11 de novembre de 2008

Valors o virtuts?


Sovint es parla de crisi de valors, d’educació en valors, dels nous valors de la joventut, etc. No deixa de ser curiós, tanmateix, que hàgim manllevat aquest concepte, valor, de l’economia. De fet, en sentit estricte, té valor allò que genera demanda entre els humans. Si alguna cosa no és volguda o desitjada per les persones, el seu preu baixa o, fins i tot, deixa de tenir-ne. És a dir: perd tot valor. No sé si es prou encertat, quan parlem de l’educació, haver agafat aquest concepte econòmic. I no ho trobo encertat perquè d’alguna manera el seu origen etimològic ens porta indefugiblement a la seva relativitat. No sé si hi ha, en el ventre semàntic del mot 'valor', un cert germen d’economicisme que el fa massa vulnerable a les oscil·lacions del mercat moral.

Jo preferiria que s’hagués mantingut la vella, sòlida i tradicional idea de virtut. Ja Plató i Aristòtil van ecunyar aquest concepte que vol dir senzillament la disposició habitual de l'ànim per a les accions conformes al bé i per defugir el mal. El mateix Plató identificava un triangle de virtuts que considero actuals: la prudència, el coratge i la temprança.
Per prudència s’entendria no pas una mena de retenció dels impulsos a l’estil d’un nyeu-nyeu beat sinó l’actitud que ens mena a saber trobar el camí encertat en cada situació. Per coratge entendríem la capacitat de ser valent en els moments en què ens podríem retirar del combat en pro de la veritat i de la rectitud. La temprança vindria a ser el just i equilibrat domini de si mateix. D’aquestes tres virtuts en podrien néixer totes les altres: la sana humilitat, la paciència, la generositat, la solidaritat, l’estimació als altres i al món, l'austeritat, etc.

L’avantatge de formar virtuts és que mai no dependríem del “mercat moral” ja que acceptaríem que el domini d’un mateix, saber trobar els camins justos i treballar per al propi coratge --cosa aquesta darrera que pot significar el domini de la timidesa, per exemple-- són elements positius i bons en la formació de l’arquitectura dels esperits. Fins i tot podríem identificar activitats i experiències que, graduades i seqüenciades adequadament, forméssim les virtuts en la ciutadania del futur.

Sí, prefereixo la la idea de virtut, mot que ens ve de l’arrel de la saviesa occidental, més que no pas la de valor. Les virtuts, si més no com a matrius de comportament, serien vives i estables sempre.

L'ètica no hauria d'estar sotmesa a les oscil·lacions del "mercat". I ara em sembla que ho està.