27 d’octubre de 2009

Absolut


En llatí la paraula ‘absolutus’ és el participi del verb 'absolvere' que vol dir “deslligar”, “desvincular”. De fet el verb 'solvere' ja vol dir això mateix i la partícula “ab” al seu davant reforça o intensifica més encara la seva significació: “resolt del tot”, “deslligat del tot”, “que no depèn de res ni de ningú per ser”...

Posant el mot en majúscula, l’Absolut, la raó humana ha postulat el concepte d’Allò, Aquell/Aquella que és per ell/ella mateix/a sense dependre de ningú. Probablement sigui una manera d’entendre, per contrast, la nostra pròpia contingència, és a dir, el fet que no som necessaris, que podríem no haver estat i que podem deixar de ser en qualsevol moment.

També podria procedir de l’experiència de fragmentació de la vida personal, tan feta a trossos d’experiències diverses i contradictòries que mai no arriben a omplir del tot el reclam del desig. De vegades, sense formular-ho així, hi ha persones sensibles que senten la nostàlgia de no estar unificats, de no restar dins del que és U. Difícil d’entendre, certament, però no pas tant de sentir... L'atracció de la bellesa amb la seva invitació a fondre'ns-hi és, probablement, un primer estatge d'aquesta experiència.

Existeix l’Absolut? Precisament perquè és una realitat que és, per principi “in-dependent” (=que no depèn) fins i tot de la nostra pròpia raó, no sembla difícil deduir que ha de costar molt arribar a escatir-ne l’existència. Tanmateix en el camp humà hi ha un accés clar –l’art per exemple—a realitats que es troben enllà de la raó i que són difícils de traduir a paraules.

En l’aventura del coneixement humà ens trobem sempre amb un horitzó immediat (que és l’horitzó de la ciència: com són i per què passen els fenòmens), seguit d’un horitzó intermedi (ètica i estètica, allò que és bo i allò que és bell). Fins aquí no crec que hi hagi massa espai per al dubte. Ara bé, la nostra espècie pensa i sent també un horitzó final (metafísica o religió, la necessitat de resposta al per a què, al Sentit). El problema que tenim és que en aquest darrer horitzó de coneixement, els qui hi arriben formulen la seva experiència no pas amb les paraules habituals, que resulten inoperants en aquest estatge, sinó amb mots amb un to distintiu, amb termes simbòlics i metàfores que o bé entenem directament o bé no podem afinar amb una racionalitat estricta.

Penso que per “captar” més directament l’essència del possible accés a l’Absolut, o si més no, per començar-lo a pensar, pot ser d’interès enfrontar-se a textos com el d’aquest Upanishad hindú:

El que no pot expressar-se en paraules i tanmateix és pel que les paraules s’expressen, això és en veritat l’Absolut i no el que les persones adoren.
El que no es pot pensar amb el pensament i tanmateix és pel que el pensament pensa, això és en veritat l’Absolut i no el que les persones adoren.
El que no es pot escoltar amb l’oïda i tanmateix és pel que l’oïda escolta, això és l’Absolut i no el que la gent adora.

O bé amb aquest petit fragment del monjo cristià Dionís (segle IV):

Per penetrar en la Tenebra que hi ha enllà de la intel·ligència.... ni tan sols es tracta de concisió sinó d’una aturada total de la paraula i del pensament (...) En els darrer terme de l’ascensió estarem totalment muts i plenament units a l’Inefable.

Efectivament, hi ha persones que ens parlen d’un coneixement final al qual es veu que hi podem accedir però que és inefable, és a dir, que no es pot dir amb paraules.

Callem, doncs.

24 d’octubre de 2009

L'ametlla i la pell de gallina


On és i en què consisteix la consciència? És un dels misteris encara no descoberts per la ciència. Entenc aquí per ‘consciència’ la facultat del nostre psiquisme per mitjà de la qual ens adonem del nostre propi jo i del que ens envolta. Quan dormim o ens peguen un cop molt fort perdem 'la consciència', és a dir, aquest capacitat de d’adonar-nos del fet de ser. És en aquesta mena de dipòsit actiu, que encara no se sap on és, el que permet adonar-nos de la qualitat d’alguns fenòmens, qualitat o essència que se situen enllà de l'encalç de la raó.

¿Heu agafat algun cop una ametlla de l’arbre quan l’ametlló ja és a punt de madurar?


Segurament haureu vist que té una pell verda o ja grisa, mig oberta, darrera la qual s’hi amaga la clofolla dura. Molts cops em fa la impressió que amb la raó, com a molt, només podem arribar fins a aquesta closca... Resulta, però, que al darrera de la clofolla és on s’amaga el fruit saborós que alhora és la llavor. Per arribar al fruit i tastar-lo no tenim més remei que trencar la clofolla o bé deixar que aquesta s’enterri, es podreixi i generi un nou ametller...

Diverses tradicions místiques proposen la imatge de l’ametlla com l’accés savi a la realitat profunda de l’existir. I assenyalen que a aquest darrer àmbit no s’hi arriba amb la raó sinó amb altres potències que s’amaguen a la consciència. La tradició cristiana parla de contemplació; el budisme parla també de tres graus de coneixement l’últim dels quals es podria traduir per ‘percepció mística’ (bhavana-maya-pannâ). Altres tradicions religioses hi coincideixen.

No voldria aquí enfilar-me pels itineraris místics. Aprofito la imatge de l’ametlla per explicar alguns coneixement que no es poden traduir ni tan sols en paraules. Per exemple, la identificació de la naturalesa del gospel genuí.

La música, probablement, sigui la llavor de l’ametlla de la saviesa. Els poemes eleven, la música consuma, deia Confuci. Enllà de la música ja només queda espai per a Déu. Per això el significat que s’amaga al darrera dels gèneres musicals no és traduïble a mots. Si ho fos, la música no seria necessària.

M’agraden i m’emocionen moltes músiques que em comuniquen i em provoquen molts tipus d’emocions. Però només el gospel genuí em produeix a l’ànima i al cos pell de gallina. Avui he sentit gospel i he sentit pell de gallina a l’ànima; cap música com aquesta no em convida tant a “ultrapassar pujant” la clofolla del que penso per arribar a tastar durant uns segons, dins de la vida, el que és fruit i llavor alhora. Sense paraules.

No sé si m’enteneu.

19 d’octubre de 2009

Confiança o raó


De vegades penso que hauríem d’empatitzar millor l’alumnat de Secundària pel que fa a l’esforç que fan per aprendre i, sobretot, en relació al ventall potser excessiu de disciplines que els intentem ensenyar. Algun cop he pensat que si a mi em feien un examen senzill del contingut del llibre de text d’història que em servia per ensenyar aquesta matèria en el batxillerat possiblement em podrien suspendre. Si em fessin passar les proves que passen els alumnes de primer o de segon de batxillerat ja no es tractaria d’una suposició: de ben segur que no n’aprovaria gairebé cap. Segons com, un alumne que aprovi totes les matèries en una avaluació en sap més en conjunt que no pas jo com a professor que li ensenyo una o dues disciplines.

Aquest any he decidit que aniré llegint amb calma el contingut d’un llibre de text de filosofia de primer curs de batxillerat, una assignatura que no he impartit mai. Per curiositat, per comparar-lo amb els temes que vaig estudiar jo als 16 anys –quan cursàvem aquesta matèria— per veure com es planteja la didàctica d’aquesta disciplina i pel desig senzill d’aprendre...

Ahir vaig començar a llegir una unitat didàctica dedicada als problemes i preguntes de la filosofia. He de confessar que m'està interessant molt, que m’atrau... En un moment de la lectura em vaig topar amb aquest paràgraf:

Com és la realitat? Com la veu la ratapinyada o com la veiem nosaltres? (Abans el text havia parlat de la percepció de la ratapinyada basada en l’oïda...) Siguin quines siguin les diferències, normalment pensem que la realitat no és ni com la percebem nosaltres ni com la percep la ratapinyada. Creiem que és la mateixa en tots els casos i el que canvia és la percepció que en tenim. (Les negretes són meves)

Vaig aturar la lectura en aquest punt i vaig començar a donar un parell de voltes al fet mateix de pensar. D’ordinari el que és racional gaudeix de bona premsa... i en canvi la intuïció o actituds que poden ser prèvies com la confiança –prefereixo aquest concepte que no pas el de “fe” en aquest cas—solen ser considerades secundàries o sotmeses a la raó i a la seva anàlisi.

Què és, doncs, primer, la racionalitat o la confiança?

