Robert Graves afirma que el mite més antic de l’àrea mediterrània és el de la dea Eurínome. Sembla que era una narració dels pelasgs, el primer poble històric del Peloponès. Segons el mite, Eurínome va néixer nua del caos. Posseïda per l’afany de ballar va crear el mar damunt del qual es va posar a dansar amb un ritme progressivament més ràpid. El vent que va crear al seu darrera es fa transformar en serp, Ofió, que la va encerclar i la va fecundar. Eurínome va pondre un ou, l’Ou universal, d’on van sorgir totes les coses...
El mite és veritat. Perquè en el principi va ser el Ritme. En el nucli més profund de la nostra ànima, enllà del cor, hi ha un batec regular. Els planetes dansen al voltant del sol de manera precisa. Els dies i les nits, els mesos i els anys, el treball i el descans, la consciència i la dormició... tota la vida neix i precisa d’un ritme intern. El ritme n’és la font inicial. Probablement per acompanyar el ritme en algun lloc de la nostra ànima va aparèixer aquesta successió d’altures sonores que anomenem melodia. Potser la música --ritme i melodia-- van ser anteriors a la paraula.
Els humans, tots, som músics. I tots els humans posseïm dos instruments: el cos per expressar el ritme i la veu per dir la melodia. El ritme, però, és el més fàcil, és el que més immediatament ressona en el nostre interior perquè és el més antic. I ens impel·leix sempre a ballar. La música convoca i entra per les orelles fins a l’ànima i des de l’ànima rebota en el cos per dir-se... i, si a més es diu entre dues persones, aleshores congria d’una forma sublim l’afecte i fins i tot el crea.
Però no hem d’oblidar que Eurínome, nua, va ballar damunt la mar sense música. ¿Per què? Perquè el ritme i la melodia els tenim a dins.
Sí, es poden tancar els ulls, escoltar el batec interior, sentir pas a pas les notes d’una melodia i posar-se, senzillament, a ballar dins del silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada