29 de setembre del 2011

Humanitats


En dos dels llibres més interessants que he llegit recentment els seus autors es dolen del declivi de les humanitats i del seu abandonament en la formació de la ciutadania (Adéu a la universitat, de Jordi Llovet, i La condición ambigua d’Albert Chillón, un diàleg aquest darrer de l’autor amb l’antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch). El lament per la pèrdua de les humanitats en la formació secundària i universitària em produeix una doble perplexitat.

En primer lloc tinc seriosos dubtes que en els meus temps de batxillerat –quan només cursàvem la Secundària un escàs 30% dels adolescents—ens formessin en humanitats. Vaig aprendre els noms i les obres de molts autors literaris de memòria i vàrem llegir també alguns fragments antològics dels seus textos. Em vaig esforçar molt per entendre la sintaxi del llatí i del grec però mai no em van posar en contacte amb l’obra d’un sol autor greco-llatí (i probablement no sé si hauria entès gaire res). Potser la introducció a la filosofia de sisè de batxillerat em va fer pensar una mica... en definitiva, no crec que en la nostra època ni en la immediatament posterior, els estudis de lletres ens fessin més “humans”. No vaig pas accedir a la geografia psicològica de l’ésser humà expressada per Shakespeare, per exemple, fins a ser un adult... i no vaig sentir-me concernit per la poesia fins als vint anys. D’altra banda no crec pas que el fet de saber humanitats –en el cas que n’haguéssim estudiat-- ens fes necessàriament més bones persones. Els oficials nazis dels camps d’extermini eren capaços de gaudir intensament escoltant Mozart o Schubert mentre en els forns cremaven centenars d’homes, dones i nens...

En segon lloc no trobo pas que en els estudis de Secundària actuals no hi siguin presents les “humanitats”. Potser hi són més presents que no pas abans! S’estudia més història que a la meva època; la llengua i la literatura hi són presents tant en català com en castellà; es fan llegir llibres sencers –en el batxillerat mai no em van fer llegir un sol llibre!—i, fins i tot, s’estudia cultura clàssica i música (en el meu temps la música era un àmbit restringit estrictament als conservatoris i fora de l’abast de qualsevol adolescent normal). Cal destacar, a més, que aquests estudis “humanístics” s’ensenyen, a més, a tot l’alumnat, i no només a l’escàs percentatge que estudiava quan jo era adolescent.

Una altra cosa és que l’alumnat arribi a les Facultats sense saber llegir i escriure, amb una pressa notòria per assolir resultats immediats, amb dificultats per seguir un discurs oral, i sense tenir massa habilitat en el maneig del discurs parlat. És cert que s’han acabat les utopies –si més no a Europa—i que aquestes s’han canviat per “hinctopies” (l’ara i l’aquí, de “hinc”, ‘aquí’, en llatí); i és cert que els estudis clàssics, literaris i filosòfics van de baixa (no pas els musicals, les arts gràfiques, el disseny i el cinema); i també és cert que s’està trencant una certa tradició en les estructures d’acollida (família, estat, església...)–en l’àmbit català molt més ràpidament que enlloc—i que comencem a viure desconnectats d’arrels fins ara molt sòlides... però d’això no en té pas la culpa, em sembla, la manca d’estudis humanístics en la formació inicial de la joventut.

Que socialment parlant no interessin els estudis humanístics no és pas la causa d’un problema sinó, probablement, la conseqüència.

14 de setembre del 2011

Llegir


Fa uns anys quan s’entrava en un despatx d’un professor universitari era habitual trobar-se’l davant d’un o diversos llibres o articles amb un llapis o bolígraf a la mà prenent notes. Potser a la vora seu hi havia una tauleta “involca” amb una màquina d’escriure al damunt... Avui quan es visita el despatx del professorat universitari, becaris i becàries inclosos, la imatge és completament diferent: gairebé sempre tenen l’ordinador engegat o bé mirant la pantalla consultant alguna informació o bé teclejant amb un cert nerviosisme. La primera imatge suggeria una certa lentitud –condició necessària encara per fixar bé el coneixement que ens ve de la informació--; la segona fàcilment dibuixa una atmosfera de neguit i de rapidesa en el clic clic del teclejar...

Quan jo era petit, als anys 50 i primers 60, recordo que els pares, després de sopar, en especial a l’hivern, asseguts en unes butaques velles, amb la sonsònia de la ràdio baixeta de volum, llegien llibres abans d’anar a dormir: memòries, història i, sobretot, novel·les.

Avui diuen que es llegeix més que abans. Que es venen més llibres, segur. ¿Es llegeixen, però? Potser sí, tot i que per la meva percepció de l’entorn ho posaria en dubte. Els despatxos universitaris són més de gestió i producció apressada que no pas de lectura (sovint dubto que les publicacions de la pròpia especialitat avui es llegeixin senceres si és que s’arriben a fullejar); i em fa molt la impressió que s’escriu més que no pas es llegeix. D’altra banda la competència dels canals de televisió, dels DVD, de les possibilitats immenses de l’ordinador i els artilugis mòbils triomfa clarament sobre el temps i l’espai de lectura.

Crec que la lectura avui, entre les persones a les quals els agrada llegir, ja no forma part d’una rutina establerta en el dia a dia (llevat potser d’aquells que donen un cop d’ull a algunes pàgines abans d’apagar el llum per dormir). No hi ha ja un moment del dia o de la setmana que dediquem habitualment a la lectura –com ho feien els meus pares-- de la mateixa manera que la majoria no es perd els telenotícies, determinades pel·lícules o alguns programes concrets de la televisió. La lectura sembla que avui, per a la majoria, omple buits ocasionals o temps morts no previstos de manera sincopada. Quan estem cansats a la fi del dia, per exemple, a la majoria ens abelleix més fer una mica de zapping o mirar algunes webs o youtubes que no pas passar una hora llegint. Potser alguna vegada alguna novel·la t’enganxa i busques el temps de llegir-la; gairebé mai, però, això s’esdevé amb un assaig.

Fins a cert punt és lògic. Tot allò que és icònic és més fàcil d’entendre i precisa menys esforç per part del receptor. També suposo que és una informació que s’oblida més fàcilment. En canvi llegir un llibre és enfrontar-te a una codi simbòlic gens icònic, i per endinsar-s’hi i pensar-lo cal una certa lentitud. L’ordinador ens ha habituat a la pressa i ens permet assolir dades amb gran rapidesa i això és un avantatge evident. El llibre, en canvi, ens obliga a l’abstracció i a la imaginació personals i el seu recorregut per les pàgines és necessàriament lent...

Em fa la impressió que per a moltes generacions de menys de 40 anys llegir un llibre sencer que no sigui una novel·la, tot pensant-lo amb el ritme adient, constitueix una experiència del tot inèdita. Fins i tot entre els universitaris.

I no sé si això és bo.

1 de setembre del 2011

Any nou


Un cop més a les primeries de setembre recomença el curs. Un grup de professionals anònims, milers i milers de persones arreu d’Europa, enfilen el retrobament de les escoles i instituts. Per a ells comença l’any nou... no és pas al gener que els canvia la vida i que es poden fer propòsits, sinó ara, quan encara la calor prem de valent i només en alguns moments de la matinada sembla que hi hagi una fresca nova encara tímida i clara...

Els fa mandra tornar a començar. Com a tothom. Però hi afegeixen un aspecte que no es compleix amb d’altres professions: la majoria de l’alumnat és nou i tot ha de tornar a començar. Potser el coneixen en algun cas d’anys anteriors. No hi fa res, els alumnes són nous... i amb una paciència digna d’elogi, la majoria d’aquests professionals projectaran la continuïtat de la seva pròpia existència en paraules públiques, escoltes atentes, moments de silenci i preparació, i el dur càstig bíblic de les correccions i avaluacions... Passaran per moments difícils perquè l’alumnat d’avui no és pas fàcil i perquè els éssers humans no són mai ensinistrables. Patiran fracassos –perquè de la mateixa manera que no es curen totes les malalties tampoc no sabem com fer aprendre tot a tothom— però experimentaran dies de satisfacció...

No vull pas fer una panegíric corporatiu perquè de professors i mestres n’hi ha de molt bons, de normals i de molt dolents... Sé també de les tensions a l’aula per mantenir l’atenció; no ignoro la conflictivitat entre iguals o entre bases i jerarquies... no desconec què vol dir treballar més per més o menys sou en èpoques de retallades... Sé de fatigues exhaustes però també conec els entusiasmes... i aquells moments de satisfacció quan has aconseguit que alguns esguards clars dels qui t’escolten s’il·luminen amb una espurna de comprensió o amb un somriure d’agraïment...

Vull destacar que aquest exèrcit anònim, que avui malauradament no està considerat amb la confiança i el respecte social de temps anteriors, continua essent clau per construir el futur. I a l’inrevés d’altres professions, no compten amb gaire protocols que els assegurin la consecució dels seus objectius. Quan els assoleixen, enllà de la programació i de les preparacions de cada classe, hi compta fonamentalment una sola cosa: l’art de la seva didàctica.

Perquè ensenyar, instruir i educar comporta dues condicions necessàries (saber la matèria i saber-la ensenyar). Però no són condicions suficients en aquesta professió: cal, a més, disposar d’un setè sentit que barreja poesia, afecte i passió... Cap altra professió ho precisa tant!

Sí, avui un exèrcit anònim de mestres i professors inicia en temps difícils una de les funcions més imprescindibles de la societat.

Avui els comença un any nou...