de cara a proa, al costat de bavor, amb una por immensa. Allí, al mig del golf, es podia comprovar un cop més la meva convicció de ser en el món un quasi no-res a la llinda de la inanitat més absoluta. Les forces de la natura, lleugerament desfermades, anul•laven completament la meva consciència... no cal ni dir que vaig sentir aquella punta de vergonya que produeix el fet de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona...

He sospirat des del ròdol d’entrada a la Facultat on m’havia aturat per retenir aquelles imatges que m’havien sorprès de cop i volta mirant el cel...

Suposo que he fet un somriure tristament nostàlgic i veient el xàfec que em venia al damunt he pensat que era millor passar el grop que es formava al damunt del Tibidabo a port, és a dir, a casa.

24 de juny de 2009

Record en blau


Avui, 23 de juny, a la tarda, mentre anava més o menys ensopit dins de l’autobús, he mirat el cel distretament i la seva blavor m’ha dut, com per art d’encanteri, un record del 1985... Com una pel•lícula, m’ha passat pel davant de la memòria la costa que va de Calella de Palafrugell fins a Sa Tuna... Hi havia racons de somni: la cala del Badell, la Russa, la Banyera... Però sobretot he recordat la llum d’aquell dia ... Avui fa vint-i-quatre anys exactes que a aquella hora mateixa aproximadament, al damunt d’una mallorquina de cinc metres d’eslora, passava per davant d’aquells indrets. I la llum del dia més llarg de l’any em va corprendre.

En aquell paratge costaner, a mitja tarda, la llum blanca de la Mediterrània adquireix una lluïssor personal, càlida, amb un joc d’ombres i de projeccions de frescor que no tenen equivalent a cap de les costes que conec. El to rogenc de les roques juga amb una variabilitat desordenada de pinzellades fosques dels esquistos. El blau fosc del mar, la verdor uniforme i equilibrada dels pins i la transparència dels fons marins a tocar de riba, feien de la costa que va des de Calella –just en la vertical de les illes Formigues-- , passant per Llafranc, Aiguablava, Tamariu... fins el cap de Begur, un autèntic paradís a la terra, sobretot en els dies que s’escolaven entre sant Joan i sant Pere... dies que, si més no aleshores, eren desèrtics...
Recordo les cales pràcticament nues, sense el munt d’embarcacions de recreació que s’hi han anat sumant amb el temps...

Recordo l’entrada a Aigu-xellida i, sobretot, la tarda del dia de sant Joan, quan vàrem entrar a prendre un mos a dins de Sa Tuna...

Les cales d’aquesta zona t’ofereixen, per la seva circumstància geològica una calma impàvida on no hi penetren els vents contraris al dibuix del seu redós. La tramuntana no hi entra, i a llevant o a garbí sempre trobes una zona de calma... Només el gregal les pertorba una mica... Qualsevol ànima sensible hi ha d’experimentar, per poc que atengui a les seves tremolors estètiques interiors, una alenada còmoda i densa de benestar. Són llocs on es pot viure l’estabilitat i la immutabilitat impassible davant del canvi capriciós del vent...

L’autobús ha frenat de cop i volta i m’he adonat que ja havia arribat a la meva parada. En baixar, el cel continuava blau i viu, però la pressa urbana m’ha trencat del tot el record...

De sobte m’ha vingut al cap un pensament dolorós... ¿els qui no saben viure la plenitud del present estan condemnats a la memòria? ¿els cal la memòria als qui viuen amb intensitat la il·lusió de cada minut? ¿és cert que la memòria del dolor és encara dolor i que, en canvi, la memòria del plaer no és plaer?

22 de juny de 2009

Bellesa


Passo uns dies preparant materials didàctics sobre l’arquitectura de la Grècia clàssica per a una experiència escolar modestament innovadora. Mentre donava voltes i més voltes a la seqüència didàctica sobre la idea de bellesa pròpia dels antics grecs, tot remenant diversos llibres, m’he topat amb un fragment del diàleg platònic sobre la bellesa, el Fedre, que m’ha trasbalsat. El text de Plató diu el següent:

L’ànima se sent sacsejada i tremola davant del que és bell perquè sent que li evoca alguna cosa que no ha adquirit dels sentits sinó que sempre havia tingut a dins, en una regió profunda de la consciència.

