29 de juny de 2007

Jutjar-se

Parlàvem si jutjar-se és bo o dolent, malaltís o sanitós. Ho dubtaves i em deies que havies après a no jutjar-te.

Jo et vaig respondre que, si no ho recordava malament, els jesuïtes formats no tenien ni crec que tinguin avui gaire obligacions rituals diàries. Sant Ignasi només els prescrivia una sola activitat individual que gairebé mai no dispensava: el quart d’hora d’examen de consciència del migdia, abans de dinar, i al vespre, abans de dormir.

No es tractava pas tant d’una recerca de culpabilitats sinó un moment d’aturada en el qual revisaves des de l'hora de llevar-te fins al migdia o bé, abans d’allitar-te, el dia sencer. Es tractava de passar davant teu la pel·lícula del dia i valorar-lo sense angoixes... i si amb dos minuts en tenies prou la resta del quart d’hora era simplement de silenci interior...

Un psicòleg clínic que coneix aquest procediment jesuític m’ha dit que si això ho fes tothom, encara que fos des d’un punt de vista laic, hi hauria menys ansietat, més eficiència i més equilibri. Jutjar-se amb culpabilitats diàries és malaltís; passar el dia per la memòria, donar-li quatre tombs –sense abstenir-se de reconèixer els errors i gaudint també dels encerts-- i parar uns deu minuts a migdia i abans de clapar és sà... n’estic segur.

Has callat i al cap dels dies em fas una pregunta lúcida, com totes les teves, que és tota una resposta clara:

¿Per què en tots els àmbits ser ambigu, poc normatiu i enrevessat és sinònim de ser obert i modern quan, en el fons, els models clàssics --si més no com a base de treball-- són més clars i tots els entenem millor?

¡Tant de bo els pedagogs t’escoltessin!

27 de juny de 2007

Malestar docent

Has instruït tot el que has pogut i has educat fins on el context social t’ha deixat. No ets una joveneta de l’última volada i has agafat un primer. Els has ensenyat a llegir i a escriure, tasca més difícil que no pas explicar les lleis de Newton; els has introduït en el càlcul i en l'abstracció matemàtica; els has descobert una mica més el món; els has induït a pensar; sé que te'ls has estimat tant com has pogut. No t’has arrugat gens tot i que has anat a parar a una escola de barri en una ciutat mitjana. Al llarg del curs he sabut del magrebí que estava apassionat per aprendre que fins i tot el dia que tenia febre volia venir a classe; m’has fet viure el petit obès que només podies fer creure quan li sostreies l’entrepà del matí; m’has donat notícia de les nenes pacífiques i curoses, dels belluguets impenitents, de l’hiperactiu que no dominaves i sobre qui ningú et feia cas fins que la psicopedagoga per casualitat el va veure i va dir que era de diagnòstic... i al final, el darrer dia de classe els vas passar un powerpoint de comiat que amb música de fons, anava desgranant el nom de cada nen i de cada nena destacant-ne només allò que de positiu tenia la seva personalitat... i vas fer-ne còpies en CD perquè tots tinguessin un record del seu primer de Primària...

D’una manera silent, lenta i diària has continuat i en algun cas hauràs començat a construir la xarxa de símbols abstractes --¿què són si no les lletres, les paraules i els nombres?-- amb què uns aprenents d’adult podran algun dia comprendre enllà de l’esguard la realitat que veuen o enllà del sentiment la raó i la gestió de les emocions que experimenten. Has col·laborat a edificar en aquests nens i nenes, potser sense saber-ho, el delicat equilibri futur entre la passió i la racionalitat.

I tanmateix...

Tanmateix em dius que B... (la població on treballes) està acollonida amb el departament, que si l'anglès a les aules, que si currículums nous, però provisionals a hores d'ara, que si marxem a Finlàndia per copiar models, que si... I mentrestant has de lluitar perquè et donin els recursos necessaris per tirar de l'escola amb certa dignitat. Nouvinguts, problemàtiques concretes que s'eternitzen per manca de temps i de diners; inspectors que en lloc d'ajudar, matxaquen; incerteses vàries respecte de tot...I, al final i com sempre, el mestre o la mestra que tira del carro com pot, perquè hi ha uns nens i unes nenes al darrera que no tenen la culpa que existeixi alguna cosa que es diu política que fa el que li dóna la gana i que lluny d'apropar-se a la realitat i de contextualitzar, es baralla per una cosa que es diu poder.

Si fins i tot tu em dius això, ¿tan complicat és diagnosticar i comprendre algunes de les raons del malestar docent?

26 de juny de 2007

Pensament crític

Darrerament, en el món de l’educació, es diu sovint que cal formar l’alumnat perquè assoleixi un “pensament crític”. És una expressió que, ignorant de mi, sempre m’ha sorprès. ¿Hi ha algun tipus de pensament que no sigui crític?

En principi per “pensament” s’entén l’acció i, sobretot, l’efecte o resultat de l’acte de pensar. S’entén, doncs, per “pensar”, en contraposició al fet de sentir o de percebre pels sentits, l’acte d’exercir la facultat de jutjar, de reflexionar, d’abstreure i de fer inferències.

D’altra banda, l’adjectiu “crític” es refereix a la persona que exerceix la “crítica”. I s’entén intel·lectualment per “crítica” l’expressió d’una opinió raonada sobre fets o pensaments --o bé sobre obres artístiques-- caracteritzada pel fet de jutjar-ne el valor, les qualitats o els defectes.


Així, doncs, si “pensar” és l’acte d’exercir la facultat de jutjar, i “crítica” és l’expressió d’una opinió raonada, gairebé sembla que es pot deduir que l’expressió “pensament crític” és un pleonasme. Tot pensament, si és pensament, és “crític”. Perquè si un pensament no és “crític” aleshores no és pensament, és doctrina o afirmació dogmàtica. Una altra cosa és que per pensament crític s’entengui un corrent de pensament emancipatori concret que frega el concepte d’ideologia. Aleshores “pensament crític” constituiria la manera de designar una forma concreta de pensar.