Em sembla que es pot establir que el primat de totes o de la majoria de les accions, inclosa la de pensar, és la confiança. Si estem segurs dels resultats del nostre raciocini és perquè en el fons confiem que la raó raona bé. No hi ha res extern a la raó que ens permeti analitzar-la. Hem de creure que ho fa bé... En el text esmentat, per exemple, s’utilitza primer el verb pensar –clarament racional—però després s’utilitza el verb “creure”... És a dir que per establir que la realitat és la mateixa encara que diversos éssers vius la percebin de formes diferents diem que “ho creiem”... Si substituíssim el primer verb i diguéssim normalment confiem que la realitat no és com la percebem nosaltres ni com la percep la ratapinyada no estaríem dient el mateix o fins i tot no ho estaríem dient millor?

Repeteixo: ¿què és primer la confiança o la raó?

17 d’octubre de 2009

Champions i demografia


Em fan saber que es nota un increment notori d’embarassos a Catalunya que es troben actualment entre el cinquè i el sisè mes. Curiosament aquest acreixement coincideix, en el seu origen temporal, amb el triomf del club de futbol Barcelona a la “champions league”. Segons que sembla, aquest triomf esportiu va generar tal eufòria eugenèsica que ha deixat el seu traç en la demografia del país... Em costa de creure que hi hagi una relació de causa a efecte. Però alguns companys més informats que no pas jo em citen casos concrets en què això s’ha esdevingut. O sigui que potser és veritat.

Em costa de creure perquè jo no sento una eufòria especial pels triomfs esportius de cap equip –tot i que reconec que m’agrada més que guanyi el Barça que el Madrid per raons que no cal explicitar—ni segueixo cap esport. Em costa viure aquest afany de competició o de conversió de l’esport en entreteniment i en un negoci que mou milions. Confesso que l’estrany sóc jo, que sóc incapaç de comprendre que hi hagi satisfacció humana a “vèncer” un altre –persona o equip—que ha de quedar forçosament frustrat o, si més no, entristit.

Però he de reconèixer els límits ben estrets de la meva capacitat cognitiva. L’entreteniment és una necessitat humana que combinada amb la necessitat de competir entre persones i grups –sublimant sovint la violència que portem camuflada a dins-- té la seva sortida en el món de l’esport (que, personalment, distingeixo del concepte de “activitat física”, com ho pot ser ballar o anar amb bicicleta per arribar a algun lloc sense competir...). I, per descomptat, que sóc incapaç d’entendre, per exemple, la boxa o altres formes de lluita. ¿Quin estrany plaer senten alguns humans contemplant com dues persones s’atonyinen per fer-se mal fins a perdre el coneixement per més normatives que existeixin?

Jo no tinc interès per l’esport de competició –tot i que l’he practicat, perdent sovint o gairebé sempre--. Però això no vol dir que no en tingui. He d’admetre que, atès el volum de diners i mitjans que mou i la quantitat immensa de persones de tot tipus de cultura i d’intel·ligència que el segueixen n’ha de tenir d’interès, i molt! Segons que sembla fins i tot té repercussions importants en la voluntat reproductiva dels humans...

Insisteixo: l’estrany sóc jo.

14 d’octubre de 2009

Coherència i credibilitat


Les persones es guanyen la credibilitat i la confiança si manifesten en la seva conducta pública un alt grau de coherència. Les persones que encarnen les institucions han de vetllar encara més per mantenir aquesta coherència. És possible que aquesta coherència no es pugui mantenir sempre --¿la vida natural és coherent?-- . No hi fa res: s’explica per què no s'ha pogut ser coherent d’una manera convincent aportant arguments i certeses i no pas suposicions o intencions no provades, o bé es fa autocrítica i es reconeix que no s’ha complert amb el que es diu que s’ha de fer.

Entre nosaltres em sap greu reconèixer que les institucions polítiques d’una banda i la institució eclesiàstica per l’altra, malauradament, fallen sostingudament en la coherència. El diari d’avui mateix me’n porta dos exemples.