El text, que al final no utilitzaré en els materials didàctics, m’ha corprès. Quan sento una melodia que m’arriba al cor, com per exemple, “Damunt de tu només les flors” de Frederic Mompou, ¿d’on procedeix la ressonància interior que experimento? Per què un blues de Ray Charles m’esqueixa literalment l’ànima i li bressola un plaer tens i enrarit? Quan un vers em descobreix de cop i volta una manera de dir que expressa de debò el que sento i que sóc incapaç de formular, ¿què és el que em provoca aquest estrany i lluminós delit? Quan un paisatge contemplat en pau com els espadats d’es Golfet a la Mar d’Amunt del cap de Creus t’atrau amb una crida sense paraules no exempta de dolor per la impossibilitat d’abraçar el que contemples... ¿què és el que et somou amb aquest afany sobtat de dissoldre-t’hi?

És cert que tant la bellesa expressada per la música com la bellesa que captem per l’esguard t’entren pels sentits... tanmateix la commoció interior de l’experiència estètica s’esdevé sovint en un primer cop, sense coneixement ni ús previ....

¿No té, doncs, raó Plató quan afirma que la bellesa la portem a dins i que els estímuls externs que la convoquen no són altra cosa que encanteris que ens recorden un ordre etern, immutable i comú del qual nosaltres hem sortit i al qual ens adrecem?

¿I què dir quan vius escenes que creus que ja has vist en un somni o quan coneixes alguna persona que et sembla haver tractat de sempre tot i que només portes unes hores parlant-hi?

Per què el Fedre de Plató m’ha semblat tan viu avui?

20 de juny de 2009

Supervivència


De vegades suposem, crec que erròniament, que els humans podem procedir en el decurs de la nostra educació per pura voluntat pròpia, pel gust pur del saber, per la pròpia passió d’aprendre. I que, per tant, no ens calen estímuls. Crec que això no és verificable en la realitat. Tota persona que senti la crida a ser docent, especialment en les primes edats, ha de partir de la base que les activitats d’autorealització són, per dir-ho de manera general, de dues menes: les de necessitat física imperativa (la gana, la set...) que es resolen amb el consum d’allò que les satisfà, i les autorealitzadores.

Totes les activitats d’aprenentatge cauen dins del segon bloc. Les activitats autorealitzadores, al principi, no es demanden espontàniament i s’han d’imposar ja que, en cas contrari, ni es poden fer ni se sent cap necessitat de fer-les. En general els nens i nenes el que volen és jugar i no pas aprendre a llegir i a escriure. Mai no podran autorealitzar-se escrivint si no en saben. I perquè en sàpiguen els hem de “violentar”. En la meva modesta opinió, una de les causes del nostre deficient estat d'instrucció escolar té la seva arrel en l’abandó per estranyes filosofies pedagògiques de la imposició de l’estímul.

Pensava tot això fa uns dies quan, a en un autobús urbà, se’m van asseure al davant dos adolescents. I es van posar a xerrar amb un to de veu alt que feia impossible no assabentar-se del que deien.

Ella li deia a ell:

--La Boix (nom fictici) sí que és una bona professora, tu. L’any passat la vaig tenir i perfecte, tu!
--Per què?
--Doncs perquè el primer dia ens va dir que estàvem tots aprovats amb un cinc si complíem un pacte.
--Un pacte?
--Sí, tu. Va demanar que aixequessin la mà els qui els interessava treure més nota. I, és clar, només la van aixecar les empollones. Aleshores les va fer asseure a primera fila i ens va dir a les altres que féssim durant el curs el que volguéssim... escoltar música, llegir, preparar exàmens, jocs amb el mòbil... el que volguéssim tu... això sí, havíem d’estar dins de la classe i callar. Si parlàvem ens suspenia... I ella es pensava dedicar només a les de la primera fila... posaven les taules en forma de quadrat i es menjaven el cocu amb els rotllos de la filosofia... Total, si no entrava a la selectivitat...
--I què? Ho va complir?
--Sí, tio.
--I no us feia mai cap examen?
--Doncs no. Simplement cada trimestre ens deia que li entreguéssim lliurament algunes de les activitats del llibre, les que volguéssim. Ni se les mirava... suposo que era per tenir algun paper i justificar les notes...
--Quin xollo, oi?
--Sí, tio. La Boix sí que és una bona professora...

Dono fe que la conversa és real i que la vaig sentir personalment en un autobús urbà. Ja ho veieu, per a aquells dos adolescents –parlaven de primer de batxillerat—aquella sí que era una bona professora, tius...

No, la Boix, no era una bona professora... però jo no la condemno. El sistema ho permet... i de vegades en segons quins contextos no podem pas criticar aquells o aquelles que opten, amb un punt de desesperació, simplement per sobreviure.

Aquells nois i noies que l'any passat van passar el curs escoltant música o fent qualsevol altra cosa no tindran mai accés al plaer o a l'aventura del pensament. I potser si els ho haguéssin imposat haurien descobert tot un món ja perdut per sempre.

14 de juny de 2009

És possible


El passat divendres vaig impartir una classe de quart de l’ESO en una escola del Bages. En aquesta escola s’hi han pilotat diversos materials didàctics dissenyats per mi que combinen el suport en paper fungible relacionat amb una presentació de powerpoint a l’ESO i al Batxillerat.

En el cas concret de la meva sessió es tractava d’una unitat didàctica de l’optativa “Introducció a la història de l’art” dedicada a presentar a l’alumnat un mètode de lectura de la pintura històrica. Aquest unitat, després de presentar un sistema de comentari detallat analíticament, acaba amb una aplicació comparativa entre dues obres concretes pertanyents al neoclassicisme i al romanticisme respectivament. Realment és d’agrair a la direcció del centre, als professors i professores que han fet aquesta experiència la seva bona disposició tant pel fet d’experimentar un material meu, sempre de dubtosa eficàcia, com per invitar-me a impartir aquesta darrera sessió.

Confesso que jo no les tenia totes. Feia 18 anys que no impartia una classe a nois i noies de 15 a 16 anys. I, a més, sovint, quan imaginem materials en el silenci del nostre despatx perdem el sentit de la realitat i poden situar-nos a anys-llum del que és possible. D’altra banda les informacions que m’arriben per part del professorat sobre l’ambient de l’ESO en els temps actuals no són pas per animar ningú.

La sessió, un cop superada la por inicial, em va permetre gaudir de tres grans satisfaccions professionals. La primera va ser observar, un cop més, que quan hi ha un equip de professorat fidelitzat, ben relacionat i amb entusiasme professional, els resultats positius són palesos (i que consti que es tracta d’un centre concertat que té més alumnes immigrants que no pas algun institut de la zona. Ho dic per si els sindicats repeteixen l’eslògan un cop més). La segona va ser observar i viure que el que havia imaginat en el despatx funcionava didàcticament en la realitat de l’aula de la manera prevista. Finalment, i potser la satisfacció més important, va ser descobrir que hi ha nois i noies de 15 a 16 anys que, fruit de la tasca dels seus mestres i professors, tenen ganes d’aprendre, que escolten, que callen, que intervenen, que l’encerten, que treballen...

Sé que no tots els grups d’ESO són com els qui assisteixen a aquesta optativa. No ignoro la duresa que suposa la tasca d’educació i instrucció en els adolescents d’avui, també en aquesta escola. Però un cop més s’ha evidenciat que hi ha nois i noies que volen aprendre. I que no hi ha cap dret a impedir-los aquest afany en virtut d’abstruses ideologies i manques de sentit comú en pro d’una suposada virtut de la barreja indiscriminada.

