29 de setembre del 2010

Drets


La veritat és que per edat això de l’estat de dret m’ho crec molt poc, en especial pel que fa a les relacions col•lectives dins de la societat on he viscut fins ara. En general els “drets” que tinc com a ciutadà solen ser respectats més o menys en funció de la força que l’Estat, les institucions o associacions sindicals o professionals tinguin. Mai en funció de la seva o meva raó. Si un sindicat o associació professional és capaç d’aturar, per exemple, el transport de mercaderies per carretera–com va passar fa uns anys a França—podrà pressionar el govern de l’Estat en funció dels seus interessos i no pas en funció dels generals. (Al nostre Estat ja s’ha vist més d’un cop el que poden arribar a aconseguir un grapat de controladors aeris). En canvi si, amb tot la raó del món, fan vaga els inspectors d’ensenyament, per exemple, o els autònoms que regeixen botigues de camises no aconseguiran res. Ni ens n’assabentarem.

Avui és dia de vaga general convocada pels sindicats majoritaris de l’Estat espanyol. Jo ja sabia que, com el dia de les eleccions, des de les 7 del matí els representants sindicals dirien que la vaga ha estat un èxit i que el govern diria que no n’hi havia per tant. Que cadascú es quedi amb el que més li agradi. Ara bé, allò de tenir dret a no seguir una vaga quan està convocada pels sindicats és son de la bona.

Ahir al matí, al forn, les dependentes no volien fer vaga i només estaven espantades per si hi havia piquets o si no podien traslladar-se de casa seva a la feina i retornar-ne. Vaig tenir ocasió de parlar amb un petit empresari que va quedar amb els treballadors que avui no hi anessin al matí, en previsió d’aldarulls previs, i que a les tres de la tarda s’incorporessin discretament a la feina. Van pactar que el temps perdut al matí el recuperarien mitja hora cada dia durant uns dies. Van ser, segons em va dir, els mateixos treballadors els qui li ho van proposar. (L’empresa es troba ubicada en un determinat polígon industrial).

Avui al matí he volgut anar a la feina. I ho he aconseguit, però a costa d’una hora més de viatge del normal perquè un piquet dissuasiu (per favor, la paraula “informatiu” abandoneu-la d’una vegada que ja ningú no es mama el dit!) havia cremat un munt de neumàtics en una cruïlla important (gran sensibilitat ecològica per cert!) i la guàrdia urbana ens ha desviat per carrerons del barri de Gràcia. Suposo que jo tenia dret a circular per anar a treballar o per fer el que em rotés, però aquest dret “ciutadà”, si molt convé, els sindicats se’l poden passar per l’arc del triomf.

He tingut, doncs, temps i ocasió d’escoltar diverses telefonades al programa de Catalunya Ràdio. La majoria dels qui telefonaven volien anar a treballar però no hi podien accedir per diversos motius “dissuasoris”. En alguns casos amb violència (com a l’estació de metro de la Sagrera). Un autònom que es dedica al transport amb un camió de propietat confessava que ell tenia feina però que no havia sortit per por. No estava en condicions que li punxessin una roda que val tres mil euros. Mala cosa quan no es va a treballar per por o per coacció.

Llegeixo aquesta tarda amb estupefacció que el senyor Álvarez, dirigent de la UGT a casa nostra i persona per la qual tinc un respecte especial, etziba que “el dret a no fer vaga no existeix”. I diu tranquil•lament que els qui volen anar a treballar ho fan coaccionats per la patronal! Per aquesta raó defensa l’acció dels piquets dissuasius. Els drets dels treballadors, conculcats segons ell, estan per damunt de les voluntats personals d’anar a treballar.

Ja hi som amb els grans principis! Considerar que el que jo penso amb la força de la meva institució pot coaccionar altres persones encara que estiguin suposadament coaccionades per d’altres, sense que aquesta dissuasió coactiva estigui reconeguda per la llei, és una opinió agressiva de caràcter autoritari que frega el feixisme. Els empresaris poden pensar que els drets econòmics de l’empresa com a generadors de riquesa en temps de crisi estan per damunt del dret de vaga. I es poden creure autoritzats a crear ells mateixos els seus sindicats privats per coaccionar realment els piquets de treballadors. I ja hi tornarem a ser!

El senyor Álvarez, amb aquestes opinions que no estan verificades per cap estudi estadístic--d'on t'ho treu que els empresaris coaccionen els treballadors?-- ni per cap font solvent, ens convida al darwinisme social: té raó, simplement, no pas qui argumenta millor i convenç sinó qui té més força.

En definitiva: la llei de la selva.

26 de setembre del 2010

En forma


A l’estiu i durant els caps de setmana de bon temps solc fer un petit recorregut diari en bicicleta. Així, abans que s’iniciï el capvespre, dedico aproximadament una hora a aquest exercici aeròbic. Un dels recorreguts més habituals consisteix a baixar fins a la línia de mar –uns dos quilòmetres--, pedalar arran de platja, aturar-me una estona al port esportiu per contemplar l’horitzó marítim i retornar al punt de partença.

El retorn d’aquest itinerari marítim em resulta lleugerament dur, físicament parlant, ja que els seus dos quilòmetres fan una pujada constant. Solc remuntar el camí cap a casa per una via paral·lela a la de baixada, asfaltada, que té marcat el carril de les bicicletes.

Avui, a mig camí de pujada, quan ja suava copiosament, m’he topat amb tres nens que estaven asseguts per on jo havia de passar amb les seves tres bicicletes a terra. Xerraven. No calia que s’apartessin perquè jo podia passar per la dreta, damunt la zona asfaltada destinada als cotxes, un camí de molt poca circulació habitual.

Quan era a punt d’arribar on eren els nens, el més grandet li diu a un altre que era d’esquena:

--Aparta’t que ve un ciclista!

El nen assegut que estava d’esquena ha fet un bot enrere, ha apartat la bicicleta i m’ha mirat. Just quan passava pel seu costat exclama:

--Apa! Que no és un ciclista, que és un avi!

El que li havia donat l’avís li contesta:

--Sí, però és un avi en forma!

No cal ni dir que he esclafit a riure jo sol de manera descontrolada. El més gran no devia tenir els deu anys i el més petit uns set o vuit. Si algú m’hagués vist esbufegant, pedalant pesadament, suant i alhora esclafint a riallades sonores hauria pensat que jo no hi era pas tot.

Un cop m’ha passat l’atac de riure m’he sentit per dins estranyament satisfet i content. Mai ningú de manera espontània m’havia vist com un avi (no en sóc, però ho podria ser!). I els qui m’han qualificat com a tal, uns nens de set a deu anys, estaven perfectament capacitats amb la perspectiva adequada per atorgar-me aquest títol.

Ignoro la causa per la qual m’he sentit tant cofoi com a conseqüència d’aquestes frases. Realment les reaccions humanes són un bon misteri ja que del temps gris, el capvespre i la visió del mar venia més aviat carregat de la nostàlgia pròpia de la tardor i del final d'estiu. De cop i volta les frases espontànies, sinceres, fresques de tres nens m’han girat l’ànima com un mitjó.

A partir d’avui em considero oficialment, doncs, “un avi” i no pas un ciclista. I de la mateixa manera que a la facultat les tesis doctorals es poden qualificar “cum laude”, em sento molt orgullós que un tribunal de tres nens hagin acordat per unanimitat que la meva condició oficial d’avi mereixia un “en forma”.

Que duri!

23 de setembre del 2010

Sentit (i 3)


Viktor Frankl afirma que una via per trobar el sentit de la vida és el sofriment (vegi’s els dos posts anteriors). Porto molts anys donant voltes al profund patetisme de l’existència humana. Utilitzo aquí el terme “patetisme” en la seva accepció de ‘patior’, “patir” i no pas en el significat de “pathos”, “vivència”. Pensada la vida en dimensió històrica –és a dir al llarg del temps—, geogràfica (els milions de persones amb dolors i sofriments ara mateix en l’espai) i, finalment, en la pròpia consciència de ser, cal concloure que el sofriment i la mort, atzarosos i injustos segons la raó humana, superen de bon tros quantitativament la part agradable i positiva que pugui també oferir-nos la vida. Crec que les angoixes i els dolors humans (‘luctus et angor’) són clarament superiors als seus gaudis i esperances (‘gaudium et spes’). Parlo de la realitat quantitativa. Només que considerem, per exemple, el fet que hàgim de morir i no sapiguem quan ni com sense tenir assegurat el segon present ja és superior a qualsevol altre plaer per poc conscients que siguem d’aquesta horrible realitat.

Quan he buscat una resposta raonable al sentit del sofriment mai no n’he trobat cap que m’hagi convençut. I que consti que, d’entrada, tinc fam de ser convençut. Vull que algú em convenci. Confesso que les respostes de la meva comunitat religiosa catòlica no em convencen pel que fa al sentit. Entenc que s’hagi de lluitar contra tot dolor i em convenç que hem de fer companyia i ser solidaris amb els qui pateixen per exigència de l’amor com a sentit del viure. Però no veig el sentit del sofriment enlloc. Suposo que molts teòlegs i filòsofs cristians hi han fet notables esforços. Tanmateix totes les respostes de què he tingut coneixement m’han semblat “placebos”. Vull dir que com que és una contradicció insalvable un Déu totpoderós concebut com a Pare amorós amb els horribles sofriments de la vida, la majoria o potser tots els pensadors catòlics s’han sentit obligats a buscar una coherència impossible a priori. I sempre acabes veint-los el llautó.

Tampoc m’ha convençut Viktor Frankl. M’ha agradat, tanmateix, que afirmi que el sofriment mai no significarà res si no és absolutament necessari (pàgina 111). Per tant una ascètica del patir per patir en la tradició de les autoflagel•lacions i altres penitències corporals no té sentit per més que es relligui a un suposat incorporar-se al valor redemptor dels sofriments de Jesús. Però no he entès tampoc que afirmi, sense aportar cap mena d’argument, el sentit del sofriment inevitable. És cert que una bona actitud davant del sofriment inevitable com pensar que pot tenir sentit, sacrificar-se, etc. pot ajudar a suportar-lo. Ara bé no ens diu res sobre el seu significat. Només afirma proposicions, com per exemple:

Mai no es podrà excloure la inevitabilitat dels sofriment. En acceptar el repte de sofrir coratjosament, la vida té fins al darrer moment un sentit i el conserva fins al final, literalment parlant. (pàg.112)

Però no diu per què s’ha de sofrir coratjosament ni quina mena de sentit és aquest que es conserva fins al final. Ho sento. Ara com ara, el sofriment, es miri des d’on es miri, és un escàndol que fa que la vida, des del punt de vista racional, no tingui massa arguments per a ser viscuda.

El mateix Frankl es fa una pregunta capital que no es contesta:

¿Té tot aquest sofriment, aquestes morts al meu voltant, algun sentit? Perquè si no el tenen, definitivament, la supervivència no té sentit, ja que la vida el significat de la qual depengui d’una casualitat –es sobrevisqui o s’escapi d’ella—en darrer terme no mereix ser viscuda. (pàg.113)

Amb el sofriment no passa com amb la vida. Aquesta darrera la vivim com si tingués sentit, encara que ignorem quin. El sofriment no el podem viure com si tingués sentit, perquè més aviat experimentem vivencialment que no en té cap.

Ah! I que consti un cop més: vull ser convençut que sí que en té i que estic equivocat en els meus raonaments!

20 de setembre del 2010

Sentit (II)


Des d’un punt de vista estrictament biològic el sentit de la vida consisteix fonamentalment a reproduir-se. Amb aquesta finalitat les espècies neixen, es nodreixen, es reprodueixen i moren. Un cop ja no es poden reproduir la seva vida perd tot sentit (biològic). En part, en la mesura que nosaltres som espècie biològica, el sentit també el trobem en la reproducció. És un fet experimental i viscut que la gestació d’un fill volgut provoca una mena de plenitud interior en els progenitors difícil de descriure i encara més difícil de comprendre si no es viu. I és un fet reconegut a bastament que fer l’amor estimant és el plaer més intens –físic i psíquic-- que pot experimentar l’espècie humana. En aquest fet generatiu, més existencial que raonable --¿quin sentit té posar al món una persona que en néixer ja és prou vella com per morir?—, es pot compartir un especial sentit del viure enfocat linealment i vivencialment cap al futur. En definitiva, encara que no hi pensem, la majoria dels humans som incapaços de viure la vida com si no tingués sentit. No sabem potser quin és, però sentim que existeix.

Viktor Frankl (vegeu post anterior) va trobar el seu sentit del viure en l’amor dins d’un dels més horribles sofriments. Imaginem-ho. Una matinada de febrer al camp de concentració, es lleva amb un fred espantós i, com tants d’altres i sense esmorzar, és obligat a recórrer un parell de quilòmetres caminant sobre el terra glaçat amb unes sabates sense mitjons i els peus nafrats. Ha de treballar amb un pic per excavar una rasa. Li esperem deu hores maltractades de feina dura i esclava sota els insults dels seus guardians nazis... De sobte... però deixem que parli ell:

Un pensament em va petrificar: per primer cop a la vida vaig comprendre la veritat vessada en les cançons dels poetes i proclamada en la saviesa definitiva de tants pensadors. La veritat és que l’amor és la fita última i la més alta a la qual pot aspirar l’home. (...) La salvació de l’home està en l’amor i a través de l’amor. Vaig comprendre com l’home, desposseït de tot en aquest món, pot encara conèixer la felicitat ni que sigui momentàniament si contempla l’ésser estimat. (...) Que estigui o no present i fins i tot encara que no continuï vivint no deixa de ser important. Jo no sabia si la meva dona vivia encara, ni tenia tampoc la manera d’esbrinar-ho, però ja no m’importava. No em calia saber-ho. Res no podia alterar la força del meu amor, dels meus pensaments o de la imatge de la meva dona. Si aleshores hagués sabut que la meva dona era morta, crec que hauria continuat lliurant-me –insensible a tal fet-- a la contemplació de la seva imatge i que la meva conversa mental amb ella hauria estat real i gratificant. (...) Aquesta intensificació de la vida interior ajudava el presoner a refugiar-se contra el buit, la desolació i la pobresa espiritual, retornant-lo a la seva existència anterior (pàgines 46 i 47).

La seva dona no va sobreviure a les condicions del camp de concentració...Probablement quan Frankl sentia el que ens diu la seva dona ja era morta.

Crec que fóra indecent per part meva afegir el més mínim comentari a aquestes pàgines... Continuaré.

18 de setembre del 2010

Sentit


De l’observació i experiència de la vida resulta irrefutable que l’espècie humana es caracteritza, entre d’altres aspectes, per la fragilitat, la vulnerabilitat i la ignorància. Som tan fràgils que, abandonats pels progenitors, no seríem capaços de sobreviure, com ho fan molts animals, només amb la dependència directa de la naturalesa. Som tan vulnerables que no tenim assegurat ni el segon present, ja que portem la mort larvada en la nostra existència i qualsevol atzar –un accident, una malaltia...—pot fer-nos molt de mal i condicionar la resta de la vida a base de sofriments i impossibilitats de realització permanents. I, a més, som ignorants.

Podem fer-nos preguntes per les causes immediates –per què plou?—i obtenir sovint respostes satisfactòries. I també podem preguntar-nos per les causes últimes –quin és l’origen de la vida?, hi ha vida després de la mort? quin sentit té viure?, què és el que està bé i el que està malament i en funció de què?, etc...-- Tanmateix, pel que fa a aquestes darreres, no estem capacitats només amb els instruments de la lògica i de la raó per trobar respostes rodones, consistents i satisfactòries. La ciència no ho respon tot i ja sabem també que les respostes per les causes útlimes no poden ser universals. Si més no ara com ara. Som, doncs, una espècie condemnada a la ignorància.

De les preguntes per les causes últimes potser una de les més importants sigui la del sentit. Sobre aquesta qüestió he llegit un llibre durant aquest curs que m’ha trasbalsat per moltes raons. Es tracta de l’assaig El hombre en busca de sentido de Viktor Frankl. Jo no sabia qui era. Em va començar a sonar llegint algunes obres de Francesc Torralba que el citava sovint. Durant aquest any em va caure, per atzar, aquesta obra a les mans i no vaig poder resistir la temptació de llegir-la.

Frankl era un neuròleg i psiquiatra austríac d’origen jueu que l’any 1942, als 37 anys, va ser deportat juntament amb el seu pare i la seva dona a camps d’extermini nazis. Ell en va sobreviure però el pare i la seva muller hi van morir. En aquest llibre narra i reflexiona sobre la seva horrorosa vida als camps de concentració. I ens diu que ell va sobreviure perquè la vida tenia un sentit.

Segons ell cada persona és insubstituïble i, per tant, cada ésser humà ha de trobar la seva pròpia resposta al sentit. Segons Frankl sempre tenim un sentit per viure. D’acord amb la seva experiència aquest el podem trobar a través de tres dimensions: l’acció, els principis i el sofriment.

Molta gent pot trobar el sentit de la vida preferentment en la realització d’una passió personal que el porta a una activitat organitzada i constant. En el segon cas –ell en diu “principi”—el sentit es troba en el contacte amb la naturalesa, l’art, la bellesa o la cultura; quan aquestes presències de la vida fascinen de tal manera que un s’hi lliura de per vida (sigui com a actor –un escriptor o un músic, per exemple--,o com a consumidor o les dues coses alhora) es pot trobar el sentit. També situaria en aquesta segona situació de sentit el fet d’experimentar amor per alguna cosa –lliurar-se de manera total a una institució religiosa, per exemple—o per algú. I, finalment, de manera sorprenent per a mi, diu que també es pot trobar un sentit en el sofriment. Com aquest text ja és massa llarg m'aturo aquí i en continuaré parlant en d’altres posts.

13 de setembre del 2010

Philia


M’he permès aquest estiu cultivar un somni que només he pogut viure molt de tant en tant: llegir l’obra sencera d’un autor clàssic grec, a poc a poc, i pensant-lo lentament a la llum de la meva ignorància i del meu present. Fa temps vaig poder llegir tot Tucídides i tot Èsquil. Ara toca Heròdot, el primer home que es pot qualificar pròpiament d’historiador.

En una de les seves valoracions dels atenesos –recordem-ho: els inventors genuïns del concepte “democràcia”—diu el següent: els atenesos, doncs, van anar a més; és evident que la isagoria és una important possessió, no per un sol motiu sinó en tots els aspectes. Heròdot, doncs, és el primer a valorar la “isagoria” que es pot traduir per “llibertat de dir”, “igualtat d’expressió pública”. El valor de les persones, doncs, a Atenes, a partir del segle VaC va començar a no dependre del poder, de la religió o de l’economia... sinó del debat i de l’argument públic en assemblees de ciutadans, debat que es tancava sempre amb una votació que decidia.

