En els darrers anys els estudis sobre el cervell humà han fet avenços espectaculars gràcies a disposar, entre d’altres raons, de nous instruments d’observació i recerca (ressonàncies magnètiques, tacs, escàners...). I els neuròlegs s’han començat a interessar pel paper del cervell en relació a aspectes humans que abans eren difícils d’observar: la creativitat, l’ètica, les emocions, i per què no?, també el rol del cervell en els estats místics i en la religió. De fet en els darrers deu anys s’ha obert el camí al que s’anomena neuroreligió (per exemple: Andrew Newberg i Geugene d’Aquilli: Why God won’t go away. Brain Science and the Biology of Belief, 2001).
Aquests autors han estudiat el cervell i afirmen, a partir dels seus descobriments, que, efectivament, existeixen uns operadors o procediments mentals (n’enumeren vuit) que en la seva actuació conjunta generen el que ells anomenen imperatius cognitius entre els quals hi ha els mites (entesos no com a formulacions racionals sinó narratives, la qual cosa no vol dir que no tinguin veritat interna). Segons aquests científics els mites, que es tradueixen en doctrines i pràctiques rituals, constitueixen arquitectures mentals imprescindibles sense les quals no és possible viure per a la majoria dels humans. Per això tenen èxit en el procés evolutiu de l’espècie.
Per no estendre'm massa voldria acabar avui esmentant els estudis neurològics fets sobre pràctiques religioses com la meditació en monjos cristians i budistes. Doncs bé algunes de les funcions mentals (entenem per ment les produccions del cervell humà) de la meditació són, entre d’altres, una consolidació de la memòria (que permet una millor comprensió de la realitat), la tranquil·lització i apaivagament de les tensions, un sentiment de “presència” de quelcom superior al que és humà, un reforçament del jo mateix (allò que en anglès citen com a “self” i que sovint té com a projecció exterior un alt grau de pau i de bon humor), la superació del dualisme (fosa del jo amb el Tot) i l’adquisició d’una consciència còsmica. Per consciència còsmica entendríem la consciència de ser en el context d’una realitat total que ens té i en la qual vivim activament i confiadament. Aquests aspectes derivats d’una sana pràctica religiosa tenen efectes molt positius als quals em referiré un altre dia.
Sigui com vulgui, sembla que tenir conviccions espirituals i religioses no és, en la seva essència o origen, una construcció cultural i fantasiosa. Segons que sembla, científicament parlant, l’espiritualitat està programada en la nostra genètica i ocupa un lloc important en els productes mentals del nostre cervell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada