31 d’agost del 2010

Discoteca i esport


En el darrer post em vaig referir al fet que, en el camp de l’imaginari i dels valors l’escola, en general, no sap ben bé què fer. O, pitjor encara, predica uns valors que portats a les darreres conseqüències col·labora a deixatar l’esforç, la competitivitat sana i l’afany d’emprendre i d’innovar. Així, per exemple, no hi ha cap dubte que la solidaritat és un valor fonamental però en canvi l’igualitarisme que se’n pot derivar, segons com, és perniciós. Probablement el que menys bé fem en les escoles és educar en la responsabilitat atès que davant dels errors o de les males actuacions solem actuar de manera vaporosa i incerta. És per aquesta raó que em sembla que els porters de discoteca i l’esport, en especial el futbol, són sortosament dues fonts de creació de valors positius per a la societat.

No fa pas gaire, passejant per una ciutat catalana un dissabte a la tarda la professora que m’acompanyava em va fer notar que a les portes d’una discoteca hi havia alguns dels i de les seves alumnes. Anaven relativament mudats i feien un fila a la porta –nois i noies per separat!—davant de l’ull atent del guarda de seguretat. Si algú feia algun gest o es desviava de la fila li era cridada l’atenció pel porter. I obeïa immediatament. Aquests mateixos alumnes, anaven amb una descurança militant de vestit al centre docent on treballava la professora que m’acompanyava i, a més, eren de mena insolent. De fer-los anar en files ordenades, encara que fos parlant, ni pensaments! El claustre d’aquest centre –només d’aquest?—mai va ser capaç d’imposar i fer complir unes mínimes normes de convivència en les formes que pogués ser sancionada –és a dir, educada—amb rapidesa i eficàcia. Sort en tenim, doncs, dels porters o guardes de seguretat de les discoteques. Si més no aquests adolescents saben que hi ha unes normes que s’han de complir i que, en cas contrari, en reben conseqüències contràries als seus desitjos.

El vessant educatiu de l’esport avui encara és més evident. En primer lloc els esportistes d’élite que competeixen públicament són admirats pel públic. Per què? Perquè ho fan bé! (Admirar el company/a de l’aula o del centre que fa bé una cosa està “prohibit”. Sovint els bons alumnes han de dissimular i fer-se perdonar la seva vàlua davant del grup...). En segon lloc perquè s’accepta que l’essència del joc és competir i que, en conseqüència, guanya el qui ha fet més mèrits i el que perd ha de saber entomar la frustració i retornar a la lluita. En tercer lloc perquè per competir cal un esforç personal constant i, en la majoria d’esports, una atenció especial a l’equip. En quart lloc en l’esport hi ha unes normes que s’han de complir, l’incompliment de les quals porta sanció immediata, fins i tot en el cas que hi hagi algun error en el qui la jutja inapel·lablement. Tot plegat educa la responsabilitat, la contenció de l’impuls, la canalització adequada del desig, la submissió a la norma acceptada i a les decisions que l’autoritat legítima pren (contra els quals, a posteriori, sempre hi ha possibilitat de recurs). Sort en tenim, doncs, de l’esport! Si més no educa per a la vida real!

Crec que l’escola hauria de potenciar i recolzar aquells i aquelles que fan bé les coses i contribuir a la seva admiració col·lectiva. Crec que l’escola hauria de potenciar la sana competició i l’esforç per assolir els coneixements i, perdoneu-me encara que sigui carrincló, la virtut. L’escola hauria de potenciar el treball en equip però sense oblidar que hi ha líders i que aquest treball és la summa d’esforços individuals previs. Crec que l’escola hauria de tenir unes normes clares amb capacitat sancionadora immediata per educar la responsabilitat. S’ha d’aprendre de ben petit que fer una cosa bé o malament no és indiferent, sinó que té conseqüències.

En fi, amb això no passarem demà del lloc 32 al número 1. Sé que amb això no n’hi ha prou. Però potser és un modest suggeriment per començar a caminar. De moment educar en segons què només ho fan els porters de discoteca i els esportistes d’élite.

29 d’agost del 2010

En el lloc 32


Llegeixo en els diaris que un informe internacional situa la sanitat catalana entre les millors del món i, en canvi, torna a coincidir amb d’altres institucions mundials que el nostre nivell educatiu és molt mediocre. Crec que aquesta vegada ens situen en el lloc 32.

Ara que aviat el professorat es tornarà a retrobar en els centres, amb importants novetats i amb molts alumnes nous, és pertinent reflexionar sobre aquesta nova clatellada a la consideració del nostre sistema educatiu. Ja aviso, per endavant, que amb l’educació no es poden trobar solucions immediates. Sovint aquesta és la raó per la qual també es poden fer tota mena d’experiments a partir d’idees aparentment brillants però de resultats estrafolaris precisament perquè els efectes es comencen a notar en el mig termini. Cal, a més, tenir en compte que en educació és fàcil el diagnòstic, però és molt més difícil encertar la teràpia, ja que,probablement, no n’hi ha només una.

Quan parlem d’educació crec que hem de distingir, tot i simplificar, dos grans àmbits: d’una banda els coneixements; de l’altra el que podríem anomenar “imaginari”.

Els coneixements –fets, conceptes, lleis, procediments...-- constitueixen una part ineludible de l’educació: sense saber matemàtiques,llengua, geografia, etc. no hi ha educació possible. Tots els informes internacionals assenyalen que els resultats que s’obtenen dels coneixements –cosa d’altra banda que coincideix majoritàriament amb les percepcions dels professionals de l’aula-- són mediocres i que haurien i podrien ser molt més alts.

Però l’educació no són només coneixements: són valors, cosmovisions, actituds davant dels fets, etc., que es tradueixen en accions, crítiques o omissions derivades d’una manera determinada de concebre la vida. És a dir: allò que més modernament se n'ha dit "imaginari col·lectiu". Per a la formació d'aquest imaginari, com diu un proverbi africà, cal tota la tribu sencera. No l'educa només l’escola. L'educa la televisió, els jocs d’ordinador, el tipus d’informació que tenim a l’abast per internet, i, per descomptat, l’entorn familiar i social. L’escola col·labora a l’educació en aquesta dimensió dels valors i les actituds, però avui no n’és l’única responsable. Sí, que n’és, en canvi, en l’àmbit de la instrucció, és a dir, en la construcció dels coneixements.

En el món de les cosmovisions, per exemple, sobta entre nosaltres amb quina facilitat s’ha generat una visió negativa de l’empresari (emprenedor?) i del capital privat; sobta la primacia del dret sobre el deure, la dificultat d’assumir responsabilitats i compromisos vinculants, la tendència a la satisfacció immediata del desig, el gust per les emocions fortes, la dificultat o no valoració de l’esforç continu i, sobretot, la concepció segons la qual de tot el que ens passa sempre en tenen la culpa els altres (concrets, com el govern, o eteris com “la societat” o “el sistema”). Evidentment aquesta manera de veure el món no està ben educada si el que es vol és que una societat tiri endavant amb perspectives d’èxit.

"L'imaginari" no neix a l’escola, certament, però moltes teories i pràctiques escolars l’han potenciat. De vegades crec que la recta educació de la ciutadania només es dóna avui a casa nostra en dues institucions: els porters de discoteca i l’esport. En parlaré demà.

25 d’agost del 2010

Decepció


No recordo haver parlat de toros cap vegada en els darrers quaranta anys de la meva vida. Mai no he assistit a una “corrida” i mai no he llegit absolutament res sobre toros que no tingués a veure amb Goya o, una mica menys amb Picasso. I això, simplement parlar de toros, no ho he fet en cap dels ambients en què he viscut o treballat. Dedueixo d’aquest fet que, a Catalunya si més no, això de les “corrides” no és cosa que preocupés massa la gent.

Ve a tomb tot plegat perquè els membres del partit polític nacionalista espanyol de dretes o conservador, no paren de llançar argumentacions sobre el fet que en política cal deixar de banda els debats identitaris i cal parlar dels problemes que realment preocupen la gent (crisi econòmica, atur, immigració, educació, sanitat, terrorisme...). No fa pas gaire un dels prohoms del partit nacionalista espanyol de dretes o conservador a Catalunya deia, gairebé com un eslògan, que cal deixar de parlar de nació i cal parlar més de gestió.

Sense entrar en el fons del debat –personalment crec que decidir sobre identitat és important per disposar dels mitjans amb què es poden gestionar els problemes—em sorprèn que quan el Parlament de Catalunya legisla sobre aquest espectacle salvatge, sangonós i tant poc educatiu els membres del partit nacionalista espanyol de dretes o conservador hagin aixecat el crit el cel perquè es tocava un element clau de la identitat espanyola. En què quedem?

Resulta que ara el toro i les “corrides” s’han de protegir com un element identitari (jo creia que calia parlar de gestió i dels problemes que preocupen la gent). I resulta que un espectacle tan cutre i salvatge forma part de la identitat espanyola. Doncs quina identitat!!! Potser tindrà raó aquell intel·lectual espanyol de fa uns anys quan afirmava que la majoria del territori espanyol no està pas cremat per cap incendi sinó que està devastat per una ira històrica.

Ara bé el que m’ha decebut més ha estat el fet que un problema menor i anecdòtic, que certament no preocupa la gent, hagi estat el que més ressò ha tingut en la premsa estrangera, fins i tot en els mitjans més seriosos i dignes. A un, malgrat l’escepticisme que ha anat acumulant amb els anys a base de desenganys, encara li quedava una escletxa de confiança en alguns diaris de prestigi internacional. Doncs no. De Catalunya no importen ni la demolidora sentència antidemocràtica sobre l’Estatut, ni les dificultats de preservar la llengua, ni els tímids esforços per crear una societat de benestar menys dependent... No, l’important és una problema que no preocupa la gent, la superficialitat, la demagògia... fins i tot la mentida...

17 d’agost del 2010

Desig


L’estiu per als qui no ens agrada massa moure’ns amunt i avall té l’avantatge de disposar de temps morts que es poden dedicar a la lectura sense presses i, si s’escau, fins i tot en un cert desordre. Un dels llibres d’aquest estiu ha estat El futuro empieza hoy, del catedràtic d’ètica de la UB, Norbert Bilbeny. Parla sobre la joventut actual i de les dificultats de la seva emancipació; i ho fa des d’un punt de vista ric i complex i amb una bona dosi d’empatia, sense caure en els extrems de l’adultocràcia o el juvelinisme...

M’ha cridat l’atenció particularment que en una de les pàgines es refereixi a la felicitat. Després de donar unes quants tombs sobre si la felicitat és una acció o és un estat acaba amb una definició sorprenent: la felicitat és el desig de desitjar abans de concretar l’objecte del desig. Feliç, diu, és qui es veu amb forces de desitjar sense que li importi massa què desitja (pàgina 25). La felicitat, continua, no és altra cosa que l’autopercepció del desig de desitjar que és el més durable i el menys decebedor dels desitjos. La persona feliç fóra aquella que no desitja res que no sigui la força mateixa de desitjar, sense que li importi de moment què desitja.

M’ha deixat perplex. Entenc, en part, que la felicitat pugui consistir potser en un sentir-se viu, estimar la vida, considerar que val la pena de ser viscuda i, en conseqüència, situar-se alegrement en el cor mateix del que podríem anomenar l’energia del desig essencial del ser. Tanmateix també em convenç, des d’una òptica molt pràctica, l’afirmació del budisme segons la qual l’origen de la infelicitat rau precisament en el desig i en el seu impossible acompliment.

Sempre m’ha semblat que la felicitat a la qual tendim els humans no és una acció o una sèrie d’accions sinó un estat de plenitud. Són feliços, conec persones felices!, aquells humans que amb el que tenen –físicament i espiritualment—en tenen prou i fins i tot els en sobra per vessar-ne enfora. Per descomptat que allò que ha d’omplir a cadascú no es pot generalitzar: aquell s’omplirà de contemplació de la bellesa, el de més enllà en l’acció trepidant, etc.

