28 de juny del 2008

De la filosofia (i una mica de la pena de mort)


Des de fa un mes he ocupat bona part dels meus temps morts en la lectura reflexiva i apassioanda del llibre de Joaquim Sala i Pujolràs La saviesa encerclada. (L’Albí, Idees, Berga, 2007). L’aconsello vívament. Es tracta d’una suposada i llarga carta a una ex-alumna de Secundària redactada per un professor de filosofia jubilat on es reflexiona sobre l’educació, els temps d’avui, els adolescents i el paper que juga la filosofia en tot plegat. Bé, i d’una manera un xic dispersa, de moltes qüestions més d’actualitat. El tema era realment engrescador i, a més, qui me’n va parlar, m’hi va injectar una passió d’escreix. Suposo que em vagarà parlar-ne sovint durant uns dies en aquest bloc.

En general diria que Sala encerta molt bé el diagnòstic tot i que no queda lliure d’il·lustrades contradiccions. Com tots els qui ens dediquem al món de l'educació, on em sembla que no l’encerta tant és en les possibles teràpies. Deixaré avui, de moment, el comentari d’alguns dels seus encerts més clarividents, i començaré d’entrada confessant que sóc un admirador del professorat de filosofia de la Secundària.

Com suposo que tothom sap, la filosofia es comença a ensenyar sistemàticament a primer de batxillerat en un curs de fonaments. En el segon any s’imparteix una història de la filosofia. Doncs bé, tot i que jo, preparant-m’ho degudament, em veuria amb cor o, si més no, m’agradaria impartir la història de la filosofia, no crec que gosés impartir el curs de primer.

El mateix Sala me’n dóna una mica les claus. Afirma que la filosofia és alhora una activitat, una actitud i un saber (pàgs. 154 ss i 180 ss). Res a dir pel que fa al saber: aprendre el pensament dels qui ens ha precedit en el temps, o sistematitzar coneixements acumulats i proposar-ne una didàctica m’agradaria i tot. Com a actitud –-distanciar-se una mica de la tensió esclava del ritme del present per furgar en la capa envernissada del dia a dia sense deixar-se arrossegar per les presses, pel consum ràpid o, acríticament, per les pentinades dels mitjans de comunicació— crec que és una proposta realment assenyada (tot i que no sóc capaç, com diu ell, de posar entre parèntesi constantment les pròpies idees, creences i conviccions!). Ja fa temps que intento mantenir-me una mica a banda de l’impacte diari i m’agrada donar voltes a les coses, sobretot per la necessitat de mantenir un cert equilibri emocional en un entorn que agradeix sovint la meva excessiva sensibilitat. On realment jo no podria pas actuar davant d’un alumnat és en la consideració de la filosofia com a activitat, és a dir, ensenyant a reflexionar, pensar i debatre sobre les grans qüestions de la vida, el(s) seu(s) sentit(s), els dilemes ètics, la felicitat, el ser de les coses, els límits de la raó, etc.

Aquesta limitació em neix, d’una banda, del fet que la meva capacitat dialèctica i d’abstracció són limitades. Efectivament en els debats, fins i tot si crec que tinc raó, em quedo sovint sense argumentació convincent davant les afilades paraules d’un bon polemista. No, no domino prou bé la lògica. A més, en determinats àmbits, a mesura que l’abstracció s’enfila començo a no dotar de prou significat les paraules. I quan el discurs filosòfic s’aparta del coneixement intuïtiu o bé ja no permet posar massa exemples, em perdo definitivament. Manifesto sense vergonya que vaig fracassar, per exemple, en l’intent d’entendre Hegel en els seus propis textos.

Amb tot el que més em preocupa de la meva incapacitat didàctica com a professor de filosofia és la sensació del límit (meu, per descomptat, però potser també de la raó). De vegades, quan em proposo reflexionar una mica a fons, al final em trobo com aquell gos que s’ha escapat del seu amo, arrossegant una corretja molt llarga que, al final, tot jugant, li queda entortolligada en un fanal del carrer. El gos gira i gira al voltant de la farola, tiba amunt i avall i l’únic que aconsegueix és que el nus de la corretja es compliqui i ell quedi encara més travat. El gos no està capacitat per desfer el nus que ell mateix ha nuat. La raó, sovint, en mi, acaba essent exactament això: un embolic de conceptes que se’m traven sense que acabi de trobar res o algú que ho desllorigui. Entenc, aleshores, que pensar faci mandra i que moltes persones prefereixin fugir d’estudi i omplir els temps buits amb activitats i entreteniments emocionals.

I quan la raó no se m’entortolliga sense possibilitat de desfer el nus, l’altra factor de basarda el trobo en el límit. És la síndrome infinita de les nines russes: cada intent de resposta a les grans preguntes formulades –sempre parcialment— n’obre d’altres o et col·loca davant d’un mur infranquejable. Per experiència personal em fa l’efecte aleshores que o bé només et queda el buit –amb totes les seves conseqüències-- o bé no tens més remei que saltar amb confiança en el llac de la creença. En poso un exemple.

L’Obama ha declarat que és partidari de la pena de mort i, fins i tot, d’ampliar-ne la seva aplicació davant de determinats casos. Sap que, malauradament, si no diu això no guanyarà les eleccions. Pregunta, ¿no hi hauria d’haver principis “sobredemocràtics”, per entendre’ns, que no depenguessin del vot o dels consensos majoritaris de les persones? Per exemple: el dret a la vida no hauria de ser un valor “sobredemocràtic”? Jo sempre he estat radicalment contrari a la pena de mort perquè trobo que és un homicidi legal, una contradicció: cometre en una persona el mateix delicte i violació d’un dret que ella ha comès! Sé, però, que tant a França com a Espanya, en un referèndum sobre la pena de mort, especialment si es convocava en la proximitat d'un atemptat terrorista, probablement guanyaria el sí. ¿La licitud de la pena de mort, doncs, depèn del consens de la majoria? Els valors tenen per fonament només el consens provisional de les majories?

Heus ací un exemple d’entortolligament. Com definim valor? La definició més clara que he trobat diu així: principi normatiu que es basa en ell mateix o en una creença. Doncs ja hi som. Si un principi –el dret a la vida—es basa en ell mateix (o en la creença religiosa segons la qual no hem de fer a un altre el que no voldríem que ens fessin a nosaltres, dubto que ningú pretengui que el matin), la situació no té sortida lògica.

D’altra banda, en el supòsit que poguéssim argumentar que alguns valors són permanents o sobredemocràtics –i per tant no depenen de les majories-- ¿quins serien aquests i per quina raó haurien d’estar per damunt de les opinions majoritàries? Com articular una base per tal que aquests aspectes humans bàsics no es discuteixin mai més? És impossible. No hi ha base –si més no, jo no la trobo—per argumentar sòlidament que la vida humana és indestructible àdhuc per a aquells que la destrueixen... Creure que la vida humana és sagrada només es pot fonamentar en la fe o en allò que Kant va definir com a imperatiu moral. I en un món on totes les fes han quedat enderrocades, la idea de valors immutables –encara que jo hi cregui—no és defensable. Tampoc en el cas de la pena de mort. Per a mi el que hauria d’estar pel damunt de la voluntat popular és el dret a la vida. Però d’altres, amb el mateix argument, podrien defensar la necessitat de mantenir el predomini de la violència i la relativitat d’aquest dret. No altra cosa estan dient els defensors de la pena de mort.

I malgrat tot i a pesar de les meves limitacions, crec que és molt important que els joves s’iniciïn en el camp de la reflexió, en l’elaboració de pensaments i en el debat des de l’empara del que permet la raó humana, malgrat els seus límits. És una petita garantia contra la manipulació ideològica dels mitjans i alhora fomenta el cultiu d’allò que ens diferencia com a persones: la capacitat de raonar. Crec que és una necessitat per enfronta-se a la vida amb un mínim de garanties.

Per això defenso la presència de la filosofia a l’ensenyament reglat i admiro també profundament els professors i professores que, a primer de batxillerat, entomen la gran responsabilitat de desenvolupar en els adolescents la capacitat de reflexionar sobre les grans preguntes i dilemes de la humanitat.