Sí, és possible. És possible ensenyar perquè hi ha nois i noies que volen aprendre. Que poden estar callats. I que continuen aguantant amb ulls àvids, sense badallar, que algú els parli. Que saben que aprendre comporta esforç.

Si, és possible. Avui, el 2009, malgrat que estiguem de ple dins de la cultura digital, és possible ensenyar i aprendre, mantenint l’ordre del discurs tradicional, fent llegir i descodificar textos i descobrint les mil paraules que s’amaguen al darrera de cada imatge encara que utilitzem un canó de projeccions.

Sí, és possible. No és una teoria. Ho he vist amb els meus propis ulls. Més: ho he viscut.

12 de juny de 2009

Deu cèntims


Fa uns anys vaig impartir docència a un curs de Coneixement del Medi Social i Cultural a l’especialitat d’Educació Infantil. El primer dia vaig fer una enquesta a l’alumnat on, entre d’altres coses, els preguntava quina raó o raons els havia impulsat a matricular-se d’aquesta especialitat. Algunes alumnes (la majoria femenina era aclaparadora!) van coincidir en un dels principals motius: els agradaven molts els nens.

Jo els vaig dir que no em semblava una bona raó; que era com si a primer de Medicina m’haguessin dit que el motiu pel qual feien aquesta carrera era perquè els agradaven molt els malalts. Si algú estudia medecina és per aconseguir que els malalts deixin de ser-ho. Si algú vol fer educació infantil és perquè vol ajudar a créixer els nens i nenes d’una manera adequada, sana i equilibrada per tal que quan deixin de ser nens estiguin ben educats i ben integrats en la cultura adulta.

Els meus alumnes del curs "blues, gospel i jazz clàssic" (2008-2009)

Vaig comentar aquesta anècdota en el decurs de les classes de l’assignatura de lliure elecció “blues, gospel i jazz clàssic” que imparteixo a la Facultat. És una assignatura en què costa molt aglutinar l’alumnat perquè procedeixen d’especialitats diferents i no es coneixen. El cas és que enguany m’han donat una de les sorpreses més grans de la meva vida professional. Van convocar-me a sopar i, al final, em van regalar un àlbum en què m’agraïen que “els hagués ajudat a créixer”. Cada alumne/a, sense faltar-ne cap, van posar una fotografia de la seva infantesa i una d’actual amb una frase personal d’agraïment que em va emocionar profundament.

Jo els vaig donar les gràcies tant per la convocatòria del sopar com pel preciós regal del dossier (a tall de broma també em van regalar una cinta per al cap, d’aquestes que serveix per amarar la suor del front i evitar que aquesta et ragi sobre els ulls; la que jo utilitzava a la classe, a l’hora del ball, estava cremada de lleixiu!).

A l’hora dels agraïments també els vaig dir que jo, amb la mà al cor, no tenia pas la percepció d’haver fet res d’excepcional. Simplement havia actuat com m’ho dictava la meva consciència professional. Impartir docència a un grup que tria lliurament l’assignatura és fàcil. Si, a més, es troben algú que té ganes d’ensenyar amb alguns que tenen ganes d’aprendre, gairebé no cal ni teoria didàctica. Finalment vaig afegir que si, a més, cada alumne/a tenia la categoria humana que ha coincidit enguany en aquest curs, el resultat global sempre era superior a la suma de les parts.

Vaig sentir a dir a una àvia fa molt de temps, que els homes i les dones tenen un paper desproporcionat en la gestació dels fills. La dona té nou mesos d’embaràs, un part, un post-part i un llarg període d’alletament. I afegia: els homes només poseu els deu cèntims i ja heu complert.

Doncs bé: jo amb aquest grup d’enguany, de fet, valgui com a metàfora, només hi he posat deu cèntims. La resta l'han posada ells.

10 de juny de 2009

Alegries?


Ara que ja han passat uns dies i que s’ha acabat aquesta pantomima ridícula de les campanyes electorals –simplistes, eslogàniques, viscerals i sense propostes concretes—m’ha vagat consultar els percentatges de vots de Catalunya.