Resulta que a Roma, al Vaticà, s’ha acollit una exposició sobre Galileu Galilei que, recordem-ho, va morir a la presó abjurant dels seus “errors” –que no ho eren—per la imposició d’un tribunal eclesiàstic (res a l’evangeli és políticament correcte, i en cap lloc es pot ni tan sols intuir de lluny que la comunitat dels creients s’hagi de regir per un codi de dret canònic, hi hagi “prínceps” d’un col·legi cardenalici o que s’hagin d’establir tribunals per excloure els heretges que no pensen com les persones en el poder). Doncs bé, tot i que Joan Pau II va reconèixer els errors dels teòlegs de l’època de Galileu i va reivindicar la qualitat científica del personatge es va estar de desqualificar el tribunal que el va sentenciar. Tampoc el Papa actual sembla que ho vulgui fer, i mira que si hi ha un cas clar és aquest! Per postres monsenyor Francesco Ravasi, en roda de premsa, quan és preguntat sobre aquesta qüestió respon amb la discreció mel·líflua pròpia dels alts estaments eclesiàstics dient que “hi va haver errors per totes dues bandes”. Quan se li pregunten pels errors de Galileu monsenyor Ravasi no en sap dir cap i se’n va per la tangent. ¿Tan costa dir que el tribunal que va sentenciar Galileu es va equivocar i desqualificar-lo de ple? És clar que si es desqualifica una sentència d’un tribunal eclesiàstic s’assenta un precedent que pot permetre dubtar de la qualificació d’altres de posteriors. En tot cas, ¿costa molt creure des de l’evangeli que no hi ha d’haver cap tribunal a la comunitat de creients? A més, monsenyor Ravasi diu que no es pot “mantenir obert sempre el tribunal de la història”. Ho sento molt, però per poc que monsenyor sabés una mica d’epistemologia d’aquesta disciplina sabria que el tribunal de la història està sempre obert perquè és una ciència de naturalesa hermenèutica. Em sap greu dir això perquè sóc catòlic, però em dol aquesta mena de mitges tintes... i també es pot estimar la comunitat de creients criticant allò que els qui han de donar més exemple no ho fan probablement prou bé.

L’altre manca de coherència es troba, i molt més que a les institucions eclesiàstiques, en els partits polítics. Tots. Avui li toca al PSC. L’eslògan de les darreres eleccions es va basar en la demonització del PP i l’acusació a la coalició més important dels seus adversaris era precisament que s’avindrien a pactar amb ells. Després resulta que els falta temps per pactar amb el PP en contra dels resultats electorals reals al País Basc... o per al castell de Montjuïc a Barcelona. Però avui la més fantàstica incoherència és que els diputats del PSC aproven el blindatge del concert econòmic del País Basc obeint sense moure una cella al Parlament de Madrid les directrius del PSOE quan aquí consideren que demanar el concert per a Catalunya és una insolidaritat intolerable...

Les institucions guanyen en credibilitat com més alta és la coherència del que es diu i el que es fa.

Malauradament no és el cas.

11 d’octubre de 2009

Memòria o història?


En els temps morts dels darrers dies la lectura del nord-americà Tony Judt (Sobre el olvidado siglo XX, Taurus, 2008) em retorna constantment a diverses escenes viscudes de la segona meitat del segle XX. En tinc memòria, sobretot a partir de les notícies rebudes a través dels mitjans i d’alguns llibres. ¿La meva memòria, però, és història? Sé que no. La història, probablement, l’haurà de fer qui no l’ha viscuda. La meva memòria, si l’escrivia, només seria un maó més en l’edifici històric que algú construirà algun dia. Tony Judt, però, gosa fer-ne la història a través de fragments.

Un dels retorns que em provoca més intranquil·litat, pel que suposa d’oblit, és la referència al marxisme. No es tracta tant de l’ omissió d’una crítica a la seva filosofia –la praxi històrica l’ha desmuntat d’una manera cruel-- sinó de la seducció excloent que va provocar en bona part de la intel·lectualitat europea i, molt especialment, en la catalana de la meva joventut. No apuntar-te al marxisme per interpretar la vida o la història equivalia en els seixantes, setantes i vuitantes a situar-te automàticament en un ghetto marginal en el qual no tenies dret pràcticament a res. En l’extrem de màxima perversió hi havia qui et titllava despectivament de revisionista –si eres de sensibilitat esquerrana o socialdemòcrata—o bé de reaccionari –si apostaves per una opció liberal. Les democràcies europees amb llibertat de premsa, manifestació, i associació i pluralisme de partits i sindicats eren, senzillament, “democràcies formals”. Les autèntiques eren “les democràcies populars” de l’Est, Cuba, Corea o la Xina que, tot i els seus defectes, eren superiors i constituïen els fars que s’havien de seguir.

No hauríem d’oblidar-ho. N’hem de fer memòria mal que encara no sigui història. El marxisme va representar una barreja única i original d’il·lusió romàntica prometeica i d’inexorable determinisme històric. Marx, com Prometeu, ens portava les llums dels déus, la veritat que ignoràvem; i aquesta llum ens indicava el sentit únic de la Història. Havíem de treballar per accelerar-lo i res no es podia fer per evitar-lo: el socialisme primer i el comunisme després posaven el punt i final a la història. El marxisme va ser una descripció econòmica inqüestionable, una prescripció moral obligada i una predicció política indefugible. De fet –i s’ha dit sovint—tenia un fons religiós dogmàtic. Tot plegat el va fer seductor. I, el que és pitjor, va justificar el mal i va fer que durant molts anys els intel·lectuals –llevat d’excepcions com Artur Koestler, Raymond Aron o Hanna Arendt entre d’altres—no el critiquessin o, pitjor encara, que no el volguessin veure.

Em temo que a mesura que augmentin les disparitats de riquesa en el món desenvolupat i s’aguditzin les lluites per les condicions del comerç, la localització de l’ocupació i el control dels recursos naturals escassos, pugui créixer l’atractiu d’alguna versió renovada del marxisme (o fins i tot del nazisme). I que oblidant el que va passar –cal tenir més de 35 anys per recordar, si és que es recorda, un règim comunista europeu—retorni una ideologia “bona” i atractiva que justifiqui el mal.

De fet, la dictadura de Cuba, l’escàndol del clan familiar que dirigeix Corea amb mà de ferro en un règim de camp de concentració o l’originalitat de la Xina (dictadura comunista i desenvolupament capitalista) no sembla que moguin tampoc a gran escàndol dels intel·lectuals com ho fa qualsevol error o defecte dels nord-americans.

Mal presagi per al futur. Tant de bo m’equivoqui

4 d’octubre de 2009

Autoritat o poder?


La progressiva pèrdua de l’autoritat de mestres i professors a l’escola en els darrers vint anys és una realitat que gairebé tothom diagnostica amb una rara unanimitat. Alguns aspectes de les pedagogies permissives més modernes han col·laborat, sense dubte, a aquesta situació. Sobretot les que han insistit amb desmesura en el protagonisme de l’alumne i en el paper esquifit del mestre, reduït a animador, acompanyant o inductor del coneixement com a molt... Amb tot, com m’assenyalava un excel·lent professor de Secundària en actiu, la raó de la pèrdua de l’autoritat del professorat no ha vingut pas de les idees pedagògiques –en general ignorades a l’escola en el seu dia a dia—sinó que han procedit tant de les lleis i normatives diverses com sobretot de les famílies. En l’experiència d’aquest professor han estat sovint els pares els qui han provocat la crisi d’autoritat.

No són pocs els qui avui postulem el retorn de l’autoritat del professorat. Sovint, però, entre els qui defensem aquesta opció educativa, fem subtils distincions entre el concepte d’autoritat i el de poder. En principi s’entén que la recuperació de l’autoritat per part del mestre és bona i que en canvi el poder és dolent. Sento discrepar d’aquesta distinció.

Els romans distingien, certament, la potestas –el poder coactiu del qui manava—de la auctoritas. Aquesta darrera paraula sembla que deriva del mot augur, és a dir, el qui sabia encertar el futur a base d’observar el vol dels ocells. Les seves decisions eren acceptades no pas per coacció sinó perquè el saber que se’ls suposava s’imposava per si sol. Autoritat seria, doncs, el poder de convicció, no pas el de coacció.

Per descomptat que el mestre i el professor s’han de guanyar el respecte de l’alumnat sobretot per l’autoritat, és a dir, pel seu saber competent, per la seva coherència entre el que diu i fa, pel seu exemple i per la seva capacitat d’estimar, és a dir, la capacitat de crear un bon ambient afectiu a la classe.

Ara bé si amb això no n’hi ha prou –com sovint passa en la vida escolar i en la vida en general—el mestre, que per naturalesa té una relació asimètrica amb l’alumnat (el qual sempre li està subordinat temporalment), ha de disposar dels elements coactius suficients de poder per fer complir allò que creu.

De fet es tracta d’educar l’alumnat en un principi intemporal: els actes tenen conseqüències i no és indiferent fer les coses bé o fer-les malament. No és el mateix desobeir, contestar malament, faltar al respecte, no fer les tasques quan es demanen, ser impuntual, etc. que fer el contrari. L’escola no pot ser un espai Peter Pan de país del Mai Més que no tingui cap relació amb la vida. L’escola és un espai i un temps per ajudar a créixer. I per ajudar a créixer, entre d’altres aspectes, cal que els mestres tornin a tenir autoritat i també, quan calgui, poder.