És obrir la possibilitat que els futurs ciutadans i ciutadanes assoleixin algun grau de saviesa.

26 de juny del 2008

Plàstica i pensament (i III)


Et vaig deixar, en el darrer post, amb el panteisme de Baruc Spinoza que trobava la seva correspondència plàstica més important en el tractament de la llum en els quadres de Rembrandt. Avui acabarem aquest modest recorregut entre el pensament i la plàstica del barroc, enfrontant-nos al darrer dels grans pensadors del racionalisme i alhora matemàtic i científic: Gottfried Leibniz.

Leibniz viu durant la segona meitat del segle XVII. Sense entrar en grans disquisicions diguem que el gran canvi que proposa Leibniz és que la idea de substància –recordem-ho: allò que no necessita d’una altra cosa per existir—no és estàtica sinó que, per naturalesa, és dinàmica, està plena de força. Leibniz teoritza que l’Univers està compost d’unes unitats petites i irreductibles, la substància de les quals és la força. Li dóna el nom de “mònades” (amb accent a la “ò”). Encara recordo la definició en llatí de quan estudiava els fonaments de filosofia a la Facultat: ens simplex vi agendi praeditum (ho podríem traduir per ‘ens simple dotat de la força d’actuar’). Introdueix també el concepte de “representació”: cada mònada representa l’univers sencer, encara que de diferents maneres.

Així, doncs, no hi ha tres substàncies com postulava Descartes (extensa, infinita, pensant), ni una de sola com deia Spinoza (Déu), sinó que n’hi ha infinites i totes elles constituïdes per la seva força d’actuar, plenes de moviment. I la pregunta de com es combinaven aquestes infinites substàncies, Leibniz ho arranja molt fàcilment: Déu ha preparat les mònades de tal manera que, encara que siguin incomunicables entre si s’harmonitzen entre elles. És la teoria del que en va dir la harmonia preestablerta. Leibniz era molt optimista. D’ell és la idea que aquest el nostre món era el millor dels móns possibles creats per Déu.

Bé deixem altres aspectes innovadors i transcendents de la filosofia de Leibniz per centrar-nos en la plàstica. Trobar artistes que coincideixin amb aquesta idea de moviment, dinamisme i força de la filosofia d’aquest darrer racionalista no és difícil. El cas més paradigmàtic és Rubens.


El rapte d'Europa. Rubes mostra el moment en què Zeus, metamorfosejat en un toro blanc, s'endu la princesa Europa des de la platja del Líban fins a Creta. La diagonal de la composició, el dinamisme, el moviment i la força hi resulten evidents.

La força vital i el moviment són, de fet, el tema de totes les seves pintures. La composició en diagonal no és altra cosa que la conseqüència d’aquest desig de moviment desenfrenat.

I en escultura no cal dir que tant Bernini com Borromini reflecteixen també la mateixa passió.


La beata Ludovica Albertoni, de Benini. Ludovica és en el moment de la mort, i en canvi sembla posseïda per l'èxtasi. Per bé que el tema a gairebé tothom li hauria suggerit una imatge més reposada, Bernini busca fins i tot en aquest moment crucial, expressar la tensió i la força.

Una cosa tan quieta i estàtica com el marbre, sota el cisell d’aquests monstres pot adquirir moviment gràcies a l’impuls creatiu i misteriós de l’artista. El marbre, quiet i massís, gràcies a l’acció de l'escultor sembla llançar cap a l’exterior autèntiques mònades espirituals. Algú ha arribat a dir que és la transsubstanciació del cisell... L’art de Rubens i de Bernini sembla carregat del dinamisme que resulta o es dedueix de la visió del món de Leibniz... o de la introducció del concepte de força a la física de Newton, que és de la mateixa època.

Suposo que més d’un cop t’han explicat que el barroc és per definició l’art del moviment, de l’escorç i de la composició violenta. Potser fins i tot ho hem explicat a classe com una característica de la plàstica barroca. Si això fos així, ¿què n’hem de fer d’un reposat Velázquez, d’un gairebé bucòlic Poussin o d’un contemplatiu com Rembrandt? No eren barrocs també ells? Ho eren, no ho podem dubtar.

El que passa és que cadascun d’aquests pintors semblen expressar valors diferents del mateix pensament barroc, traduint a la plàstica aquells aspectes en què s’han fixat. El barroc certament no és només moviment encara que en el seu pensament també l’englobi.

Bé, he arribat al final de l’exemple que em vas demanar que t’expliqués més acuradament i de manera ordenada, com a tu t’agrada que t’expliquin les coses. Insisteixo que aquestes consideracions no pressuposen correspondències mecàniques i conscients. Només coincidències particularment punyents.

En tot cas, ¿no creus que trobar l’explicació de la plàstica, desxifrar els seus missatges i aclarir els seus codis de significació no és una de les seduccions més importants de la Història de l’Art?

En conèixer aquestes coincidències, ¿no se’t fa més saborosa a l’esguard aquella imatge que tantes vegades hem contemplat? I, si la sabem millor, ¿no ens emociona encara més?

23 de juny del 2008

Plàstica i pensament (II)


Et deia en el darrer post, que el punt de partença del pensament cartesià era la consciència del jo que dubta i que, per tant, pensa. Per tant el jo, la pròpia consciència de ser o, si ho prefereixes, l’ànima, per a Descartes existeix sense cap mena de dubte.

Dins dels pensaments que trobem en el jo o ànima personal hi és present de manera universal la idea de Déu. Com que, per definició, Déu té totes les perfeccions, inclosa l’existència, Descartes conclou que necessàriament ha d’existir, ja que en cas contrari no seria Déu. Déu, de fet, és l’únic concepte, segons Descartes, que precisa en el seu interior semàntic l’existència. No pot ser només el producte de la imaginació perquè encara que fantasiegem, per exemple, sobre qualsevol animal fantàstic, aquest no contempla la necessitat de l’existir. (Com pots veure és el mateix argument de Sant Anselm i continua, segons que sembla, sense distingir l’ens real – allò que realment existeix, com el riu Llobregat-- de l’anomenat ens de raó –que només existeix com a producte mental--).

Descartes prossegueix dient que, si Déu és infinitament bo, no ens pot enganyar, i que, per tant, la naturalesa, el que percebem pels sentits ha de ser ben real i, a més, tal i com el percebem. Descartes anomena Déu, substància infinita, les coses substància extensa –perquè es poden mesurar-- i, finalment, substància pensant l’ànima.

I aquí se li planteja un problema que no resoldrà bé: ¿com es comunica la substància extensa –per exemple el braç del nostre cos—amb la substància pensant, és a dir, amb l’ànima? Com puc moure el braç des de la substància pensant si una és física --el braç-- i l’altre espiritual--el pensament--? On es connecten? Descartes s’inventa que el punt de connexió és la glàndula pineal i que el moviment es va iniciar amb una chiquenaude primitive (un cop de dit incial) del dit de Déu. Això fa, segons el pensador francès, que el moviment està determinat per Déu i l’ànima s’hi adapta. Poc convincent.

Baruc Spinoza, el jueu d’Armsterdam que va viure sempre pobrament com a polidor de vidre, va entomar aquest problema i va fer un pas endavant. Descartes havia definit substància com allò que no necessita d’una altra cosa per existir. Spinoza afirma que, si això és així, l’única substància autèntica és Déu ja que és l'únic ésser no creat que es basta a si mateix. La substància pensant i la substància extensa, per tant, no poden ser altra cosa que dues manifestacions de l’única substància autèntica, és a dir, de Déu. Algunes vegades Déu és manifesta com a ànima i en d’altres com a coses extenses. La conclusió cau de seguida: només existeix Déu i les ànimes i la naturalesa no són altra cosa que la seva manifestació. La relació entre substància pensant i extensa desapareix ja que en trobar-se ànima i cos dins de la mateixa substància sempre s’adequen mútuament entre si. Quan vull moure el meu braç, el meu esperit pensa i la naturalesa realitza el moviment perquè els dos, pensament i braç, estan fets d’igual forma i responen a les mateixes finalitats i tendències. Heus ací, doncs, com el racionalisme amb Spinoza ens aboca directament al panteisme.Tot és Déu i nosaltres i la naturalesa no som altra cosa que les seves manifestacions.