Però també conec persones que no en són de felices precisament perquè els falta l’acompliment d’alguns desitjos i no parlo pas, en aquest moment, de res que tingui a veure amb la possessió de diners o en el poder o en altres tipus de plaers... (Cal, crec, no confondre “felicitat” amb “benestar”... ). Em refereixo a les persones que precisament senten a dins que el desig essencial mai no es podrà acomplir i aleshores davant d’aquesta experiència íntima conclouen que la vida no es deixa viure. Cal entendre també la tristesa amb què aquestes persones solen amarar la seva existència.

No crec, doncs, que aquestes persones comparteixin l’afinada i intel·ligent consideració de Norbert Bilbeny. No crec que puguin trobar en el desig de desitjar l’estat de felicitat, ans més aviat el contrari...

10 d’agost del 2010

Por


La por és una emoció que té per funció principal la supervivència de les espècies animals. Té la virtut d’alertitzar directament el cervell d’una manera immediata per concentrar tots els esforços físics i psíquics de manera automàtica a fi d’evitar un perill. Si no és patològica, un cop desaparegut el perill o la seva percepció, la por es dissol d’una manera relativament ràpida. Això en el regne animal és una evidència. Així, per exemple, una gasela, sobtadament espantada per la presència d’un depredador, arrenca a córrer tan bon punt l'olora o el percep per fugir-ne. Un cop el depredador ha caçat un congènere, la gasela s’atura i continua menjant herba amb una aparent tranquil·litat olímpica, sense mostrar la més mínima solidaritat amb la víctima que molt a la vora seu serà l’aliment d’uns altres animals en la cadena tròfica.

Els humans, però, a diferència de la gasela tenim un camp molt diversificat de pors. Els humans contemporanis patim moltes pors: a la mort, a la malaltia, al silenci, a la solitud, al sofriment... i, fins i tot, a la manca de sentit del viure. Els psicòlegs i els manuals d’autoajuda solen proposar moltes teràpies i modalitats d’actuació contra les pors humanes, ja que la por és una de les causes més freqüents de la infelicitat. Una de les teràpies suggerides consisteix a racionalitzar, diuen, les nostres pors. En definitiva a ser conscients que la majoria dels mals que ens anuncien les pors, per probables que siguin, gairebé mai són possibles o es fan realitat.

Sempre m’ha semblat, tanmateix, que els humans, posats a racionalitzar, tenim una raó profunda i lògica per tenir una por constant que pot agafar diverses formes. A diferència de la resta del regne animal nosaltres “sabem que sabem” i, en particular, “sabem que hem de morir”. És més: tenim com a única certesa absoluta la pròpia mort. I encara més: no tenim al llarg de la vida ni tan sols assegurat el segon present. ¿Com no tenir una certa angoixa, anomenada vital, davant d’aquesta situació enllà de les modes filosòfiques o de la religió que practiquem?

Davant d’aquesta font permanent de sofriment amb què estem cisellats els humans podem assajar molts remeis, el més important dels quals és no pensar-hi, distreure’t, gaudir provisionalment dels plaers de tot tipus (estètics, espirituals, sensuals...) i procurar anestesiar-te amb diverses mecanismes de la buidor horrorosa que comporta l’amenaça permanent de la mort i del sofriment propis. I, a diferència de la gasela, no només dels propis, sinó dels de la resta de la humanitat. Avui, sense anar més lluny, he llegit al diari que una vídua embarassada a l’Afganistan ha estat flagel·lada en públic fins a la mort per evidència d’adulteri. O bé que la policia de Barcelona ha detingut una xarxa que extorquia jovenetes estrangeres per a prostituir-les en règim gairebé d’esclavatge... I això, i mil drames més que es poden congriar en tanatoris i hospitals del món, s’esdevé mentre jo m’escapo provisionalment de l’amenaça de la mort amb els sons del piano o amb el plaer de tastar al capvespre un vinet blanc fresc bressolant-me en qualsevol record agradable...

Hi ha persones, però, que malgrat aquesta realitat coneguda i pensada són felices perquè poden seguir Epicur: no temo la mort perquè mentre sóc viu ella no hi és i quan ella hi serà no hi seré seré jo. O bé no se senten en res responsables del sofriment del món i fan el que poden per pal·liar-lo en el seu voltant familiar, professional immediat. I entre la sensualitat i l’amor tenen la grandesa d’acceptar la seva pròpia finitud sense problemes.

