13 de novembre de 2008

La nena


--Que em pot aguantar un moment la nena mentre vaig al lavabo?
--I tant! Deixi-me-la i vagi tranquil·la. Que preciosa! ¿Quin temps té?
--Un mes i mig... Ara mateix torno.
--Faci, faci...

La dona va deixar la criatura a mans de la veïna de la taula del costat del bar, va fer un darrer glop a la copa d’anissette i es va dirigir per darrera de la barra als serveis.

Van passar dues hores i la mare de la criatura no tornava. La senyora que s’havia fet càrrec provisionalment d’aguantar la criatura era una mare de família ja gran: tenia cinquanta anys i escaig i quatre fills. El gran ja era casat. El marit, pintor de bona brotxa... Vivien estrets però havien anat passant. No tenien telèfon; al bar del costat de casa on feien vida cada tarda a partir de la sis, i on els dies de festa els senyor M.R. –el pintor—s’hi passava la tarda jugant al domino els atenien les escasses trucades. Sempre hi havia algú o altre que els anava a avisar al pis. En el barri tots es coneixien. Corrien els anys seixanta...

La senyora R., cap a les nou del vespre, veient que la mare de la criatura no tornava i que la nena no parava de marranejar ben poc després que sa mare es fes fonedissa en el bar la va pujar al pis, li va donar una mica de llet, li va rentar el culet, i se les va empescar per canviar-li la roba. Ni a la senyora R., ni al seu marit el pintor, se’ls va ocórrer en cap moment denunciar el cas a la policia. Ja veuràs com demà sa mare la vindrà a buscar. La mare de la criatura, però, no va aparèixer ni a l’endemà, ni a l’endemà passat...

Al cap de deu anys d’aquest esdeveniment el senyor R. va fer els setanta anys i es va jubilar... Tots els fills dels senyors R. s’havien casat. Vivien sols el matrimoni i... la nena. Se l’estimaven, lògicament com a una filla que els alegrava la vellesa. Des del primer dia s’havien anat dient que hem d’arreglar els papers, hauríem d’anar a comissaria a denunciar-ho, demà mateix hi aniré, l’any que ve si sa mare no dóna senyals de vida m’arribaré a veure un advocat, que si això que si d’allò... La nena tenia 10 anys i s’havia de matricular a la segona etapa d’EGB.

I sí, a l’hora d’anar a matricular la nena per fer la segona etapa de la EGB resulta que no tenien papers: ni certificat de naixement, ni fe de baptisme, ni sabien com es deia realment, ni on havia nascut ni qui eren els seus pares. Davant del fet que no la podien matricular, aleshores el senyors R. van anar a veure l’advocat.

(El que he explicat fins ara no és un conte, és un fet verídic... i la història no s’acaba aquí... però com que m’han dit que faig els posts massa llargs hi poso punt final provisional. Demà continuarà)

1 comentari:

Marc ha dit...

Més, en vull més.