Segons les dades oficials que s’han publicat a la premsa ha votat només el 37,5%. Ja és prou fort que el 62’5% de l’electorat s’hagi abstingut! Els partits anti-estatut pretenien invalidar moralment els resultats del referèndum per la manca de participació (que va ser més elevada). Pels mateixos sets sous s'haurien d'invalidar moralment les recents eleccions europees... Ara bé si s’analitzen les dades amb una mica més d’atenció, els resultats són més greus. Resulta que el 4% ha votat en blanc. I si sumes els vots a partits extraparlamentaris que no han tret diputat arribem al 9% en xifres rodones.

Si les matemàtiques no em fallen tot plegat vol dir que els nostres diputats a Estrasburg representen només el 24,5% de la població catalana amb dret a vot. Menys d’un de cada quatre ciutadans.

Els socialistes perden moltíssims vots. CiU, tot i pujar una mica, fa una xifra modesta i queda segona. No és cap èxit! El PP, tot i manifestar descaradament la seva cara autèntica més anticatalana i genocida de la nostra llengua i cultura, no va pujar. Esquerra continua perdent vots a cada elecció i com si res. Sembla seguir el mateix camí que va seguir el PSUC de fa uns anys. I dels d’Iniciativa més val ja que ni en parlem.

En qualsevol ofici una rebolcada tan immensa com la de diumenge passat per part dels avaluadors motivaria unes cares llargues i la sensació pública i horrible d’estar-ho fent molt malament.

Jo em pregunto: ¿d’on venien aquells cares somrients i aquelles eufòries de les militàncies la nit electoral? Si jo em dediqués al noble art de la política, i la ciutadania em clavés un revés com aquest tindria la cara llarga, demanaria perdó i procuraria pensar què passa i quins remeis s’hi podrien posar. I això tant si hagués guanyat com perdut les eleccions.

¿De què reien i què els euforitzava? ¿O és que tenen raó els que diuen que tot plegat és teatre i que, per tant, el grau de manca de veritat és escandalosament elevat en política? ¿Només votem els ingenus?

7 de juny de 2009

Harmonia


D’uns anys ençà són moltes les publicacions d’autoajuda i les teories de l’optimisme que intenten fer-nos creure que veure el got mig buit (de vegades buit del tot si només queden gotetes) no és realista. I, el que encara pot ser pitjor, aquestes teories pretenen que si no ets feliç o no assoleixes els teus objectius és perquè no has volgut. Perquè no has desenvolupat prou pensaments positius. Perquè no t’hi has esforçat.

Resulta indiscutible que és millor enfrontar-se als problemes amb algun tipus d’esperança, com també entona més començar el dia pensant positivament que no pas amb agror o amb temors de possibilitats negres. Però les persones no som ni omnipotents, ni màgiques. I no és cert –resulta una evidència diària!—que la felicitat o, en menor grau, l’assoliment dels teus objectius vitals depenguin només de tu. Una part depèn de tu, però n’hi ha moltes d’altres que depenen dels atzars, dels encerts o errors o fins i tot de la genètica, és a dir, de les possibilitats reals de les teves capacitats.

Ser presoner d’esquemes catastròfics permanents pot ser una malaltia. Però culpabilitzar-te perquè no has assolit un estat determinat de la vida, que no has satisfet un anhel o no has aconseguit un objectiu com a conseqüència que no t’hi has esforçat prou, no només és una falsedat sinó que gairebé frega el delicte. Per què? Perquè la culpa, falsament imputada en aquest cas, incrementa el dolor de la persona que pateix!

És similar a la pràctica de la meditació. Certament pot pacificar l’esperit i també pot fer-te viure la vida d’una manera més serena. Però tampoc no ho cura tot, ni aconsegueix que assolim la felicitat amb un seguit de receptes internes i de salutacions rituals al sol.