En algunes ocasions els qui defensen la necessitat de formar els alumnes per tal que adquireixin un “pensament crític” posen com a exemple “l’establiment de causa-efecte en fets històrics o presents”. En el coneixement històric l’explicació dels fets per les seves causes i motius és una activitat habitual de l’hermenèutica històrica i mai no se n’ha dit “pensament crític”.


Dona’m de parer que ja faríem prou si aconseguíem que el nostre alumnat simplement aprengués a pensar i no s’acontentés només a veure i a sentir. I si després de pensar es vol emancipar, que ho faci. No sóc pas jo qui li he de dir de què, com i quan s’ha d’emancipar.

25 de juny de 2007

Eurínome

Sempre m’he sentit irresistiblement atret pel mite d’Eurínome, el mite prehel·lènic més antic de què tenim notícia. En síntesi el mite ens conta que, en el principi de tot, Eurínome, dea de Totes les Coses, va emergir nua del Caos. En no trobar res on recolzar els peus, va separar el mar del cel i es va posar a ballar, solitària, damunt les onades. Ballava amb tanta passió que va generar el vent. Sense deixar de ballar, Eurínome el va sacsejar amb les seves mans fins que en va sortir la serp Ofió. Eurínome va continuar dansant agitadament de tal manera que Ofió va sentir desig, se li va enroscar i la va “conèixer”. De resultes de la fecundació, Eurínome va pondre l’Ou universal, d’on va sortir tot el que existeix...

Ves a saber si aquest primer estrat mític no es troba a l'arrel de la nostra manera de comprendre. Fixeu-vos-hi: en el principi va ser el ritme, la primera llengua va ser la dansa i el primer llibre el tambor... ¿No heu sentit mai que el ritme d'una música atrau d’una manera primitiva, sensual, irresistible encara que la melodia hi sigui absent? Ballant del tot una música, ¿mai no heu experimentat el naixement d'una mena de força misteriosa soregida del més recòndit de l'ànima que esclata en felicitat? (I no us en dic res si, a més, la música està xopada de swing!!!)

Tot això em venia al cap ahir mentre contemplava bocabadat el film Això és ritme. Era una pel·lícula-veritat. No hi havia actors... hi havia músics, professors i alumnes d’un institut de barriada alemany a qui s’ofereix, en plena adolescència, la possibilitat de ballar Le sacre du Printemps de Stravinski. No són ballarins, són adolescents difícils de convèncer. Riuen, es distreuen, tenen vergonya, fan el ruc... El professor està a punt de llançar la tovallola... però heus ací que quan comencen a sentir que el cos els fa dir la música, quan experimenten un estat "sacerdotal", és a dir, d’intermediaris entre els sons del misteri i la llengua del cos, comencen a callar mentre assagen... Va ser, per a mi, el moment clau: amb la música dansada, de cop i volta, descobreixen el silenci i es transformen les seves actituds. A posteriori alguna fins i tot confessarà que l'experiència li ha canviat les expectatives de la vida. ¿Els havia fecundat, per ventura, l’alenada sagrada d’Eurínome a còpia de l’esforç personal i de la disciplina que calia per aprendre a escriure amb el gest?

Si haguessin estat actors i actrius hauria trobat que el film era bell i ocorrent. Com que allò que veia era veritat, i observava amb els meus propis ulls un aprenentatge en adolescents --tot i que va costar setmanes-- no vaig poder evitar que en plena dansa final dos llagrimots solitaris se'm vessessin galta avall.

24 de juny de 2007

El bisbe de València i els insensats

Ja hi tornem a ser. El senyor bisbe de València, monsenyor Agustín García-Gasco, ha publicat una pastoral en la qual condemna els nacionalismes que no són el seu. La unitat d’Espanya, mantinguda durant segles, és un llegat històric que no podem rebutjar. Un èxit social que només els insensats menyspreen. Per més que m’hi esforço no sé veure ni en la tradició de l’Església, ni en les Sagrades Escriptures res que faci referència dogmàtica o moral a la unitat d’Espanya ni, per extensió, a la unitat dels estats. Ni tampoc veig per quina raó el senyor bisbe insulta els qui no pensen com ell en una cosa tan opinable. Crec que tota persona té dret a sentir-se espanyol i a pensar que la unitat d’Espanya és un bé defensable democràticament; igualment em sembla respectable que una persona no se senti espanyola i cregui que les coses anirien raonablement millor si algunes nacionalitats com Catalunya, Euskadi o Galícia tinguessin un estat propi diferent de l’espanyol per gestionar els seus afers col·lectius. I també té dret a dir-ho i a defensar-ho democràticament. I quan, amb plena llibertat, un fragment d’un estat vulgui la independència per una majoria clara dels seus habitants no veig quina força democràtica té dret a impedir aquesta independència. Des de la vivència i la fe cristiana cap dels dos és un “insensat”. Es pot ser cristià i independentista i ser cristià i partidari de la unitat d’Espanya. És una qüestió que, cristianament parlant, pertany a l’autonomia de la societat civil. No hi fa res que monsenyor García Gasco manifesti les seves opinions nacionalistes espanyoles com a persona lliure que és i com a bon col·lega polític del PP que sembla ser, però no crec que ho hagi de fer com a bisbe. Declaracions com aquestes generen tensió, odi i separen el poble cristià, ja prou escàs per cert!

Més endavant diu: cal desemmascarar els radicalismes ideològics que acompanyen certes propostes i que consideren la destrucció de la unitat d’Espanya com a pas previ per imposar en un territori les seves utopies polítiques, ideologies que han donat lloc als totalitarismes més funestos en altres parts del planeta. Monsenyor García-Gasco té molt mala memòria. ¿Recorda quan els seus companys i successors dels apòstols feien entrar un dictador sagnant sota pal·li a les esglésies, s’asseien en unes corts d’una dictadura i dictaven el què havíem de veure i no veure al cinema a més d’exercir un control sobre els casaments i separacions en una posició de poder civil unívoc que en cap cas es pot defensar com a cristiana? ¿Qui ha participat i ha donat suport a un “totalitarisme funest” no en altres parts del planeta sinó en la meva pròpia terra només fa quatre dies? ¿N’ha demanat perdó? ¿Qui va col·laborar a l’anorreament de les identitats dels anomenats per ell “nacionalismes radicals”? ¿El seu de nacionalisme no ho és de radical?

Davant de pastorals com aquesta la meva fe no s’afebleix certament, però em dol a l’ànima el desprestigi dels successors dels apòstols quan es dediquen a convertir opinions personals en directius pastorals que se suposen que estan escrites des de la fe. I em dol encara més el constant silenci còmplice i covard dels bisbes del meu país davant d’atacs a opinions cristianament legítimes.

Davant de “pastorals” com aquesta --¿a qui vol pasturar? ¿als votants del PP?—he de refugiar-me en les paraules amables i serenes d’un vell jesuïta. Sí, tòfol, has d’escoltar amb reverència el que diuen els bisbes espanyols... I afegia amb un somriure irònic als llavis:
...però no tens cap obligació d’escoltar els espanyols que fan de bisbe...

D’això se’n diu discerniment.

22 de juny de 2007

El Padre Isidro

En els darrers mesos ha aparegut a dir la missa de 10 dels diumenges a la meva parròquia el P. Isidro. Té més de 70 anys, és alt, cepat i de complexió robusta i forta. Sempre està content. Té a dins una vitalitat encomanadissa. Fill d'un poblet de León ha passat bona part de la seva vida a l'Argentina i al Brasil. Ara ja està jubilat. Viu la fe d'una manera intensa, natural i alegre....

Diu la missa en català, que és la llengua que pertoca a aquesta hora dominical. Li costa molt però ho fa. Algunes feligreses, abans de la missa, li fan de parella lingüística. S'hi van oferir de tot cor després que un dia recitant la fórmula de la consagració, va etzibar un preneu i mangueu-ne tots perquè això és el meu cos... Lògicament aquest "mangueu-ne" en comptes del "mengeu-ne" va suscitar en algunes bones ànimes la necessitat d'ajudar-lo a perfeccionar la dicció.

El P. Isidro pot aparèixer a la sagristia abans de la missa amb el seu somriure, un polo vermell i una bossa penjada de l'espatlla. Un bon dia un feligrès que, segons sembla era més aviat conservador, el va mig increpar a la sortida de l'eucaristia. Li va dir que, si el veia pel carrer, com podia saber ell, el feligrès, que el Padre era sacerdot. Que com era que no portava clergyman...

El P. Isidro se'l va mirar amb el més obert dels seus somriures i li va dir: ¿cómo sé si le veo por la calle que es usted cristiano? I va prosseguir amb un: según creo sólo los judíos y los musulmanes se visten de una determinada manera... pero creo que en los cristianos eso no es así...

Ho va dir sense agressivitat, amb un somriure per on li vessava l'ànima a raig... Em sembla, però, que no va convèncer massa el feligrès increpaire.

Aquests capellans grans que han restat fidels malgrat la mitja estafa en l'aplicació del Concili Vaticà II i que viuen el ministeri vestits de carrer em produeixen una infinita tendresa. M'hi trobo a gust, són els meus...

Malauradament per a la meva sensibilitat, la nova generació de mossèns, criats a l'entorn de l'atmosfera woytiliana, de coll romà i morro fort, no auguren un futur massa esplèndid per als qui volem viure l'Església com el P. Isidro.

20 de juny de 2007

Llegir i mirar

El que es veu, més que no pas la paraula escrita, “mostra” la realitat de manera superficial però no per això aquesta realitat esdevé “comprensiva” o dotada de significat com ho ha denunciat recentment Giovanni Sartori. Efectivament per més que observem un llac no en deduirem la formulació química de l’aigua, coneixement que depassa la “visibilitat” i precisa de l’abstracció conceptual, en definitiva de la paraula i del text. És probable que l’ús indiscriminat o sovintejat de la imatge erosioni l’abstracció i anul·li progressivament l’esforç mental. És possible que el que observem en la dificultat de producció de textos dels alumnes adolescents i en les seves incorrectes exposicions orals indiquin, com diu Gregorio Luri, que la cultura de la imatge trenca el delicat equilibri entre la passió i la racionalitat, és a dir, entre la gamma de sensacions que provoquen els fets i la capacitat d’entendre’ls mitjançant la conceptualització i els símbols.

Són molts els professors de Secundària i d’Universitat que detecten una progressiva pèrdua de la intel·ligència seqüencial, pròpia de la lectura i escriptura, compensada per un retorn a la intel·ligència simultània en bona part de la joventut actual com a conseqüència de la caiguda dels índexs de lectura. Efectivament, els joves d’avui estan acostumats a accedir a la informació a través de la imatge i del so simultàniament (sovint també amb textos breus). Això comporta la construcció d’hàbits de ritme de percepció veloç i a la necessitat de seguir sense descans el que es mira. Ben al contrari, la lectura comporta un ritme lent, fixat pel lector o lectora, lentitud que és necessària en els processos de l’aprenentatge de conceptes, símbols i operacions abstractes. En perdre’s l’hàbit de la lentitud rítmica davant l’esclavatge veloç de l’esguard, és lògic que es puguin produir creixents problemes d’atenció i concentració mental. D’altra banda la lectura comporta un alt grau de corregibilitat: quan accedim a la informació llegint textos ens podem detenir en qualsevol moment per preguntar-nos què vol dir un mot o per repensar una frase i fins i tot per comprovar si hem entès bé el que hem llegit. El qui accedeix a la informació per la via visual mòbil (formats televisius) no pot detenir-se.

D’altra banda la cultura jove gaudeix de la convivialitat en l’accés a la informació. Es pot mirar i escoltar col·lectivament i en companyia. Sovint l’aprenentatge amb els ordinadors es fa per parelles o en grups fins i tot més nombrosos. En canvi la lectura es realitza en solitud. I el silenci i la solitud són valors educatius a la baixa en la consideració social del nostre entorn i en les conductes col·lectives observables en els nostres centres.

La visió, a més, és multisensorial i, en canvi, la lectura no ho és. La multisensorialitat provoca emocions ràpides que també s’esvaeixen ràpidament mentre que la lectura, si les provoca, més aviat les fa durar o transforma la sensació en sentiment en un clima de menor intensitat que l’impacte sensorial. Acostumat, doncs, a la gratificació emocional ràpida de la multisensorialitat, és possible que l’esforç de llegir s’allunyi cada dia més dels hàbits que permeten l’accés a la informació i, en conseqüència, se’n ressent també l’expressió escrita. Lligat a la multisensorialitat de la visió i de l’audició cal afegir l’escàs o nul grau d’iconicitat de la lectura en un món on els missatges es bombardegen al llarg de tot el dia a través de les imatges (des de la televisió als nous ginys visuals de butxaca utilitzats pels adolescents).

La multisensorialitat, l’alt grau d’iconicitat i de convivialitat fan de la imatge un mitjà de comunicació “afable”. S’entén per “afabilitat” aplicat a un mitjà el fet que un canal d’informació doni més o menys feina al seu usuari i que, en conseqüència, n’estimuli més o menys ràpidament les seves vivències. La imatge és altament afable mentre que la lectura ho és molt menys. Finalment també cal recordar que la informació llegida permet la “citabilitat”, és a dir, el recull ràpid d’un fragment, cosa més difícil d’aconseguir en el cas de la imatge.

A tot plegat cal adjuntar que la majoria de nosaltres som uns analfabets visuals. I això facilita enormement la manipulació ideològica a través de l’emoció directa. És molt més difícil manipular a través de la lectura.

19 de juny de 2007

Barça 2007

M’han dit que el Barça no ha guanyat la lliga. Doncs, mira, jo crec que això està bé. No puc dir que me n’alegri perquè em resulta del tot indiferent; però crec que ens convé.

Vaig deixar d’interessar-me pel futbol i de tot esport competitiu a còpia de voluntat. Jo era d’aquells que, amb Barça a la tele, butaca, whiski i cigarreta. Per tant em queda una bona dosi d’empatia en el record per entendre aquesta passió col·lectiva dels nostres dies. Per què ho vaig deixar? Perquè estic convençut que irritar-se no és bo per a la salut. No és una boutade; ho dic seriosament. I contemplar el Barça, habitualment em provocava irritació. Un bon dia vaig decidir que el meu equilibri psíquic no podia estar pendent d’uns senyors vestits amb calça curta que maldaven per ficar un pilota rodona entre uns pals enxarxats. I així, de mica en mica, el món de l’esport va anar desapareixent del meu interès. Les gestes esportives només m’arriben per osmosi atès que en aquest país resulta del tot impossible gaudir del dret a estar desinformat d’allò que no t’interessa.

He dit més amunt que un Barça perdedor ens convé. En primer lloc perquè molts catalans i catalanes no hauran tingut l’opció narcotitzant d’un triomf esportiu evasiu i així podran observar la realitat sense opiacis. En segon lloc perquè ens haurem estalviat un esclat d’emocions-xoc que, per regla general, són dopants i nocives. I, last but not least, perquè una derrota davant del Madrid resitua també en l'àmbit simbòlic la nostra realitat. M’explico.

Fa un any que tenim Estatut i no n’hem vist ni cinc. ¿Recordeu aquell apoyaré el Estatuto que....? La nostra policia està penjada al Youtube com la més carnissera del món (ja se sap que ni la policia dita nacional ni la guàrdia civil han posat mai la mà al damunt d’un detingut). Els rectors de les universitats catalanes rebel·lats i el món científic i investigador contra la política del govern. Sobre la tercera hora al final no sabem si no es farà (versió Carod) o sí que es farà (versió Maragall) o, com ja sol ser habitual, cada escola farà el que li sembli (versió real).

Per animar l'esforç i la seriositats el conseller d'Educació li diu a la Terribas per la tele que això que 25 o 30 nens de 12 a 15 anys estiguin callats en una aula durant una hora ha passat a la història. I per reblar el clau li afirma que la pèrdua de respecte i de l’autoritat prové que els nens saben més tecnologia que els seus professors. Fastuós. (Suposo que també deuen saber més matemàtiques i per això també els falten al respecte).

Els trens de la Renfe es continuen espatllant; l’aeroport continua essent una assignatura pendent i l'AVE encara arribarà amb més retard (i això dit amb trot la puteria del món a l'endemà de les eleccions).

¿I la societat? Narcotitzada i avorrida sense líders o dirigents que li sàpiguen dir la veritat. ¿O és que no heu vist els nostres empresaris fent el ploricó a la costellada de luxe que han muntat a Sitges?

Un Barça perdedor ens situa on ens mereixem. A més la situació té un avantatge afegit: els amos no se senten humiliats i potser ens miren amb menys ràbia i amb un poc de commiseració. I això, veient com n’arribem a ser de valents, ens convé.

18 de juny de 2007

Història i futur

Una de les maneres amb què he experimentat aprenentatges durant els viatges ha consistit en l’aflorament d’estudis remots davant d’una visualització sobtada. Per exemple, en el penúltim viatge a Boston.

Recordo que a mesura que ens acostàvem a Terranova segons el plànol de la pantalleta del davant del seient em venien al cap les ja llunyanes classes d’història d’Amèrica del doctor Delgado... Com que començàvem per la prehistòria a penes vàrem arribar al segle XVIII... Mentre mirava el mapa del vol em semblava recordar que aquesta zona que avui són els estats de Maine, New Hampshire, Vermont, Massaschussets, Connecticut i New York, potser fins i tot també New Jersey, més al sud, estaven ocupades abans del 1700 per una federació de tribus iroqueses. Crec recordar que els iroquesos anaven rapats de cap llevat d’una filera mitjana al crani que els anava del front al clatell... I d’això només fa poc més de tres-cents anys! Si la memòria no em falla eren de llengua algonquina, de la qual encara en queden alguns topònims com, sense anar més lluny, Mississipi que en aquest idioma volia dia “Gran Riu”...

