5 de desembre de 2008

Creure (I)


És innegable que des de fa cent cinquanta anys el saber s’ha incrementat exponencialment. I, en canvi com més creiem saber, menys creiem en el saber. D’una banda continuem sense certeses sobre què hi fem aquí, amb la nostra petita i sola consciència entre dues vastituds d’inexistència. De l’altra, la confiança en el fet que el món es pugui dominar racionalment s’està esvaint. Tsunamis, canvi climàtic, fosa dels pols, disminució de la capa d’ozó, terrorisme, epidèmies, crisis financeres... tot sembla indicar que el somni que van infantar els il·lustrats del segle XVIII es troba en un atzucac.

Alguns diuen que davant d’aquesta situació és lògic que les creences, múltiples, s’enforteixin. No hi acabo d’estar d’acord. Des de la prehistòria fins avui, creure no depèn de les circumstàncies; creure no és una realitat construïda socialment, com sovint es diu, sinó una necessitat inscrita en la genètica de l’ésser humà. Precisament perquè, a diferència dels animals, podem concebre el no-res i el fet que no som necessaris, tenim necessitat de transcendència, és a dir, d’elevar-nos enllà dels sentits a través de la consciència cap a d’altres realitats o cap a aquell, aquella o allò (o tot alhora) que anomenem divinitat. D’ordinari, en silenci. Sovint per mitjà de l’art i, en especial, a través de la música.

Aquesta set insadollable de sentir-nos units i relacionats amb realitats superiors, segons diu sempre provisionalment la ciència avui, és una programació biològica. La fe en la transcendència ajuda a la conservació i evolució de l’espècie. Els creients, diuen, entomen millor les adversitats de la vida diària, són capaços de relativitzar-se a si mateixos, es descentren més fàcilment i se senten millor.

D’aquest dimensió genètica en tenim una verificació empírica atroç, però fiable. Aquells que van sobreviure a la bogeria obscura i salvatge dels camps d’extermini –siguin nazis o del gulag comunista—i ens han escrit les seves vivències, estan d’acord a diagnosticar que els qui resistien millor aquella extrema violència no eren els més forts físicament o psicològica. Eren els qui creien, encara que fossin febles.

Una religió concreta s’hereta culturalment. La religiositat, però, està inscrita en els gens i és tan natural com el llenguatge o la capacitat de reproduir-se. No ho diuen pas els defensors de la religió. Ho afirmen científics agnòstics o no creients...

La bibliografia més recent sobre aquestes qüestions data ja dels primes anys del segle XXI.