30 de setembre de 2008

Estels


He mirat aquesta nit el cel. Un cop més m’he sentit ingràvid davant de l’espectacle dels estels i, sobretot, per aquest oceà de foscor que s’estén entre aquestes agulles de llum titil·lant. No, no he volgut posar-me poètic; he pretès senzillament sentir a dins de mi aquest immens espai, diuen, de 14 mil milions d’anys llum de diàmetre! M'hi sentia atret d'una manera estranya. M'hi volia fondre. Per un moment, però, també he volgut ser racional.

I m’he posat a pensar, quiet, sense deixar de mirar a ull nu el cel estelat d’aquesta nit.

Diuen els astrofísics que estem fets de la mateixa matèria que les estrelles. La pell que acaricio amb les meves mans, el terra que trepitjo, el cor que sento bategar, la taula on treballo, tu, tu sí, tu també... i ell, no cal dir-ho!, estem formats pels mateixos àtoms, per les mateixes partícules. Tot, absolutament tot, els estels que albiro en aquest espectacle fascinant, l’aire, els teus cabells, els seus llavis, els murs de la Facultat que són al darrera meu en aquesta nit de tardor,... tot..., tots som fets de pols d’estrelles. ¿També els sentiments que semblen néixer al bell mig del pit? Aquesta escalfor de l’amor, aquesta por intuïtiva davant del dolor i de la mort, la vida, aquest arravatament d’odi... ¿també són pols d’estels?

Si així és, ¿podem estudiar els estels mirant-nos a nosaltres mateixos, entrant a dins de l’ànima sense temença de cap mena? I aquesta estranya atracció, d'on neix?

Som a milions d’anys llum d’aquests estels que m’he mirat amb esgarrifança. I, ves, em diuen que els nostres protons i els dels astres, la matèria que ens compon, com la del sol de demà o l'aire que respiro és exactament la mateixa.

He sentit un doloret a les cervicals. I he decidit baixar el cap i anar cap a casa...

Una pregunta m’ha començat a percudir mentre baixava les escales cap el pati de l’aparcament. El desig d'avui i que de vegades també sento en la contemplació de qualsevol espectacle de la natura... ¿es deu per ventura a un estrany camp magnètic que ens porta a sentir misteriosament aquesta unitat de la matèria? No ens diu la Física, amb contundència, que tot és U? Aquest dolor de ser, aquesta solitud radical de l’ànima, ¿podria ser la nostàlgia del nostre origen quan érem el mateix que els fotons de la llum de les estrelles?

28 de setembre de 2008

Acollir


Després de quaranta anys d’impartir docència en diverses etapes educatives i en diversos centres de Sedundària, públics i privats; després d’impartir docència i fer recerca des de fa més de 18 anys a la universitat en tasques directament relacionades amb la didàctica... després, dic, d’aquesta experiència acumulada estic en condicions d’afirmar que no hi ha una teoria única, ni una sola metodologia per aconseguir que els nens i nenes, els joves i adolescents creixin i aprenguin bé. Posats a dir i a pensar excepcions, fins i tot crec que en alguns casos podria ser idoni separar nois i noies, per més escandalosa que aquesta afirmació pugui semblar. En definitiva, la Física es debat avui entre dues grans teories per explicar la matèria que no coincideixen (la física quàntica i la teoria de la relativitat). En el món de l’aprenentatge de teories n’hi ha moltes més que només expliquen petites parcel·les d’aquest món tan apassionant com difícil que és ensenyar els menors d’edat. Però mai no aconsegueixen demostrar que ho resolen tot o una bona part.

D’altra banda, en el món de l’ensenyament i de la instrucció –no parlo pas d’educació, com veieu!—sovint les millors solucions són les que provenen del sentit comú. Hi ha coses que no es poden canviar o que no sabem com es poden canviar; n’hi ha d’altres que sí que es poden canviar. De vegades hi ha canvis que costen fins i tot pocs diners.

Ve tot l’anterior a tomb a propòsit de la crítica que s'ha fet al conseller Maragall per haver decidit que els nens i nenes immigrants –que d’una manera políticament correcta anomenem “nouvinguts”-- rebin una atenció inicial en centres especials d’acollida. La gran crítica ha procedit dels partidaris de “la inclusió”, teòrics pertinaços que només accepten una sola veritat aplicable al món de la instrucció.

N’hi ha prou amb una mica de sentit comú i d’empatia per saber que cal una acollida especial per aquells nens i nenes que arriben aquí sense conèixer els costums, les tradicions i, sobretot, la llengua. ¿És realment inclusiu i progressista col·locar dues nenes paquistaneses, per exemple, que ignoren qualsevol altra llengua que la seva en una aula de primària o de secundària a classe de matemàtiques o de ciències socials? Perden el temps i el fan perdre. I no cal cap teoria brillant per deduir-ho.

Però, a més, és que cap dels partidaris de la inclusió sempre i sense excepcions de cap mena té una mica de sentit de l’empatia? ¿S’han imaginat mai què pot sentir un nen o una nena desplaçat sobtadament del seu entorn i situat en una aula on tot de gent li parla en una llengua estranya? Algú s’imagina quina angoixa es pot arribar a experimentar? Si ens passés a nosaltres, ¿no ens agradaria que ens acollissin d’una manera especial, que estiguessin tota l’estona per nosaltres, que ens ensenyessin els costums i la llengua abans de llançar-nos al món relativament cruel de l’adolescència?

Ho deia més amunt. De vegades la millor teoria és fer cas del sentit comú, sobretot si som una mica capaços de situar-nos, ni que sigui només una mica, en la pell de l’altre.

26 de setembre de 2008

De l'Àrtic a l'Atlas


Crec recordar que els inuit –-a qui nosaltres anomenem ‘equimals’— en les zones més apartades, havien conservat conductes ancestrals molt diferents de les nostres. Si més no em fa la impressió que encara s’havien pogut observar a la dècada dels anys 60 del segle passat. Una d’aquestes conductes consistia a convidar el visitant mascle –d’ordinari caçador solitari—a “riure” (nom que volia dir fer l’amor) amb la pròpia muller. Un altre costum que em va impressionar –i que es va popularitzar en un film molt bonic que en castellà es titulava “Los dientes del diablo”— era el fet que els ancians inuit, arribat un moment de la seva edat i sense que ningú no els digués res, s’acomiadaven de la família, sortien de l’iglú i s’asseien al bell mig del gel a esperar que aparegués l’ós blanc i se’ls mengés. Si se’ls preguntava per què ho feien, solien respondre que ja no eren d’utilitat i que més valia que l’ós blanc se’ls mengés. ¿I no els feia pena deixar els seus i la vida? Responien que no. Que de fet, quan els seus fills cacessin l’ós blanc i, al seu torn, se’n mengessin la carn, tornaria a estar amb els seus. Un bell exemple d’imaginari.

Tu em comentes que a en un poblat perdut de l’Atlas marroquí aquest estiu –no és pel·lícula ni estudi antropològic—et va sorprendre trobar un ancià tremolós estirat a terra al davant de la porta d’una de les cases del poble. Tothom traginava la seva vida pel poblat amb tota normalitat. Els nens jugaven. Ningú semblava fer-ne cabal. Arribada la nit, la família de la casa davant la qual estava estirat l'ancià el van portar a dins. A l’endemà vas observar que el tornaven a treure. Mogut per la pietat natural i amb l’ajut de l’intèrpret li vas preguntar a l’ancià què li passava. Ell va contestar amb una certa fatiga “estic esperant que vingui la mort”. Ho vas preguntar a nens joganers, a joves, a parents... i tots et van respondre el mateix: l’avi està esperant que vingui la mort. Certificaries que deien això amb tota normalitat i que esperar que vingui la mort a determinada edat era per als habitants d’aquell poblat pedut a l’Atlas marroquí un fet absolutament acceptat.

Heus ací dos exemples –el primer el conec en teoria, el segon de la realitat perquè me’n fio del que m’has dit—d’una aprenentatge natural de la mort.

I malgrat tot, no puc deixar de pensar que si jo podia, agafaria aquell avi, el portaria a un metge per si tenia remei i l’atendria tant com podria. En cap cas em semblaria pertinent deixar-li passar dolor, per més antropologia que hàgim estudiat i per més respecte que calgui tenir per les cultures alienes.

No vull argumentar-ho: és un simple impuls conseqüència del que entenem per estimar.

24 de setembre de 2008

Utopia


És del tot necessari que hi hagi persones que somniïn en un món millor. Hem de disposar de persones que pensin i indiquin camins per satisfer la necessitat de justícia i de benestar per a tota la humanitat. Si no hi hagués hagut somniadors – aquesta mena de poetes del futur—encara a hores d’ara seríem a les cavernes. Ens calen, doncs, els utòpics.

Tanmateix els utòpics no estan lliures d’error. I crec que ells mateixos haurien de ser els primers interessats a sol·licitar la crítica a les seves propostes i a les seves accions. En general els utòpics són bones persones i estan carregades de les millors intencions. També és cert, però, que sovint quan les persones normals no seguim els seus viaranys, acaben per imposar-nos la seva utopia per la força. I aleshores el que havia de ser un món de justícia acaba sent un infern.

He pensat això a propòsit de la revitalització de la figura del Che Guevara com a conseqüència d’un film d'actualitat que, segons que sembla, el vindica. El “Che”, com li dèiem de joves, mai no em va caure simpàtic. Però en aquest sentit jo era una persona més aviat rara. La icona del “Che”, en format de pòster, amb la seva boina i la seva estrella va presidir nombroses habitacions d’adolescents i joves quan jo ho era. Encara recordo avui com un dels meus alumnes de filosofia al primer curs que vaig impartir d’aquesta matèria al meu primer institut, davant d’una crítica meva al “Che” em va desafiar amb un to indignat no exempt fins i tot de manca de respecte. Em va impressionar particularment la frase final del seu improperi a classe: ¡es que cuando lo miro en mi cuarto hasta le rezaría! Corria exactament l’any 1974.

Amb motiu de l’estrena del film algun articulista ha tingut el coratge de criticar històricament la figura del “Che” i, com era d’esperar, ha rebut tot de lapidacions procedents d’alguns dels qui érem joves als anys 70. Un d’ells, militant actual d’un partit d’esquerres, ha escrit que no es de recibo decir que sus manos están manchadas de sangre proque todos sabemos que los combatientes han hecho la guerra para intentar vencer.

O sigui que “Che” sí, però ETA no. ¿Aquesta frase d'aquest prohom d'esquerres no justifica per ventura la violència terrorista actual? El terrorista d’avui, ¿no es considera sovint ell mateix, i així es legitima, un combatent que fa la guerra per intentar vèncer?

Utòpics sí, els necessitem. Però ben vigilats i sense que mai una qualsevol utopia cregui estar legitimada per damunt de les persones com per exercir-hi una qualsevol violència. Sigui el “Che”, un etarra o un fonamentalista islàmic. De Lenins, Stalins, Maos, Pols Pots i "Ches" ja n'hem tingut masses per saber com acaba la història.

23 de setembre de 2008

Afegitó


Quan era petit i recitàvem de cor el catecisme, en acabar el desè manament de la llei de Déu dèiem:

Estos mandamientos se resumen en dos: amarás a Dios sobre todas las cosas y al prójimo por amor de Dios.

En el decàleg que vaig escriure abans d’ahir (vegeu el darrer post d’aquest bloc), amb les presses, em vaig oblidar d’escriure un resum similar al llistat dels meu deu principis. Als meus alumnes de magisteri, després de recitar-los i comentar-los el meu decàleg, els vaig dir que tots aquells enunciats es resumien també a dos:

Estimaràs la teva feina de mestre/a i estimaràs també aquells i aquelles que la reben.

Sé que hi ha col·legues del sector professionalitzador que postulen que l’afecte no ha d’entrar gens en la tasca d’ensenyar a la universitat. Sento discrepar rotundament, no tant per motius ideològics com per la meva pròpia realitat vital. Sempre he estat incapaç d’impartir docència bé sense estimar-me, de vegades amb passió, la feina que faig, i sense estimar amb un afecte difús i alhora intens el meu alumnat.

No diria pas jo que aquesta manera de sentir sigui un mèrit especial: ho porto incorporat en la carn de la meva ànima com un gen estrany. No hi puc fer més.

