12 de desembre de 2008

Creure (i V)


L’espiritualitat i la religió, segons molts científics relacionats amb l’antropologia evolutiva, són reconegudes com a fenòmens associats a l’evolució humana i es valoren com el resultat d’una adaptació mental i comportamental positiva que ha permès als humans avançar en el procés tant d’hominització com d’humanització. Si l’espiritualitat i la religió haguessin estat nocius per al procés d’hominització, des d’un punt de vista evolucionista, ja faria molt de temps que haurien estat bandejats de l’espècie humana. És cert que també hi ha bons científics que valoren la religió com una il·lusió o una fantasia (Richard Dawkins, o Pascal Boyer, per exemple) i que d’altres que la valoren com una força tan important com la ciència com a motor del món i de la vida humana (com D.S. Wilson que es considera un deista provisional) no entren en la valoració filosòfica última del que la religió i l’espiritualitat poden ser.

Per això -- i per tot el que porto dit ens els quatre posts anteriors-- només vull deixar constància que l’espiritualitat i la religió –enllà de les significacions polítiques nefastes que puguin tenir en circumstàncies concretes com l’espanyola emissores radiofòniques lamentables o cardenals i bisbes de cara fosca i gest irat— són realitats profundes i serioses que no es poden bandejar amb quatre tòpics. Realitats que cal tenir presents i que cal mirar amb tot el respecte que ens ha de merèixer una vivència humana; i, si es vol estudiar o se’n vol parlar, convé no deixar-se portar pels propis prejudicis sinó que cal conèixer-les; i conèixer no és només informar-se, sinó també empatitzar i internalitzar els conceptes, els sentits rituals i el que aquella espiritualitat o religió considera bo i dolent; i, finalment, discernir de manera racional el gra de la palla...

Com a persona dedicada des dels 20 anys a la docència (porto, doncs, 41 anys a les aules) em temo que la formació de l’espiritualitat, com l’adquisició del llenguatge, passen per un període determinat en el procés d’aprenentatge de l’ésser humà, després del qual resulta difícil tant ser espiritual com aprendre un idioma nou. I em temo que una societat que elimini des de la cultura les possibilitats genètiques, de desenvolupament cerebral o d’adaptació antropològica en la formació d’una espiritualitat està abocada a ser substituïda tard o d’hora per una altra.

És allò que en història en diem procés de decadència i crec que alguns filòsofs en diuen l’agonia de l’ésser.