Envejable.

5 d’agost del 2010

Groc i blau


Sempre he cregut que els colors, prescindint dels significats culturals que poden tenir en un àmbit social determinat, han d’influir d’una manera concreta en l’ànima humana prescindint de la pertinença a una civilització particular. No nego pas el pes de la cultura en el significat dels colors. És cert que, per exemple, entre nosaltres, el verd connota esperança (influència de la litúrgia cristiana) i no necessàriament ha de comunicar aquest significat en d’altres cultures. A la Xina el dol es manifesta amb el color vermell mentre que entre nosaltres es denota amb el color negre. Dins d’una cultura el mateix color pot dir coses diferents. Fins al segle XIX les dones es casaven de negre i no va ser fins al ressò del vestit blanc de la reina Victòria d’Anglaterra el dia de les seves noces que va canviar aquesta tendència. Així, doncs, sembla que el significat del color està molt mediatitzat per la cultura concreta. Per tant, més aviat sembla que havia d'abandonar la idea d'una reacció comuna als colors.

Amb tot el metge suís Max Lüscher a la dècada dels seixanta del segle passat va proposar un test basat en colors per detectar problemes de transtorns de la personalitat. Partia de la teoria que tots els humans tenim una mateixa resposta davant dels colors si, a l'hora de triar l'ordre en què ens agraden, som capaços de ser espontanis i de prescindir dels gustos particulars i dels usos culturals als quals estem avesats. Lüscher ha estat molt criticat per d’altres col•legues que l’han titllat sovint d’arbitrari en les seves conclusions.

Recentment, però, dues experiències han manifestat la possible validesa de la seva teoria. El doctor Nicholas Humphrey va tancar diversos ximpanzés en habitacions il•luminades amb llums de colors. Va ser força curiós que els ximpanzés triaven sistemàticament l’habitació de color blau i rebutjaven i es posaven nerviosos en la que estava il•luminada pel color vermell. Més endavant Humphrey va poder comprovar que els ximpanzés sotmesos al color blau estabilitzaven la seva pressió arterial, disminuïen el ritme respiratori i la freqüència cardíaca. Tot plegat sembla indicar que el blau relaxa i tranquil•litza. Amb el llum vermell la situació era la inversa.

El segon experiment s’ha dut a terme a la universitat de Manchester amb humans dins de recerques sobre salut emocional. Els resultats és que el color groc estava en correlació amb persones que es trobaven bé, estaven alegres i tenien l’ànim positiu. Les persones depressives triaven el gris...

Sembla, doncs, que Lüscher tenia raó. Els dos colors principals exògens que se situaven al principi de la seva teoria eren precisament el groc i el blau. El groc és color del matí, quan la llum proporciona energia i vida a les coses, les distingeix i obre la jornada. El blau és el color del capvespre, el moment de l’acolliment, del descans... el moment que s’obre a la pau d’esperit. ¿Serà per això que, sovint, contemplar el maridatge de la mar i el cel a l’horitzó pacifiquen tant l'ànima?

Sigui quina sigui la societat o el marc de significacions dels colors dins d’una cultura concreta, sembla que les freqüències cromàtiques tenen un missatge de fons universal en tothom. Em sembla haver-ho observat: les persones felices, que somriuen a la vida i que tenen la capacitat de fer eterns els detalls de cada jornada en el seu cor, cada matí se senten grogues. I a cada capvespre vesteixen la seva ànima de blau.

3 d’agost del 2010

Felicitat


Llegeixo, pausadament, una novel·la... (Maletes perdudes, de Jordi Puntí) i m’aturo en una frase contundent d’un personatge: la felicitat no existeix, només es desitja. He tancat el llibre. I, lentament i amb la mirada perduda en l’horitzó de la mar, m’he quedat encantat rumiant sense cap ordre a propòsit d’aquesta asseveració. Crec que, en general, té raó: la sensació de plenitud amb què definim la felicitat és inassolible... se situa només en el camp del desig.