Els pensaments negatius també tenen la seva bondat. Ens permeten no entrar en conductes de risc de la mateixa manera que la tristesa ens fa sentir humans i sensibles davant del patiment dels altres. Al cap i a la fi, com ha dit un conegut psicòleg britànic, quan som conscients de la realitat, per força ens hem de sentir turmentats. Basta contemplar l’interior d’un qualsevol hospital. Mirar les notícies de la televisió i estar contents, per exemple, em sembla que és un estat de l’esperit que no lliga massa amb el funcionament normal del psiquisme humà.

Diuen alguns psicòlegs que tenir l’esperit sa implica aprendre a estimar els conflictes... Doncs bé, molts no estan fets no només per estimar els conflictes sinó ni tan sols per acceptar-los...

Potser ens haurien d’haver educat des de petits que l’harmonia a la vida és un mite i que ni existeix, ni mai existirà. Assumir aquest desengany inicial, potser hauria de ser la condició indispensable per començar a acceptar els conflictes... tot i que no em sembla que sigui iniciar l’educació precisament amb pensaments positius.

4 de juny de 2009

Llum


Si algun dia, a primera hora de la tarda, contempleu el mar obert observareu fàcilment dos grans blaus diferents: el cel i la mar. Es corresponen també a dues realitats distintes. Es besen, però, a l’horitzó. La relació entre la manera d’explorar la realitat que té la religió i la ciència es podria trobar en aquesta metàfora. Posem-ne un exemple amb la llum.

El sol per als antics, en la mesura que era la font de la llum, tenia naturalesa divina. Helios, coronat de rajos, anava muntat damunt d’un carro tirat per cavalls espurnejants i es passejava cada dia donant la volta a la Terra... Per al cristianisme la llum ja no era un déu però sí que en va constituir una metàfora, un símbol de la divinitat. La llum no es pot tocar, és subtil en la seva penetració dins dels indrets obscurs, res no podem conèixer si no ho veiem –per tant la llum és condició del saber—i, en la mesura que emet escalfor resulta també ser la font de la vida.

Segons el Gènesi el primer que va crear Déu va ser la llum. Quan era petit havíem sentit a dir més d’una vegada a classe de religió que Déu va pronunciar (en llatí, naturalment) la primera frase de la creació: fiat lux, et lux fit. (‘Faci’s la llum i la llum existí’). Les possibles correlacions del mite diví amb la teoria física de Big Bang com a acte inicial de la creació de l’espai, el temps i l’energia resulten evidents.

Des del segle XIX sabem que la llum és una ona electromagnètica i que el nostre ull és una finestra petita que no pot certificar tot el que existeix. Milers de radiacions invisibles utilitzades avui per comunicar-nos per la ràdio, la televisió, el ràdar, o els mòbils, el làser, ... no són percebudes per l’ull. Ara ja sabem que el món desborda els sentits. Estem immersos en ones i no ens n’adonem. Com diu el físic David Jou: ¿no podria ser que ens passés alguna cosa semblant amb Déu?

Al segle XX la física quàntica descobreix que la llum és alhora corpuscle –per tant té massa—i ona –que per naturalesa no té massa--. Per dir-ho de manera que s'entengui a persones profanes en física –com jo mateix que només en vaig fer un curs a l’antic quart de batxillerat—podríem afirmar que, segons la física quàntica, la llum té i no té massa alhora, la qual cosa, no només trenca el sentit comú sinó fins i tot els mecanismes bàsics de la lògica racional. En principi una cosa no potser alhora el que és i el contrari (A no potser igual a no-A), de la mateixa manera que un objecte no pot estar a dos llocs diferents al mateix temps. Doncs bé, la física, segons que sembla, això no ho té tan clar.

Així, doncs, el corpuscle i l'ona de la llum han passat a ser no pas dues entitats incompatibles sinó dues manifestacions complementàries d’una realitat més profunda. Una realitat que desconeixem...

Els gòtics afirmaven que Déu era llum..., el físics que són dues manifestacions d’una realitat més profunda... No és, això, per ventura un exemple del bes blau entre ciència i religió?