Anit vaig anar al teatre i, en sortir, em va sorprendre l’anòmala quantitat de gent que pel carrer anava disfressada. Segons que m’han dit, a la televisió i a la ràdio aquests dies s’ha fet molta propaganda a propòsit d’una festa nova procedent dels EUA que s’anomena Halloween i que es correspon amb la successió de dos dies tradicionals mediterranis i catalans com ho són “Tots Sants” i “el dia dels difunts”.
No deixa de ser curiosa aquesta mena de contaminació cultural anglosaxona en el vessant nord-americà. De fet aquí fa molts anys que tenim unes altres festes. En primer lloc el dia de “Tots Sants”, commemoració que ja se celebrava al segle IV dC. El papa Bonifaci IV consagrà el Panteó de Roma (dedicat a tots els déus pagans) en un temple dedicat a tots els màrtirs. Per aquesta raó el nom de “panteó” va passar de significar temple a significar “sepultura”. De la festa de “Tots els Sants”, entre els diversos sentits que pot tenir, en destaca un de molt important en els temps que vivim: la igualtat inherent a tota persona humana, sigui del color que sigui o de qualsevol lloc on hagi nascut. Aquest dia encara es llegeix a les eucaristies el fragment de l’Apocalipsi que s’interpreta com la gran proclamació de la igualtat:
No feu cap mal a la terra ni al mar ni als arbres, fins que no haurem marcat al front els servents del nostre Déu.(...) Llavors vaig sentir el nombre dels qui havien estat marcats: eren cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d'Israel (...)Després d'això, vaig veure que hi havia una multitud tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar. Eren gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües. S'estaven drets davant el tron i davant l'Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. (Precisament el conegut gospel Oh when the saints go marchin’ in procedeix d’aquesta cita).
Íntimament lligat a la festa de “Tots els Sants” és la diada del dia 2 de novembre dedicada a la commemoració de tots els fidels difunts. Aquesta celebració comporta un record especial per a tots aquells que ens han precedit en el traspàs. L’arrel és anterior al cristianisme i ve de l’ancestral culte a les ànimes. Per això mengem castanyes –fruita del temps— i panellets. Antigament només es menjaven per postres fruits secs en sentit de comunió amb les ànimes dels difunts. Fins i tot en alguns llocs es deixava un plat a taula amb fruits secs que no es consumien dedicat al darrer mort de la família... El consum de panellets, castanyes torrades, vi ranci i moniatos sembla que és un costum ja establert des del segle XVIII.
Bé, sigui com vulgui, suposo que avui tothom ignora aquesta tradició mentre ens envaeix l’onada del “halloweens”, absolutament forastera a casa nostra. No ignoro que les cultures s’enriqueixen amb les aportacions d’altres cultures. Però sempre és la cultura més forta la que paeix l’aportació de l’altra. Per exemple: els mateixos panellets. Probablement són de tradició islàmica, però els hem fet nostres. Amb el halloween és evident que passa ben a l’inrevés: són ells, els nord-americans, els qui ens fan seus.
No només sofrim un procés de substitució lingüística del català per part del castellà, sinó que anem perdent la consciència d’aquest fil d’or que ens relliga amb el passat que són les pròpies festes. Ho sento molt, però de tot plegat els historiadors en diuen decadència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada