Rodin

Em sembla que tota persona que hagi estat una estona en silenci i tingui un mínim de sensibilitat topa tard o d’hora amb la inexplicabilitat de la vida, tant pel que fa al que viu en el seu interior com en relació al que albira en el seu entorn. És lícit, racionalment parlant, deduir la possibilitat que al darrera d’aquesta dura i angoixant inexplicabilitat no hi hagi senzillament res. No, no tenim resposta a la mare de totes les preguntes filosòfiques: ¿per què existeixen coses en comptes de no-res? Simplement, la vida no es pot explicar.

Però com que no tot és raó en l’experiència vital, també és cert que en el silenci o en la contemplació o en l'experiència de la bellesa pot ser habitual començar a descobrir en tota cosa i circumstància allò que no entra en el camp dels sentits, intuir una immensitat que ni els ulls del cos, ni l’esguard de l’esperit són capaços de veure.

En aquest estat és fàcil que sentim a dins de la nostra consciència, com una fuetada especial, una propulsió vers l’infinit, un afany d’eternitat... un impuls gairebé cec abocat a conèixer i a estimar sense límits... L’escèptic et dirà que tot plegat són il·lusions. Potser.

Potser sí, però com deia l’escultor Auguste Rodin a dins de la nostra consciència sentim bategar el nostre pensament com si sabés que té ales.

En aquesta experiència hi ha, probablement, la intuïció que alguna cosa ens transcendeix. Quan passem per aquesta situació vivim una experiència religiosa. Tard o d’hora aquesta experiència, perquè no es desfaci en el no-res, s’ha d’expressar en els balbuceigs d’algun credo.