Contemplava abans d’aterrar la costa est, a la part septentrional... ¡Qui ho havia de dir a començaments del segle XVII que existirien els EUA com els coneixem avui, sota l’hegemonia de la llengua anglesa, la visió protestant –tan anglicana com puritana i baptista—i la ètnia blanca europea...! Un mapa històric dels inicis del segle XVII no ho hauria dit mai!

Heus ací els límits de la Història! Un observador del segle XVII hauria predit un franja est del continent colonitzada per anglesos, holandesos i castellans (Florida), una centralitat del continent des de Quebec fins a Nova Orleans ocupada per francesos i un gran extensió surenya i oriental (des de Texas i New Mexico pujant fins a Nevada, Colorado i Califòrnia) com una prolongació de la hispanitat... És evident que el nostre suposat àugur s’hauria equivocat de ple i, en canvi, el seu raonament hauria estat lògic...

Aquesta és la feblesa de la història: sempre la interpretem a toro passat i així sempre és fàcil, relativament, dir que un cop vist el cul saps si és femella. Però, en canvi, som incapaços de predir el futur des del coneixement històric. El futur sempre l’endevinen millor els poetes i els grans intuïtius, però no pas els historiadors. Crec que el segle XX ens n’ha donat proves ben fefaents. ¿No serà que tenen raó aquells que diuen que la filosofia és allò que tothom sap dit de manera incomprensible i la història, a l’inrevés, és el que sembla comprensible però que en el fons no és entès per ningú?

Fixem-nos-hi. Encara no fa 400 anys, el 1607, els anglesos només havien ocupat de manera permanent una colònia: Jamestow, a la badia de Chesapeacke, a l’estat de Virgínia... I ens hem d’esperar fins el 1619 perquè els pilgrim fathers, anglicans puritans i disconformes amb l’església oficial anglesa, fugissin d’Anglaterra camí de Jamestown... La manca de mitjans de medició i les tempestes els van fer topar a la costa de Massachussets, 700 km més amunt de Jamestown. Era el mes de novembre, feia un fred que pelava i van sobreviure a dures penes gràcies a l’ajut dels indígenes iroquesos... En aquell moment la conquesta castellana i portuguesa era esplendorosa i la projecció sobre el nord d’Amèrica semblava començar amb bon peu... pocs anys després els holandesos fundaven Nova Armsterdan al sud a l’illa de Manhatann i els francesos des del Quebec baixaven pel Mississipi fins al golf de Mèxic creant la gran zona de Louisina (en teoria)...

Pobrets anglesos, hauria dit el nostre analista! Poca cosa a pelar... Doncs, Déu n’hi do, oi?, l’error del nostre suposat comentarista?

Certament la història no serveix pas per intuir el futur de manera lògica... Si fins i tot la física ja reconeix que la matèria és incognoscible i postula teories com la de la indeterminació o fins i tot del caos, ¿què podem dir respecte del futur quan es tracta de les passions humanes col·lectives i del seu complex joc interactiu a l’escaquer mundial?

17 de juny de 2007

El viatge i jo

La majoria de la gent viatja. I els agrada. Per tant cal deduir que viatjar és una font de plaer. I en segon lloc és també una font d’aprenentatge i de coneixement. En els viatges que he fet he après molt i he aprofitat el que he après en la meva vida personal i, sobretot, professional. Per tant no estic en absolut en contra dels viatges i considero que són una bona manera de reposar i de passar-ho bé. Encara entenc més el deler de viatjar de les persones si tinc en compte que el meu rebuig a viatjar no és de sempre.

Quan era jove tenia autèntic delit per viatjar. I els records que tinc dels viatges estiuencs fets amb els fills quan eren petits, des del primer que vàrem fer a la Vall d’Àneu l’any 1982 fins al darrer que vàrem fer a Galícia (no recordo l’any!) passant pels que aprofitàvem al sud de França amb ocasió dels festivals de jazz de Montauban on la Locomotora Negra era convidada a actuar, són dels moments més feliços de la meva vida.


¡I és que a mi m’agradaria que m’agradés viatjar!


Tinc una amiga que fa viatges no programats per llocs insospitats i inhòspits com ho és recórrer a peu per l’Àfrica els poblats de no sé quines ètnies del Senegal o d’Etiòpia... Sé de persones que gaudeixen pujant muntanyes difícils d’Amèrica, de l’Àsia o de l’Àfrica o fent recorreguts en barques inestables –vull dir: no en barques organitzades per cap agència de turisme—per rius com l’Amazones. A casa del Víctor, en un sopar, vaig sentir de llavis d’una professora d’antropologia alguns dels seus viatges professionals. Ens deia que es passava un mes de les vacances en una cabana de fusta construïda com un palafit –és a dir suportada en troncs de fusta a una certa alçada—a la selva amazònica del Perú on només s’hi pot arribar amb una avioneta que ha d’aterrar sobre una pista no asfaltada. Tant és així que molts dies no podia aterrar perquè la pista estava enfangada per les pluges. Aquesta professora, de pinta normalíssima!, ens explicava amb naturalitat com per fer les necessitats havien de baixar al terra de la cabana; i ens descrivia com, en la primitiva postura de la gatzoneta, mentre es desprenien de tot el que es sobrava a l’intestí i a la bufeta, podien contemplar tota mena d’animalons, insectes voladors i serps a poca distància del lloc on realitzaven aquest ritual biològic intransferible... Bé, doncs jo admiro molt aquest coratge... Però de ser jo en aquesta cabana, de la qual no sé pas si mai no en sortiria si no era embolicat en una mosquitera i dutxat de manera constant amb Autan o similars, no pararia de pensar en coses com “i si t’agafa una apendicitis, com t’ho faries?” “L’avió amb sort no passarà fins la setmana vinent, si és que pot aterrar...!!” Etc.

M’agradaria tenir el coratge de viatjar fins i tot així! Però desenganyem-nos, un no pot aspirar al que li és absolutament impossible. Fa dos anys, tornant de Donosti amb el meu cotxe vaig voler visitar el monestir de Rueda. El fet de desviar-nos jo i la dona sols per carreteres secundàries dels Monegros, sense cobertura de mòbil durant uns pocs quilòmetres, ho vaig viure amb un tel d’angúnia.