21 de setembre de 2008

Decàleg


D’uns anys ençà, en començar el curs i un cop he presentat el programa, tinc el costum d'explicitar el meu ideari sobre la didàctica. Com sovint he dit, no sóc objectiu perquè sóc un subjecte i, per tant, necessàriament subjectiu. Tanmateix aquesta subjectivitat que informa els meus actes docents, inevitable, em sembla que ha de ser coneguda per l’alumnat. Així poden contrastar els meus valors en la formació de mestres i no els hauran de deduir o endevinar. D’altra banda, en fer-los explícits conscientment, ells podran contrastar-los amb els d’altres professors i podran reflexionar sobre els fonaments del que haurà de dirigir en el futur les seves opcions professionals.

Enguany els he donat forma de decàleg. Aquests són els meus deu manaments didàctics:

1.No es pot ensenyar el que no se sap.
2.El llibre de text encara és imprescindible.
3.Els primers sabers s'han d'imposar sense esperar retribució psicològica per part de l’estudiant i sense negociació de cap mena, s’estigui o no motivat.
4.No estan resolts tots els problemes de l'aprenentatge i de la didàctica i, per tant, davant d’algunes dificultats no sabem a hores d’ara què s’ha de fer.
5.La prioritat del mestre és instruir i, en segon lloc, col·laborar fins on pugui en l'educació dels seus alumnes.
6.Hi ha sabers essencials que continuen sent bàsics, que no decauen amb el temps, que no esdevenen obsolets i que s’han de fer aprendre.
7.Aprendre no és informar-se, sinó transformar la informació en coneixement de manera que pugui ser utilitzat posteriorment al llarg de la vida.
8.La finalitat professional d’un mestre és aconseguir que els seus alumnes aprenguin i aprendre requereix esforç personal i constància per part de l’alumnat, sigui quin sigui el mètode didàctic emprat.
9.L'aprenentatge és lent, la qual cosa vol dir que els seus resultats no són ni ràpids ni espectaculars.
10.Els mestres i professors han de deixar la seva ideologia a la porta de l’aula i entrar a la classe amb moltes idees i, si pot ser, també amb alguns ideals.


Tinc la temptació de comentar i argumentar cadascun d’aquests principis. Però no ho faré. No he dictat aquests principis el primer dia de classe ni per discutir-los ni tan sols per fer-los creure. Simplement els he enunciat perquè els meus alumnes tinguin un punt de referència respecte al contingut dels meus ensenyaments.

I sàpiguen així de quin mal han de morir.

20 de setembre de 2008

Idiota només?


Sóc persona fàcilment espantadissa. Per aquesta raó sóc molt sensible a les notícies que porten calamitats generals, les quals em solen provocar intranquil·litat. És el cas de la crisi financera actual. Sé poca economia, per no dir gens, tot i que en el seu moment he estudiat, per necessitat didàctica, tant la crisi del 29 i les seves conseqüències, com l’impacte de la brutal inflació alemanya de la primera postguerra mundial. D’altra banda vaig experimentar personalment com la crisi econòmica del tardofranquisme i de la transició va afectar d’una manera important tant els meus ingressos com els meus estalvis. Ara, encarat indefugiblement a la jubilació i a la vellesa, aquests terratrèmols financers i econòmics m’amoïnen. ¿S’esfumaran els estalvis de tota la meva vida? Cobraré una jubilació mínimament digne? Hi haurà malestar social? Quants drames familiars causarà l’atur? Aquestes i d’altres preguntes semblants m’estan fuetejant aquests dies l’ànima i m’estan generant inquietud.

He llegit algun article especialitzat i he escoltat amics economistes sobre les causes d’aquesta crisi. I m’he fet una idea aproximada de les causes del malestar actual. Abans d’ahir, tot parlant un cop més de la crisi, un bon amic meu em va dir: es tracta d’una crisi idiota.

Idiota és mot que procedeix del grec, de idiotés, que volia dir ‘simple’, ’vulgar’, 'ignorant’. Perquè si els gestors de la banca i els empresaris del sector immobiliari no haguessin ignorat el que havia de passar a curt termini aquesta crisi no hauria esclatat amb la virulència que ho ha fet. Jo no sé fins a quin punt, però, el terme “idiota” no resulta massa suau. Per descomptat que hi ha ignorància en les causes de la crisi per part dels qui han generat la seva gravetat. Però al costat de la ignorància hi ha hagut també cobdícia, aquest afany desmesurat d’enriquir-se per la via espavilada i fàcil sense pensar en les conseqüències. I també hi ha hagut, és clar, corrupció.

De manera semblant al 1929 la crisi econòmica greu que patim procedeix fonamentalment de l’abús del crèdit i de no haver après les lliçons de la història. No és lògic concedir crèdits a més alt interès a persones sense recursos (anomenats crèdits “ninja” en el món aglosaxó, és a dir, concedits a persones no income, no job, no assets) i concedir-los, a més, per damunt del preu real del que es compra (la casa) amb l’esperança que si fallen en el retorn del crèdit sempre s’obtindrà un immoble que valdrà més que el crèdit atorgat. A l’hora de vendre’l, doncs, negoci rodó. Sense haver treballat gens, sense haver aportat altra valor que l’especulació. Com si compradors de cases n’hi hagués sempre; com si el valor de les coses pugés sense que ningú treballés per produir valor real afegit.

Sí, potser és una crisi idiota, pròpia d’ignorants (els incauts que signen hipoteques sense consciència dels recursos que cal tenir o que es podran obtenir per creació del treball que el crèdit permet). Però els qui han atorgat crèdits no ho eren pas d’ignorants: eren cobdiciosos que no podien desconèixer que al final la bombolla petaria i tot s’ensorraria!

No cal saber gaire economia per entendre de manera plana la causa de fons d’aquesta crisi que ara, com sempre, pagaran justos per pecadors. Es pot resumir en una frase ben catalana: han estat molts els qui han estirat més el braç que la màniga. I això, al final, sempre es paga!

17 de setembre de 2008

Rellotges de sol


Em vas dir que havies vist un rellotge de sol on hi havia escrita la següent sentència: El sol és per a mi com l’amor és per a tu. Heus ací una frase que mirant el pas del temps en la cadència de l’hora de cada dia manifesta un entusiasme positiu davant de la vida. El rellotge se sent estimat pel sol que li dóna vida i sentit, de la mateixa manera que els humans trobem en l’acte d’estimar i ser estimats el més profund dels diversos sentits que poblen l’aventura del viure.

