25 de novembre de 2009

No podria ser una mica més fàcil?


No cal estar malalt per pensar sobre el sentit del sofriment o sobre el conjunt de la realitat de la vida. Tanmateix quan et toca sentir dolor i feblesa física i psíquica en pròpia carn, ni que sigui moderadament, la reflexió transcendent s’accentua. A més, quan et comences a veure les orelles, disposes d’un escreix de temps convalescent que pots passar rumiant.

Des de dies abans d’emmalaltir he estat llegint fragments de l’esplèndida traducció del Dhammapada budista, publicat per l’editorial Moll de Mallorca. El gran Joan Mascaró va traduir a l’anglès l’original en llengua pali--idioma en què estan escrits els textos budistes de Ceilan, Birmània i Indoxina-- i ara de l’anglès se n’ha fet una versió al català. Juntament amb els Upanishads –camí de la llum—i el Bhagavad Gita –el camí de l’amor—el Dhammapada és el camí de la vida. Es tracta d’una col•lecció de breus poemes harmonitzats temàticament en 26 petits capítols que destil•len una saviesa mil•lenària i que alhora coincideixen amb el nucli de totes les religions. Així per exemple els poemes quart i cinquè del primer capítol diuen:

M’ha insultat, m’ha pegat, m’ha vençut, m’ha robat. Els qui no guarden aquests pensaments seran lliures de l’odi.
Perquè l’odi mai no s’atura amb odi: l’odi s’atura amb amor. Aquesta és una llei eterna.

Segles després aquest pensament d’amor a l’enemic Jesús el radicalitzarà: si algú et pega a un galta, para-li la contrària...

Hi ha coincidències que semblen propiciar un camí de solució als efectes devastadors que provoca el consentiment al desig, en aquest cas el desig violent! Ara bé, sempre que llegeixo textos budistes --i també alguns de cristians-- em sobta que l’eix de tota solució passi sempre –en el budisme certament—per l’anul•lació total del desig.

No dubto que existeixen moltes coses que no percebem. De fet, des de Schopenhauer ja sabem que no hi ha cel sinó un ull que veu un cel. ¿Si tinguéssim un sisè o setè òrgan de percepció podríem captar realitats que ara se’ns escapen? És plausible. De la mateixa manera que un invident de naixement no pot imaginar el color, ves a saber què no veuríem si disposéssim d’un tercer ull o d’un parell extra d’orelles! Potser som invidents i sords de bona part de la realitat!

Ara bé, per accedir a aquesta realitat situada enllà de la percepció, ¿cal necessàriament matar el desig i passar-se tota una vida negant-se un mateix per assolir la contemplació divina o el nirvana? Per què i per qui han estat posats tants de desigs i d’anhels al nostre cor? Perquè ens els neguem sistemàticament?

Deia Machado que si s’arrencava l’espina del desig que tenia al cor temia que el cor li anés al darrera. ¿Vols dir que al final de tanta negació per assolir un bé més alt –dimensió que sembla inscrita en la vida dels humans—no ens podem quedar sense cor, és a dir, sense humanitat?

Buf! No podria tot haver-se fet una mica més fàcil?

21 de novembre de 2009

Fat? Maledicció?


Hi ha persones que tenen una sensibilitat especial per captar, com si la seva ànima fos un parallamps, les possibles amenaces que poden aparèixer en els seus projectes habituals de vida. Així, per exemple, abans de fer un viatge els hi vénen al cap tot el que pot esdevenir-se de negatiu i alhora el que caldria fer si això passés. En aquest sentit són persones previsores: porten al damunt pastilles per si tenen maldecap –encara que habitualment no en tinguin--, s’apunten els telèfons d’emergència, és fan sempre les anàlisis mèdiques pertinents, etc. Són persones que també pateixen ja que les possibilitats negatives, encara que siguin poc habituals no deixen de ser possibilitats i algun cop es presenten. D’altres persones, en canvi, sense deixar de ser previsores no tenen aquest neguit i sóc capaces de viure el decurs de l’existència amb una tranquil•litat estable. Les persones emprenedores i amb més possibilitats de ser felices pertanyen a aquest segon grup.

Fa molts anys que faig amb els meus alumnes una sortida al monestir de Santes Creus. Els dies abans sempre he patit per si just abans de marxar jo em trobava malament... vull dir amb febre i amb incapacitat física de poder conduir un parell de dies de treball de camp. No havia passat mai i tothom em deia, quan els ho confessava, que no hi pensis, què ha de passar, tot anirà bé, etc. Sí, això sempre va ser així: malgrat la por al que pogués passar, sempre havia anat bé.

Fins a aquest any. Per dues vegades.

Havíem de fer la sortida el dia 30 d’octubre. A mig matí del dia abans em van avisar que degut a la vaga de conductors d’autobusos els servei no es faria. No hi havia materialment temps d’organitzar l’anada en cotxes particulars... El segon intent era per al divendres dia 20 de novembre... I justa la fusta: el que cada any havia temut es va esdevenir: a quarts de deu de la nit, vòmits i febre alta...

Havia previst que si passava això tenia el telèfon dels cinc alumnes conductors que podien contactar amb la resta de companys per anul·lar la sortida. I així ho vaig fer. L’excursió va queda suspesa un cop més.

No crec en els fats ni que el destí de les persones estigui escrit enlloc. Més aviat m’inclino a pensar que és l’atzar el que guia les nostres vides. La providència, en tot cas, no és verificable empíricament encara que me la pugui creure. Sigui com vulgui, dedueixo que aquesta sortida enguany no s’havia de fer. Per causes alienes a la meva voluntat. Vull creure que ha estat per a un bé major...

Tanmateix ha estat el primer any en què he estat temptat de pensar en l'existència d'algun fat o d'alguna maledicció...

18 de novembre de 2009

El cor de la democràcia


Recentment el president del govern central ha exhortat els partits de la seva obediència a acatar la sentència del tribunal constitucional. I ha qualificat aquesta institució de “cor de la democràcia”. En discrepo frontalment.

A banda de totes les enginyeries jurídiques amb què tots els juristes tapen la seva ideologia, el cor de la democràcia només pot ser un: el respecte a la voluntat popular expressada en les urnes en un context de llibertat i fins i tot de legalitat. El nombre de participants en les consultes mai ha estat un argument per no acceptar-ne els resultats. És cert que en el referèndum per a l’aprovació de l’Estatut no hi va haver una participació massa alta. Tanmateix si les persones hi haguessin estat visceralment en contra haurien anat a votar un NO clamorós. I no ho van fer. En les darreres eleccions europees la participació encara va ser més baixa i ningú va utilitzar aquest fet per argumentar sobre la il•licitud de la victòria del Partit Popular.

Un cop aprovat un Estatut per part dels parlaments i en referèndum popular, cap tribunal constitucional del món hauria d’esmenar aquesta llei. Es més, si hi ha aspectes que no són constitucionals, doncs s’haurien d’incorporar a la Constitució. En cap cas una llei i deu funcionaris foscos han d’estar per damunt de la voluntat sobirana d’un poble. Perquè el cor de la democràcia és precisament aquesta voluntat.

A tot plegat podríem podríem afegir-hi altres consideracions. El Tribunal Constitucional no compleix ni la seva pròpia llei i gairebé la meitat dels seus membres té el seu mandat caducat. Els seus components són triats d’amagatotis per les simpaties polítiques dels dos partits que els nomenen... i segons em diuen advocats que coneixen el pa que s’hi dóna els “candidats” a membres del tribunal constitucional solen ser persones que es mig postulen intentant agradar a uns o a altres sense desagradar massa als contraris... Així resulta que el perfil professional és el que compta menys... Això explica que en el tribunal constitucional actual hi hagués un jutge que havia estat governador civil i “jefe provincial del movimiento” d’Almeria... (a proposta del PP, naturalment). No n’hi ha prou a ser demòcrata, cal semblar-ho també...

No, senyor Zapatero, aquesta arracada de tribunal no és el cor de la democràcia... El cor de la democràcia és en un altre lloc. Faria bé de buscar-lo.

13 de novembre de 2009

Es diu Mireia


Sóc un immigrant digital. Pertanyo per formació, gust i herència a la galàxia Guttenberg. I encara sento que una biblioteca és un temple dedicat a l’obtenció d’una saviesa lenta en un mar de silenci. Mai no m’ha interessat la informàtica i el món digital per ells mateixos. No en sento curiositat de cap mena. Tanmateix els he anat incorporant a la meva vida a mesura que satisfeien necessitats de comunicació, facilitaven la conservació i enviament de textos i imatges i, en especial, si solucionaven problemes de la meva feina: la didàctica.

Faig totes les classes, absolutament totes, amb powerpoints elaborats per mi. Per tant no sóc pas un militant contrari a les noves tecnologies i no m’apunto tampoc als profetes del desastre en l’adquisició del coneixement en el món digital dels hereus de la play station.

Tanmateix, fins ara, el model general de la meva relació professional amb l’alumnat no havia variat en l’essencial, tot i que hi hagi anat incorporant algunes de les novetats digitals a mesura que m’ajudaven en la tasca de proporcionar informació, organitzar-la i ajudar a processar-la. Sempre, és clar, amb la intenció que, en última instància, aquesta informació es transformés en coneixement perdurable. El meu ensenyament, doncs, ha estat i és encara per recepció o, com a molt, per descobriment induït. To i que en els seus treballs els alumnes citen cada cop més webgrafia en comptes de bibliografia, el meu model d’ensenyament no ha canviat en el seu fons i els àugurs de revolucions en l’estructura del coneixement i en la manera d’adquirir-lo encara no han fet forat en la meva percepció, ja ben propera a la jubilació...

Aquests dies, però, s’ha produït un fet a una de les meves classes que ha començat a inquietar-me. Per mostrar que hi havia aspectes d’una obra d’art que no es podien saber sense documentar-se i, davant de la impossibilitat de fer-ho directament a l’aula, havia disposat que calia consultar-ho a casa i portar-ho fet a la propera sessió. Doncs bé: una indígena digital em va desmuntar l’estratègia.

Quan ja anava a tancar l’activitat la nadiua digital aixecà el braç i demanà per parlar. I em va completar correctament tots els buits que els altres alumnes no havien sabut fer. Vaig suposar que ho sabia per haver-ho estudiat abans... doncs no: ho acabava de consultar en dos minuts amb el seu mòbil per internet...

Em vaig quedar de pasta de moniato... De cop i volta vaig veure ben clar que en el moment que tots els alumnes disposin d’aquest tipus de mòbils la didàctica s’haurà de tornar a replantejar un altre cop i bastant a fons... i ara potser sí que començo a albirar que, a una velocitat accelerada, l’estructura del coneixement i sobretot la manera d’obtenir-lo canviaran. No us ho puc pas amagar: ¡quina mandra!

La indígena es diu Mireia.

7 de novembre de 2009

En podem aprendre?


Ciceró a la seva obra De oratore va escriure una frase senzilla que ha esdevingut famosa: Historia magistra vitae est. La Història és mestra de la vida... En els meus anys joves la Història era, per a molts que presumien de saber-ne el sentit, una mena de bruixa científica que ens havia de conduir a la Revolució (en majúscules) i a la societat sense classes. Em sobta encara avui com tants i tants ho acceptaven com una evidència que no calia sotmetre a cap tipus de crítica. Avui, després de la caiguda de tants “sentits” de la història –-tant l’ortodox com el de totes les seves heretgies—sembla que la història com a interpretació dels fets del passat –diversos, confusos i complexos com els d’ara mateix—no puguin ja ensenyar-nos res. I dóna’m de parer que s’ha escampat entre la població del segle XXI una certa militància de l’oblit. ¿Realment no ens pot ensenyar res la història? En podem aprendre alguna cosa?

He passat unes hores delicioses llegint Sobre el olvidado siglo XX de l’historiador Tony Judt. Crec que té raó en la seva tesi de fons: una espessa xarxa d’oblit sobre el passat, en especial sobre la segona meitat del segle XX, ha caigut sobre el present. I Judt assenyala encertadament que la reaparició de formes similars al feixisme i al comunisme poden reaparèixer (no pas ressuscitar) a Europa en conjuntures que s’assemblin humanament a aquelles que els van fer sorgir. Té sentit, realment, fer història recent? Realment no en poden aprendre res?

Crec que sí. Que valdria la pena fins i tot construir, si no un consens, impossible!, sí una convicció majoritària. Per exemple, ¿no podem deduir de l’experiència del segle XX que l’Estat intervencionista massa poderós, sigui quina sigui la ideologia que el sostingui, té tendència a devorar els seus propis fills i a reduir i fins i tot eliminar la llibertat de les persones? ¿No podem haver verificat en diversos exemples ben contrastats que l’Estat com a agent econòmic és extremadament ineficaç? ¿No es pot establir que, en general, les indústries nacionalitzades, les granges estatals, les economies planificades centralment, el comerç controlat, el preu fix i la distribució dirigida pels governs no funcionen i que han estat un fracàs espectacular al llarg del segle XX?

Ara sabem que l’única opció possible és una versió del liberalisme on la màxima llibertat i iniciativa estigui compensada pels serveis socials de l’Estat en un grau alt o petit. Sabem també que no hi ha models que vagin bé a tot arreu. Així un model com el dels EUA –inseguretat econòmica, desigualtat social i intervenció gubernamental mímina en la legislació del benestar—seria un desastre a Europa per motius culturals.

I sabem també que la idealització del mercat és tan utòpica per als liberals com la societat sense classes ho va ser per al comunisme.

Hem de continuar pensant i buscant... sí... però ¿no en podríem aprendre una mica del que ha passat a l’hora de proposar alternatives?

4 de novembre de 2009

Quan seràs gran ja ho entendràs...


Fa poc em va venir un glop de record a la memòria. I, de sobte, se’m va projectar l’escena d’un nen petit de cinc anys, a la galeria del fred pis principal de l’Eixample de Barcelona on vivíem aprenent-me de cor els manaments de la llei de Déu (en castellà, naturalment).

Corria l’any 1952... Al matí d’aquell dia, la senyoreta Rigola, que era la mestra que acomboiava dues classes alhora d’una vuitantena de nens i nenes en un pis de l'Eixample de Barcelona, m’havia marcat en el llibre l’aprenentatge dels primers quatre manaments... A l'endemà en algun moment del matí o de la tarda, la senyoreta, asseguda entre les dues úniques aules d'aquell parvulari anava cridant els nens i nenes de la classe blava (la dels grans) i ens “preguntava la lliçó” que ens havia marcat la vigília. Nosaltres l'havíem de recitar de memòria davant d’ella.

A la tarda del mateix dia que m'havia marcat el text, jo vaig començar a repetir els quatre primers manaments passejant amunt i avall per la galeria de casa amb el llibre a les mans ... Recordo nítidament que una tasca en principi feixuga al cap d’una estona em va resultar fàcil i em vaig animar a aprendre’m la resta de manaments. I ho vaig aconseguir! A l’endemà tot cofoi els vaig recitar davant la mestra que em va felicitar...

Teníem cinc anys i tot els de la classe blava sabíem llegir i fèiem el que podíem quan escrivíem. Ningú de la meva promoció recorda quan va aprendre a llegir... la qual cosa desmenteix la teoria segons la qual no es pot aprendre a llegir fins als sis anys! Es pot aprendre a llegir tan bon punt un nen o una nena comença a manifestar interès pel que diuen les lletres i, em sembla, que encara que no manifesti interès fins i tot se li pot imposar l’aprenentatge...

Tot veient l’anècdota –que no era en absolut anòmala perquè d’altres companys també van fer “proeses” sense que la mestra mai no hagués sentit a parlar del dogma constructivista— vaig recordar també que d’aquell recitat jo no n’entenia pràcticament res. Sí, la mare em deia que havíem de ser bons minyons (amaràs a Dios sobre todas las cosas), que no havíem de dir paraulotes (no tomaràs el nombre de Dios en vano ni jurarás), que havíem d’anar a missa el diumenge (santificarás las fiestas) i que no havíem de dir mentides (no levantarás falsos testimonios ni mentirás). Ara bé aquell vocabulari de la meva més tendra infantesa era absolutament abstrús. No jurarás, honrarás padre y madre, no fornicarás, no hurtarás, no levantarás falsos testimonios, no codiciarás los bienes ajenos... eren conceptes impossibles d'entendre. No sabíem què volia dir “hurtar”, “falso testimonio”, “fornicar”, “codiciar”, “honrar”... a casa parlàvem en català i al pati també, tot i que l’ensenyament era, naturalment atesa l’època, en espanyol.

¿Va ser perdre el temps? Aquell nen de cinc anys que amunt i avall de la galeria estreta i humida de casa seva aprenia els manaments de memòria sense saber ben bé què volien dir, ¿va perdre el temps?