Així, doncs, si desviar-me d’una carretera principal a Espanya ho visc com si remuntés nedant el riu Congo des de la seva desembocadura enmig de cocodrils per companyia, es comprendrà la barrera psíquica que s’oposa avui entre el viatge i jo.

11 de juny de 2007

Cronofòbia

Em sembla observar que la majoria dels meus congèneres per reposar han de canviar d’activitat, han d’anar o venir, han de veure això o allò... Habitualment davant del buit de temps no laboral es pregunten sovint: què farem aquesta tarda o demà o el proper cap de setmana? Preveient el temps lliure, abans que cap altra cosa han de pensar com l’ompliran. Em fa la impressió que l’espècie humana és “cronòfoba”, té por al temps lliure... El temps lliure en l’espècie humana sembla provocar una mena de horror vacui, de por al buit, que ens obliga a menjar-nos-el com sigui... Sovint ens queixem de no tenir temps per fer allò o això i també sovint quan, de sobte, tenim unes hores lliures ens posem nerviosos perquè no sabem què fer o com omplir-lo... Fa la impressió que tenim por de la solitud i del silenci... No ho sé del cert tot això, dic simplement que m’ho sembla...

Jo també tinc necessitat de “fer coses”, com tothom. Però, sigui per a bé o per a mal, aquestes coses les puc fer a ritme lent i d’ordinari no comporten desplaçament. Sigui perquè he passat tres anys vivint intensament l’experiència religiosa de la pregària quan vaig ingressar als jesuïtes entre els 17 i els 20 anys –és a dir: en l’època definitiva de marcatge en la joventut—o sigui per la meva pròpia genètica –la mare explica que des de molt petit m’encantava llegir en un racó mentre el meu germà no parava de fer i desfer amb les joguines que m’havien portat els Reis-- el cas és que em plau per reposar no moure’m, llegir, escriure, pensar, fer música o escoltar-la... No és estrany en el decurs de la meva vida que hagi passat un cap de setmana a casa sense haver sortit ni un sol cop... I sense necessitat d’haver de sortir!

Sobretot llegir: puc passar-me hores davant d’un llibre passant-m’ho d’allò més bé! Fa molt de temps quan vaig conèixer la màxima del Kempis, a la Imitatio Christi, segons la qual semper requiem quaesivi et numquam inveni nisi in angulo cum libro (=sempre he buscat el repòs i mai no l’he trobat sinó és en un racó amb un llibre) em va semblar descobrir una identitat que jo posseïa. Efectivament aquest nisi in angulo cum libro expressava perfectament una de les sensacions més profundes de descans i plaer que experimento en la vida només equiparable a la sensació de plaer que em provoca el blues, el gospel o el jazz clàssic...

Tinc la sort –si més no per a mi ho és—de poder viure molta estona en una mena de bombolla invisible lliurat a la meditació o reflexió o bé a l’escriptura, la lectura o a la música, o a res... I dins d’aquesta bombolla aconsegueixo escapolir-me de tota altra preocupació fins al punt que no sento físicament res encara que hi hagi soroll al meu voltant... Així, per exemple, si sóc a Lloret o a Llavaneres, on passo alguns dies de l’estiu, em plau “estar-m’hi” i no només “habitar-hi”. És a dir: em puc passar tot el dia dins de la casa i el marc del jardí sense la més mínima necessitat de sortir-ne per a res. Mai no he sentit la necessitat de ser “escopit” del lloc... I tot això no exclou que m’encanti l’exercici físic, que faci aeròbic tres cops per setmana i que m’encanti ballar lindy hop!

Aquesta situació, estar-me a un lloc llegint, pregant, tocant el piano, escoltant música o, simplement no fent res, sense moure’m i només interromput a fer l’exercici periòdic, constitueix el meu ideal de repòs i vacança, sempre, és clar!, que les persones del meu voltant estiguin bé i s’adaptin a aquestes “neures” personals meves. Això sí que em descansa. En canvi viatjar, tant en la preparació com en la realització m’estressa.

Que sóc, com diu la meva filla, un “apalancat”? Potser sí. Que sóc com va dir amb encert la meva sogra un ocell de gàbia? És evident. Em pregunto, però, ¿què té de mal o de negatiu? Està escrit en algun lloc que he d’estar obligat a “fer coses de desplaçament” per reposar? Jo visc la meva estada a la bombolla com un privilegi.

10 de juny de 2007

El matís

Tu, que sempre has votat Esquerra Republicana, ahir em vas dir que aquest cop havies votat pel Partit Antitaurí... Vas anar a votar, com jo, per imperatiu de consciència, perquè recordes que durant molts anys això de votar ho teníem prohibit. Si jo vaig votar a contracor i amb fàstic, tu, pel que em dius també, fins al punt que vas votar els qui sabies que no sortirien. I d’altra banda, com que estàs contra l’espectacle de les curses de braus i en contra de l’inútil sofriment dels animals, vas votar el que ja t’estava bé.

No han après res—em deies decebut mentre esperàvem que comencés el concert--. Ja ho veus ara tot són pactes entre les forces més diverses i de la manera més incoherent possible. ¿Com pot ser que aquí pactin CiU i ERC i allí ERC, IU i PP o PP i PSC, o PP i CiU i més enllà obtingui la presidència d’una diputació una força política que ha estat la tercera en preferències de l’electorat... ? És que la propera vegada hauríem de ser tots, tots eh?, els qui no anéssim a votar i els deixéssim amb el cul en l’aire!!... Bé, deixem-ho córrer que se’m fa la llet agra...

Jo no et vaig dir res. Perquè també estava de mala lluna. Durant la campanya electoral no hem parat d’escoltar amb certa perplexitat un munt de discursos que deixaven l’adversari com un moc i, ves, a l’endemà, a corre-cuita, a repartir-se el cartipàs municipal no importa gairebé amb qui. Si realment les sigles polítiques expressen maneres diferents de veure la realitat social i formes distintes de gestionar-la no s’acaba d’entendre aquest ball de pactes ideològicament tan incoherents.