Ell, en canvi, em va dir que en un rellotge de sol hi havia inscrita aquesta frase llatina: omnia vulnerant, ultima necat (totes fereixen, l’última mata). Contempla el pas del temps d’una manera tan certa com l’anterior i amb un toc de tràgic pessimisme: les hores ens van ferint imperceptiblement, i en arribar a la darrera, ens acomiadem per sempre de tot.

Amb quin dels rellotges ens quedem? Amb el teu o amb el d’ell? O ens quedem amb tots dos?

16 de setembre de 2008

El "Valle"


He passat uns dies documentant-me sobre el “Valle de los caídos” per tal d'elaborar un dossier final de la història del franquisme. He quedat esborronat.

A partir dels anys 60 se’ns va voler vendre –ho recordo prou bé—que el “valle” era un signe de reconciliació sota la creu. I que volia abraçar vençuts i vencedors. I és cert que un text d’una font fiable com la del tinent general Franco Salgado-Araujo posa en boca de Franco aquesta opinió per aquestes èpoques. També és cert que aquesta és la tesi que es defensa en diverses webs franquistes.

Les dades i les fonts, però, són escandalosament contràries a aqueta interpretació. En primer lloc el BOE de l’any 1940, el dia 1 d’abril, exposa la intenció de la construcció de la basílica en memòria dels qui van donar la vida per Déu i per Espanya. Només. Se suposa que no serien els republicans. En segon lloc en aquest monument faraònic hi són enterrats el dictador i un dels símbols de la ideologia totalitària, el fundador de la Falange. No hi són pas sebollits ni Azaña, ni Julian Besteiro, ni Negrín... Probablement perquè les famílies no ho haurien volgut però el franquisme tampoc no hauria tolerat. De reconciliació res! En tot cas record d'una victòria particularment vergonyosa ja que va ser jutificada per la creu.

És possible que l’excusa fos que no eren catòlics. Identificar Espanya amb el catolicisme no crec, precisament, que sigui massa catòlic.

El temple el van construir durant vint anys més de 20.000 presoners polítics, especialment en el període immediat de la postguerra. I quan a les terres d’Espanya no hi havia ni pa ni tampoc ciment per reconstruir el país, la construcció de “el Valle” continuava a bon ritme. Mai no li va faltar ni ciment, ni formigó, ni pedra tallada. És tot un escàndol per a aquells que ens sembla que intuïm què volia dir el missatge de Jesús de Natzaret, els representants del qual aquí a la Terra encara no han badat boca reconeixent aquest pecat públic.

La Creu, --la del Valle pesa 200.000 tonelades-- no pot ser la identificació d’un país. Encara menys la d’un grup que ha massacrat els altres. L’evangeli mai no hauria hagut de ser obligat a imposar-se amb canons beneïts pels successors dels apòstols.

En una cosa, certament, ha guanyat Franco després de mort: el "Valle" continua essent una enorme resistència a l’oblit.

Us imagineu Hitler, Stalin, Mussolin, Pol Pot, Mao... sebollits en una tomba faraònica a la vora de les capitals dels seus països? Oi que s'entenen perfectament algunes sentències del pressumpte tribunal constitucional?

14 de setembre de 2008

Cap d'any? No! Cap de curs!


Els mestres, professors i estudiants d’un país formen un sector prou important, numèricament parlant, de la població. A més els seus actes i l’organització del curs tenen un impacte especial en tota la societat. Gairebé totes les famílies –en sentit ampli-- tenen un o més membres que estan estudiant.

Tant els mestres, professors com els estudiants gaudeixen d’unes vacances més llargues a l’estiu, vacances que no són una interrupció en sentit estricte –com pot passar en d’altres professions—sinó un final de projecte. Quan mestres, professors i estudiants tornen al mes de setembre a iniciar el curs, comencen nous projectes, tenen al davant nous alumnes, comencen una altra aventura. Una aventura dura i cansada –ja que la professió no és de resultat ràpid sinó de pluja fina diària—que va avançant al llarg de nou mesos, gairebé com un part, per assolir, si és possible, un creixement positiu dels estudiants.

Al llarg de la meva vida he estat estudiant i professor. I sempre m’ha semblat estrany, psíquicament parlant, celebrar de manera tan escandalosa la nit de Sant Silvestre (31 de desembre). De fet entre el Nadal i els Reis s’opera un simple break de repòs. Però el projecte que es deixa a finals de desembre es reprèn a començaments de gener. El gran canvi entre els qui som mestres, professors o estudiants s’esdevé ara, avui, pels volts del 15 de setembre. En menys de 48 hores la nostra vida dóna un tomb i, d’alguna manera, recomença. La nova programació o les seves modificacions, la nova matèria, els nous alumnes... nous problemes, noves troballes, noves satisfaccions...

L’any nou per a mestres, professors i estudiants de tota mena, de fet, comença avui. Crec que seria pertinent fer-ne una celebració especial per valorar la importància de les primeres pedres que aquests dies s’intentaran fonamentar en les ànimes de milers i milers de persones.

¿Per què no traslladem el cap d’any –un cap d’any sense disbauxa és clar!—al voltant del 15 de setembre?

Per a mestres, professors i estudiants seria perfectament pertinent. A més, ens mereixem una festa de Cap de Curs!

13 de setembre de 2008

Dret polític


Just abans de començar els estudis superiors li vaig preguntar al meu pare com ho veuria si em matriculava de dret. Recordo que em va mirar amb un aire especial i em va preguntar:

--T’has mirat el pla d’estudis de la facultat de dret?
-- –li vaig respondre—
--I quines han estat les assignatures que t’atrauen més?
--Dret natural, filosofia del dret, història del dret, dret polític...
--Creu-me, fes filosofia i lletres... –em va interrompre—.
--Però per què et sembla que no he de fer dret?
--Mira, tòfol, el dret natural es discuteix, la filosofia del dret és una elucubració i la història del dret és certament interessant però escassament útil per fer d’advocat.
--I el dret polític?
-- Aquest senzillament no existeix.

He recordat sovint aquesta sentència gairebé dogmàtica del pare al llarg de la meva vida. A banda que era una veritat com un temple que el meu camí no passava pel dret, encara que ell fos advocat i ho desitgés, la meva percepció de la vida també li ha de donar la raó pel que fa al dret polític. Potser sí que existeix –bé hi ha una constitució, per exemple—però pot no tenir cap relació amb la idea de justícia.

Crec poc en la justícia oficial i menys encara en la d’aquest país. I, certament, no crec gens en el dret polític.

Hi he pensat aquests dies a propòsit de la sentència del presumpte tribunal constitucional sobre la consulta del lendakari Ibarretxe. Sense entrar en les subtileses jurídiques ni en les oportunitats o motius polítics dels uns o dels altres, el que em sembla aberrant és que un govern democràtic com el del País Basc no pugui fer una consulta no vinculant a la ciutadania que administra. A més estic convençut –he llegit articles jurídics que ho fonamentaven— que segons algunes interpretacions, també coherents amb la constitució, s’hauria pogut dictar una sentència que digués exactament el contrari de la que s’ha dictat. Dels 12 membres del tribunal, cap no és basc i tot i així es creuen amb dret a justificar la prohibició d’un exercici democràtic d’un país que no em sembla que sigui gaire el seu.

En dret polític no tinc gaire marge de dubte per suposar que en primer lloc es decideix el que es vol dir –estava cantat que un tribunal espanyol seria unànim a prohibir la consulta d’Ibarretxe-- i, en segon lloc, s’articula un complex artifici jurídic per fonamentar que el que es vol dir està d’acord amb la llei.

Pare, tenies tota la raó: el dret polític no existeix.

12 de setembre de 2008

Envellir


Sí, n’estic convençut: mai no podrem aprendre a morir, entre d’altres raons perquè no podem repetir l’acte si el fem malament. Cap mestre de la mort ens pot dir: miri vostè no s’ha mort bé i per tant el suspenc d’aquest aprenentatge. Torni al setembre!

En canvi, crec que sí que podem i que cal aprendre a envellir. És un aprenentatge que no és fàcil entre d’altres raons perquè els models passats no ens són gaire útils. Ara vivim més anys, alguns dels quals, en plenitud i jubilats. D’altra banda la gent gran no hem d’assumir un paper marginal, resignat i secundari. Podem fer una vida activa –físicament o intel·lectualment—i podem aportar algunes gotes de saviesa de la vida si en som requerits per part dels qui són una mica més joves. Tot i que la maleta de l’experiència és difícil de col·locar a un altre, de vegades en un moment tan desorientat com el de la civilització europea actual potser fins i tot els grans podrem ser una mica útils i no només per fer de cangurs dels nostres néts.

Tanmateix envellir bé no és fàcil. D’una banda cal tenir consciència en tot moment del procés de deterioració física i d’allò que ja no podem fer; cal ser conscients de la lentitud progressiva en els nostres actes; no ens hauria d’amoïnar haver-nos d’apuntar les coses perquè la memòria ens fluixeja; cal saber en tot moment, a més, que no hem de comportar-nos com els joves, simulant una energia i un gust inherent pel canvi ràpid que no pertoca ja al que sentim i som. Podem, això sí, tenir la mateixa passió pel país o per la justícia i continuar estant en contra d’allò que ens sembla malament. Però estem obligats a la complexitat i a no fer veure que som el que no som només per conjurar desesperadament el pas dels anys en la nostra persona.

D’altra banda també hem de ser conscients de tot allò que podem fer i que cal que fem. Envellir també vol dir resistir-se tant com es pot a la deterioració física del cos i a fecundar tant com es pugui l’ànima. Envellir bé vol dir també renunciar a assumir el rol de vell; vol dir resistir-se a l’abandonament, lluitar per tenir il·lusions, per fer plans, per continuar estimant i donant, per realitzar alguns dels somnis que hem aparcat...

En definitiva, envellir bé és un problema d’equilibri entre no voler ser el jove que ja no som, i alhora tampoc no voler ser un vell que s’abandona a si mateix en un rol negatiu que es pot obviar. És lluitar per no queixar-se excessivament, per no rondinar, per respectar el que ens consta d’entendre i, en la mesura del possible, per esbossar un somriure agraït a la vida en el seu quart acte, de tal manera que, acabada la tragicomèdia, siguem aplaudits amb cordialitat encara que ja no hi siguem per saludar.

Però aprendre això no és fàcil. Cal parar atenció a la consciència de cada dia sense esperar al demà. I pregar, parafrasejant sant Francesc, per tal que se’ns concedeixi acceptar el jove que no som i alhora se’ns doni el coratge per no ser abans d’hora el vell que no volem ser.

I, sobretot, que se’ns concedeixi la intel·ligència suficient per distingir cada dia el camí de l’equilibri entre els dos extrems.

11 de setembre de 2008

Morir


Filosofar és aprendre a morir
. Ho va dir Sèneca, l’estoic, i així titula Montaigne el capítol XX dels seus Essais. No sé, però, fins a quin punt això és cert. Dec filosofar malament perquè no acabo d'aprendre a morir.

Tinc la convicció que a la vida hem vingut a passar-ho bé tot i que cadascun dels humans obtingui el plaer per una infinitat de camins diferents i fins i tot contradictoris. D’altra banda tinc també la convicció que la mort, una de les certituds ineluctables de l’ésser humà, potser l’única!, ens horroritza i la temem per instint. En un estat emocional estable i sense haver perdut la raó, ningú no vol morir. La vida, però, s’alimenta de la mort. Cada dia consumim per alimentar-nos vegetals o animals que eren vius feia molt poc. Quan ho penso amb la sensibilitat no deixo d'experimentar una certa esgarrifança.

La mort, sobretot si és d’un ésser estimat, ens col·loca contra un mur infranquejable. Provoca un dolor agut, emocional i metafísic. El dolor emocional el temps el transforma en nostàlgia i acaba esborrant-lo; el metafísic l’esbandim després de quatre consideracions i d’un parell de diàlegs perquè, simplement, no té cap sortida possible. El pensament no pot pensar la mort. També ho trobo espantós, tant pel que fa al fet que el dolor de l’absència disminueixi com que en el camp metafísic no hi hagi sortida.

Penso aquests dies la mort. Millor, les morts, en plural, i la meva mort en particular. Tot i que cap humà té assegurat ni tan sols el segon present, ara no em persegueix cap mort propera i, per tant, la meva emoció és estable per poder pensar-la. M’hi acompanya Montaigne.

