Buidar

Estic explicant aquests dies, dins de l’assignatura “Didàctica de la Història de l’Art”, aspectes que fan referència a l’aprenentatge de l’escultura històrica: com veure-la, com entendre-la, com sentir-la, com explicar-la i com fer-la aprendre a d’altres persones.

En un moment de la classe, tot explicant la tècnica de la talla amb una diapositiva, vaig comentar la dificultat d’extreure des d’un bloc de marbre una figura sense equivocar-se. El dibuix es pot corregir; un cop de cisell inoportú pot engegar tota una escultura exempta en orris.

Miquel-Àngel, en canvi, deia que fer una escultura no era difícil: per a ell es tractava simplement de buidar el que sobrava del bloc de marbre. Que la figura ja hi era dins del bloc. Sóc incapaç d’entendre-ho.

Un dels meus alumnes, que ha cursat belles arts a l’escola Massana i que dibuixa molt bé, em va dir que sí que ho entenia. Que dibuixar no era pas tan difícil. Si ell volia dibuixar un ocell, per exemple, tractava de projectar amb la imaginació l’ocell sobre el full blanc i resseguir, com qui calca, els encontorns.

El mateix passa, diu, amb la música. (L’alumne en qüestió, actualment és músic). Quan improvises, no fas altra cosa que projectar un seguit de notes que van comentant la melodia original de la cançó i de les seves harmonies.

Si jo miro un full blanc i intento projectar amb la imaginació una qualsevol cosa o un qualsevol objecte continuo veient el full blanc. I com jo suposo que això ens passa a molts.

Hi ha persones dotades genèticament per ser artistes plàstics i/o músics. Potser tenen vocació de desvetllar la veritat que es troba enllà del que els mortals normals veiem o cantem.

I, a més, ho troben fàcil. Només es tracta de buidar el que sobra. No et fot!