28 d’abril de 2009

Dolça natura


Avui ha fet una tarda primaveral. Amb en Max ens hem assegut sobre la gespa, recolzats en els arbres. Fem una mica de temps... Veure el parc, tan verd, em produeix una sensació de benestar. Li ho comento al Max.

-- La natura, com tu dius, tòfol, és un espectacle bellíssim, corprenedor… però...

I calla.

--Però que?—
li insisteixo--.

--Doncs que vista amb lupa la natura et pot arribar a aclaparar pel seu horror. La vida de la natura se sustenta sobre la mort i la destrucció d’una manera perpètua...

--Sí, alguna vegada he vist algun reportatge de lleones que persegueixen i queixalen sense pietat pobres gaseles herbívores...

-- No cal contemplar a la sabana africana com els depredadors carnívors assetgen i maten en fred una gasela per cruspir-se-la –m’interromp--. No, en qualsevol dels prats verds damunt dels quals ens estirem tot gaudint d’una suposada dolçor de la natura es desenvolupa una lluita per la vida caracteritzada per la crueltat. La 'mantis religiosa', per exemple, devora el mascle justament quan l’acaba de fecundar; en un altre racó l’aranya estrangula la mosca; el cercèrid –una mena de vespa—s’alimenta dels buprèstids, un escarabat de colors llampants... Ho fa amb tanta precisió que amb una triple agullonada li destrueix tres centres nerviosos, se l’enduu paralitzat i encara viu, i se’l va menjant a poc a poc respectant els centres vitals per conservar la seva víctima en vida fins a la darrera mossegada... el 'philantus', predador de les abelles, abans d’emportar-se la seva víctima li pressiona la boca, li fa vomitar la mel i li xucla la llengua quan agonitza...

--Bé, para, d’acord, no he dit res sobre la dolçor de la natura! –li faig amb un deix de fàstic a la veu--

--Aquest sord i constant carnatge per sobreviure s’esdevé arreu, a qualsevol racó... , en el prat, a la muntanya, en el mon aeri, en la profunditat de la mar... La natura, vista de la vora, fa feredat, és d’una crueltat despietada. Un sistema d’equilibris no només atroç sinó salvatge perquè destrueix sempre el més feble...

-- Però els humans...

--Els humans què? –em talla en Max-- ¿Has vist alguna vegada el que passa en un escorxador perquè et puguis cruspir després qualsevol melós de vedella? ¿Has sentit mai el crit agònic del porc en qualsevol festa popular de matança perquè tu puguis menjar pernil? Has contemplat mai com escalden en viu els pollastres perquè et puguis menjar la seva cuixa o les seves ales? Has pensat mai com ha des ser l’agonia per asfíxia del peix quan el treus de la mar? No res els humans! Els humans, a més, podem matar vida per plaer com els caçadors, les curses de braus, l'esport de tir al colom...

--Que estàs de mal humor Max?

--No especialment... simplement m’emprenya que la vida estigui tan mal muntada! La vida no és apta per a persones sensibles... Tu ves pensant en la dolçor de la natura... i procura no saber-ne res més...--afegeix amb aquest to pedant amb què sovint tracta les meves ingenuïtats de bona fe--.

Millor, certament, no saber de què va el zumzeig dels insectes que ja comencen a voleiar al nostre entorn... ah!, i em prometo que mai no faré una visita a un escorxador. ¿Em faig, doncs, vegetarià?

Si li ho pregunto al Max em dirà que cada cop que menjo un enciam o una pastanaga he arrencat vida violentament del seu cicle natural... Millor no preguntar-li res més avui...

26 d’abril de 2009

Explotar d'alegria


Quan tinc ocasió de passejar per zones de natura no excessivament urbanitzada m’agrada parar-me a escoltar els cants dels ocells. No deixa de ser curiós que tot el que vola, en general, canta -–li atribuïm, doncs, un cert art—- mentre que el que viu arran de terra, crida, borda, gruny, escataina, renilla... és a dir, profereix sorolls habitualment no gaire agradables. I si ens submergim en les profunditats del mar –encara que dofins i balenes també profereixen sons articulats—l’experiència general és de profund silenci. Si la natura fos una revelació per desxifrar semblaria que, pel que fa al so dels éssers sensibles, aquesta ens parlaria de l’ascensió natural de la vida: del silenci al gruny per arribar a la música... La música, el cant, situats sempre a les zones altes de l’experiència humana... Última depuració del nostre caminar per l'existència... Els cossos ressuscitats no seran altra cosa que música-- deia Agustí d'Hipona...