M'has seguit fins aquí? M'he explicat prou bé?

Si m’has seguit fins aquí –no sé si he aconseguit exposar-te el pensament de Spinoza de manera senzilla i amb prou exemples— passem ara a la plàstica, perquè em sembla que el panteisme racional de Spinoza batega en l’obra pictòrica de la seva època. Per exemple en Poussin.



En el seu Orfeu i Eurídice sembla que els elements minerals –pedres, ruïnes—tenen el mateix valor que els vegetals –arbres, matolls—i que els humans. En els seus quadres Poussin sempre ens sorprèn amb aquesta unió ideal dels seus elements. Els personatges es retallen tímidament en el conjunt i no tenen més importància que el matossar o els rocs que els envolten. Fins i tot el color sembla col·laborar a aquesta plàstica panteista. Els personatges semblen de pedra, petites estàtues animades, pesades, lívides, marmòries... ¿No et sembla que Poussin fon la substància pensant –l’ànima dels seus personatges—amb la substància extensa, és a dir, la naturalesa? El mateix podríem dir de l’obra de Claude Lorrain (o Claudio Lorena). Fixa’t en el quadre Paisatge amb l’embarcament a Ostia de Santa Paola Romana. Com gairebé tots els seus quadres una mena de llum romàntica i espectral els embolcalla, llum que fon les "substàncies" en una resplendor groguenca i irreal.



Però on el panteisme de Spinoza apareix més clarament crec que és en Rembrandt i en la seva particular manera de tractar la llum. Rembrandt, a més, era holandès com el racionalista jueu. La il·luminació de Rembrandt sembla realment l’expressió d’un panteisme espiritual. Mira, si et sembla, el Filòsof pensant.


La llum, tot i que procedeix de dos focus –la finestra i la llar de foc—banya de manera calenta tot el quadre. Sembla que les coses es concretin a partir de la llum que ho impregna tot i no pas, a la inversa, que sigui la llum la que enllumena el que és existent. Mirem-nos ara Els deixebles d’Emaús.



Aquí Rembrandt fa que la llum que banya els personatges no provingui, com en el cas de Velázquez, d’una font lluminosa exterior, sinó que emana de la pròpia figura retratada. És un exemple clar de llum simbòlica. Es tracta d’una llum immanent, centrífuga que sembla estovar les parts pictòriques del quadre sencer.

Per a Spinoza Déu era en totes les coses i les penetrava amb la seva essència. Les coses i els pensaments, com t’he dit abans, no són altra cosa que formes de la substància divina. En la transposició plàstica de Rembrandt, coses i persones, només són formes de llum –substància divina-- que el color permet distingir. És la llum la que desentenebreix la realitat...

Bé, deixem-ho aquí, oi?, que avui l’exposició ha estat llarga i potser un pèl dura. Deixa'm acabar dient, però, que en cap cas goso afirmar que els pintors hagin llegit els filòsofs i que hagin transcrit directament i conscient en la seva plàstica el que els pensadors deien. Ni de bon tros! Potser ni els coneixien ni sabien què havien pensat! Amb tot, vull creure que tanta coincidència és estranya i que, probablement, els pintors i els filòsofs no feien altra cosa que expressar el que la seva època sentia i pensava. Uns amb conceptes, els altres amb el dibuix i els colors. Semblantment als nostres temps, no cal haver llegit Nietzche ni Shopenhauer ni els seus epígons actuals per tal de percebre com en moltes de les obres d'art i literàries d'avui s'expressa el dur nihilisme subjacent dels nostres dies.

No t'ho sembla?

21 de juny del 2008

Plàstica i pensament (I)


Em deies que t’expliqués més ordenadament la possible relació entre la filosofia i l’art d'una època històrica. Ho intentaré. Agafem com a exemple la pintura barroca i el racionalisme. Concretem més: Velázquez i Descartes. Van viure gairebé en els mateixos anys: la primera meitat del segle XVII.

Descartes, com bé saps, fa un crítica severa de les seguretats del seu temps. Sense entrar en detalls, troba que no és absolutament segur i inqüestionable que les coses, Déu i les ànimes existeixin. Dubte de tot. Tot el coneixement fins aleshores es basava en l'experiència dels sentits. Els sentits, però, ens poden enganyar. Per tant no me’n puc refiar sempre. Descartes l’únic segur que troba és, precisament, que està dubtant i que aquest fet és incontrovertible. D’aquí li neix el famós principi del je pense, doncs je suis. Així, doncs, el pare del racionalisme afirma, sens dubte, que l’únic indubtable és l’existència del jo que pensa. Si més no com a punt fonamental sobre el qual es pot iniciar l'aventura del pensament.Segons Descartes, no podem estar segurs del món, només ho podem estar del nostre pensament sobre el món.

Vegem ara com canvia la mirada de Velázquez en la seva producció plàstica. Els renaixentistes, certament, pintaven des d’un únic punt de vista. Però aquest punt de vista, pel que fa al resultat pictòric, és ingenu. Encara que la perspectiva disminueixi els objectes creant la il·lusió que són lluny, de fet tots els detalls del quadre renaixentista estan perfectament dibuixats. Són nítids. Fixa’t, per exemple, en el quadre El matrimoni de la Mare de Déu de Rafael. Se simula, certament, un únic punt de vista per part del pintor, però de fet aquest ha canviat la direcció de la mirada tantes vegades com ha volgut de manera que tan nítida és la cúpula de l’església, com clares i ben dibuixades són les sabates o els peus de qualsevol personatge. Això, en el fons, és objectivar falsament la realitat, com ho fa, de fet, una fotografia.


Velázquez, en canvi, no ho fa així. En el quadre de “Les filoses”, per exemple, agafa un punt de vista i el manté de manera que el focus de la mirada fa nítida l’esquena de la filosa; ara bé a mesura que et desplaces d’aquest punt l’entorn es va difuminant, tal i com passa en la realitat. Fes-ne la prova: mira qualsevol punt i sense moure l’ull intenta fixar-te en el que està al costat de la focalització. ¿Oi que ho veus progressivament més borrós? Velázquez creu que l’únic que és digne d’expressar-se plàsticament és la seva pròpia sensació visual de les coses, no les coses en si. Per això quan pinta un conjunt concentra l’esguard en un pla i aquest el presenta nítid; tots els altres plans, però, es van desenfocant paulatinament.




En què s’assemblen Descartes i Velázquez?

Velázquez inicia un nou camí per a la pintura (l’hagi o no inventat ell): comença a pintar el món des d’un punt de vista subjectiu i intransferible, el seu. Descartes comença a pensar el món des d’un punt de vista també individual i intransferible: el seu. Pintura i pensament fan, segons que sembla, el mateix tomb.

Podria ser una coincidència. ¿No trobes, però, que seria massa casualitat?

20 de juny del 2008

El bes


Rodin en “El bes” va representar magistralment, i potser d'una manera definitiva en l'escultura exempta, la poesia d’aquest acte singular dels humans pel qual sempre m’he sentit atret.

Tanmateix des del punt de vista físic, la mirada del biòleg te’l podria descriure fredament com l’activació d’un conjunt de músculs facials, com el cigomàtic o l’orbicular, que en posar en contacte la salivació de dues persones fa que es transmetin exactament 278 colònies de bacteris, 0,7 mil·ligrams d’albúmina, 0,71 mg. de greix, 0,45 mg. de sals minerals i 9 mg. d’aigua. Aquest acte, continuaria dient el nostre científic, fa que el cervell alliberi un seguit d’hormones com la dopamina, l'endorfina, la serotonina i la noradrenalita que s’escampen pels neurotransmissors i...

Però, evidentment, no és pas això el que em fascina d’aquest acte humà sinó la poesia de la comunicació que li és inherent. Se sol dir que els humans activem tots els sentits, uns més que d’altres, en els actes més importants de la vida. En canvi, en el bes, els actuants tanquen els ulls i sembla com si també volguessin tancar les orelles i l’olfacte, com si els llavis transmetessin l’anhel de fosa absoluta amb l’ànima de la persona que s’estima. I això fa que, a més, se sentin els dos sols, aïllats del món en un estat que podria ser ben bé un tast del cel promès, un moment en què el temps nega l'instat i s'atura.

El bes és potser el llenguatge més sublim de la comunicació concedida a les persones, aquests habitants de la selva de símbols on vivim els misteriosos moments de la consciència de viure entre les dues grans foscors. Aquest fet tan important, lògicament, en les nostres arrels culturals, va ser descrit per grecs i llatins . I ho van fer des de dues sensibilitats diferents. Els grecs des de l’idealisme, els romans, com no podia ser altrament, des d’una visió més arran de terra.

Els grecs anomenaven el bes amb un substantiu exquisit: philema. Els philemata –en plural neutre—derivaven del verb philein que vol dir, senzillament, estimar. Una traducció mecànica diria que el philema seria una “estimada” o un “estimador”. Fes-me un petó, doncs, vindria a ser, textualment, alguna cosa així com 'fes-me un estimatada' o un 'construeix-me un estimador als llavis'. Bé, potser un xic literari, forçat i cursi, però real. ¿Real? Potser no. Ideal? Tampoc. Sentit de l’equilibri? Exacte, això potser sí. És a dir: per al grec el bes només es podia deduir d’un acte d’amor. Era físic i alhora equilibradament espiritual.

Una persona besa perquè estima. I si el bes és el cimal de la comunicació és perquè mentre dues persones es besen, es comuniquen intensament, radicalment, totalment. El diàleg esdevé perfecte: silenci, sentir-se els batecs mútuamet, tenebror absoluta i fosa en l’ànima de l’altre/a. En el bes, dues persones es troben i intenten, per uns instants, esdevenir u. I això no crec que sigui retòric: si el bes és amor, i és rebut des de l’amor, el plaer del sexe queda integrat en una totalitat absoluta com el bon menjar es dissol en la companyia dels estimats que són presents (En grec, agapé, també volia dir 'amor' i aquest amor es manifestava pel fet que una persona donava sense esperar res, com quan algú convida a dinar o a sopar un altre).

Els romans, en canvi, no estaven per brocs. Sabien perfectament que els besos són de moltes menes i no sempre tradueixen l’amor. Poden ser protocol·laris, superficials o en recerca del plaer eròtic aïllat de tota altra consideració. I per això tenien més paraules per dir bes: l’òsculum –a la galta, va ser la forma que va entrar en els rituals cristians—el basium –als llavis—i el savium, quan el bes ja és més profund i només amb sentit eròtic. No sembla que al significat del savium li poséssin massa amor per entremig.

Potser els romans l’encertaven i els grecs potser només somniaven. Els romans van construir un imperi i, per tant, els calia precisió per ser operatius. Els grecs potser es van limitar a crear l’actitud humana que ha fet l’occident. Poc pràctics, només van fer poesia –en el sentit de poiésis --ciència i filosofia. I, és clar, amb això només no es pot bastir un imperi, ni tan sols un petit domini. Els grecs, almenys a primera vista, van fracassar políticament parlant molt més que no pas els romans.

Pel que fa al bes, però, jo m’identifico del tot amb els grecs.

18 de juny del 2008

Adolescència i diversitat


És un dels temes més obsessivament reiterats en reunions i escrits en el món de la didàctica i de l’educació. No em refereixo, en aquest cas, a la diversitat cultural, sinó a la diversitat de capacitats i d’interessos dins d’una aula d'adolescents. Per més que es digui i, sobretot, escoltant als professionals que entomen el dia a dia de les nostres aules de Secundària, ensenyar i aprendre precisen d’uns límits pel que fa a la diversitat de l'alumnat.

Ja sé que l’alumne estàndard no existeix i que tots som diferents. Però pel que fa a la capacitat i a l’interès –és a dir a la voluntat d’aprendre— la diversitat a l’aula, a partir si més no dels 12 anys, té uns límits que no es poden sobrepassar. Si se sobrepassen potser podem socialitzar –i en tinc els meus dubtes—però el que nego és que es pugui aprendre res amb possibilitats d’excel·lència (per no parlar del sobrecost psicològic i del sobreesforç relativament inútil en què situem el professort).

Per tant, defenso una cert grau d’homogeneïtat si realment es pretén que l’alumnat aprengui una expressió oral i escrita correcta –sense faltes d’ortografia i de sintaxi, amb cohesió i coherència textual i en diversos registres--, uns àmbits d’abstracció prou alts en el terreny de la matemàtica i de les ciències experimentals, i una quantitat suficient de conceptes i de xarxes relacionals per comprendre el temps i l’espai. Hi ha més factors a tenir en compte i més condicions, per descomptat. Però una certa limitació de la diversitat crec que és una condició necessària, encara que no sigui suficient.

L’any 1988 jo estava treballant com a tècnic en l’anomenat Projecte Experimental de la Reforma Educativa. De projecte i d’idees moltes, d’experimentació poca i feta amb una sabata i una espardenya. D’avaluació dels resultats ni una. En aquells dies del meu pas com a funcionari pel Departament d’Ensenyament (aleshores no hi havia la pretensió d’educar, dimensió que probablement un estat laic no està legitimat per assumir i això ho diu el senyor Ignacio Sotelo que és d’esquerres) jo portava un dietari. Avui, per casualitat, l’he trobat entre carpetes tot buscant una altra cosa... M’ha sorprès observar una anotació del dia 29 de setembre de 1988, després d’haver tingut una dura discussió amb els meus col·legues sobre el tractament de la diversitat i el que havíem de dir o aconsellar a alguns dels centres de l’experimentació que ens feien arribar la impossibilitat de treballar a l’aula amb actituds i ritmes tan extrems. Reprodueixo, a continuació, el que vaig anotar sense canviar-hi res.

Professionalment parlant una aula diversa i integrada amb tots els alumnes em resulta inassimilable didàcticament. Sempre he cregut que els professors d’idiomes quan es queixaven dels diversos nivells amb què els arribaven els alumnes i com això els n’impossilitava aconseguir uns resultats d'aprenentatge mínimament esperats, tenien tota la raó del món. I ara, heus-me aquí, a mi, funcionari de despatx, defensant la integració i el cultiu de l’aula diversificada. De fet siguem sincers: jo no sabria pas què fer-hi.

Estic preparat i gaudeixo preparant alumnes que en diuen “segregats” amb vocació d’intentar superar-se i d’arribar a estudis superiors. ¿És això un delicte? Doncs com a catedràtic d’institut sóc això: no el millor professor possible, sinó el més o menys preparat per ser un professional digne a l’àrea d’història i geografia per tal de construir conceptes específics i desvetllar tècniques de treball intel·lectual entre els adolescents que vulguin aspirar a la Universitat. O en tot cas que tinguin interès i capacitat per aprendre.

De la mateixa manera que em sembla molt bé que els directors d’institut cobrin més (més encara haurien de cobrar!) --i jo no voldria ser-ne per res del món-- també opino que aquells que s’especialitzessin a treballar en aules diverses i difícils haurien de cobrar més. Jo, de bon grat, ja renuncio d'entrada a aquests possibles emoluments.

Del que estic convençut és que l’aula diversificada és un experiment “in vitro” que a cap lloc de l’Experimentació actual ha demostrat cap mena de viabilitat de futur. Amb l’actual estructura docent –i tenim el que tenim, el país que ocupem, el personals i les mentalitats que aguantem i els recursos de què disposem—parlar d’aula integrada resulta paorós, el pur naufragi. Potser en situacions ideals això no seria així. Però les idealitzacions deixem-les per al regne d’Utopia que no és precisament el del dia d'avui i de demà del nostre conseller, ni de la política del govern de la Generalitat.

En definitiva: no em crec aquesta diversitat que em fan predicar. No sóc un professor especial que sàpiga tractar un munt de nanos i nanes en els extrems de la seva capacitat i interès. Ara resulta que del dia a la nit hauré de ser professor especial, didacta avesat, psicòleg, líder, mediador i papà de substitució... No. És un error. I em temo que el pagarem molt car...