Doncs no. Em van fer exercitar la memòria, encara que no fos significativa, en un idioma que per a mi era totalment forà i estrany (el fet de fer immersió lingüística en aquest idioma va aconseguir que jo aprengués l’espanyol sense necessitat de traduir-lo), i més endavant he comprès perfectament i de manera ràpida què volien dir tots aquests conceptes que vaig aprendre de petit... Aprendre conceptes encara que no siguin significatius de petits i fer-ho de memòria, encara que no sigui significativa, no crec que s’hagi de prohibir necessàriament a l’escola. No recordo haver estat infeliç en aquest parvulari que duia el magnífic nom de LICEO MONTESORI. (Mai no vaig saber aleshores qui era el o la tal Montesori...Ni tampoc no sabia què volia dir Liceo).

Potser algun dia li vaig preguntar a la meva mare, com ho feia amb la resta de manaments, què volia dir “fornicar”. Probablement la mare va pensar que no sabria com explicar-m'ho a aquella edat i em va respondre allò de quan seràs gran ja ho entendràs.

Tenia raó.

1 de novembre de 2009

Dia de les ànimes


Una de les dimensions més sarcàstiques de l’existència humana és que l’única certesa que posseïm és que ens hem de morir, sense saber quan, ni on, ni com. I el fet és que no volem morir. Probablement els animals superiors són feliços perquè no tenen autoconsciència de la mort. Nosaltres la tenim des de ben petits. Quan estem sans --i fins i tot quan estem malalts o envellim-- ens aferrem a la vida amb totes les urpes de l’ànima. Si realment es descobrís el sistema d’impedir l’envelliment de les cèl•lules i, en conseqüència, estigués al nostre abast la possibilitat de viure de manera il•limitada en bon estat, estic convençut que tots ens apuntaríem al remei que ho assolís. Probablement per això la mort es trobi entre els aspectes més vinculats a l’experiència religiosa de la humanitat ja que els primers indicis de religiositat a la prehistòria estan relacionats amb els enterraments i la continuïtat de la vida en un món suprasensible.

Demà, dia 2 de novembre, la litúrgia catòlica celebra el dia dels fidels difunts també anomenat dia dels morts o de les ànimes. Sembla que l’origen remot d’aquesta festa es troba en la religió cèltica, en les festes que es dedicaven a Samuhin, el déu dels morts. De fet no és estrany relacionar aquesta festa amb el començament del cicle agrícola, temps de sembra i de mort de les llavors enterrades als solcs. Temps de fred, de foscor i de mort progressiva de la natura...

Sembla, però, que la concreció del nostre dia de les ànimes també té relació amb els rituals envers els morts dels déus lares romans. S’oferien flors, cera encesa, pa i vi per apaivagar-los i perquè fossin propicis. També en les lemuria els romans feien rituals per apaivagar els lèmurs o mals esperits que vagaven pel món.

Tot això es va cristianitzar pels voltants de l’any mil. Hi van jugar un paper important els bisbes cèltics. L’Església no veia amb bons ulls el culte als morts –amb sacrificis i ofrenes a les seves tombes—i per això va traslladar aquest costum a la litúrgia per a tots els sants i a pregar i recordar els fidels difunts, aspecte que encaixava milor en l'ortodòxia. Temps era temps es creia popularment que tal dia com avui les ànimes del Purgatori per un dia baixaven a la Terra a visitar les cases on havien viscut i a comunicar-se amb els seus parents i descendents. Les campanes de les esglésies sonaven planyívoles tota la nit... L’endemà les ànimes retornaven al Purgatori i si havien recollit bones pregàries pujaven de dret al Cel... En l'imaginari no deixava de ser una forma de solidaritat pietosa amb els qui ens han precedit...

Malauradament no hi ha any que no haguem d’assistir a algun enterrament, sigui de persones properes conegudes o bé per acompanyar el dolor de les persones vives que ens estimem. Crec que és bo i sa que durant aquests dos dies recordem d’alguna manera –o bé anant al cementiri o bé en el silenci interior que cadascú es pugui fer a dins del seu cor—aquelles persones que enguany ens han deixat i també la de totes aquelles que han estat importants o conegudes en vida des que nosaltres tenim l’ús de la raó.

Al cap i a la fi dels pares i dels avis nosaltres encara posseïm els gens que van viure en ells... viu en nosaltres realment una part del que també va ser viu en la seva arquitectura física i vital.

I viuen també, al marge de la fe de cadascú, en el nostre record. Val la pena que avui, durant una estona, els fem viure. Justament ara quan la vida sembla entenebrir-se a dins de la foscor com preanunciant la mort...