29 de novembre del 2007

Un sistema a la intempèrie


Volia dir quatre coses al bloc sobre la situació educativa a Catalunya. Pensava fer-ho quan minvés l'interès informatiu. Ja se sap que ara durant unes hores o dies tots parlarem de l'ensenyament a Catalunya --com fa anys ens vàrem escandalitzar sobre el dèficit d'Humanitats i amb un decret sembla que s'ha arranjat per sempre i ara els nostres alumnes ja són tots plens de la saviesa derivada de l'humanisme--. Però d'aquí a uns dies, altres notícies passaran per damunt i ens oblidarem que l'ensenyament continuarà igual de malament amb la hipoteca sobre el futur que això comporta. Avui s'ha conegut l'informe PISA i no fa altra cosa que corroborar el que diu la Fundació Bofill i el que sabem tots els qui d'alguna manera treballem al sector. Per tant els titulars i els articles continuaran uns dies més. Doncs bé: he decidit no esperar més i dir-hi la meva.

Vaig començar a treballar a l'ensenyament públic fa 33 anys. I recordo perfectament que fa trenta anys, el sistema públic d'ensenyament tenia ja molts problemes. I eren problemes de difícil solució perquè xocaven contra les idees dominants, els sindicats i la feblesa de l'opinió pública. En els centres públics hi havia falta de lideratge professional, excés d'individualisme, igualitarisme a ultrança, cap mena d'estímul professional, total descontrol de resultats d'aprenentatge --llevat de les PAU molt ja al final-- i una absoluta impunitat respecte de l'acció del professorat. Tots cobràvem el mateix tant si ens hi dedicàvem molt com si no fèiem gaire cosa. Si a tot plegat hi afegim que els directors, de fet, eren "interins" i sense massa ganes de ser-ho, clouríem el cercle. Amb tot la selecció d'alumnes, la bona preparació acadèmica del professorat, i la necessitat de l'esforç per sobreviure en aquell magma de descontrol per part de l'alumnat, proporcionaven algunes eines, escasses, per mantenir una mica una certa tensió a dins de l'aula i alguns resultats... Certament era una selecció dels més forts.

Una de les causes que explica en part el desastre sense pal·liatius actual és que els nostres polítics (de dretes i d'esquerres), fent cas de pedagogs i psicòlegs de gabinet que en sa vida havien vist un alumne real, van decidirs suprimir les quatre eines que quedaven i deixar el sistema a la intempèrie sense abans resoldre els problemes que s'arrossegaven.

Alguns ho vàrem avisar. La intuïció de la majoria ho va preveure. Els professionals no han parat de clamar gairebé des del començament. Els resultats, després de disset anys de dogmatisme mental i d'assassinat permanent del missatger, són molt pitjors dels que havíem imaginat: a la cua d'Europa, a la cua d'Espanya. Fastuós!

26 de novembre del 2007

L'ou de la serp

Alguns amables lectors del bloc em demanen precisions sobre què vull dir amb això de "covar l'ou de la serp". Crec que la metàfora deriva d'un famós film d'Ingmar Bergman sobre la lenta gestió del nazisme en els anys 20 a Alemanya. Com que és film que fa patir, i servidor ja gasta prou temps a gestionar les seves emocions per evitar sofriments inútils, no l'he vist.

La serp pon ous que deixa escampats o enterrats i que es coven amb la temperatura ambient. Així, doncs, en un terreny, aparentment pacífic i amb un magnífic tapís vegetal continu, de cop i volta hi poden aparèixer un munt de serpents verinoses acabades de néixer que mosseguen i exterminen els humans incauts que per allí passegin.