Pensant això no té res d'estrany que deixés aviat el Departament i retornés a l'institut. Aleshores no intuïa els profunds canvis socials i tecnològics i, encara menys, l’allau immigratori que havia d’arribar. El pas d'una societat en què els referents eren una mica més estables a un societat líquida com la d'avui també ajuda a entendre les greus dificultats amb què topem a l’aula. Però crec que el nucli del problema continua essent el mateix: massa diversitat, cosa que ha impel·lit a aquest absurd de deixar passar de curs amb 50 faltes d’ortografia en 20 línies o amb set assignatures suspeses, col·laborant a erosionar encara més la cultura de l’esforç. Al cap i a la fi, com afirma el sociòleg de l'educació, Julio Carabaña, després d'haver estudiat a fons les dades de l'informe Pisa, s'aprèn més allí on s'exigeix més. I amb l'aula diversa s'ha aconseguit precisament tot el contrari: s'ha exigit menys i així ens ha anat en els darrers 15 anys.

M’hauria agradat molt equivocar-me. Ho dic de tot cor.

16 de juny del 2008

Oh yeah!


Avui he posat el punt i final a les classes de “Blues, gospel i jazz clàssic” d’aquest curs. Durant quatre mesos, des de mitjans de febrer fins avui que ja som a 16 de juny, he dedicat moltes hores a preparar les classes, els compactes, les coreografies, els vídeos, els exemples musicals, a redactar textos, a respondre els escrits periòdics dels alumnes, etc. Per segona vegada a la vida aquesta matèria s’impartia en unes hores difícils: els dilluns i els dijous a les 8h 30. D’alguna manera els qui optaven per matricular-se en aquesta matèria havien de tenir coratge ja que podien triar qualsevol altra assignatura en un horari menys “dur”. Doncs bé: he gaudit d’un nucli fidel d’alumnat que amb constància ha assistit a totes o gairebé totes les sessions i alguns fins i tot han volgut fer classes extres de ball...




La promoció del 2007-2008 quan s'ha acabat l'examen final. Jo diria que es nota que el jazz clàssic ha aconseguit, si més no de moment, expulsar-los la tristesa...




La fotografia no seria completa sense les dues germanes que han hagut d'examinar-se més tard per incompatibilitat d'horari amb una altra assignatura.

Hi he treballat molt, certament, però no puc negar que hi he gaudit també en grau eminent. Mai no he considerat aquesta matèria com a imprescindible, ni tan sols necessària per a la formació dels mestres. Però he cregut que era una proposta humanitzadora i que, si més no, els podia resultar útil.

Diu George Steiner que un mestre és aquell que sap endinsar els altres en els significats. Doncs això: he tractat d’endinsar-los en una música que desconeixien i que no es troba fàcilment en els circuits de consum. He intentat que aprenguin a vincular la música com una expressió humana que arrela en un entorn cultural que l’explica. He procurat iniciar-los en aspectes tècnics i a trobar paraules per parlar de música. Els he invitat a practicar l’audició musical sense fer res més, cosa que avui –-tot i que sempre els joves diuen que els agrada molt la música!—no solen ni saben fer. Els he mostrat que una matèria pot resultar atractiva si la unitat didàctica s’estructura en tres registres diaris: conceptualització i procés d’informació, anàlisi i visionat de fragments videogràfics i/o auditius i, finalment, aprendre a través de la sensació de la dansa. I sempre que ha estat possible, he procurat gratar una mica més a fons en aquelles realitats humanes que són a l’arrel de l’existència d’una forma musical: el fenomen religiós, en el cas del gospel, i l’amor en el cas del blues. I, sobretot, he maldat per tal que percebessin aquesta música com una forma artística que, segons ens recorda Wyston Marsalis, va néixer per expulsar la tristesa i ajudar a reequilibrar-se fugint del dramatisme. Moltes músiques han pretès assolir aquesta funció, però potser cap com el jazz clàssic, el blues i el gospel ho han aconseguit tan de ple.

Avui és un dia en què, com sempre que acabo un curs, em sento una mica tou. No crec que sigui possible impartir docència sense estimar d’alguna manera l’alumnat. Si més no, jo no ho sé fer. És més: crec que l’expansió d’un cert ambient afectiu positiu a l’aula facilita els aprenentatges. Per aquesta raó, acabar un curs –que ve de gust perquè implica posar fi a una tensió que, lògicament, cansa—sempre té, per a mi, un tel de tristesa. ¿Què els haurà quedat a aquests alumnes? Fins on hauria d’haver arribat? Sobretot, però, m’entristeix sentir que l’enyorança em prem l’ànima quan sóc conscient que no els tornaré a veure junts, com a grup de classe... sé que el distanciament serà progressiu, que la seva incorporació a la vida farà que la meva presència esdevingui un punt de record, espero que amable. Avui, en definitiva, és el dia en què més m’he de repetir les paraules del poeta: no lamentis que s’hagi acabat, alegra’t que hagi succeït.


I d’una manera especial espero que l’objectiu de fons del curs, no explícit fins a l’últim minut de les classes, els quedi en algun racó del cor i els sigui útil en alguns moments de la seva vida. En definitiva l’herència més important que pretenc deixar-los es resumeix en una expressió afroamericana que en la seva música repeteixen molt: Oh Yeah!

Oh! Una admiració constant per tota la riquesa de la vida. Yeah! Dir-li sempre que sí, malgrat tot.

15 de juny del 2008

Premi Patxín


Diu un vell acudit que, una vegada, un nen que es deia Patxín estava amb son pare en una parada d’autobús. Va començar a ploure. I el primer autobús, que anava ple, no es va aturar a la parada. Al cap d’una estona el nen en va albirar un altre i es va adreçar a son pare i li va dir:

--Pararà, papà?
--Pararà, Patxín –li va respondre el pare—

Aquesta expressió onomatopeica, pararapapà, pararapatxín, segons l’Ampa del CEIP “La Concepció” de Barcelona, seria l’origen de les Big Bands. I com que en aquesta escola, des de tercer de Primària, cada curs forma una Big Band completa, van decidir que posarien el nom de “Patxín” al premi que atorgarien cada any a persones o institucions que hagin apadrinat o col·laborat a donar suport al projecte musical d’aquesta escola. D’aquesta manera fan publicitat del projecte i es carreguen de raons per tal que l’Administració Educativa els continuï subvencionant.

El dia 14 de juny, dissabte, vaig assistr, acompanyat del Tomàs i del Jordi, com a representants de la Locomotora Negra, a la festa d'aquesta escola en el decurs de la qual se’ns lliurava el primer premi Patxín consistent en una estatueta de l’artista Daniel Berdala que representa el mateix Patxín en el moment de preguntar a son pare si l’autobús pararà. Entremig les Big Bands de tercer, quart, cinquè i sisè de l'escola ens van oferir un concert. El hall de l'escola estava ple de gom a gom.



He de confessar que em vaig emocionar profundament, com a ciutadà, com a músic i com a professor.

En primer lloc em va venir un atac d’optimisme (cosa rara en mi). Veure nens i nenes de 8 a 9 anys –d’aparença multiètnica com correspon als nous temps que vivim--, formant una Big Band i expressant-se amb prou dignitat atesa l’edat, ho vaig trobar senzillament meravellós. En aquesta escola –que és normal i pública—els nens i nenes s’introdueixen especialment a la música des de P-3 i, en arribar a tercer, han de triar un instrument; l’aprenen i, per motivar-se, formen una Big Band de música moderna o de jazz. I no només formen la Big Band uns quants elegits sinó tots els nens i nenes del curs! ¿Com és possible això? Doncs senzillament perquès uns pares i uns mestres han tingut una idea, les administracions l'han subvencionada i pares i mestres s’han posat a treballar-hi de valent. Voilà le seul secret! Al darrera dels resultats, sempre hi ha persones que han tingut una idea i s'han posat a treballar-la. No tot va malament en aquest país. Aquesta escola n’és una prova.



En vaig emocionar com a músic. A l’edat d’aquests nens i nenes jo no sabia què era una flauta travessera, un saxofon i mai no havia vist una trompeta ni tan sols en un dibuix. Vaig ser un privilegiat, certament, perquè el pare quan jo tenia 12 anys em portava els diumenges al matí a escoltar l’orquestra municipal de Barcelona al Palau de la Música, aleshores dirigida per l’Eduard Toldrà. Hi vaig aprendre, de visu, el nom, com eren i com sonaven els instruments. Però la immensa majoria dels nens i nenes de la meva edat no van gaudir d’aquest privilegi. A llarg termini, doncs, la música i els seu coneixement també han avançat molt.



