30 d’agost del 2009

The last day


L’agost s’acomiada enguany d’una manera suau i dolça. Fins al darrer moment ha fet calor, la llum ens ha permès viure tots els matisos de colors i ombres, el cel ha conjugat el seu atzur amb la mar de manera lluent–per a aquells que tenim el privilegi de tenir la Mediterrània a la vista—i fins i tot un toc de frescor s’ha anat apoderant del migdia d'avui. El sol aquest matí es podia prendre gairebé com un bes, com un massatge...

La setmana passada els qui tenen la sort de tenir feina s’hi han reincorporat. Hi ha, però, un col·lectiu que s’incorpora massivament el primer de setembre: mestres i professors. Per a aquest conjunt de professionals el tall entre les vacances i l’inici de la feina és molt més radical i brusc que no pas per a la majoria de les altres professions. En primer lloc perquè vénen d’uns dies de lleure merescudament llargs: més d’un mes sencer de vacances (com passa arreu del món entre els docents). I en segon lloc, i això potser és el més rellevant i original, perquè inicien un nou cicle. No és com altres feines que reemprenen un procés que s’ha interromput. Per als mestres i professors el tall és profund i sovint poc conscient. Això explica una part de l’estrès que sobrevé a aquest grup professional quan, de cop i volta, s’adonen que han de tornar a programar, que han de refer, que han de repensar l’inici d’un nou cicle i, sobretot, que s’han de posar en contacte –anava a dir: enfrontar—amb la matèria prima sobre la qual desenvolupen el seu treball: els i les alumnes...

El dia 1 de setembre a professors i mestres els canvia la vida més que no pas cap altre dia de l’any. De cop i volta els cau al damunt una realitat gairebé totalment nova. I encara que repeteixis la docència en el mateix nivell i no hagis de preparar coses noves –sempre cal preparar coses noves! – horaris, dinàmiques, nous col·legues i, sobretot, nous alumnes fan que la topada amb la realitat sigui més forta que no pas en d’altres professions. No és el mateix tornar al taller de reparació d’automòbils o a la teva taula de funcionari o d’empleat de banca després de tres setmanes de festa que el retorn a l’escola.

I cal recordar a tothom que una hora de feina ben feta amb 30 o 40 alumnes de l’edat que siguin no equival a una hora de despatx... el desgast i la fatiga que generen (si tot va amb un mínim de normalitat!) és molt més intens. I si en el curs que s’imparteix hi ha algun tipus de conflicte humà –i cada dia n’hi ha més—no només s’incrementa la fatiga sinó també l’estrès i, de vegades, l'ansietat.

El dia 1 de setembre és un dia particularment dur per a professors i mestres, i no només per la típica síndrome postvacacional... Com ja he dit en altres ocasions el dia 31 d'agost s’hauria de celebrar per a mestres i professors, si més no durant algunes hores del dia, una mena de festa de cap d’any. No és el dia 1 de gener que li canvia la vida a un professor: és el dia 1 de setembre.

28 d’agost del 2009

Independència


Aquests dies que els diaris a Catalunya sembla que només tinguin dos temes –la grip A i la manifestació contra la sentència del tribunal constitucional sobre l’Estatut—m’ha plagut mirar com li van les coses a la nació de Montenegro.

Fa tres anys, mitjançant un referèndum lliure, Montenegro es va separar de Sèrbia i va assolir la independència. Montenegro és un país plurireligiós i multiètnic. Hi ha cristians, musulmans, serbis, kosovars, ... per tant, en principi, no és un país, diguem-ne, fàcil. Com és ben sabut van reconèixer Montenegro els EUA, França, Anglaterra, Alemanya... i molts altres països a excepció d’Espanya i Rússia. Curiós no? Fa tres anys que Montenegro és independent... i ningú no en parla. Això m’ha fet sospitar que les coses li deuen anar bé i que per això no és notícia. Perquè si li anessin malament les coses el front espanyol – des dels socialistes de la E al Partit Espanyol Per Excel·lència i des de El País a La Razón-- ens haurien pentinat diàriament amb tots els desastres haguts i per haver com a conseqüència, naturalment, del nacionalisme independentista montenegrí.

I és clar que no en parlen: resulta que Montenegro en tres anys d’independència ha reduït l’atur del 30% al 10% i ha doblat el poder adquisitiu dels seus habitants. Raons? La capacitat del seu minúscul estat per prescindir de les obligatòries inversions sèrbies i russes –catastròfiques—i haver-se pogut obrir a les inversions occidentals, a planificar un bon turisme, etc. En l’horitzó hi tenen la sol·licitud d’entrar a la UE. Hi ha pàgines negres també a la societat montenegrina, màfies i corrupció... però d’això els espanyols no en poden parlar massa perquè, segons que es veu, ser políticament corrupte a Espanya, tant si toca al PSOE com al Partit Espanyol Per Excel·lència, no macula ni fa perdre un punyetero vot.

El més divertit del cas és que els representants de la minoria sèrbia –un 17% de la població-- diuen que, atesos els resultats, ara proposarien el vot afirmatiu al referèndum de la independència... ¿Us imagineu a l’Alicia Sánchez Camacho o a la Montserrat Nebrera afirmar amb alegria que haurien votat que sí en un suposat referèndum per a la independència de Catalunya que s’hagués guanyat tot hi haver promogut el no?

Miro, però, amb tristesa la feblesa del que queda de Catalunya. D’aquí a quatre dies deu funcionaris que només representen el dit del senyor Rajoy i del senyor Zapatero, tindran més pes que la voluntat popular exposada a les urnes sobre un Estatut que, d’altra banda, ja ha estat prou ribotat. Tots dividits i dient coses diferents fins i tot en el si de partits sobiranistes... Sentenciaran a la contra –tothom ho sap!-- i ... quatre esgarips i no passarà res.

De vegades penso que sobre la Catalunya catalana –sí: i per Catalunya catalana també entenc el senegalès i el mabregí, l’ucrainès i el tamazig que volen quedar-se aquí i que s’identifiquen en els valors col·lectius nostres-- hi pesa la maledicció de Beckett i del seu ideal de vida. ¿Saps quin és l’ideal de vida de Beckett? Fracassar, tornar a fracassar i acabar fracassant millor.

Sovint, al final de cada estiu, penso que un cop més els catalans som a punt de fracassar millor. Sigui per la independència no assolida, sigui perquè, de fet, administrar-nos bé no sembla que sigui el nostre fort. No me’n facis cas: deu ser la síndrome postvacacional.

23 d’agost del 2009

Sequera


El substatiu "sequera" designa una situació de manca de pluja i, per extensió, de falta d'aigua. L'aigua i la calor són dues condicions ineludibles per a la vida. En els llocs de la Terra on es combinen ambdues condicions, la vida esclata espectacularment, com a l'equador.

La literatura mística, quan parla de "sequera" i ho aplica a l'esperit, es refereix a situacions de l'ànima humana en què aquesta no "sent" res, de tal manera que no percep cap element transcendent, religiós o no. És la nit de l'ànima que va cantar magistralment sant Joan de la Creu. És un moment en el qual els sentits externs s'imposen i no sembla que sigui ni tan sols possible que hi hagi, enllà de la seva percepció, absolutament cap altra existència.

Fa temps un col·lega meu va utilitzar el mot "sequera" per referir-se a una altre aspecte de l'experiència humana. Segons que em va semblar entendre, el col·lega en qüestió descrivia aquella situació en què un sector de l'ànima queda no només indefens sinó permanentment sec, sense cap mena d'humitat afectiva que li doni vida. Deia que les persones que es trobaven en aquesta situació sentien com una mena de mort anunciada, com si la manca de rec en aquesta part de l'esperit constituís una mena de gangrena que a la llarga s'estenia per tota la sensibilitat interior. Eren, persones, afegia, que tot i viure externament es podien considerar humanament difuntes.

Avui que fa tant de temps ja que no plou, que fa tant de sol i tanta calor, i que falta potser ja una mica d'aigua, m'han vingut a la memòria aquelles llunyanes paraules del meu antic col·lega. Per cert, ¿què se'n deu haver fet?