Espanya, darrerament, s'està dedicant a pondre molts ous d'un nacionalisme agressiu, intolerant i excloent, tan perillosos com els de les serps verinoses. La COPE, per exemple, pon ous d'aquests cada dia. I els mitjans també. I també diversos polítics que saben que en temps electorals "és rendible ficar-se una mica amb Catalunya" (Rajoy dixit). Així, per exemple, el gran actor català que ens ha dit adéu fa poc --i no pas perquè s'hagi mort-- ha escrit un llibre en el qual atribueix els seus fracassos a una mena de gestapo tripartita que l'ha perseguit local per local... El llibre el llegirà poca gent, però ja se n'han fet ressò diverses ràdios i diaris que elevaran a categoria, un cop més, el feixisme català que ens ha governat sempre des de la Generalitat (sigui convergent o tripartita, el nom no fa la cosa).

Enumero alguns d'aquests ous --aquests de grandària d'estruç-- en un breu esment que no pretén pas ser exhaustiu ni de bon tros.

-Real Academia de la Historia, España. Reflexiones sobre el ser de España, Madrid, RAH, 1997.

-L. González Antón, España y las Españas, Madrid, Alianza, 1997.

-J.M. Otero Novas, Defensa de la nación española. Frente a la exacerbación de los nacionalismos y ante la duda europea, Toledo,Fénix, 1998.

-A. Vidal Quadras, Amarás a tu tribu. Un libro inoportuno y necesario en defensa de España, Barcelona, Planeta, 1998.

-F. Jiménez Losantos, Los nuestros. Cien vidas en la historia de España, Barcelona, Planeta, 1999.

-Real Academia de la Historia, España como nación, Barcelona, Planeta, 2000.

-Alejandro Muñoz Alonso, El fracaso del nacionalismo, Barcelona, Palaza & Janés, 2000

-J. Ruiz Portella, España no es una cáscara, Barcelona, Áltera, 2000

-Eduardo Zaplana, El acierto de España. La vertebración de una nación plural, Madrid, Temas de Hoy, 2001.

-J.L. González Quirós, Una apología del patriotismo, Madrid, Taurus, 2002
-Edurne Uriarte, España, Patriotismo y Nación, Madrid, Espasa Calpe, 2003.

-J.Mª Carrascal, España, la nación inacabada, Barcelona Planeta, 2004.

-Pío Moa, Contra la balcanización de España, Madrid, La Esfera de los Libros, 2005.

-Enrique de Diego Villagrán, El suicidio de España, Madrid, Libros Libres, 2005.

-J. M. Otero Novás, Asalto al estado. España debe subsistir, Madrid, Biblioteca Nueva, 2005

-Gustavo Bueno, España no es un mito. Claves para una defensa razonada, Madrid, Temas de Hoy, 2005

-A. Vidal Quadras, La constitución traicionada. De la ingenuidad de la Transición a la embestida secesionista, Madrid, LibrosLibres, 2006.

-César Alonso de los Ríos, Yo tenía un camarada. El pasado franquista de los maestros de la izquierda, Barcelona, Áltera, 2007.

Tots aquests ous estan escampats en el terreny mental que cada dia pentinen els mitjans enllà del Segre. I si Déu no ho impedeix, poden obrir-se qualsevol dia d'aquests. Els serbis, als anys 80 i principis dels 90 van començar igual: covant els ous de la serp.

24 de novembre del 2007

De la memòria històrica (i III)


No crec pas que la història serveixi massa per acordar la memòria col·lectiva entre les persones. Em fa més aviat l'efecte que la memòria ens traeix sovint i, deixant traumes i obsessions a banda, selecciona en general allò que ens és més agradable enviant a les cavernes de l'oblit tot allò que ens pot destorbar. La Història és més aviat una mena d'arma llancívola amb la qual es procura ferir l'adversari o l'enemic. Les interpretacions històriques gairebé mai no convencen ningú si a priori no es vol ser convençut.

M'apunto, doncs, a la memòria històrica i us llanço una font primària.

Un col·lega em va aportar fa uns dies la fotocòpia d'un "vale" de pagament de durant la guerra.