I, finalment, em vaig emocionar com a professor. Els antics llatins tenien una màxima que, aplicada a l’ensenyament, és una veritat com un temple: gutta cavat lapidem non vi nisi saepe cadendo ('La gota forada la pedra no pas per la força sinó perquè cau sovint'). L’ensenyament precisa, com a raó necessària, la constància i es produeix en un marc temporal lent. ¿Què és el que aprenen aquests nens a través del projecte? Doncs això: constància –un instrument no sona sinó el treballes dia a dia amb insistència, com tot, certament, però en un instrument és una evidència empírica--; i també aprenen que els aprenentatges porten el seu temps. Potser no en són conscients, però la música, a més de fer-los créixer en sensibilitat i, per tant, de fer-los també més capaços d’entendre les persones, els forma dues actituds fonamentals en vistes al futur: l’esforç constant i la paciència.



No m’estranya gens que els professors de l'institut on van aquests alumnes quan acaben la Primària per cursar l'ESO diguin que, en general, tenen més bones actituds en el moment d’aprendre que no pas els altres.

I, com a professor, crec que, last but no least, un cop més es fa evident que a la Primària es pot aprendre molt més del que s’aprèn actualment. Què cal per aconseguir aprendre més?

Només calen idees i ganes per part de pares i mestres i el suport actiu de les administracions.

14 de juny del 2008

Somriures


M’han arribat notícies fiables i contrastades sobre les persones que a la Xina actual professen la meva religió. Com és sabut a la Xina les religions reconegudes oficialment, com el budisme, el taoisme, l’islam o el cristianisme estan administrades per una organització governamental que les controla i, fins i tot, nomena els seus dirigents. I si bé es pot entendre històricament que això sigui així perquè les religions en el passat van ser vehicles a través dels quals també es va introduir l’imperialisme europeu, avui, humanament parlant, això no té sentit.

Els cristians –tan catòlics com protestants—que volen seguir la seva consciència religiosa sense la tutela de l’Estat es veuen obligats a la clandestinitat. La immensa majoria de cristians es troben en domicilis privats exposant-se a ser detinguts i, el que és pitjor, torturats. Del 2003 ençà s’ha engegat una campanya de repressió dura contra les comunitats “clandestines” de manera que molts cristians, pastors, capellans i bisbes han estat detinguts, empresonats sense càrrecs, calumniats i maltractats. Fins i tot sabem de casos en què alguns sacerdots han mort mentre estaven sota custòdia policial. De diverses persones detingudes pel sol fet de practicar una religió no oficial i controlada es desconeix quina ha estat la seva sort.

Es pot ser crític amb la religió, amb els seus dirigents, amb les seves creences i amb els seus actes i tampoc no cal se religiós per defensar un dret humà proclamat com a codi ètic universal: tothom té dret a practicar una religió, a canviar-la i a no practicar-ne cap. El govern de la Xina, doncs, incorre en un acte contrari als drets humans sense que cap poderós del món, ni cap organització d’esquerres d’aquestes que de seguida senten el greuge davant de qualsevol ingerència religiosa en els afers públics hagi dit absolutament res.

Ara, ben aviat, milions de persones es distrauran i fins i tot s’apassionaran en el gran aparador mundial dels jocs olímpics de Pequín. ¿Quants seran els qui en el moment de veure una carrera, un partit de ping-pong o un altre qualsevol esport pensarà en el sofriment dels qui es podreixen a les presons només per ser fidels a la seva consciència en la pràctica d’una religió?

Veurem en grans i bigarrades festes d’obertura i de cloenda les autoritats del món rebudes o acomiadades amb els impassibles somriures orientals de les autoritats xineses.

Somriures despòtics.

13 de juny del 2008

Formes


En una carta dels lectors (La Vanguardia, dijous, 12 de juny, pàgina 20) un pare mostra la seva sorpresa perquè el seu fill de 14 anys (2n d’ESO) ha aprovat el curs. Resulta que el fill, ara al juny, li ha ensenyat alguns dels seus exàmens i el pare s’ha quedat atònit perquè no entenia el que deien. No pas per mala lletra ni per errors de contingut, sinó per faltes d’ortografia i de sintaxi. Afirma que al seu propi fill en un text de 20 línies li ha comptat fins a més de 50 faltes d’ortografia!

El més lamentable del cas és que el que li passa a aquest noi no és un cas aïllat. Ho sé per observació directa: és majoritari. La majoria dels nostres adolescents de 14 anys tenen serioses dificultats per expessar-se oralment i per escrit. És un símptoma més de la decadència del nostre sistema educatiu –reflex de la decadència social i cultural— i dels greus errors de fonament en la Reforma Educativa dels 90. Aquesta doble arrel de la decadència actual es manifesta en la incapacitat pública d’arribar a un consens sobre els criteris que han de presidir l’educació de les formes.
En aquest aspecte el nostre entorn europeu del nord és bastant diferent.

Actualment ningú no corregeix un alumne perquè tracti d’entrada de tu al professor com si fos un col·lega; ni tampoc perquè porti una indumentària del tot inapropiada (cosa que no fan, per exemple, en més d’una discoteca) o sobre unes maneres mínimes considerades correctes de posició corporal a l’hora d’asseure’s en el pupitre; i tampoc ningú els dóna criteris als adolescents sobre les relacions afectives interpersonals i la manera de dur-les a terme en temps i lloc...

Per què amb la llengua hauria de ser diferent l’absència de criteri? Un professor és ben lliure de pensar que l’important és que se socialitzin, o que siguin feliços o que l’ortografia, la sintraxi i la forma no és important a l’hora d’escriure o de parlar, que l'important és que s'entengui... A més, si la cultura dominant és que a l’ESO no cal que aprenguin massa res perquè, al cap i a la fi, tots els aprenentatges són relatius i esdevenen obsolets al cap de poc temps, i que s'ha de passar de curs per imperatiu legal ¿quin interès particular té escriure i parlar bé?

Encara que no és unànime entre els experts, la majoria considera que la llengua és indispensable per a la construcció del coneixement. I que, sovint, la proposició “qui parla i escriu bé és que pensa bé i té el cap ben moblat” és correcta. És del tot probable que sense el domini de la llengua la capacitat de comunicar i el pensament esdevinguin totalment confusos.

Salvador Cardús afirma –i hi estic d’acord—que sense formes no hi ha fons. Jo hi afegiria, modestament, el que dic sovint en les meves classes: la forma és una part important del fons.

Em penso, però, que, ara com ara, denunciar això és predicar en el desert.

11 de juny del 2008

El pessimisme actiu


Llegeixo aquests dies les valoracions finals dels meus alumnes. No deixa de sorprendre'm que valoren d’una manera especial el fet que a classe sóc optimista, que sempre somric, i que això els anima. I és cert que a classe, un plaer per a mi, si més no a la universitat, em sento posseït per una força estranya i, ordinàriament, m’apassiono pel que dic i pel que ensenyo. Tanmateix no vull pas enganyar ningú. Jo, de natural, a més de la cara amable de les classes i de la passió que hi pugui posar, sóc més aviat pessimista.

Avui mateix quan he passat amb el cotxe per una cruïlla he vist un noi jove esguerrat: li faltava un braç. Demanava caritat en el semàfor als cotxes que ens hi aturàvem. He adreçat l’esguard cap a un altre lloc. I he pensat que no tenia dret a ser optimista. La vida es basa sobre un equilibri de morts diverses i, en conjunt, es pot considerar atroç per poc que l’analitzem sense ancorar-nos en l’egoisme. El mateix final de l’existència i la vellesa decrèpita no deixa de ser un bon oracle del sentit laic de la Història. En la quotidianitat la Fe m’hi pot poc. Només m’ajuda en el primat de la confiança: creure que, malgrat el sentit laic del que veig i visc, la Història, al final, en sentit religiós acabarà bé. És a dir: sóc un estrany pessimista esperançat.

I mentre me n’anava a casa, a propòsit de l’esguerrat que he vist –i per extensió de tots els esguerrats físics i mentals del món--, he recordat la meva vella teoria del “pessimisme actiu”. La teoria em sorgeix d’una frase de Josep Pla que venia a dir una cosa així com que l’única política digna era aquella que tendia a assuaujar el dolor. Hi estic del tot d’acord. Precisament l’esperança em neix del pessimisme, encara que pugui semblar una contradicció.

Tot és prou atroç i bastaria només la llàgrima d’un nen per sentir-nos solidàriament esgarrifats. I ja no dic res si tinguéssim per un moment la consciència que cada acte de nutrició de cada dia –ni que siguem vegetarians— s’articula sobre la pura violència contra la vida: matem vegetals, els torturem (¿què és sinó, asprar les tomateres?) o bé aniquilem animals en la seva plena joventut, o ofeguem brutalment peixos tot arrencant-los del seu medi natural... Fins i tot arribem a tortures increïbles: ¿podem arribar a imaginar el dolor que experimenten els ànecs quan se’ls infla el fetge artificialment per fer-ne foi-gras? ¿Heu vist algun cop com escalden amb aigua bullent les guatlles abans de matar-les? I és cert, no tenim escapatòria: o això o ens autoanihilem...

Només els qui som pessimistes de mena sabem la vida com a dolor (encara que no n’hàgim patit mai cap de profund) i, sobretot, sabem el sofriment que provoquen les frustracions quotidianes als humans. Els desitjos somniats i no acomplerts. Per això no haurien de manar els optimistes, perquè no es frustren. I aleshores, desconeixent la natura humana, creen més dolor o s’embalen en ritmes d’impossible acompliment. Essent un pessimista et dediques –en un acte únic i desolat de pietat—a procurar evitar tot mal, a consolar tots els dolors possibles, a intentar fer feliç els altres tant com pots. I en aquest sentit, probablement, resultes més rendible des del punt de vista social...

Només els pessimistes sabem que Obama és tan l’esperança d’avui com el desengany de demà. Per això quan arribarà al poder -- si és que hi arriba-- no ens decebrem. I, lògicament, estarem més equilibrats per poder consolar els qui havien estat optimistes quan vegin que tot continua més o menys igual. O pitjor.

10 de juny del 2008

El primat de la confiança


Aquestes dies en els temps morts, llegeixo, i gairebé podria dir que medito, l'excel·lent assaig del professor Joaquim Sala (La saviesa encerclada, 2007).

El doctor Sala, des de la talaia del seu retir després d'una vida dedicada a l'ensenyament de la filosofia en un institut, parla de l'educació i de la importància de la filosofia per orientar-nos en aquesta modernitat líquida en què ens movem.

Sovint defensa la raó com a motor del coneixement i la contraposa a la fe i a les creences. Afirma rotundament la dimensió racional del saber filosòfic i el fet que sigui la raó la que li dóna sentit i dignitat.

Aquesta qüestió sempre m'ha preocupat. N'estem del tot segurs que la raó és la primera pedra del coneixement? ¿No és cert, per ventura, que si fem cas de la raó és perquè creiem que la raó raona bé?

Certament, la raó pot pensar sobre ella mateixa. Però no pot deduir de les seves reflexions que els seus mecanisms lògics interns siguin correctes i generin veritat o certesa. Al cap i a la fi, la raó raonant sobre ella mateixa és jutge i part.

Potser l'inici del coneixement dels humans sigui precisament un acte de confiança en la raó. Potser sigui la fe en la raó allò que constitueix la pedra inicial del coneixement i, per descomptat, de la filosofia. Potser els humans hauríem de començar a reconèixer que el coneixement s'inicia pel primat de la confiança i no pas per la raó pura.

Potser.

7 de juny del 2008

Paraules


La imatge ha irromput en el nostre món d’una manera abassegadora com a forma dominant de comunicació. I això s’ha efectuat en detriment progressiu de la paraula. Senzillament: les imatges ens desborden.

Aquest ús gairebé monopolístic de la imatge em sembla que provoca una pèrdua de la coherència i cohesió de les formes de comunicació. Em sembla, a més, que pot accelerar la banalització perquè col·labora a construir un món comunicatiu sobre el qual, més que navegar-hi, hi fem surf. Fixeu-vos com, d’una banda, tots tenim set de veure imatges –quan algú ens diu que té unes fotografies noves per les quals sentim curiositat—i, de l'altra, la rapidesa amb què les observem i les deixem de banda. Sovint, a més, les oblidem, les desem i no les tornem a mirar.

El mateix és observable amb els nostres joves davant dels missatges d’internet. Gairebé ni llegeixen les escasses paraules que porten la majoria de webs alhora que miren amb una mena de deler excitat les imatges una darrera de l’altra com si l'índex de la seva mà al damunt del ratolí tingués un permanent tic nerviós que els obligués a clicar.

Un dels perills que probablement s'hauran d’afrontar, si les paraules i els discursos escrits i orals van quedant progressivament ofegats per les imatges, podria ser la ruptura del coneixement ordenat i, sobretot, la manca d’estructura classificatòria interior del saber, substituït per una fragmentació de conceptes sense jerarquia. És el que alguns lingüistes han anomenat la pèrdua del saber proposicional (Raffaele Simone: La tercera fase. Formas de saber que estamos perdiendo). L'ús abusiu de la imatge fa que es vagi passant d'una actitud analítica a una de genèrica; d'una visió estructurada a una de vaga des del punt de vista referencial; d'una comunicació que situa les dades en l'espai i el temps a una que rebutja l'estructura i que no dóna noms amb significat precís sinó mots genèrics dintre dels quals s'hi pot introduir el que es vulgui.

Sóc partidari de l’ús de la imatge a l’escola i en els processos de comunicació i construcció de la informació i del coneixement en els centres docents. Però també considero que per evitar una cultura feta de fragments i d’emocions desconnectades cal alhora treballar amb les paraules. Fins i tot gosaria dir que la paraula ha de ser prioritària en la formació de les persones. En aquest sentit estaria completament d’acord amb el sociòleg Salvador Cardús (El desconcert en l’educació) quan afirma que l’escola és l’espai de la paraula dita, llegida i escrita. Tampoc no proposa renúncies a la imatge com a vehicle didàctic de comunicació però demana que se sigui capaç d’ensenyar i d’aprendre les mil paraules que hi ha al darrera de cada imatge. Es clar que per aprendre les paraules que hi ha dins de les imatges, cal mirar-les sense pressa, passar-les, si cal, diverses vegades, parlar-ne i escriure’n. I això demana temps i lentitud, actituds a formar a l’escola si volem un aprenentatge sòlid no només de la llengua sinó de qualsevol mirada sobre la realitat, la qual cosa només és possible a partir de les proposicions lingüístiques.

S’ha dit fins a l'avorrimet que una imatge val més que mil paraules. L’escriptor Jaume Cabré ha dit més d’un cop –ignoro si de collita pròpia o citant alguna autoritat—que també és cert que una paraula val més que mil imatges.

Crec que te raó. ¿Quantes imatges caldrien per dir t’estimo?

5 de juny del 2008

Obama


He seguit amb interès la campanya de les primàries dels EUA. Modèliques. Els electors tenen un any per percebre amb detall les capacitats del líder polític que elegiran. Els periodistes disposen de temps per escorcollar tots els racons dels seus passats. A mesura que va passant l'any els electors van orientant el lideratge.

Especialment em sedueix que, en el sistema polític per a l'elecció del president, les persones puguin vèncer els aparells dels partits. Just a l'inrevés d'aquí on els qui dominen l'aparell són els qui decideixen qui va a una llista i per quin ordre. L'escàndol més greu, a parer meu, aquí a casa nostra, es produeix quan algun diputat o diputada no segueix la disciplina de partit i vota en contra del que li ha dit el cap de grup parlamentari: el multen! I si ho fa massa sovint ja sap que no anirà a la llista en les properes eleccions... Obama no era de l'aparell i, al final, gràcies als electors s'ha imposat a l'aparell. Tota una lliçó.

En segon lloc em sedueix de les eleccions nord-americanes la retòrica dels candidats. No cal saber massa anglès per veure a través del "youtube" que tan Obama com Clinton construïen sense llegir discursos llargs, coherents i que arribaven clarament als presents. I això no pas un dia amb sort, sinó al llarg de centenars de mítings, trobades, entrevistes, etc.

I, finalment, trobo admirable que en el discurs polític pugui guanyar algú que renuncia a la por i crea expectatives d'esperança. Fixeu-vos en aquest petit fragment del text del discurs de Barack Obama quan ha anunciat que era el candidat demòcrata a la presidència:

Ha estat possible (la nominació) gràcies a tots vosaltres que heu decidit no escoltar les vostres pors, sinó les vostres esperances més nobles.

¡Com m'agradaria que un líder del meu país ens convencés d'això, s'ho cregués i alhora sabés parlar! ¡Com em plauria a l'hora d'anar a votar fer-ho a favor d'un bon somni sense escoltar gens les meves pors!

3 de juny del 2008

Elegy


Fa uns dies vaig veure –millor seria dir contemplar— el meravellós film Elegy dirigit per Isabel Coixet. El nucli del film és la cirurgia de l’ànima del protagonista, un professor universitari de literatura (Ben Kingsley), divorciat, que intenta cada final de curs seduir algunes de les seves alumnes joves amb l’única finalitat d’emportar-se-les al llit. Periòdicament, a més, manté relacions lliures amb una altra dona en aquest estat típic single del creixent narcisisme contemporani.

D’entrada Coixet ens pinta una persona cínica que juga, per damunt de la seva edat –passa dels seixanta-- amb la fascinació que exerceixen les seves paraules i la seva delicada sensibilitat. La història de la seva vida es veu, però, alterada perquè precisament s’enamora d’una de les alumnes que vol seduir (Penélope Cruz), la qual el correspon. Tot el film gira al voltant d’aquest enamorament mutu que el vell professor es veu incapaç d’acceptar, tant per l’edat com per la por al compromís (la vellesa no està feta per als covards, apareix en algun moment del diàleg).

En el decurs de la història hi surt tot el que és típic de les tempestes amoroses: l’obsessió, la gelosia, la tensió i, sobretot, aquesta incapacitat que sembla que tenen els humans, molt en especial els homes, per verbalitzar amb senzillesa els seus sentiments. Com si dir-los constituís una feblesa intolerable... De mica en mica es va despullant l’ànima del protagonista fins que, al final, es revela, d’una banda, la seva sensibilitat i fins i tot la seva bondat; i de l’altra, la del cor a qui li cal alguna cosa més que sexe o a qui li cal sexe que expressi el cor. Tota la seva vida, en el fons, ell mateix se la representa com una fugida cap endavant.

En el contrapunt a la primera senectut del protagonista, se’ns presenta la bellesa física de la jove amb qui en els moments inicials de la relació més íntima el vell professor ha jugat a comparar-la amb la “Maja desnuda” de Goya. Només un director que fos dona ens pot dir de manera implícita i tan delicada –-crec que és una de les diverses conclusions del film—que la bellesa física ens pot impedir sovint atrapar la bellesa anímica. I que estimar no és altra cosa que la trobada de dues ànimes en què l’edat no compta.

Al cap d’uns mesos del trencament, la jove es posa en contacte amb el vell professor: té un càncer al pit i l’han d’operar. El vell professor aleshores es desmunta i en ple abaltiment la jove li demana un darrer favor en memòria dels amors passats: que la retrati en la seva esplendor abans de perdre-la... Goya torna a entrar en escena, en un dels moments, per al meu gust, més sublims del film.

No revelaré pas el final tot i que, dins del drama narrat, sí que puc avançar que, un cop més, el missatge que proclama Isabel Coixet és que l’únic que redimeix la nostra espècie és l’amor, un amor que sempre se situa enllà de la pura bellesa física per esclatant que aquesta sigui. Al vell professor li costa molt arribar a estimar, però al final ho aconsegueix. I crec que troba el sentit que buscava.

El film és molt més que furgar en l’evolució d’una o de dues ànimes. Els personatges transversals o secundaris fecunden la història amb molts matisos fins al punt que constitueixen, sovint, també punts de referència en el contingut de la narració. L’amic de l’ànima, el fill que busca refugi en el pare quan el cor se li desboca però que xoca amb el seu cinisme, l’amant ocasional i la seva buidor... Tota la narració no para en el fons de descriure la necessitat constitutiva de l’ésser humà: necessitat de bellesa, necessitat de plenitud, necessitat del perdó, necessitat de ser estimat a fons... en una vida que sovint sembla que no es deixa viure...

El film m'ha enlluernat pel fet que una noia tan jove es pugui enamorar d’un home tan gran... pels problemes i el diàleg amb l'amic –els seus besos finals constitueixen un recurs genial de la narració!—per la buidor decadent de l’amiga ocasional, per la sinceritat del dolor del fill...

I en el fons del fons, un cop més, m’ha semblat veure en el fragment de vida que ens presenta magistralment Isabel Coixet la dificultat permanent de dir del tot --sigui amb mots, amb paraules o amb imatges-- l'explicació, l’organització i el control de la vida.

Perquè em sembla que la vida al final sempre resulta més forta que les paraules amb què intentem encerclar-la.

1 de juny del 2008

Lucidesa


De vegades em temo que la decadència occidental –si més no la que dedueixo de la meva observació quotidiana i del que m’arriba pels mitjans— potser sigui conseqüència de la lucidesa. Entenc per lucidesa veure les coses d’una manera extremadament clara, gairebé segura. Em temo que potser l’Occident, un cop abandonades les darreres creences potser ha arribat en el seu camí històric al cimal d’una percepció dolorosa: l’absència inconscient de sentit i, en conseqüència, la renúncia a pensar el futur i a ni tan sols a esperar-lo. Això aboca a centrar-se sobretot en el present i, lògicament, en l'hedonisme com a fita normal de la vida. I, al dessota de tot, l’impuls del nihilisme. I el nihilisme, necessàriament, comporta tard o d’hora esclats de violència.

Crec que la religió cristiana ha jugat un paper important en l’imaginari occidental que ara, evidentment, ja no juga. La Il·lustració, de fet, va ser-ne un resultat en prosseguir la tensió històrcia amb un fe lineal en el progrés i en la ciència. De l’imaginari cristià i de l’il·lustrat es va passar gairebé sense solució de continuïtat --i amb una obediència i una fe cega més intensa que no pas en les institucions anteriors-- en els diversos marxismes per part de sectors molt dinàmics de la nostra societat (Llegiu, si us plau, la novel·la L’ombra de l’eunuc, de Jaume Cabré, un fresc perfecte de la darrera generació que va creure en el futur). La caiguda del mur (1989), però, va marcar el punt final de les creences. Res no les ha substituït fora d’un escampall de credulitats. El pensament feble o la postmodernitat no són altra cosa probablement que la certificació del fracàs de les il·lusions que van arrencar amb el cristianisme, van prosseguir amb la Il·lustració i van acabar amb el marxisme.

Però també he de confessar un altre temor. Tinc 61 anys i, per tant, no només sóc una persona gran sinó que he començat a entrar lentament i amb pas ferm en el camí de la vellesa. Anit, quan ja havia escrit el post sobre la decadència, llegint la novel·la de David Trueba Saber perder, em vaig topar amb el següent fragment:

...los viejos tendemos a ver el mundo precipitarse hacia el abismo, sin darnos cuenta de que somos nosotros los que nos vamos al abismo, el mundo sigue, mal, pero sigue. Tantas veces Leandro se alegra de saber que morirá antes de ver desencadenarse el odio absoluto, la violencia engullidora. Todos los síntomas apuntan a una destrucción implacable, pero cuando expresa su pesimismo en voz alta su amigo se sonríe, somos nosotros los que nos vamos, no el mundo, Leandro, no seas como esos viejos que estúpidamente se consuelan al creer que con ellos, de la mano, desaparecerá todo lo demás. (pàgines 131 i 132)

I vaig sospitar que si en comptes de Leandro –que a la novel·la té 72 anys-- en el text hi posés el meu nom les percepcions no serien pas massa diferents. Em va quedar, doncs, el dubte: ¿Occident és decadent realment, o és que sóc jo potser el qui, de ple ja en el pendent del decaure, veig el món com el solen veure els vells?