7 de novembre de 2008

Yes, we want


Les recents eleccions nord-americanes m’han fet evident una de les dimensions positives de la seva societat: la generació de lideratges. Totes les persones que han viscut un temps als EUA se solen sentir impressionades per aquesta realitat: en tots els àmbits hi ha líders.

També he pensat, d’altra banda, que si l’eslògan Yes, we can ha estat efectiu es deu en bona part al fet que ha operat sobre un imaginari col·lectiu on se suposava l’existència d’un Yes we want. És a dir: les persones s’han mobilitzat fins a límits impossibles de creure en les nostres latituds perquè “volien canviar” però no podien. Quan un líder els ha convençut que sí que poden, l’eslògan ha connectat amb l’imaginari i ha generat l’explosió mobilitzadora que ha aconseguit la victòria. Una victòria clara i contundent, però ajustada. ¿Qui aniria aquí a un míting convocat a la una de la matinada com al d'Obama a Florida? Qui de nosaltres faria fins a 4 i 6 hores de cua per votar?

¿És possible que al nostre país aparegui un Sarkozy o un Obama? Jo crec que no. En primer lloc perquè el nostre sistema educatiu malda perquè no n’apareguin. Amb la dèria de la igualtat l’únic que hem aconseguit és la mediocritat generalitzada i la voluntat massiva d’esdevenir professionalment funcionaris. Per aconseguir la generació de líders cal que l’educació, des de ben petits, ens habituï a “admirar”. I això està prohibit. Fins i tot els alumnes bons intenten dissimular que ho són i s'esforcen a fer-se perdonar davant dels companys el seu interès i els seus bons resultats. A més, la “tribu” practica el pecat nacional de l’enveja. A casa nostra si alguna persona sobresurt per mèrits propis en qualsevol camp, els individus de la nostra societat es converteixen en una mena de tèrmits que arrasen amb la maledicència qualsevol triomf personal. Aquell ha aconseguit fer diners per mitjans fraudulents i aquella ha aconseguit la càtedra perquè s’ha ficat al llit amb el president del tribunal... Mai no hi ha un pam de net!

El és més trist de tot plegat és que, en el cas que sortís un líder o una lideressa a l’estil de l’Obama o de Sarkozy, l’eslògan Yes we can seria inútil perquè a la vella Europa i a la iaia Catalunya ningú no vol altra cosa que assegurar el seu benestar i, en cap cas, canviar i lluitar seriosament per a un futur millor. I ja no parlem de la independència! A Nord-amèrica el triomf d’Obama ha estat possible perquè estan convençuts, enllà de la seva religió i de la seva ètnia, que són una sola pàtria. En definitiva: tenen un intens sentit d’identitat nacional per damunt de la seva individualitat. Em sembla que ho deia Ferrater Mora: a banda d’una minoria als catalans només els interessa la botifarra amb rovellons.

Ens falta clarament un ideari educatiu basat en l’admiració i el reconeixement dels qui són millors i ens manca un “yes we want” col·lectiu clarament identificat en l’imaginari nacional.

Potser sí. Potser comença a ser urgent desenvolupar una pedagogia per als temps de decadència.