Jo, si visqués a Espanya, probablement no votaria perquè com em deia un col·lega que hi habita, la política no influeix gens en la seva vida personal i familiar. ¿Mi voto, dices? No, mi voto no decide nada, a lo sumo matiza. Y el domingo de las elecciones no estaba yo para matices.

El drama, a parer meu, és que a Catalunya, si més no des del punt de vista de la imatge pública, el vot no només matisa sinó que diferencia.... cada dia menys, per cert.

9 de juny de 2007

VALOR AFEGIT

Un fragment del text d’una cançó o d’un poema de la meva joventut deia més o menys així: alguna cosa mor en mi cada cop que un home mor en un racó del món víctima de la violència. És un text que sempre m’ha acompanyat. Perquè me’l crec. Estic convençut que d’una manera misteriosa tots els humans compartim algun tipus d’ànima comuna. Cada cop que algú mor víctima de la violència, alguna cosa mor en el que de més sublim posseïm els humans i envileix la nostra condició. Ens aparta de la possibilitat del sublim i ens acosta a l’abjecte. Cedir a la violència i assassinar ens situa en un estatge inferior a l’animalitat.

Una de les perversitats que em sembla capir en aquests temps que corren és el fet que les morts violentes no són pas iguals. Gairebé cada dia els diaris ens porten la dolorosa notícia que alguna dona ha estat víctima de la violència de gènere. Podem saber també que a l’Iraq moren, també víctimes de la violència, desenes de persones innocents. I podríem saber, tot i que ho ignorem, altres malvestats violentes a d’altres llocs del planeta com al Kurdistan, a Txexènia, al Sudan o al Congo. La resposta col·lectiva, si més no dels habitants de la Península, davant d’aquestes morts és pràcticament inexistent. En el primer cas la indiferència fins i tot quan són dones del país; en el segon cas la cosa no va més enllà del coneixement d’una estadística i, en el tercer cas, simplement s’ignora.

Ara bé, un assassinat de l’ETA –no pas un assassinat terrorista en general sinó d’ETA en particular—té un valor emocional afegit. Aleshores s’encenen les ires pàtries i les passions es desborden. Segons que sembla les víctimes de la violència no són iguals. N’hi ha que tenen valor afegit.

8 de juny de 2007

OH YEAH!

Ahir, en els minuts que solc dedicar a la meditació abans d’anar a treballar, pregava amb un text evangèlic de Marc. Era el passatge en què Jesús respon una pregunta d’un mestre de la Llei sobre quins són els manaments més importants. Jesús li respon allò d’estima Déu amb totes les forces i als altres com a tu mateix (Marc 12, 28-34). El fil del pensament i de la imaginació em va traslladar a un fragment de la lletra de What a wonderful world cantada per Louis Armstrong. Concretament al pont de la cançó quan diu: I see friends shakin' hands, sayin' "How do you do? They're really saying "I love you". Aquest salt mental, certament una mica sorprenent, potser provenia de l’última classe que he impartit aquest semestre.


Fa 12 anys que a la Universitat de Barcelona imparteixo una assignatura de lliure elecció que porta per títol El blues, el gospel i el jazz clàssic. Aquests tres gèneres musicals afroamericans em van seduir des que jo tenia 14 anys. Surten del cor directament amb un grau d’espontaneïtat i de sinceritat que no es produeix, em sembla, en cap altra música de les que conec. És el que diu el trompeta afroamericà W. Marsalys: el jazz és una música profunda que a través del swing troba la manera d'expulsar la tristesa i el dolor i, ajuda, com una nova catarsi, a reequilibrar-se amb la dimensió positiva de la vida. Per això mai no és radicalment dramàtica o patètica. Perquè calma el dolor i et diu que la vida val la pena de ser viscuda. Potser cap altra música ho aconsegueix tant de ple. Per aquestes raons em sembla que val la pena oferir aquesta assignatura a la Universitat perquè crec que té un alt valor formatiu.


Per acomiadar-me del curs solc passar un video del What a wonderful world interpretat per un Armstrong ja vell, enregistrat poc abans de la seva mort. Al final acaba amb un clàssic oh yeah! En aquest oh yeah!, expressió que em sembla difícil de traduir, hi veig el resum del missatge potent de la música apresa durant el curs, una música que em permet parlar de cultura des del punt de vista de l'antropologia, d'història dels EUA, de religió, de l’amor amb les seves alegries i frustracions, de la condició femenina i, sobretot, de la funció alliberadora del ball generat pel swing dins de la comunitat afroamericana. Aquesta música --solc dir a l’alumnat en l’últim minut de la darrera classe-- ens recomana mantenir sempre un OH! d’admiració, un desig permanent d’aprendre i, ja que voleu ser mestres, de compartir el saber. La vocació primera d’un mestre és esdevenir primer una persona culta per després poder transmetre i construir coneixement en d'altres. I, finalment, aquesta música ens encoratja a dir YEAH! a la vida, malgrat tot, fins en les circumstàncies més adverses. Tant de bo el que ens diu l’Armstrong – “veig persones encaixant les mans i dient “¿com estàs?” quan en realitat volen dir “t’estimo”—pogués ser l’ideal de la nostra vida i, en especial, el de la vostra futura professió. Us desitjo tota la sort del món, oh yeah!

Solc dir aquests mots finals amb una emoció sentida perquè quan acabo el curs sempre em dol perdre un alumnat que ja he fet meu. I em consta, perquè m’ho escriuen en els treballs darrers posteriors a aquesta última classe, que a ells i a elles també els toca de la vora.


Quan ahir acabava la meditació del matí pensava que, a través de l'Armstrong, havia comunicat al meu alumnat el missatge de Jesús que ens conta Marc. I, si més no de moment, els meus alumnes sembla que se'l creien una mica. En canvi si els hagués llegit el text evangèlic em sembla que m'haurien escoltat amb indiferència. Potser sí, potser resulta que els camins del Senyor són inescrutables.

6 de juny de 2007

El conseller i l'anglès

M’han dit que el conseller d’Educació pretén que els futurs mestres a l’hora de fer oposicions hauran d’acreditar un coneixement de l’anglès equivalent al nivell del cinquè curs de l’Escola Oficial d’Idiomes. Aplaudeixo amb entusiasme la mesura! En primer lloc perquè palesa que per ensenyar anglès o en anglès no n’hi ha prou amb el que els mestres porten après de la Secundària. I en segon lloc perquè d’aquesta manera els mestres acabats de sortir de la Facultat viuran en pròpia carn que per aprendre cal esforç personal i que per més treballs en equip que facin en horaris de mitja jornada, si no s’esforcen personalment, l’anglès no l’aprendran mai. Potser així, vivint una experiència d’aprenentatge i sabent alguna cosa en ferm, experimentaran el que han de saber els seus futurs alumnes i sobretot com s’ha de procedir per aprendre. Finalment m’entusiasma la proposta perquè els futurs mestres descobriran en pròpia pell que aplegant els que saben molt d’anglès amb els que en saben poc no s’aprèn pas massa. A l’Escola Oficial d’Idiomes els faran un examen d’entrada i els posaran en el nivell que els correspondrà. ¡Un magnífic aprenentatge didàctic per al seu futur!

A més jo li recomanaria al conseller de tot cor que per fer oposicions estaria bé que els mestres tinguessin també el nivell D de català. I el que sigui equivalent del castellà. Perquè tampoc amb el que han après a la Secundària n’hi ha prou. És molt difícil trobar un alumne o una alumna de la Facultat de Formació del Professorat que produeixi textos coherents i sense faltes d’ortografia o de sintaxi en qualsevol de les dues llengües. Com a tutor del Pràcticum de Primària vaig visitar l’any passat una escola. A la pissarra de primer curs del cicle inicial hi havia una frase en català que tenia dues faltes d’ortografia i una de sintaxi. Era la frase que els nens i nenes, en l’aprenentatge de la lectoescriptura, havien copiat aquell matí en el seu quadern de llengua...

També li suggeriria que, semblantment al que pretén amb l’anglès, els mestres que es presenten a oposicions acreditessin posseir un determinat nivell de matemàtiques ja que la didàctica de les matemàtiques i qualsevol altre coneixement d’aquesta disciplina no supera el 4% del seu currículum acadèmic universitari. I m’imagino que, com amb l’anglès, no n’hi ha prou amb el que saben de la Secundària.

El que no cal és que mostrin cap coneixement especial de Geografia o d’Història. I menys encara de Catalunya. Per això el conseller ha signat un currículum nou de Primària on Catalunya és un simple territori i on no consta que els nens i nenes hagin d'aprendre que Catalunya celebra una festa nacional, que té un himne, i que exhibeix uns símbols (com la senyera o l'escut). Per això també l’honorable conseller ha disposat que a Secundària la paraula Catalunya surti esmentada per primer cop a la pàgina 9 i la paraula “nació” aplicada al nostre país només aparegui un sol cop en un criteri d’avaluació del segon curs i referit a l’Edat Mitjana. És l'únic que potser sabran els futurs mestres amb els coneixements de la Secundària. Un govern catalanista i d’esquerres amb suport independentista sap prou bé que els mestres i els nens i nenes no cal que coneguin la història de Catalunya perquè això tanmateix ja s'aprèn a casa. I, per tant, tampoc no cal que els mestres en mostrin un coneixement particular. Però és clar, l’anglès, ai las, es veu que no l’aprenen a casa...

3 de juny de 2007

El vell anarquista

Als principis de la democràcia hispànica un vell anarquista em va dir que, fidel a la seva tradició àcrata, no pensava pas anar a votar. Si les urnes servissin per canviar alguna cosa de fons ja les haurien prohibit—em va comentar. Jo no hi estava, ni hi estic d’acord. Qualsevol sistema alternatiu a les urnes, si més no fins ara, ha estat un camp de concentració o un infern. Tampoc no tinc ganes d’estar tot el dia participant (a la universitat, al barri, a l’escola dels fills, al bloc de pisos, etc.). Ja m’està bé delegar en uns professionals que em facin la feina pública d’acord amb unes idees i una voluntat explícita prèvia a les eleccions i que, un cop efectuades, representin la majoria de la col·lectivitat. D’altra banda crec que, històricament parlant, sí que s’han canviat coses de fons a cop d’urna. Anglaterra, sense anar més lluny, ha arribat al segle XXI aprofundint la democràcia a base d’urnes. I, si més no en el marc europeu, la seguretat social per a tothom, la sanitat i l’escola gratuïta, les llibertats d’expressió, associació i reunió i la defensa oficial dels drets humans s’han aconseguit fonamentalment amb les urnes.

Aquests dies abstencionistes, però, m’han fet rumiar en la frase del vell anarquista. Certament d’avui per demà les urnes no sembla que puguin canviar pas l’estructura social i econòmica del país. Però a Espanya sí que hi ha zones on les urnes poden marcar el camí de canvis en la gestió del poder territorial.

Em refereixo només a Euskadi. Des del principi de la democràcia, a Euskadi, a totes les eleccions sense excepció els manifestament independentistes han estat sempre majoria en vots i escons. Ara comencen fins i tot a tenir força seriosa a Navarra.

Curiosament ha estat a Euskadi on s’han prohibit legalment partits i on s’han sentit veus “honorables” de dreta i d’esquerra espanyoles demanant que s’hi suspenguessin les eleccions.

Potser tenia un tel de raó el vell anarquista... si les urnes poden canviar alguna cosa de fons, es prohibeixen.

I, és clar, m’ha deixat intranquil.

1 de juny de 2007

L'abstenció

El cens electoral de la ciutat de Barcelona supera el 1.200.000 habitants. El proper dia 16 de juny serà elegit alcalde de Barcelona un senyor que ha tret poc més de 180.000 vots. L'abstenció deslegitima el qui mana, divideix l'oposició i constitueix una taca de la democràcia.