En els seus Essais, Motaigne postula que hem de tenir sempre present la mort. Que no hauríem de témer el que només pot passar una sola vegada. Que si és una mort curta i violenta ni tan sols tenim temps de témer-la. I si ens endinsem en la malaltia entrem naturalment en un progressiu desdeny de la vida. Que cal educar-se a no fer projectes de llarg abast i sobretot a no viure’ls amb passió, precisament per no patir-ne l’estroncament quan albirem una mort propera. Que si arribem a vells, la mateixa naturalesa, de la mateixa manera que encorba i afebleix el cos també fa el mateix en l’ànima (l’edat, diguin el que vulguin amb la més bona intenció del món es porta en els anys i no pas en el cor!) i aquesta amb l’edat es va acostumant a la mort a mesura que s'allunya dels plaers de la vida...

Acabat el capítol XX dels Essais, em quedo un pèl perplex. No faig pas plans de llarg abast però sí de dos o tres anys. I procuro viure’ls amb passió perquè sinó caic en una mena de stand by improductiu i sense suc ni bruc. I sí, temo la mort, la meva mort, perquè pot estroncar projectes que vull acabar.

Em proposo, doncs, pensar una estona la meva mort. Per un moment la imagino. I tot i que sé que no la veuré, perquè seria viure-la i és una contradicció in terminis, noto que m’incomodo, que m’espanto i que la temo. Faig el típic exercici mental: ¿què faries si sabessis que avui és el darrer dia de la teva vida? Doncs estaria francament fotudíssim i angoixadíssim...

Torno a començar el capítol XX. Gairebé al començament Montaigne ens diu que davant de la por a la mort el remei de la gent vulgar és no pensar-hi. I és pregunta a continuació: ¿però de quina brutal estupidesa pot provenir una ceguesa tan grollera?

Tanco el llibre. Sí. Dec ser un cec groller. I vulgar.

Deterioració


La salut és un ideal. I si és un ideal vol dir que no existeix a la realitat. Estar completament sa no existeix per a ningú en cap lloc del món, tant del passat com del present com en el futur. Qui no té un queixal corcat, ha de portar ulleres o té un doloret a l’esquena o bé una tristor que no sap d’on li ve. Alguna vegada s’haurà constipat o de ben segur que en les anàlisis de sang li consta algun asterisc que li marca alguna anomalia.

La salut, a més, no és ni tan sols una utopia. La utopia és, per definició, “allò que encara no té lloc”; i els qui són utòpics lluiten perquè algun dia l’ideal que encara no té lloc sigui una realitat. Cal reconèixer que algunes propostes utòpiques del passat avui són realitats que han produït un benestar humà important com l’assegurança d’atur o bé la jubilació. Però la salut no és una utopia. Tot i que la medecina hagi fet progressos espectaculars, sabem que la salut mai no tindrà lloc i, a més, que amb el pas de l’edat es va trencant de mica en mica, i això encara en aquells humans que han tingut sort.

Arriba un dia –insisteixo: entre el qui han tingut sort—que davant d’un qualsevol dolor persistent els metges amb un intent lloable de fer-te assumir la irreversibilitat del teu estat t’expliquen que amb el pas del temps i l’ús constant del cos la teva anatomia es va deteriorant. Per això ja fa temps que quan vaig a la visita d’un metge, després d’explicar-li el que em passa, li etzibo a continuació que ja sé que sóc gran i que allò que em passa és resultat de l’edat i de la deterioració de l'anatomia per l'ús i l'envelliment, com la tela d’uns pantalons que a base de portar-los sovint es va fent cada cop més fina i al final es forada. Assumit això li pregunto si, a més de la deterioració de l’edat com a explicació diagnòstica, aquell dolor o aquella situació anòmala poden tenir algun remei.

Sí, arriba el dia en què pots sortir d’una visita al metge, diguem-ne normal, amb un programa d’intervenció quirúrgica lleu o bé amb una seriació de visites al fisioterapeuta realment feixugues. I, el que és pitjor, amb un seguit de prohibicions que acates amb una fe cega com si fos la decisió d'un bíblic càstig diví: no vagis amb bicicleta, no nedis, al gimnàs no facis peses ni flexions, si balles que el braç no s’aixequi per damunt de l’espatlla, quan t’asseguis a escriure amb l’ordinador procura que... Aleshores penses que just fa un any podies anar en bicicleta, nedar, ballar, fer gimnàstica sense límits i no preocupar-te de cap postura amb l’ordinador. D’això només fa un any. De cop i volta t’adones que et fas vell, i no pas per cap mena d’elucubració mental ni per ganes de fer cap exercici retòric. I saps que la deterioració del cos ja no s’aturarà.

I penses que ningú t’ha educat per a aquesta situació tan natural. I veus venir que el final de tot plegat és la mort.

I, filosofies a banda, doncs què voleu que us digui: no em fa cap gràcia.

9 de setembre de 2008

Qui guanya?


He anat avui a Lleida a impartir una conferència en unes jornades de formació i preparació de curs del professorat de l'escola cristiana. Al migdia m'han convidat a dinar a un centre escolar que es troba a quatorze quilòmetres de la capital del Segrià on jo havia passat dos anys sencers de la meva vida quan tenia 17 anys.

El centre escolar --quan jo en tenia 17 no ho era-- manté per fora la mateixa fesomia de fa més de quaranta anys. Però a l'hora de passejar pels claustres he pogut observar com les antigues dependències havien estat transformades. Durant uns minuts m'han passat per la memòria escenes de la meva primera joventut. Quan l'esguard tornava a focalitzar la realitat he xocat contra una ala de claustre reconvertida en diversos espais i, per acabar-ho d'adobar, una gran carpa que fa les funcions de menjador dels alumnes grans situada en el jardí del mateix claustre.

M'he preguntat un cop més qui guanya en aquesta guerra contínua i sorda entre l'espai i el temps.

Guanya sempre el temps.

Per això, sovint, no volem tornar a veure espais que es mantenen fixos a la memòria i que sabem que ja no són com els vam viure. Volem ser fidels a la poesia del record.

Ens fa por veure'ls vençuts pel temps i sentir-nos posseïts per una nostàlgia sempre dolorosa.

8 de setembre de 2008

Nuesa


Diuen que la majoria dels cossos solen tenir més atractiu si no es despullen del tot. Resulta de més interès la insinuació i la proposta del cos que no pas la seva evidència detallada. Sota les llums de la nit d'estiu, les dones que triangulitzen, per exemple, l'escot fins a la primera rodonesa de les sines i saben alhora deixar amb el seu vestit les espatlles nues, llueixen sens dubte molt més que no pas si es mostressin despullades. Unes cames endevinades per damunt del genoll displicentment tancat amb una faldilla ni cenyida ni del tot oberta, resulten molt més captivadores que no pas la visió completa fins dalt de tot de la cuixa.

Els humans, a més de tapar el cos, solem també cobrir l'ànima. Hi posem la màscara que més suportable ens fa la vida social lligada al nostre propi temperament o a l'educació del nostre caràcter. No endebades persona ve del grec "prosopon" que designava la màscara que es posava l'actor de teatre per expressar l'estat d'ànim del seu personatge. Sí, les personalitats són màscares que ens permeten jugar amb el mínim desgast el rol que podem i volem jugar en el gran teatre de la vida.

¿Per a l'ànima regeix la mateixa regla que per al cos quan parlem d'amistat? És millor que la nostra ànima insinuï o proposi més que no pas expliciti sense draps la seva realitat? Suposo que els psicòlegs diran que sí. Però no sé pas si una sensibilitat d'artista pot estar-hi del tot d'acord.

En tot cas, crec que en la relació d'amistat, pel que fa a l'ànima és més satisfactori i més reconfortant mostrar-la tal com és. I rebre-la procedint de l'altre també de la mateixa manera.

Perquè segons quines ànimes, nues al bell mig del silenci, solen desar tota la música. I com la música, les ànimes nues poden fondre's en la dansa enllà de la presó del cos.

6 de setembre de 2008

Taller de swing


Aquesta setmana ha estat per a mi esgotadora i intensa. Gairebé sense pretendre-ho m’he trobat impartint un “taller de swing” en unes jornades de formació de mestres i professors de música a centres docents. Tot va venir que una de les persones que munten les jornades de l’ICE de la UB havia vist una petita i modesta pràctica que faig amb els meus alumnes de l’assignatura de lliure elecció “blues, gospel i jazz clàssic” consistent a ballar alguns passos de lindy hop i també a construir una senzilla coreografia sobre peces molt swingants. I va decidir, en contra de la meva opinió, que això s’havia d’oferir en forma de taller en unes jornades de formació. Com que em costa molt dir que no, al final vaig cedir amb l’esperança que quan s’anunciés que s’havia de ballar no s’hi apuntaria ningú. Malauradament no va ser així i s’hi van inscriure 28 alumnes.


Vaig preparar, doncs, la sessió de tres hores de durada seguides sense descans, definint què era el swing i amb quina finalitat va néixer. Encara avui són molts els qui creuen que el jazz va néixer per se interpretat en un espai reduït, ple de fum, desinhibides les ànimes amb un parell o tres de whiskys entre pit i espatlla tot escoltant amb esguard perdut les elucubracions sonores d’un saxo o d’una trompeta acompanyats per un trio o un quartet... Doncs no: el jazz va néixer directament per ballar i es va caracteritzar, entre d’altres coses, per una pulsió rítmica original que anomenem swing.

Diversos van ser els balls que van néixer del swing. Tanmateix dos van ser els que va sobresortir i van gaudir de llarga durada i gran popularitat: el boogie-woogie i el lindy hop. A les grans sales de ball hi solien tocar dues orquestres, a banda i banda de la pista que s’anaven alternant, i al mig centenars de parelles improvisaven aquestes dues danses i d’altres. En els racons, petits grups improvisaven també coreografies senzilles però flexibles. Els més joves gosaven fer autèntics malabarismes aixecant la parella per damunt del cap... els anomenats aerials...




Semblava, doncs, pertinent, didàcticament parlant, que els alumnes del meu curs passessin una part de les dues hores de classe intentant sentir el swing no només amb les orelles sinó amb el moviment del cos. Amb aquesta intenció al llarg del semestre construïm un parell de coreografies, dins de la qual per parelles fan alguns dels passos del lindy hop. Bé, doncs això és el que vaig pretendre ensenyar en el taller.

Aquesta vegada, com en d’altres ocasions, vaig comptar amb tres alumnes de l’any anterior—la Lau, la Laia i la Marta-- que havien que havien après en hores de classe extra més passos de lindy i dominaven, a més, molt bé les coreografies del curs. Em servien de “professors ajudants” i alhora de demostració. Aquelles noies, absolutament normals, no sabien ballar lindy i ara en sabien: era la prova que això es podia aconseguir amb regularitat i constància.

Han estat dos dies esgotadors. El dimecres assaig amb les alumnes durant dues hores. El dijous impartició del taller en el qual, a més de fer les demostracions pertinents amb les alumnes davant del públic, vaig dirigir l’aprenentatge i el sistema que faig servir als 28 assistents perquè visquessin com ensenyo les coreografies i amb quin sistema les apunto. També van suar, però jo més. Al final no podia ja amb la meva ànima. Però tenia a dins una gran sensació de benestar.

¿Quina importància ha tingut sempre per a mi ballar i ensenyar a ballar swing encara que sigui d’una forma amateur i maldestre? Doncs molt senzill: hi he experimentat el mateix que els afroamericans que la van crear. Ajuda i molt a expulsar la tristesa i a reequilibrar-te amb la vida. No deixa de ser curiosa que aquesta comunitat afroamericana, tan maltractada per la història, hagi generat una música plena d’humor, antidramàtica fins i tot en el més desolat dels bluesos i amb una finalitat clara: expulsar la tristesa.

L’essència d’aquesta música és resumeix en el “oh yeah!”, l’admiració per la vida i el dir que sí malgrat tot. Potser algú pot pensar que tot el que dic és una experiència purament subjectiva. En aquest li prego que llegeixi el que ha declarat Wynton Marsalis, un dels trompetistes actuals de jazz (que no sempre toca clàssic):


El jazz és una música profunda que a través del swing troba la manera d’expulsar la tristesa i el dolor i ajuda, com una nova catarsi, a reequilibrar-se amb la dimensió positiva de la vida. Per això mai no és radicalment dramàtica o patètica. Perquè calma el dolor i et diu que la vida val la pena de ser viscuda. Potser cap altra música ho aconsegueix tant de ple.


Estic convençut que això és veritat. Ho experimento personalment cada cop que ballo jazz clàssic. És una sensació d’equilibri i benestar que no només es pot explicar per les endorfines que genera el cervell en fer exercici físic. Hi ha un afegitó musical que gronxa i sacseja d’una manera especial l’ànima: el swing.

I em fa una gran il·lusió veure que alguns i algunes dels i de les alumnes que ho experimenten em confessen que també al final del curs ho senten i ho viuen així.

4 de setembre de 2008

Transsubstanciació


Amb la paraula transsubstanciació se sol indicar el canvi de substància d'una cosa tot i que en mantingui els accidents. Amb aquest paraula el cristianisme ha volgut explicar el misteri de l'eucaristia: en el decurs de la missa, en virtut de les paraules del sacerdot el pa, sense canviar els accidents sí que canvia de substància. ¿I què és la substància? Allò que està al desssota (sub), que sosté allò que una cosa és (stare). En paraules més senzilles: allò que fa que una cosa sigui el que és i no pas un altra.

Crec que és possible, si més no metafòricament, entendre què vol dir transsubstanciació. Hi vaig pensar el dia de Sant Jordi.




La rosa.

La substància de la rosa, allò que fa que ho sigui, són un seguit de condicions i estructures biològiques que no és ara el cas d'explicar perquè entre d'altres raons no sé botànica. Ara bé, quan algú compra una rosa perquè estima una persona i li regala com a símbol del seu amor, jo diria que aquella rosa sofreix un procés de transsubstanciació.

Aquella rosa, en virtut de l'amor sincer de la persona que l'adquireix i la regala, sense perdre l'aroma i el color --els accidents-- ja no és una rosa: és amor pur que diu t'estimo.

3 de setembre de 2008

Competència núm. 5


Porto ja moltes hores preparant les noves classes del curs. Per aquesta raó m'he vist obligat a llegir i a estudiar a fons el currículum de l'àrea de Coneixement del Medi Natural, Social i Cultural de Primària. Com a títol d'una àrea de coneixement a Primària es prou bèstia. No crec que cap nen o nena el pugui entendre. De fet amb la faramalla pedagògica a l'ús, pur fum, ve a ser com les Lecciones de cosas del meu antic ingrés del batxillerat: un poti-poti desarticulat on hi barregem ocells, el sol i la lluna, el temps històric, les llavors de les flors, els estereotips de gènere, la física i el paisatge i més coses... És un currículum feixuc, confús, pedant, farcit de continguts formulats com si fossin activitats i sense cap epistemologia que el fonamenti. Ignoro què tenen els nens i nenes catalans que no poden estudiar Geografia i Història tal i com fan els nens i nenes de França, Regne Unit, Itàlia... No, nosaltres estudiem "medi". Devem tenir una tara ignota que no tenen a l’estranger... o potser estem més avançats que els nostres veïns. Pot ser.

Tanmateix el currículum és prescriptiu, i servidor, que sempre ha estat legal i lleial --cosa que no puc pas dir de tothom, ni tan sols del BOE-- creu que els futurs mestre l’han d'aprendre i bé i que, per tant, l'he de presentar als meus estudiants l'any vinent.

En el decurs de l'estudi m'he topat amb una de les competències que els nens i nenes han d'haver adquirit en finalitzar la Primària. Se m'han fet uns ulls com unes taronges i m'he sentit de cop deslegitimat per impartir la docència. Fixeu-vos-hi: en la competència específica número 5 es diu que per als nens i nenes assolir la competència de conviure i d'habitar el món implica:

Identificar un problema de naturalesa geogràfica o mediambiental, ubicar-lo en el territori, analitzar-ne les causes i les conseqüències i el rol dels seus protagonistes, valorar les alternatives al problema, fer-ne una proposta pròpia que es pugui dur a la pràctica, tenint en compte l'ús sostenible del medi

Confesso que servidor, doctor en Història Contemporània amb una tesi de didàctica, i professor des de fa 40 ans no tinc assolida encara aquesta competència. Per tant si un nen o nena de 11 anys ha d'haver-la assolida jo no estic legitimat per impartir docència ni un minut més.

Poc després he començat a pensar quantes persones del meu entorn són realment capaces d'analitzar les causes i conseqüències d'un problema de naturalesa geogràfica (no diu quin!), el rol dels protagonistes, elaborar una valoració i acabant proposant una alternativa pràctica tenint en compte la sostenibilitat. Crec que cap.

Algú que tingui una idea remota de què és un nen o nena de 11 anys s'ha llegit aquest currículum abans de publicar-lo? ?

1 de setembre de 2008

Música


Sóc del parer que la música és indefinible. N'hi ha prou a llegir les consideracions que li fan grans intel·lectuals i artistes per confondre qualsevol possibilitat d'acostar-s'hi d'una forma racional. D'una banda Nietszche deia que el món sense música fóra un error. Lord Byron era capaç de dir que hi havia música en el respir d'una canya o d'un jonc, en el borbolleig dels rierols, hi ha música arreu si els homes podien escoltar-la. La seva terra no és altra cosa que l'eco dels astres.

Fins i tot la Carta Espiritual de la Humanitat de1946 arriba a un lirisme punyent: la música és l'expressió de l'ideal artístic més elevat; reflexió de les Harmonies Celestes, situa l'home directament davant dels misteris més profunds de la vida.

D'altra banda un músic de la categoria d'Igor Strawinsky va llançar un gerro d'aigua freda sobre l'excés de lirisme i sobre la cega confiança a propòsit dels efectes benefactors de la música en la formació moral dels individus. Deia de manera contundent: considero la música en la seva essència com impotent per expressar qualsevol cosa: un sentiment, una actitud, un estat psicològic, un fenomen de la naturalesa, etc. L'expressió mai no ha estat la propietat immanent de la música. Més clar l'aigua, oi?

Recentment s'ha donat una definició de música que em sembla plausible: la música són sons humanament organitzats. El que no resol aquesta definició és què diuen aquests sons humanament organitzats ni quina finalitat tenen.

Perdoneu-me i amb tots els respectes per mestre Igor: hi ha vegades que davant d'uns nenúfars amb la flor badada sento que emanen una música que misteriorament puc escoltar. Sé que he pogut pintar l'ànima d'alguna persona i els sentiments que em produeix. I també sé que amb la musica que de manera maldestra interpreto al piano, sovint aconsegueixo trascendir el meu jo, sobretot quan algú l'escolta amb una devoció que no mereixo.

Crec que la definició de música se'ns escapa del diccionari. Potser si tinguéssim paraules per definir-la ja no caldria que existís