Tanmateix hi ha persones –ho he vist personalment—que tenen una capacitat particular per ser felices i per situar el mateix desig en el camp viu de la pròpia felicitat. Són persones que es lleven amb il·lusió, que tenen una sensualitat afinada que els permet gaudir, per exemple, del plaer en l’olor del primer cafè matiner; que malgrat els problemes enceten la tasca professional diària amb il·lusió; i que troben en l’estimar petit de les hores una paga suficient al seu afany. Fins i tot obtenen benestar vivint el desig de ser feliç!

Si bé és cert que per a la majoria de les persones la felicitat només és un desig, per a d’altres, ben poques, això no és del tot cert. Poden trobar la felicitat en un aroma i fins i tot en un record, en la feina, en l'experimentasció de la bellesa o en un moment de solitud. Perquè la felicitat dels feliços –tal i com l’he observada—es troba gairebé sempre en moments d’una gran senzillesa, en l’autoconsciència pacífica dels propis límits, en la passió per aprendre i en un somriure obert, blanc i permanent a la vida.

El problema que em plantejo és si ser feliç és alguna cosa que es pot aprendre o és, senzillament, una combinació entre la pròpia genètica i els atzars de la vida...

Paro de pensar i continuo llegint...

1 d’agost del 2010

Fe


En determinats ambients professionals i intel·lectuals no és de bon to confessar que no es té afició a la lectura. Sovint diem que “no tenim temps” per llegir. Una manera de verificar si aquesta excusa és certa o no arriba quan les vacances ens permeten disposar de temps. A mi m’agrada llegir, i em plau molt disposar a l’estiu de moments llargs per enfonsar-me en la lectura. Les novel·les es gaudeixen amb molta intensitat quan tens hores per endavant... però també l’assaig, la biografia, les memòries o el llibre d’història. Que consti que a aquestes alçades de la vida no considero que llegir sigui un fet noble d'efectes superiors... He conegut persones que han arribat a grans cotes de coneixement científic sense tenir gens d'afició per la lectura.

En el cas de l’assaig, disposar de temps per llegir pressuposa també el privilegi de poder-te aturar de tant en tant, subratllar algun paràgraf, escriure una petita anotació al marge i, fins i tot, aturar la lectura i reflexionar sobre alguna de les idees llegides. Llegir sense pensar que has d’anar a un lloc determinat (escriure un article, redactar una ponència o preparar una classe...) és un plaer sofisticat i agradable. Sovint escalfa el cor.

Poso un exemple. Aquest estiu llegeixo cada dia un parell de capítols de l’assaig El Dios presente. Confesiones de un viejo cristiano (J.A. Gozález Casanova, 2009). Dic un parell de capítols perquè el contingut és prou dens com per no anar massa de pressa. Val la pena pensar-lo. Una de les idees que m’ha il·luminat ha estat el capítol sobre la Fe.

La Fe, ens diu González Casanova, no és una creença. No es té fe perquè és creu, sinó que es creu perquè es té fe. Tots els animals (humans inclosos) reben aquest qualificatiu –animals—perquè “tenen ànima”. L’ànima vindria a ser un nucli energètic biopsíquic que impulsa la vida concreta dels vivents en un sentit o altre. I és en aquesta “ànima” on tots els humans tenen “fe”. La fe no és creure en alguna cosa que no podem verificar sinó un impuls que impel·leix i sustenta la consciència i que li proporciona a la vida personal de cadascú una direcció o sentit. La creença vindria a ser l’encarnació de la fe en el context històric i cultural en què ens toca viure.

Fe és l’impuls que ens porta a confiar en la vida, en algunes coses o en algunes persones. La fe és una energia interna animadora i esperançadora que ens anima i ens orienta. Quan una persona reconeix que “ja no creu en res” d’alguna manera preanuncia la seva mort en vida, perquè sembla que no es pot viure si no es té “fe” en alguna cosa o en algú.

Les il·lusions constitueixen d’alguna manera un símbol d’aquesta fe-motor de vida que tenim a dins. És per aquesta raó que les persones que poden viure “il·lusionades” cada dia de la seva vida són persones “vives” i que tenen fe. I, en general, tendeixen a ser felices.