Sovint afirmem que una de les llavors o arrels d’Occident és Grècia. Probablement la llavor més antiga d’allò més positiu i públic que podem presentar al món han estat la llibertat i la democràcia. Un poble petit i insignificant, format per persones que s’alimentaven de pa, formatge i olives va generar una idea i la va sembrar en la Història. Una idea, com diu l’hel•lenista Joan F. Mira, que ha arribat fins a nosaltres. És cert que a Atenes ni les dones, ni els esclaus, ni els estrangers tenien dret a votar o a parlar. Però la idea havia nascut. I avui és ben nostra.

Tanmateix la llibertat de dir era una idea molt perillosa si no venia acompanyada d’una emoció o sentiment profund i permanent d’aquells que la practiquen: la “philia”. La llengua grega –com també passava amb el llatí—tenien paraules diferents per a designar conceptes complexos que, posteriorment hem simplificat en un sol mot perdent sovint el matís. És el que passava amb el concepte d’amor que, en grec, es deia amb tres paraules, una de les quals era precisament “philia”, amistat, en el sentit també d’amistat col•lectiva, de ser el mateix, d’identitat. “Philia” és un concepte clàssic i hel•lènic... i no sé si ha tingut tant d’èxit en el futur de la història com la “isagoria”...

Quan penso en Espanya i en el seu debat polític -- tingui lloc aquest en l’àmbit públic o en el particular-- m’entristeixo sovint perquè tot i comprovar la vitalitat de la “isagoria” tal i com la van imaginar els atenesos al segle V aC, no sembla que s’hagi mantingut amb igual passió la “philia”. A Espanya, per poc que se segueixi la seva premsa i el to de les seves tertúlies (ràdio, webs...), es veu de seguida que som davant d’una societat que encara no s’ha reconciliat en el fons de la seva ànima (llevat per actuar contra la diferència perifèrica vasco-catalana).

A Catalunya, d'altra banda, tot i l’aparença més calmada del debat i de les relacions personals, sobta i fatiga que encara estiguem pensant i discutint a quina “philia” pertanyem i de quina mena és.

10 de setembre del 2010

Elogi


A les enquestes de valoracions ciutadanes els polítics solen situar-se en les escales més inferiors. N’hi ha prou a parar l’orella en qualsevol dels àmbits que tractem per tal de verificar que aquesta indicació es correspon amb la realitat. Jo no m’he dedicat mai a la política, la segueixo de lluny i procuro no amoïnar-m’hi massa, precisament perquè sovint m’altera. Per tant, probablement, jo entraria dins d’aquest bloc de ciutadans que tenen mala opinió dels polítics i de la política en general. Tanmateix si prenem una mica de distància de la realitat no és difícil arribar a la conclusió que aquesta valoració negativa és radicalment injusta.

En primer lloc perquè la solució de la majoria dels problemes col·lectius que ens afecten privadament (seguretat, justícia, sanitat, educació, urbanisme, economia, etc.) no tenen altra solució que la que es deriva de les decisions polítiques. Tant si la política és intervencionista com si és liberal. La política, doncs, és una dimensió essencial de les societats humanes desenvolupades.

En segon lloc perquè l’honesta vocació política és dura i pressuposa en qui la vol exercir un coratge i un equilibri interior que no són comuns en la majoria de les persones. A més, encara que es tingui poder –i el poder de debò produeix un plaer que pot modificar la personalitat si no es contraposa l’adulació que genera al voltant amb la crítica— la solució dels problemes col·lectius sempre és lenta i complexa. Això obliga als polítics a treballar amb desmesura i a abocar bona part de la seva vida a les tasques que se’n deriven. Molts no tenen més remei, fins i tot, que descurar fins a cert punt la seva vida privada. He conegut polítics de la vora i se’ls pot acusar de moltes coses menys de no dedicar moltíssim temps a la seva feina. La tasca d’un polític honest mai no està prou ben pagada econòmicament parlant!

En tercer lloc perquè, en part, l’ambigüitat del llenguatge polític—sovint més adreçat a l’emoció del potencial elector que no als fets—o la pobresa del debat especialment pel que fa a les argumentacions, estan originats en la ciutadania. Efectivament, els ciutadans en general no volem que ens diguin la veritat crua. Suposant que calgués baixar els sous, pujar els impostos i mantenir una taxa alta d’atur durant un temps per solucionar de debò un problema estructural econòmic, i aquesta fos la proposta honesta d’un polític, ¿qui el votaria? De seguida, com ja ha passat a Catalunya, algú de l’oposició afirmaria que si el votaven baixaria els impostos i incrementaria els serveis i les pensions (ho vaig sentir per ràdio a la senyora Alicia Sánchez-Camacho... en una mostra més d’irresponsabilitat demagògica en les actuals circumstàncies de recessió i de crisi).

Prescindint dels problemes que té la nostra democràcia –llei electoral injusta, llistes tancades, excessiu domini de les cúpules dels partits, etc.—entre els nostres polítics n’hi ha de tots colors, com en totes les professions: excel·lents, normals, mediocres i dolents. A desgrat d’això vull fer avui l’elogi d’aquell i d’aquella que senten l’honesta vocació política i volen representar o servir la ciutadania des de l’hegemonia d’un pensament que sotmeten al judici de les urnes.

Vull fer avui l’elogi, sí, d’aquells i aquelles que saben que la seva persona pública i privada quedarà exposada a la llum de la crítica, sovint injusta, despietada, excessiva i fins i tot falsa. I malgrat això posen la seva voluntat de fer i de ser al nostre servei. Jo, com suposo que molts dels qui blasmen la política i els polítics, no ho podríem ser per manca de tossuderia, de voluntat i de coratge.

8 de setembre del 2010

Foc d'argelagues


L’argelaga és un arbust espinós de flors petites i grogues que viu en entorns molt secs. Antigament s’utilitzava per encendre el foc. Crema de seguida i fa unes flames grans i esplèndides que es consumeixen, però, de seguida. Per aquesta raó amb l’expressió “foc d’argelagues” en català ens referim a la flamarades emocionals o passionals molt intenses que alhora són de poca durada.

S’acaben de convocar eleccions al Parlament de Catalunya. No sé si el que em passa a mi és una sensació que afecta a més persones o només és un fenomen estrictament personal. El cas és, però, que paeixo molt malament les campanyes electorals. Pel joc brut, pel cop baix, per les mentides, per les promeses que no es compliran... i molt especialment per les traques que persegueixen crear flamarades d’emoció, sovint poc raonables o clarament irracionals, a la busca d'activar el vot a favor dels uns o dels altres.

Els experts calculen que aproximadament un 16% dels votants s’inclinen al final a votar algú pel caliu emocional, més o menys cec, o per raons del tot superficials (pel fet que el candidat o la candidata són “guapos o guapes”, simpàtics, graciosos, etc.). I és clar, els assessors electorals van de bòlid aconsellant el que calgui per anar a la recerca i captura d’aquest sac de votants.

El joc emocional que va in crescendo al llarg de la pre-campanya i dels quinze dies de campanya pròpiament dita, destinada fonamentalment a excitar flamarades, em satura i sovint m’intranquil•litza o m’indigna. Sovint també em desequilibra emocionalment i faig mans i mànigues per situar-me'n ben lluny i no assabentar-me de res. En general les fuetades verbals que s’adrecen els polítics quan estan en campanya –uns més que d’altres, certament—semblen un concurs per veure qui la diu més grossa. Gairebé mai es remeten a la memòria –les masses no en tenen: qui es recorda ja avui de la indignació per la sentència del constitucional o pel fet que la senyora Cospedal era la segona del senyor Aceves quan la famosa mentida sobre els atemptats d’Atocha?—i gairebé sempre s’articulen a base de “suposicions” (“això ho diu perquè està nerviós...”, “la seva intenció és aquesta o l’altra...”) i molt poc sobre el que de ferm s’ha dit i, encara menys, dels fets.

Personalment preferiria mil vegades que es repartís als ciutadans uns resums ben fets de les propostes de cada partit, un bon DVD –si ho voleu—i que cadascú s’ho estudiés i votés en consciència després d’una lectura pausada i d’una reflexió tranquil•la.

La legitimitat moral d’unes eleccions hauria de procedir de la reflexió i de la serenitat analítica. Una victòria justeta aconseguida pel foc d’argelagues de les campanyes electorals no em sembla massa lícita. Fins i tot la trobo un pèl immoral
.

1 de setembre del 2010

L'1 de setembre i el final de vacances


El dia 1 de setembre, si no s'escau en dissabte o diumenge, és un dia especial per als mestres i professors. Marca el pas de les vacances d'estiu al retrobament dels col·legues i als reinicis de la gestió professional. És un dia especial i no és un retorn normal a la feina com en d'altres professions. Quan un torna al despatx d'advocat, a la consulta mèdica, a la botiga, al taller... refà les tasques suspeses abans de marxar de vacances i relliga el que s'ha deixat penjat amb el que cal continuar fent. En principi, si no hi ha crisi greu, no hi ha cap gran canvi.... Els professors i mestres, per contra, han d'entomar nous alumnes que no coneixen de res, ha de iniciar des de zero el plantejament d'unes activitats que han d'acabar amb la construcció d'aprenentatges i, en alguns casos, s'han d'enfrontar amb reptes del tot nous i de futur incert, com ho és això d'ensenyar de cop i volta un grup d'alumes amb només materials digitals, sense transició i sense preparació de cap mena.

Continua, això sí, les característiques i situacions que fan d'aquesta professió una de les que causen més estrès. Les dificultats de l'aula són creixents i els horitzons de l'educació en el nostre país són incerts i vagues, tant pel que fa a les orientacions públiques i polítiques com les que es troben en la vaporositat de l'imaginari social. Els mestres i professors són pressionats perquè eduquin i construeixin aprenentatges en tots i cadascun dels alumnes. I no se'ls perdona que això, en les condicions socials actuals, no s'aconsegueixi ni de bon tros. És com si als metges se'ls obligués a curar absolutament tots els malalts en un temps determinat...

Sovint els mestres i professors són blasmats socialment pel fet que tenen moltes vacances. Cal començar a dir que una cosa és que no sapiguem què fer amb els nens i nenes quan no tenen escola i una altra de molt diferent criticar sense coneixement de causa les vacances d'aquesta professió.

En primer lloc cal dir que a tot arreu del món mestres i professors gaudeixen de vacances més llargues que en d'altres professions, fins i tot als Estats Units on no hi ha aquesta idea de vacances pagades com a Europa. Això sol ja ens hauria de fer pensar. Cal recordar que la professió docent és la que causa més baixes després de la de minaire... i aquestes baixes es deuen fonametalment a la duresa de tractar amb nens i adolescents durant unes hores diàries al llarg d'un curs. No és una tasca fàcil sobre la qual, a més, s'investiga molt poc per trobar-hi resultats concrets positius. El professorat necessita, especialment els qui fan bé la feina, unes vacances llargues en les quals, a més, puguin aprofitar per formar-se, llegir i preparar classes...

Com deia un col·lega quan algú d'una altra professió --que per cert guanyava molts més diners-- li criticava les vacances llargues amb l'habitual "tu a rai que...": doncs si les vols gaudir i guanyar el que guanyo jo no hi ha problema, hi ha oposicions cada any.

Crec que avui, per poca consciència que tinguéssim de la tasca secreta, humil, important i sovint maltractada de tants i tants mestres i professors, la societat a través d'alguns rituals faria bé de mostrar-los agraïment i animar-los a tenir coratge.