Un dels cants més bonics d'ocell que mai no he sentit és el del rossinyol. Va ser una nit càlida de primavera, avançat el mes de maig. El cant del rossinyol era apassionat, divers... de tant en tant repetia successions, de vegades roncava dins dels aguts o feia unes notes líquides, aflautades, amb diferents ritmes, primer lent, progressivament ràpids...

En parlo amb una amic naturalista. ¿Quin sentit té aquest cant meravellós? I, per extensió, és clar!, el dels altres ocells... L’amic naturalista em parla de marcar territori, de comunicació i, sobretot, d’aparellament. Sembla que els rossinyols mascles arriben de l’Àfrica uns deu dies abans que les femelles i canten per atreure-les...

Potser sí... i tanmateix penso que no sabem en el fons res de res. Hem observat que canten per aparellar-se o per marcar territori. ¿Sempre? Quan el meu canari refila apassionadament és perquè vol aparellar-se, el pobre? O aquella cadernera que em va sorprendre dalt d’un pi en ple estiu? Tot ha de tenir sempre una funció explicable en el cant dels ocells?

Comento la qüestió amb el Max. Somriu, em mira amb displicència i em diu:

--A la ciència li calen dades per sostenir les seves argumentacions i observacions... probablement als científics els importa poc per què canten els ocells... Però com a hipòtesi no es pot menystenir que un ocell pot cantar de vegades, simplement, perquè explota d’alegria.

Genial, oi,en Max? Doncs m'ho crec. La veritat és que a partir d’ara, passejar pel bosc escoltant el cant divers dels ocells em farà més profit. Serà diferent. És meravellós, no, passejar per un indret on els minúsculs habitants que tenen el privilegi de volar i veure les coses amb una certa altura de mires, simfònicament, exulten i exploten d’alegria?

En un bosc, ves, a més de bellesa natural hi ha música, una música alegre... T'hi fixaràs a partir d'ara?

23 d’abril de 2009

Continuïtats


Qualsevol que avui, dia de sant Jordi, passegi pels carrers de les poblacions catalanes, crec que s’ha de sentir satisfet i, fins i tot, un punt orgullós d’un país que viu aquesta popular festa cívica. Les persones que s’estimen es regalen una rosa, perquè avui és el nostre dia dels enamorats. I, a més, ens regalem un llibre... que no deixa de ser un present culte, impropi gairebé dels temps que vivim. El llibre es marida difícilment amb les presses, pressuposa una aventura individual i cloure’s en un silenci a partir d’uns signes que ho són tot menys icònics.

M’agraden els canvis que comporten una millora per a les condicions de vida de la meva espècie. Però gairebé per natura m’agraden més les bones continuïtats. I avui és, sobretot, una festa comuna arrelada en la continuïtat.

En primer lloc sant Jordi. Era un pagès de la Capadòcia. El mateix nom, γεωργιός, vol dir 'llaurador', 'pagès'. Sembla que, convertit al cristianisme, va morir màrtir. Sabem que al segle IV ja se’l venerava com a sant. La llegenda d’alliberar una princesa segrestada per un drac és més tardana i prové del segle XIII. El seu culte se va estendre després de les croades a Terra Santa. Les corts catalanes, reunides a Barcelona el 1456, van declarar sant Jordi patró de Catalunya i el papa Alexandre VII confirmà aquest patronatge. Mireu, doncs, si la festa ve de lluny! Avui, en l’inconscient col·lectiu, celebrem de fet una festa nacional... Les nacions petites i porugues sempre tenen dracs que la segresten...

Les bones tradicions, les sanes continuïtats solen integrar altres costums que les consoliden i les omplen de més sentit. Com per exemple, el regal de la rosa. Aquest costum és més tardà. Sembla que es pot situar al segle XVII, quan en el pati del palau de la Generalitat, tal dia com avui, tenia lloc una fira de roses que era freqüentada pels enamorats...

El regal d'un llibre va ser instituït l’any 1926 com a commemoració de la mort de Cervantes i de Shakespeare. Signe d’obertura, doncs, a dues gran literatures en llengua diferent de la nostra. Hi podríem afegir, encara, que la mort de Josep Pla, darrerament reivindicat pels joves, també va tenir lloc un 23 d’abril... Un altre gran escriptor que, a desgrat de les crítiques pures comprensibles, va viure per salvar-nos els mots...

Sí, m’agrada dels països més que els canvis, les sanes continuïtats. I més encara en el nostre, país al qual se li ha intentat trencar reiteradament la seva memòria col·lectiva. M’agradaria que algun dia a Catalunya se li pogués aplicar la sentència de Josep Pla sobre la França dels anys 20: és un país fet, només necessita retocs.

Els països fets són més fills de les bones continuïtats que no pas dels canvis.

21 d’abril de 2009

"Esperance et espoir"


Em trobo el Max a la cua de la caixa del Super. Com sempre té la mirada absent i ni s’adona que sóc al seu costat. Mormola una lleu melodia amb els llavis, molt baixeta. El Max toca molt bé el saxo. Li agrada el jazz clàssic. L’he sentit més d’un cop amb un conjuntet de jazz local i sempre m’ha sobtat com, essent silenciós i de poques paraules, és capaç de treure un so vellutat, tan ample i tan càlid... i fins i tot apassionat! Em plau veure’l tocar: tanca els ulls i sembla que li vessi l’ànima per l’embocadura de l'instrument.

--Ep, Max...
--Ah hola!
--Segur que estaves pensant alguna melodia de jazz...

Somriu.

--No ben bé.
--Què feies?
--Pensava sobre l’esperança i per què els francesos distingeixen entre "espérance" i "espoir".
--Ostres! I això fent cua a la caixa del Súper!

Silenci i continuem fent cua. Jo em poso una mica nerviós.

--Va, vinga a què esperes! Explica-m’ho!

Somriu tot i tenir sempre aquests ulls tan tristos! Sovint m’ho diu: “estic maridat amb la tristesa”. Mai no he sabut, però, per què!

--És ben veritat que l’esperança és el regal de la divinitat. Fixa-t’hi, que viure, de fet, és esperar, espera de l’esdeveniment... En canvi un gos no espera res, no li cal esperança per viure... Jo crec que totes les persones, en siguin o no conscients, si poden viure és perquè “esperen”. Si tanques l’esperança, viure, de fet, és insuportable.

Interrompem la conversa: hem de pagar... Al carrer, però, ens aturem a la porta del súper –vivim en direccions contràries-- ... i continua parlant sense que jo li demani res.

--... i l’esperança, fixa’t-hi tòfol, comporta tres actituds: paciència –sempre cal esperar que "l’allò" definitivament arribarà; confiança en què obtindrem el que esperem i també, lògicament, tensió cap a un estat de benaurança que ens satisfarà d’una vegada per sempre.

En dir l’última frase ha incrementat una mica el to, com si li vibrés un xic l’emoció i ha deixat de mirar-me a la cara per adreçar l'esguard al buit. Pel seus ulls tristos m’ha semblat endevinar que porta a dins alguna mena de lluita entre l’esperança i la desil·lusió que no em vol confessar. En Max està condemnat per la metafísica...!

--I "l’espoir" què vol dir? –li dic per trencar una mica el silenci--.
--"L’espoir" és simplement un projecte tangible, la tensió cap a un projecte l'objecte del qual no surt de la Història.
--O sigui que "l’esperança" és confiança en la plenitud enllà del temps i de l’espai, i "l’espoir" és l’esperança petita, "tout court" que dirien els francesos, cap a un projecte concret i que cal aconseguir amb una mica d’esforç i tensió.
--Exacte.

I s'ha acomiadat, ha girat cua i se n'ha anat cap a la seva solitud.

Ves per on anant al Súper he après una cosa més. Topar-se amb el Max gairebé sempre és acabar amb algun embolic mental. No sé com s'ho fa , però no em deixa mai indiferent!

19 d’abril de 2009

"Amare"


Cada dia que passa em creix la convicció que el progrés racional del segle de les llums és del tot insuficient. I no ho dic tant pel valor que recentment s’atorga a les emocions sinó per la necessitat del mite en una societat sana. No pretenc pas defensar l’irracionalisme, ni de bon tros, però sí un cert equilibri entre la raó –-mai deixar-la sola perquè pot arribar a generar realitats abominables—-i el mite, és a dir, la paraula que afirma allò que resulta difícil d’estatuir si no és a través de la narració. El mite respon preguntes no formulades que ens omplen de significat; la raó ens respon preguntes que obren més portes i ens menen a un laberint inacabable i progressivament més complex on els significats són sempre provisionals i els sentits finals sempre se'ns escapen. Mite i "logos" s'han de vigilar mútuament.

M’ho diu sovint en Max: ens perfora la set d’alguna cosa infinita i mai no deixarem de perseguir el sant Greal. I si bé és veritat que el fracàs de la mort és una certesa no és pas l’única. N’hi ha una altra: l’amor. A més és una constant històrica.

--El verb llatí ‘amare’ –em va dir un dia en Max—procedeix del terme indoeuropeu ‘amma’ que vol dir “mare”. Sembla que mai ningú ha pogut superar l’amor de la mare i per això el significat d’estimar el van copiar d’aquí. Qui no estima ni és estimat es precipita cap el no-res. Per això els qui estimen i són estimats tenen la convicció gairebé indestructible que en algun lloc hi ha una porta de sortida a aquest altament imperfecte teatre de la vida. L'amor, és a dir el descentrament del jo per servir l'altre, no pot ser vençut per la caducitat vital.

Sovint les meves respostes al Max només poden ser silencis.

17 d’abril de 2009

Preludis


Hi ha moments i circumstàncies en la vida en què el millor embolcall de l’ànima és el silenci. Potser en aquells moments, penses, qualsevol música et destorbaria. Sobretot si el moment és de dolor a l’ànima.

Quan jo era jove un mestre ens va explicar una anècdota de sant Agustí. Diuen que el futur sant, tot passejant per la platja a la vora del mar, cavil·lava sobre Déu amb la pretensió d’entendre’l. Amb això es va topar amb un nen petit que agafava l’aigua de la mar amb una petxina i l’anava tirant dins d’un forat fet a la sorra... No parava de fer-ho... Agustí se li va acostar i li va preguntar què feia. El nen li va respondre que intentava posar tota l’aigua del mar dins del forat de la sorra... Agustí va riure i li va dir que això era impossible... el nen se’l va mirar rient i li va etzibar: “¿tu em dius això que estàs intentant fer una cosa encara més impossible com encabir Déu en el teu cap?”. I, dit això, el nen va desaparèixer.

Potser sigui veritat que quan comprens que hi ha dimensions de l’existència que depassen de molt les possibilitats de comprensió de la intel·ligència, com l’amor, comences a acceptar la immensitat i profunditat d'una música que sigui adient al dolor agut del teu silenci.

Per això, potser, ara que continua plovent darrer dels vidres, és un bon moment per deixar-se bressolar per algun dels preludis lents de Chopin. Potser perquè hi ha moments en què comprens que, en ple silenci, no es tracta tant de tocar música sinó que la música et toqui a tu.

I així, en espera blava, quedar-te a l’aguait del lleu oreig d’una pregària...

13 d’abril de 2009

Trasbals


Parlava amb el Max sobre el sofriment que trasbalsa tantes persones... sobretot quan aquest patiment toca de la vora persones que coneixem i que apreciem de cor. En Max s'ha quedat una estona pensatiu i, sense mirar-me, s'ha posat a recitar:

--"Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d'infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir. (...) Un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar".

--Aquest fragment poètic --m'ha dit-- està recollit en el llibre bíblic de Cohèlet. Amb paraules senzilles descriu profunditats perennes de la condició humana. Potser l’única saviesa que podem assolir, tòfol, consisteixi a saber aprofitar el temps de riure i de dansar i a confiar que el temps de plànyer-se i de plorar passarà avall i es convertirà en record.

--Però com li puc dir això a la persona que pateix? Només li puc dir que confiï en el temps?

--Quan la plenitud a la que ens sentim cridats s’esberla i el sofriment creix fins a senyorejar les hores del nostre temps de manera que ens sentim trasbalsats, no tenim altra sortida que viure el do innat de l'esperança i, fet tot el que està a les nostres mans per combatre'l, creure amb totes les nostres forces que el dolor serà vençut i que retornaran els temps de riure i de dansar.

Dec haver fet una cara escèptica... perquè m'ha mirat, ha somrigut --cosa que no sol fer-- i m'ha etzibat:

--No hi donis més voltes: és l'únic camí.

Invitació


Pasqua. En hebreu volia dir "el pas de Déu". Quan? En un moment històric en què allibera un poble de l'esclavatge, li fa travessar el mar Roig --símbol de purificació, de katarsis-- i inicia un camí penós pel desert. Però el desert no és la fita. El camí porta a la terra promesa, que "regalima llet i mel".

Pasqua. Primavera. La vida triomfa sobre el fred. La calor fa renéixer plantes i estimula la reproducció de les espècies... Anem cap a la plenitud d'un estiu, quan, com es canta a "Porgy and Bes", si més no viure és fàcil.

Pasqua. "El pas d Déu" potser avui ajudi a alliberar-nos d'esclavatges interns, d'aquesta mena de tendència a l'orgull, de l'autocentrament, de la insolidaritat, de l'ànima resseca sense amor...

Pasqua. Potser una invitació perquè, al final, ens apuntem a dir que sí només perquè el gaudi de la vida supera en un 0,1% al desert que l'envolta.

Mal: 49,9%. Vida i bé: 50,1%. Un equilibri sempre fràgil.

12 d’abril de 2009

Buidor


Dissabte sant. L’únic dia de l’any sense cap cerimònia litúrgica per al poble. L’església oberta i buida, la creu pelada, l’altar sense res al damunt, el sagrari obert, les espelmes apagades... Tot s’acabat. Ahir va ser el dia de la gran patacada... i avui, de mica en mica, ens refem del disgust, de la il·lusió perduda del castell per terra i ens tornem a enfrontar al vaixell normal de la vida, jugant-nos-ho tot a la sort del temps marítim: si hi ha bonança millor i si hi ha tempesta, doncs a entormar-la amb l’afany de sobreviure-hi momentàniament però sense esperança.

Els deixebles, acovardits, han fugit o retornen a casa amb la cua entre cames. Deien que... ens esperàvem..., per un moment vam somniar amb... semblava que... i res. La síndrome del dia després, la matinada de l’endemà de la festa, els dies després de l’enterrament, quan el dolor va cedint en la seva agudesa..., el gran desig frustrat un altre cop i van...

La vida continua –ens diem per encoratjar-nos falsament (perquè la vida continua pas a pas, sí, fins a la derrota final de la mort)... però avui, particularment, amb una solitud definitiva que mossega, amb unes il·lusions que ara ens semblen quimeres...

Buidor.

Les llàgrimes es vessen ja només de tant en tant, quan el glop del dolor enterboleix l’esguard...

Tampoc no costa pas gaire entendre i viure aquesta profunda dimensió humana de l’endemà del gran disgust, de la crueltat del desencís. Res no té d'estrany que els monjos, als matines de dissabte sant cantessin les lamentacions del profeta Jeremies... Si podeu escoltar-ne la versió mossàrab, sola et rotunda voce, crec que entendreu millor que amb cap paraula la desolació d'aquesta diada...

¿És, doncs, la vida, un seguit de patacades i buidors sense cap altre sentit que el de sobreviure nomes l’instant anestesiats momentàniament per la bellesa o per un qualsevol plaer efímer?

10 d’abril de 2009

Slumdog


Divendres sant. Jesús, més o menys cap al migdia, a l’hora nona de fa gairebé dos mil anys, exclamà tot està consumat, girà el cap i expirà. Així acaba la descripció de la passió de l’evangelista Joan. En aquest moment de la lectura, la comunitat fa silenci i s’agenolla. No hi ha res a pensar llevat del fracàs... Just en aquest moment, m’han vingut al cap les imatges duríssimes del film Slumdog millionaire. No ignorava aquesta realitat però les imatges me l’han feta molt més dolorosa. Misèria i mal... dominen i triomfen encara que hi hagi també amor i bé...

Etimològicament un «slumdog» es pot traduir per «gos de tuguri» o «gos de barri pobre», és a dir, un pària, un desgraciat sense recursos materials ni culturals… Jesús havia vingut a predicar-los la bona nova, el Regne de Déu (un lloc o moment en el qual, segons Pau, regnarà la pau, la justícia i l’alegria) i el camí per construir-lo. I tot acaba en fracàs... i encara, després de dos mil anys, la pífia i el fracàs són presents d’una manera espantosa. Hem progressat molt poc d’aleshores ençà. Ens hem perdut...

En la mort de l’innocent Jesús ritualitzo avui el fracàs, la consciència de la mort, el sepulcre com a punt final de la vida, de tota vida. El triomf, si més no aparent, del mal i de la mort. I d’aquesta capacitat de l’espècie per equivocar-se i errar de manera contínua en l’intent de la fraternitat universal, fraternitat o amor fratern que, es vulgui o no, es troba en el moll de l’os del missatge cristià com a valor suprem a assolir...

El Max m’ha dit que, tanmateix, cal recordar allò de Kant, del riure, la son i l’esperança, en concret aquesta darrera... la de la Pasqua...

De tota manera no em costa gens viure el divendres sant... és la pura vida.

9 d’abril de 2009

Sopar


Dijous Sant. Recordo que, de petit i d’adolescent, a partir de tal dia com avui i fins el diumenge de Pasqua quedaven prohibits la circulació rodada i tots els espectacles. No es podia posar la ràdio massa alta --que només transmetia música clàssica, programes religiosos i notícies-- i els estudiants de música no posàvem les mans a cap instrument. Els tramvies i els autobusos urbans anaven a marxa molt lenta per no fer soroll. Un silenci s’espesseïa arreu. Eren dies sants, si més no externament.

En parlo amb el Max a la sortida del gimnàs. Feia bon temps, el sol escalfava ja la pell d’una manera agradable. No teníem massa pressa --els dos tenim festa aquests dies-- i ens hem assegut una estona al parc. El Max és catòlic practicant tot i que no ho diu massa, i no pas per vergonya sinó perquè, com em diu ell, porta massa tristesa a la motxilla de l’ànima i li sap greu que els altres vegin un cristià trist. No hi ha res més trist que un trist cristià--em va dir un dia--. D’altra banda, segons diu, tot i que en sent la crida no compleix ni en el servei ni en la generositat allò a què l’haurien d’inclinar les seves creences...

--És bonic que avui celebrem un “sopar” oi, Max—li dic--. Al cap i a la fi totes les cultures que conec tenen per ritual de generositat i gratuïtat l’hospitalitat de l’àpat. Sembla com si en el convidar a sopar hi hagués una espurna del que ens fa humans i ens allunya de la dimensió purament animal dels primats.

--El dijous sant –em diu—és un dia bonic. Celebrem i re-cordem, és a dir, "tornem al cor", que Déu es fa present entre nosaltres quan ens trobem en nom d’ell i compartim un àpat. Al cap i a la fi és un símbol d’estimar enllà de l’instint.

--Els primers seguidors de Jesús es trobaven a sopar el dilluns oi?

--No, el diumenge... encara en deien el “dia del sol”... seguint el costum dels romans. Tenim informacions molt precises. Una de les més curioses és la de Justí que em sembla que és del segle II.

M'admira l'erudició d'en Max...

--A les reunions del diumenge tots els qui eren presents, ens diu Justí, ho sé de memòria, “els qui són rics, i volen fer-ho, dipositen dons segons el que creuen oportú” . I saps què en feien d’aquests dons, segons Justí?

--No, no ho sé...

--“Socórrer les orfes, les viudes i els qui es troben en indigència a causa de malalties o altres causes, també els empresonats i els pelegrins vinguts de molt lluny; en una paraula, ningú no queda desatès”.

--I com és que t’ho saps de memòria?

--És que em va impressionar molt quan ho vaig llegir... ¿Te n’adones? Els cristians van fundar la primera seguretat social!! I no per obligació de pagar impostos sinó “segons ho creuen oportú” i “si ho volen”... Servir, tòfol, servir i estimar en llibertat... --Aquí al Max li ha tremolat una mica la veu amb una punta de passió--Avui el text més radical de la celebració eucarística és l’escena de l'envageli de Joan, quan Jesús renta els peus dels deixebles abans de sopar... ¿A quina religió algú a qui s’atribueix natura divina fa una cosa semblant?

--Em sembla que cap que jo sàpiga... però, Max, tot aquest món nostre s’ensorra! No ho creus? Cada dia som menys i més grans! No passem a la propera generació! Per a molts la setmana santa és un vulgat atzar del calendari festiu!

En Max s’aixeca del banc i jo al darrera. Em mira i somriu amb aquell deix de tristesa de qui carrega molta solitud a l’esquena.

--Mira, tòfol, Jesús va morir per tothom... potser nosaltres som els últims que ho sabrem. No importa si en el futur ho sabran o no, importa que va ser.

Va girar cua i se’n va anar sense dir-me res més. Ja les té aquestes coses... Jo me'n vaig anar cap a casa pensatiu. Sí, Max, pensava, potser sí, però la solitud fotre, el que se'n diu fotre, fot molt!

8 d’abril de 2009

Riure


He llegit que el filòsof Immanuel Kant deia que Déu ha concedit als humans tres dons per poder suportat les vicissituds de la vida: el riure, la son i l’esperança. Probablement Darwin opinaria que si l’espècie no disposés d’aquests tres dons “adaptatius” probablement no li sortiria a compte continuar existint i es negaria a reproduir-se. L’univers, tal i com fou i tal com serà d’aquí a uns milions d’anys, serà un immens espai silenciós puntuat només pels xocs de meteorits o per les colossals explosions dels estels quan arriben a la seva fi. Segons el que sabem, doncs, la història té un final clar: l’extinció. Cap consciència, probablement, s’adonarà de l’esplèndid panorama que nosaltres, petites espurnes d’existència entre infinits d’inexistència, ara som capaços de gaudir.

En parlo amb l’amic Max al bany de vapor del gimnàs. Sempre amb aquesta mirada un pèl trista i, de vegades, molt de tant en tant, amb aquest esbós de somriure d’infant apallissat quan li donen un caramel inesperat... Alguns cops quan entro al bany de vapor i està sol, me'l tobo en un racó, abraçat al genolls i amb els ulls tancats. Si no em veu no li dic res fins que ell s'adona de la meva presència. De vegades penso que plora perquè li surten de tant en tant uns petits gemecs...

Em fa tot de consideracions que no reprodueixo perquè realment mostren una cultura inusual i uns coneixements que em plauria tenir. En resum, em ve a dir, es evident que el motor de la nostra acció es repenja d'alguna manera en l'esperança. La mort de l'esperança és l'envelliment definitiu, el moment en què un comença a adreçar la mirada només enrere perquè de futur o no n'hi ha, o ja no interessa. Em fa tot de filosofia sobre el riure i el somriure com el moment en què l'espècie humana contrapunteja el dolor i troba una mena de purificació interior que l'equilibra amb la vida. Ah!, diu, i sort en tenim que de vegades podem dormir... perquè com diuen els francesos la nuit est une bonne conseillere...

Reconeix que li costa riure i que cada cop troba menys coses que li facin gràcia. I reconeix que li és un problema, perquè quan recorda les vegades que ha rigut, ha estat conscient que li alliberava d’alguna manera una tensió estranya que el posseeix sempre com un soroll de fons de l’ànima que mai no el deixa tranquil. Pel que fa a l’esperança em confessa que fa temps que no en té pas massa i que es limita només a demanar que les coses continuïn com estan i que no empitjorin. Amb això ja es donaria per pagat.

--I el dormir què? –que li pregunto—

Esbossa un somriure obert i em diu:

--Això encara, però sovint amb una o mitja pastilleta...

6 d’abril de 2009

Enigma


L’univers i la natura, contemplats de lluny, posseeixen una bellesa corprenedora. Sedueixen d’una manera gairebé tan il·limitada que no és estrany que alguns se sentin posseïts per un desig d’abraçar-los i fondre-s’hi com un gota dins de la mar.

I, tanmateix, quan ens acostem al detall de la natura, hi experimentem una incomoditat que es belluga al nostre interior com una remor d’angúnia permanent. En primer lloc per la percepció que tot plegat és un enigma del qual la ciència no només en sap molt poca cosa sinó que ja ens diu que hi ha dimensions que mai no podrem saber.

Però potser el que més desplau és la crueltat de l’equilibri tròfic –basat en la llei del més fort, en l’alimentació sobre la mort de vida existent –vegetal o animal—i, sobretot, en l’immens patiment dels éssers sensibles, inclòs l’ésser humà, naturalment. El detall fins i tot de vegades és decebedor quan es constata que uns viuen de menjar-se els altres...

En aquesta natura, a més, tot humà –i probablement tot ésser sensible—sent indefugiblement la crida a la felicitat, una crida que es veu sistemàticament frustrada. Realment en la natura tot sembla oscil·lar entre la meravella i la pífia. I potser una de les grans pífies sigui la impertinència dels instints –la sexualitat, la territorialitat, l’agressivitat...—que molt sovint i de manera contínua provoquen conflictes, i, per tant dolors immensos i... mort! Si fem una senzilla llambregada a la història en contemplarem molts horrors i, en especial, aquesta incapacitat per resoldre problemes d’injustícia que s’arrosseguen de segle en segle. Som, definitivament, maldestres...

L’únic bri d’esperança civil a què ens podem arrapar pel que fa al patiment, a la injustícia i al mal, tan estesos, potser es pot trobar en Darwin. Si les espècies en el seu procés d’adaptació a la vida –em sembla que diu-- consideressin que el patiment i el mal són superiors al gaudi de viure, probablement haurien desenvolupat mecanismes per evitar la reproducció. En definitiva: s’haurien autoextingit. No els hauria sortit a compte viure...

¿Com és que hi ha patiment i mal? ¿I com és que malgrat el dolor i el sofriment la vida sembla ser encara més forta?

Un altre enigma, una altra angoixa...

4 d’abril de 2009

Préstecs


En les meves classes sovint he de definir amb més o menys precisió el concepte de cultura. Buscant la claredat i no pas una explicació massa prolixa la defineixo com el conjunt estructurat d’eines i símbols històricament acumulats amb què una comunitat s’adequa al medi on li toca viure. Entenc per eines des d’un martell a un ordinador així com els mitjans de subsistència i, per símbols, des dels gestos a la llengua passant per les creences i els rituals. D’aquesta manera podem analitzar l’origen, el sentit, les semblances i les diferències de l’art plàstic o de la música dins d’una cultura determinada.

Em sembla que les cultures del món no han sorgit, d’entrada, per entendre’s sinó més aviat per donar-se l’esquena, sobretot en allò que concerneix a les visions del món i a les creences. A mesura que ens humanitzem això s'anirà modificant de mica en mica, però al llarg de la història i, en bona part en el present, això, malauradament, és així. I, en canvi, al llarg de l’espai i del temps les cultures s’han fet i es fan préstecs importants sobretot en el camp de les eines. Per entendre-ho proposo un exemple: el que va fer el Joan el dimecres passat, quan plovia tant.

El Joan es va llevar, es va afaitar amb una navalla, es va rentar, va mirar per la finestra, va veure que plovia, es va vestir, va agafar un paraigües i es va calçar unes bótes de goma. En sortir al carrer, va entrar en un bar i va demanar per esmorzar un entrepà calent servit en un plat amb forquilla i ganivet, un croissant i un cafè. Va pagar el compte amb monedes.

Qualsevol que llegeixi el relat de la primera hora de la vida del Joan del dimecres passat pensarà que no hi ha res d’especial des del punt de vista dels préstecs culturals. Però si ho analitzem amb cura veurem que...

El llit on ens despertem és va inventar en el Pròxim Orient i es va modificar en el nord d’Europa; la fibra de cotó dels llençols i del pijama són innovacions de l’Índia; quan ens rentem amb sabó utilitzem una aportació dels antics gals i l’afaitat és un ritual de procedència sumèria; quan mirem per la finestra estem utilitzant una creació dels antics egipcis (el vidre); si plou i ens posem bótes de goma estem utilitzant un préstec dels indis de l’Amèrica Central i, finalment, si utilitzem un paraigües fem servir una innovació de l’extrem Orient.

En sortir de casa i entrar en el bar utilitzem un plat, forma ceràmica procedent de la Xina i, en agafar el ganivet i la forquilla, ens estem servint d’una innovació italiana del segle XIV. Si triem un croissant ens menjarem un tipus de pasta feta pels pastisser vienesos per celebrar la victòria contra el setge dels turcs (els quals tenien una mitja lluna creixent com a emblema, a l’igual que el “croissant” que vol dir també ‘creixent’ en francès). Quan paguem l’esmorzar ho farem probablement amb monedes, un invent dels lidis.

Tots i cadascuna d’aquestes innovacions han produït canvis, sigui a la vida quotidiana –com és el cas del croissant o del pijama—o bé en les relacions econòmiques (com la innovació de la moneda). En canvi som molt més reactius a acceptar, enllà de la curiositat que ens pugui produir, idees, creences, rituals i visions del món de les altres cultures. Potser ara som en una nova època axial en què comencem un procés d’adaptació mútua i alhora de respecte interior... però no deixa de ser una pura suposició.

El que resulta ben cert, en tot cas, és que el present respira sempre per la Història. I sense l'assaig de la Història és difícil entendre res.