21 d’agost del 2009

Estupidesa


L’historiador italià Carlo Maria Cipolla, al final de la seva vida i amb un notable sentit de l’humor, va publicar un llibre titulat “Allegro ma non troppo”. En ell es preguntava com era possible que hi hagués tants estúpids en tots els àmbits de la societat. Deia que en el món hi havia persones intel•ligents, que eren les que aconseguien beneficis per a elles i per als altres; hi havia persones bones, que eren les que es preocupaven de concedir beneficis per als altres sense pensar en elles mateixes; hi havia persones dolentes, aquelles que no només intenten aconseguir beneficis per a elles mateixes sinó que procuren fer mal als altres, perjudicar-los. Finalment hi havia la categoria dels estúpids: aquelles persones que són capaces de fer mal a les altres sense cap benefici per a elles.

Cipolla, al final de la seva vida va establir tres lleis sobre l’estupidesa humana. La primera és que, en general, els humans subestimem el nombre d’estúpids en circulació. La segona llei diu que l’estupidesa d’una persona és independent de qualsevol altra característica de la seva personalitat (un pot ser un gran coneixedor d’un aspecte qualsevol, una eminència mundial però pot ser un estúpid). I, finalment, a la tercera, que és en la que hi toca més a parer meu, és la que es formula de la manera següent: el nombre d’estúpids no depèn de la categoria intel•lectual o econòmica perquè tendeix a ser constant. El percentatge d’estúpids entre els empleats de banca és el mateix que el dels paletes o el dels catedràtics d’universitat.

L’estúpid no s’ha de subestimar mai! Una persona dolenta és previsible racionalment. L’estúpid no ho és mai. Associar-se amb una persona estúpida és un gravíssim error. És més: és costosíssim!

Crec que Cipolla tenia raó.

18 d’agost del 2009

Dolor


Una de les vivències més negatives que experimentem els humans és, sens dubte, el dolor. Des d'un mal de queixal a un estat d'estrès, des d'una depressió a un anhel o desig intens impossible d'assolir o de realitzar, la vida humana està tenyida de frustracions i de dolors. És cert que també hi ha moments agradables i de plenitud i que, d'una manera incomprensible, malgrat tots els dolors, estem enganxats a la vida d'una forma absoluta... Però el dolor, el propi i el dels altres, pot arribar a invalidar en la balança, els moments bons...

Resulta curiós que quan un pateix --un mal de coll, un mareig, una tristor qualsevol...-- el fet de saber i de conèixer que hi ha persones que pateixen molt més no consola ni un sol gram. Com també resulta estrany que, un cop recuperada aquella part de la salut que s'havia espatllat, no valorem trobar-nos bé.

El pitjor de tot és que quan un pensa el patiment i, encara que no en passi de greus, coneix els immensos patiments que ara i aquí passen tantes persones de manera atzarosa i injusta, es troba amb un mur impenetrable.

Perquè senzillament, cap filosofia i cap religió dóna una resposta convincent al patiment i al dolor. La prova és que totes les filosofies i totes les religions són partidàries de combatre el patiment i el dolor...

Probablement el dolor, l'anhel i el desig frustrat, l'ansietat i el patiment físic i espiritual no tenen cap significat i, per tant, no tenen tampoc cap sentit.

Sí, hi ha qui fa de la necessitat virtut i d'una manera per a mi admirable et confessa que després d'haver passat el dolor se sent diferent i que patir l'ha ajudat... Ho respecto i ho admiro però tampoc no em serveix. El dolor físic i moral avui no té sentit ni tan sols per fer penitència!

El dolor té un doble patiment: el que comporta per ell mateix i el buit absurd del seu no sentit.

16 d’agost del 2009

Constància


Aprofitant el centenari de Darwin s’ha publicat en llengua catalana la seva autobiografia. És un text honest i sincer del qual es pot aprendre molt. Fascinant és la seva actitud a l’hora d’opinar: es nega a opinar si no ha dedicat prou temps a estudiar l’assumpte en qüestió.

Però el que més impressiona és la seva autoanàlisi davant de l’experiència de l’art. Confessa que, de jove, gaudia moltíssim de la poesia, la literatura i la música. I, en canvi, de gran, quan escriu la seva autobiografia, reconeix que fins i tot la lectura de Shakespeare li resulta insuportable (cosa que per a un intel·lectual anglès del segle XIX era una autèntica blasfèmia). Considera que el fet d’haver-se dedicat obsessivament a buscar lleis científiques li havia atrofiat una part del cervell, aquella part del cervell --diu--de què depenen els gustos més elevats. I que era incapaç de sentir res davant d’un poema o d’una peça musical...

Més endavant diu que si hagués de tornar a viure es posaria com a norma consistent l’obligació de llegir una mica de poesia i d’escoltar música almenys un cop per setmana ja que les parts actives del cervell se li haurien mantingut actives amb l’ús.

I el que potser és més important de le seves consideracions és la finalitat que, per a ell, té el gaudi de l’art, gaudi que ha perdut amb els anys. La pèrdua d’aquestes afeccions és una pèrdua de felicitat, i segurament fa mal a l’intel·lecte i amb més probabilitat al caràcter moral, i afebleix la part emocional de la pròpia natura.

O sigui que de Darwin no hem d’aprendre només que en la natura hi sobreviu el més fort, sinó que pot aspirar a més felicitat aquell que és constant i no abandona de manera regular la pràctica de la lectura i de l’audició musical...

Crec que es podria pràcticament elevar a dogma de fe que la constància és l’únic camí possible per a la profunditat i la felicitat en qualsevol dels àmbits on caminem la vida...

13 d’agost del 2009

Larsson


Confesso que he llegit la trilogia de Stieg Larsson –fa deu dies que he acabat el darrer volum—i, a més, em declaro culpable d’haver vist la pel·lícula sobre el tema del primer volum. Certament que no m’agrada llegir best-sellers tot i que també en el seu temps vaig llegir El Codi da Vinci de Dan Brown... També aquests tres volums m’han agafat l'atenció i, a més, a diferència de El Codi da Vinci els he llegits sense empipar-me amb la inversemblança i les exageracions fantasioses del seu autor.

Llegeixo aquests dies, a la premsa, articles d'alguns intel·lectuals en què manifesten que no llegiran els llibres d’aquest autor suec i que hi ha vida enllà de les seves novel·les. És cert: hi ha vida encara que no es llegeixi cap novel·la. I és cert també que no m’agrada massa que hi hagi lectures massives unidireccionals (a la piscina de l’hotel de Calella on vaig passar dos dies, dels cinc estadants que mandrejàvem al damunt d’una gandula llegint, quatre teníem un volum de Larsson entre mans). Entenc, però, l’èxit de la trilogia. Són novel·les originals que tot i que no seran mai el Quixot i que passaran de moda molt ràpidament, tenen l’atractiu de mantenir una bona trama, de crear un personatge molt curiós com ho és la Lisbet Salander, i de reflectir un món real com ho és el suec. Potser això darrer sigui el que més m’ha atret. Un món real farcit de valors nous i força desorientat.

Durant els darrers anys he llegit també totes les novel·les de Henning Mankell on apareix l’inspector Kurt Wallander. El retrat que fa de la societat sueca és coincident amb Larsson: crític i lleugerament pessimista. Val a dir que Mankell és molt més bon literat que no pas Larsson i dibuixa unes situacions i uns personatges plens de gruix humà...

Sóc de la generació que va admirar la societat sueca la qual, segons la vèiem des d’aquí, fregava la perfecció. Doncs no: un cert buit col·lectiu, un fred i una boira que inclina al pessimisme vital i una freqüència del suïcidi en els joves completament anòmala juntament amb unes restes de nacionalisme feixista en la societat ens forneixen un cert contrapunt al nostre idealisme.

Després de llegir Larsson he anat a mirar la Mediterrània, la llum del migdia d’agost d’un dia assolellat, i m’he omplert de reconciliació amb la meva terra i amb la seva gent, tan desendreçada i un punt caòtica, tant lluny certament de la perfecció sueca, i tan humana encara...

Em fa la impressió que tots els països on el fred, la boira i la humitat són dominants en el paisatge bona part de l’any, i on no es pot fer estada sovintejada al carrer no són llocs on la vida es pugui desenvolupar amb plenitud i amb una certa aposta pel sentit.

10 d’agost del 2009

Dubte


Llegeixo un article que parla sobre el dubte i el convenciment absolut on s’afirma de manera contundent que “l’acte de dubtar és a l’origen del coneixement mentre que un convenciment absolut és la base de l’immobilisme”.

Mai no he dubtat –valgui el joc de paraules—que el dubte davant d’una afirmació és una actitud sana mentre no la verifiquis o la refutis. I és positiu pensar les coses abans de creure-te-les a ulls clucs. Ara bé, afirmar que el dubte és una realitat indiscutible, és una contradicció “in terminis” i aboca al relativisme absolut. No es pot dubtar, doncs, del relativisme absolut? D’altra banda com que no pots estar dubtant sempre de tot, perquè això t’immobilitza, ni pots estar verificant o refutant totes les afirmacions, no està de més fiar-te del que diuen persones que et mereixen confiança.

En principi, doncs, no és lògic afirmar que “el dubte és el progrés i que el convenciment absolut inevitablement és la base de l’immobilisme” perquè de fet l’autor de la sentència està construint un absolut i, per tant, una àncora d’immobilisme.

Però tampoc no sembla que es pugui esbandir amb un article l’existència d’alguns convenciments absoluts que el pas del temps no hauria d’esborrar, sempre que aquests convenciments anessin trobant les paraules adequades al llenguatge dels temps i s’articulessin de manera coherent amb les novetats que es produeixen en el decurs de la història. Penso, per exemple, en el decàleg del Sinaí que tanta importància ha tingut en el context occidental. Tant en la part negativa (no mataràs, no robaràs, no diràs falsos testimonis... ), com en la part positiva (honoraràs el pare i la mare...), em semblen normes d’ús permanent i útil per a l’espècie humana i no està gens malament que es mantinguin com a conviccions “relativament absolutes”.

9 d’agost del 2009

Fiat iustitia et pereat mundus


Faci’s justícia i que el món desaparegui! Aquesta vella sentència llatina m’ha fet pensar, de cop, en una de les paradoxes de les societats europees, si més no de la nostra: anem superant injustícies i negativitats i, per contra, en comptes d’estar-ne satisfets, incrementem progressivament el sentiment d’insatisfacció.

Em fa la impressió que en el nostre imaginari tenim una idea o un desig segons el qual les relacions humanes i els conflictes d’interessos, les diverses formes d’encarar la vida i allò que ens produeix benestar en cadascun dels humans hauria d’arribar a funcionar amb exactitud, com un mecanisme de rellotgeria. I la vida, un cop i un altre, desfà aquest ideal de precisió. És massa forta, la vida, i està per damunt tant de la presó de les paraules com de les imaginacions més fèrtils del desig.

Tenim, per exemple, una idea exacta de justícia i sovint pensem que s’hauria d’aplicar inexorablement enllà dels greus desordres en els efectes que podria arribar a produir. Així, ara que acabo de llegir l’excel·lent llibre de Javier Cercas sobre el 23-F (Anatomía de un instante), recordo la insistència amb què determinada esquerra es plany de no haver aplicat la justícia –que no el dret—per condemnar els responsables del franquisme durant la transició.

¿Què hauríem d’haver fet? Empresonar a perpetuïtat centenars o milers de persones? No vaig jurar jo, per poder ser professor agregat d’institut l’any 1974, fidelitat a los principios fundamentales del Movimiento? No va ser una claudicació moral per part meva i un reforç del franquisme? De fet, objectivament parlant, aquest acte ¿no va fer de mi una persona que va jurar fidelitat a una forma de feixisme? No vaig ser jo, per ventura, un funcionari franquista? No m’haurien d’haver depurat durant la transició? No em defenso: potser tots els qui ho vam fer ens ho hauríem merescut. Un petit problema: em sembla que no hi hauria funcionaris per substituir-nos, ni presons per encabir-nos, ni persones que poguessin gestionar la nostra presó! En el meu cas d'un dia a l'altre no hauria quedat un sol professor o professora per impartir docència als centres púlics.

Sí, s’hauria fet justícia, a costa que tot es paralitzés i el desastre més gran planés sobre la societat. Sense jutges, sense policies, sense metges oficials, sense milers de polítics en totes les escales.... sí, s’hauria fet justícia –suposant que les forces d’oposició haguessin estat pures i no haguessin comès mai cap delicte!-- a costa d’ensorrar qualsevol possibilitat de supervivència mínimament endreçada.

Sí, fiat iustitia et pereat mundus!

6 d’agost del 2009

Societat madura?


Quan algun dels meus alumnes em mira amb cara sorpresa i no identifica què va passar el vint-i-tres de febrer de 1981 em ve una fuetada a l'ànima que em fa conscient sobtadament de l’entrada a l’estatge de la vellesa. Tots els de la meva generació saben perfectament què feien a quarts de set de la tarda del 23 de febrer de 1981. Això indica que el fet va ser emocionalment impactant.

Llegeixo aquests dies, aprofitant la indolència a què convida la calidesa estival, “Anatomía de un instante” de Javier Cercas. És un estudi empàtic sobre el 23 de febrer, les seves causes, els fets... les conseqüències... La lectura m’ha fet adonar que potser ens queda un record una mica inexacte sobre l’ambient d’aquells dies. El cop sembla que va estar a punt de triomfar i que el seu èxit va anar d’un no-res. A l’endemà es va atribuir el fracàs a la maduresa del poble, a la fermesa de les institucions i dels mitjans de comunicació i a no sé quantes coses més... Un paràgraf del llibre de Cercas, però, m’ha fet esclatar a dins una llum diàfana sobre la realitat. El record, a llarg termini, sempre ens acaba traint.

El Congrés dels Diputats, un cop alliberats els diputats del segrest a què els tenia sotmesos la guàrdia civil, va emetre el 24 de febrer el següent comunicat: La carencia de cualquier atisbo de respaldo social, la actitud ejemplar de la ciudadanía, el comportamiento responsable de los partidos políticos y de los sindicatos, así com de los medios de comunicación y particularmente de las institucions democráticas (...) bastaron para frustrar el golpe de estado.

Resulta ben difícil acumular més falsedats en menys paraules. No sé si el cop tenia o no consentiment social però no crec que n’hi faltés massa fora de Catalunya. El comportament de la ciutadania, jo el primer, no va ser exemplar: va consistir a quedar-se a casa, a mig camí de l’emoció temorenca i la impotència, i a veure-les venir... els partits polítics no van dir ni mu, els dirigents autonòmics, llevat de Jordi Pujol, van callar o es van amagar, i ni els mitjans de comunicació ni els sindicats van fer res per frustrar el cop. Fins i tot ni els bisbes que estaven reunits en assemblea a Madrid, van dir un sol mot... Tots els qui van parlar ho van començar a fer quan el cop havia fracassat...

No crec que al vint-i-tres de febrer fóssim una societat particularment madura: érem una societat profundament acovardida. Hem millorat gaire d'aleshores ençà?

1 d’agost del 2009

Objectivitat


Se sol considerar que disposar d’una mirada objectiva sobre la realitat és garantia de coneixement exacte. Ben al contrari, la percepció enterbolida, diuen, pel sentiment o l’emoció, distorsiona el coneixement de la realitat tal i com és. D’alguna manera és d’ús comú considerar que la visió d’una persona indiferent és més exacte, pel que fa a la realitat, que no pas, posem per cas, la de l’enamorat. És realment així? ¿És menys real el que és percep amb entusiasme que el que es mira amb indiferència?

Pascal deia que calia treure la bena a l’Amor i tornar-li el gaudi dels ulls. Estimar, segons Pascal, ens permetria descobrir tresors amagats en allò que mirem. Com deia Ortega i Gasset en un escrit de joventut, l’amor no és cec ja que la seva missió no és mirar sinó il·luminar, aclarir allò que mirem.

Aquests dies d’estiu, en plenes vacances, quan els ritmes de vida et permeten anar més a poc a poc, sento que Ortega i Pascal tenen raó. Ara que puc mirar la Mediterrània, per exemple, de lluny o de la vora, que puc admirar la seva llum, olorar el seu aroma, escoltar la cadència de les seves onades i contemplar el paisatge que articula a la vora de la costa catalana, aquesta terra que tant m’estimo... sé que en tinc una visió més exacta que no pas qui se la mira amb indiferència. La conec millor i més exactament perquè la miro amb l’entusiasme de l’amor.

Si passejava amb un estranger per aquesta costa estic segur que les nostres impressions divergirien, no tant perquè jo atribueixi a la meva terra nadiua gràcies fictícies que no posseeix, sinó perquè el meu esguard fervorós sorprèn en el paisatge encants amagats que l’estranger desconeix.

Ortega deia que l’amor, d’entrada, és un grau superior d’atenció. Per això arribava a la conclusió que seria més savi envejar l’home apassionat que no pas titllar-lo d’il·lús. Per a l’home apassionat el paisatge no és tan real com en l’indiferent, sinó que és millor.

Crec que Ortega té raó.