Com es pot llegir sense problemes, es tracta d'un "vale" del comitè de Milicies i Defensa de la ciutat de Toledo durant les primeres setmanes de la guerra civil (se suposa que mentre el coronel Moscardó duia a terme la seva personal epopeia).

De què ens informa aquesta font? Doncs que el comitè de Toledo pagava als mascles amb serveis d'alleujament de tensió per mitjà d'una dona, se suposa que treballadora sexual, que es deia Lola. L'afortunat en qüestió podia arribar a realitzar fins a sis "porvos" amb la Lola gràcies a disposar d'aquest vale. Se suposa també que els serveis del posseïdor del "vale" haurien estat importants. Fins i tot la font ens aclareix que els sis serveis amb la Lola eren "intrasferibles". Llàstima que no poguem arribar a saber el grau de satisfacció de l'usuari, ni si la Lola en qüestió s'ho va passar bé. La història de tantes i tantes Loles encara està per fer.

Heus ací un indici que ens informa d'una potencial obsessió per col·lectivitzar també els bordells i distribuir els seus possibles beneficis de manera equitativa entre la població mascle. Es tractava, evidentment, d'una evident qüestió de justícia social.

22 de novembre del 2007

De la Memòria històrica (II)

Durant l'octubre he assistit també a la presentació del llibre Guerra civil a Catalunya. Les veus dels sense nom. N'han estat les autores tres col·legues del Departament. A les presentacions de llibres a les quals assisteixo hi sol haver-hi poca gent. Aquest cop no va ser així: tota la sala plena i gent dreta! A la presidència, autoritats de rang de director general, el doctor Josep Fontana i la degana de la meva Facultat.


El doctor Josep Fontana va dictar una breu conferència glossant la importància de construir avui la memòria històrica de la guerra civil en un moment en què l'anticatalanisme més ferotge i el nacionalisme espanyol més agressiu s'està congriant a Espanya d'uns anys ençà. És el que jo en dic "covar l'ou de la serp". No puc estar més d'acord amb el que diu Josep Fontana... Mentre l'escolto, pensant que tot això no té remei entre d'altres raons perquè ells són forts i nosaltres no i, a més, estem dividits, passo l'esguard per la concurrència.

Evidentment no hi ha ningú de l'ambient convergent... i em temo que per boca de Josep Fontana --que té la legitimitat de ser d'esquerres i per tant la consciència de superioritat moral sobre els qui em sembla que no en som-- no es diu ara res dissemblant al que es deia en els entorns de Convergència quan manava en Pujol. He recordat amb nostàlgia les vegades que el bon Ramon Juncosa, desaparegut massa aviat, em convocava per demanar-me consell i ajudar-lo a "formar criteri"-- com deia ell--. No crec que jo l'ajudés gens. Però sí recordo molt bé els temors que ell m'abocava a partir del que sabia i el diagnòstic que feia de la realitat. L'última vegada que ens vam veure corrien els temps del primer Aznar... i, malgrat l'aparença de centrisme i tolerància, ell sabia bé el que passava i comentava no et deixis entabanar la bèstia crida i la bèstia és grossa...

En aquells temps, i en els anteriors, em sembla que gairebé tota la concurrència present en aquest acte era de les que blasmava Pujol i companyia amb les despectives i sornegueres lapidacions de sempre: barretinaire, nacionalista essencialista, conservador que rera la bandera amaga la cartera, etc. Suposo que tots també havien rigut les gracietes boadellianes ...

I, ves, el que deia en Fontana és ben cert: basta escolta cinc minuts la COPE dels bisbes, fullejar El Mundo o La Razón, llegir les opinions dels Bono i dels Rodríguez Ibarra com per saber que la confrontació està servida. Ni el mateix Rajoy se n'amaga ja! I segur que un cop més la perdrem.

Potser perdre batalles fins a l'anihilació final forma part de la nostra identitat col·lectiva en els últims temps de la nació.

18 de novembre del 2007

De la memòria històrica (I)

Durant aquest mes passat d'octubre he assistit a dues presentacions de llibres. No tinc el costum d'anar-hi per manca de temps. Tanmateix una d'aquestes presentacions em va cridar l'atenció perquè es realitzava al bell mig del cor de la catedral. A més el títol del llibre em va atraure: Vivència d'un estudiant de capellà a l'exèrcit popular, al camp de concentració i a la legió. Es tracta d'un seguit d'anècdotes viscudes i explicades per mossèn Josep Llauradó.

Mossèn Llauradó va néixer a Barcelona el 1920. Per tant tenia 16 anys quan va esclatar la guerra civil. Estudiava aleshores al seminari de Barcelona. Coincidint amb tots els que van viure aquesta circumstància, ens explica com va haver d'amagar la seva condició de seminarista des del 18 de juliol en endavant. L'any 1937 va ser cridat a la lleva del biberó amb tan bona sort que va anar de pet a la batalla de l'Ebre on, després de diverses batalles sagnants --ell diu que mai no va disparar contra ningú i que mai no va considerar enemic ningú-- va caure presoner dels insurrectes. Aleshores va passar per diversos camps de concentració franquistes fins que va ser obligat a fer un altre cop el servei militar amb els vencedors a la legió al nord d'Àfrica. Finalment va poder retornar a Barcelona i continuar els seus estudis de capellà a finals dels anys 40.

En el cor de la catedral de Barcelona ens vàrem aplegar una cinquantena de persones. Vaig tenir l'ocasió de parlar personalment una estona amb mossèn Llauradó: 87 anys i una mirada de pau i alegria envejables que només he vist en els convençuts servidors de Déu. La presentació era presidida per l'arxiver de la catedral, mossèn Martí Bonet que, per a sort meva anava vestit de manera normal i també desprenia una mena de plenitud esperançada...

Va fer la presentació el meu amic i col·lega Joan Santacana i Mestre. És el director de l'editorial "Llibres de matrícula" que publica aquestes memòries concretes de persones singulars, els maons amb els quals més endavant algú pot fer autèntica història. En el decurs de la presentació el doctor Santacana es va referir a la necessitat de disposar urgentment de les memòries d'aquelles persones que en el drama de la guerra es van sentir descol·locades com és el cas de mossèn Llauradó. La memòria si no es fixa en paper, es perd. És així que podrem saber, per exemple, el drama de persones republicanes, catalanistes i catòliques que van ser perseguides pels
uns només per professar una religió; que van ser després perseguides pels altres per la seva identificació amb el país i pels seus ideals republicans... Persones que es van trobar fora de lloc. Persones que fins fa ben poc continuaven estant fora de lloc perquè no els estava permès dir que els republicans i els revolucionaris no ho havien fet tot bé, ni de bon tros (¿quan ICV farà autocrítica de la persecució i assassinats que els seus van protagonitzar durant la guerra civil ara que fem memòria?) ni tampoc, és clar, podien beneir el franquisme com ho feia lamentablement l'Església en els seus bisbes (¿quan els successors dels apòstols, a més de beatifiacar els "seus" i fer-ne legítima memòria, demanaran perdó per tots aquells que també van morir per les seves idees sota la bota franquista amb el seu suport?)

Mentre en Joan parlava de tot això no podia deixar de pensar en la meva pròpia tradició familiar i, en concret, en el meu pare. Catalanista, republicà, sergent dels rojos per força, exiliat, empresonat, obligat a tornar a fer el servei militar a Madrid... i catòlic. Amb el temps he entès molt bé el drama d'aquesta generació prohibida pels uns i pels altres, que fins i tot em va ser prohibida a mi que vaig veure com el pare moria l'any 1976 sense que jo l'hagués encara entès.

Quan tornava cap a casa embolicat amb els meus pensaments i records, considerava que aquesta memòria ha de ser benvinguda. Però em sembla que arriba massa tard. Com deia Gaziel Catalunya
és una ànima en pena que va per la història buscant algú en qui reencarnar-se. Perdem oportunitats d'or per articular una mínima i provisional unitat. Aquí som encara i així ens va.

13 de novembre del 2007

La ciutat pixada: tot un símbol

Fa uns dies els enfervorits partidaris d'una causa tan noble com la de ficar una pilota més vegades a la porteria del Barça que no pas rebre-la ells --em refereixo als supporters del club de futbol de Glasgow--, van visitar la nostra ciutat a l'espera del gran match. En els moments previs i posteriors al partit --i fins i tot sense ni tan sols anar-lo a veure-- es van emborratxar i van vessar l'excedent de bufeta a la plaça Catalunya, molts d'ells al peu del monument a Francesc Macià i això davant de la mirada impàvida de la guàrdia urbana. Feia només dos dies que un servidor irat de l'ordre públic li va imposar una multa de 36 euros a una senyora que travessava la mateixa plaça Catalunya en vermell, ... Lliçó: podeu orinar impunement davant de la policia si és al peu del monument aixecat en honor d'un home que va viure una època en la qual el país, ves per on, tenia algun líder... Això sí, no passeu pas en vermell... us pot caure bronca i multa!

Ahir llegia que l'informe PISA torna a mostrar que l'alumnat dels nostres centres educatius ha tornat a treure un resultat pitjor en ciències respecte de la mesura anterior. Però no us penseu pas que el conseller tingui la més mínima idea de canviar res. Segur que la culpa la té algú i no pas la filosofia i la gestió de la instrucció al país.

Avui llegeixo que la Cambra de comerç de Catalunya denuncia la falta d'ambició, de risc i de dinamisme de l'empresariat català.

Fa una setmana vaig llegir que el molt honorable president deia que hi havia un augment de la desafecció dels ciutadans catalans respecte d'Espanya... va fer tanta por que els mitjans madrilenys no li van fer el més mínim cas, ni tan sols la COPE, ... I per si molestava una mica al poder central, no caldria ni dir que, a l'endemà mateix, va matisar les declaracions i va fer la lloança deguda als alts valors de l'actual govern de Madrid que no endebades és el seu.

Bé, de rodalies, de l'aeroport, de la xarxa elèctrica i de l'avaria del metro d'ahir (línia 1 a quarts de vuit del matí) no val la pena de parlar-ne, oi?

En cercles polítics, segons llegeixo als diaris, hi ha preocupació sobre les properes eleccions. Jo no en tinc cap. La nostra vocació pública es limita a emprenyar-nos una miqueta --només una miqueta-- i després a corre-cuita tornem a baixar el cap mentre, com sempre, se'ns pixen al damunt (els de Glasgow i els d'aquí). Així com en el temps de Franco els acords bilaterals amb els EUA sortien molt barats a la gran potència occidental --com deia l'ambaixador nordamericà a Madrid, los españoles son anticomunistas gratis-- actualment a Catalunya les coses són similars: els catalans som socialistes gratis... Potser sí que algú no anirà a votar o ho farà en blanc... Però res de substancial no canviarà. Les democràcies no són útils per triar els millors --entre d'altres raons perquè els millors no es dediquen a la política-- però sí han servit fins ara per apartar del poder els qui no ho fan bé. Com passa amb tota regla, Catalunya n'és l'excepció...

Temps era temps potser hi hagué la ciutat cremada... avui ens hem de conformar amb una ciutat -- i una Catalunya-- pixada.

9 de novembre del 2007

A la memòria del professorat obscur

El llibre Estimat mestre de la Cristina Massanés m'ha despertat una idea antiga que dormia des de fa temps a la memòria.

Resulta indiscutible que passar per l'escola et permet viure amb més o menys eficiència dins de la societat adultat. Per tant hi ha una diferència esclatant entre l'alfabetitzat i l'analfabet. No saber llegir, ni comptar, ni orientar-se --per posar tres exemples-- provoca una minusvalia clara per viure en comunitat. Però els resultats finals de l'alfabetitzat, ¿quina relació tenen amb el rol de l'escola i dels mestres? En particular, ¿quina funció hi ha entre l'escola i l'individu que "triomfa", és a dir, aquell que es pot dedicar al que vol i se'n surt?

La Cristina entrevista persones que han triomfat a la vida, cadascuna en el seu àmbit. Pasqual Maragall, Ainaud de Lasarte, Lluís Pasqual, Roser Capdevila, Jordi Pujol, Miguel Poveda, Màrius Serra... Parlen, sí, de l'escola, de l'ambient, d'algun mestre concret... però en cap moment em fa l'efecte que la relació entre l'escola que van passar i el resultat obtingut a la vida lligui massa... La mateix Roser Capdevila, nascuda el gener del 1939, educada en escoles públiques franquistes, recorda l'escola com un ambient reprimit i gris. Lluís Pasqual es refereix amb gust a una infantesa on les monges de Reus van fer un paper positiu en la seva formació. En Maragall es despatxa dient que era rebel a la mateixa escola on Rubert de Ventós va tenir una experiència diferent. Realment aquest parell de mestres o professors/es que de tant en tant escoltaves amb fascinació silent i que sobresortien de la mitjana, ¿han estat imprescindibles i fonamentals en la nostra formació? No ho crec. N'hi ha que no han tingut cap professor fascinant i fins i tot recorden l'escola amb una certa agressivitat perquè la van viure com a repressora i, en canvi, han aconseguit a la vida les fites que han perseguit.

Això m'ha portat a pensar que potser hauríem d'homenatjar més en la nostra memòria el professorat obscur, aquell que no ens fascinava i àdhuc ens avorria però que també ens va aguantar durant moltes hores, ens va corregir centenars de papers, ens va fer sortir a la pissarra desenes de vegades amb una paciència il·limitada... Per això aquests dies he recuperat de la memòria de la meva infantesa tots els noms que he pogut d'aquest professorat obscur. Per exemple, el senyor F. Ens impartia "Lengua" en el meu prehistòric segon de batxillerat (sisè de Primària actual). La classe la teníem cap a les 12. Venia d'impartir docència de no sé quina acadèmia. Corrien els anys 50. El primer que feia en arribar era cargolar un cigarret d'ideals mentre repassàvem en silenci la lliçó del dia o fèiem qualsevol deure. I en acabat impartia la seva quarta o cinquena classe del matí -- i les que li devien quedar encara!-- a uns mocosos a qui ensenyava el complement directe o els feia corregir en veu alta l'anàlisi morfològica de qualsevol frase acabada de dictar... No era fascinant, ni deia genialitats, ni res... tant és així que vaig oblidar el seu nom. ¿Vols dir que la suma de senyors i senyores F. no van ser peces importants en la meva formació i en la de tots els qui ara més o menys vivim d'aquelles hores gastades sobre nosaltres?

¿Per què --em pregunto sovint-- els mestres i professors hem de ser uns éssers que, de mitjana, tenim l'obligació de ser genials i de fascinar i atraure de manera constant? No, el professorat gris segueix la mesura humana de totes les professions del món --que també són plenes de grisor--. I això que el professorat té, a diferència de les altres professions, un mèrit indiscutible: ha viscut (i sobreviscut!) en un ofici que tots els governants --des del franquisme al tripartit-- l'han volgut condemnat a l'igualitarisme i, per consegüent, l'han impulsat a ser mediocre. Perquè la immensa majoria, amb penes i treballs, cada hora de cada dia, amb posat animós o cansat i sabent que fessin el que fessin a final de mes cobrarien el mateix i serien poc considerats socialment, han continuat preparant classes, corregint exàmens, fent sortir una munió d'alumnes a resoldre problemes a la pissarra en condicions humanes progressivament degradades i vexants...

Ara que som en temps de memorials proposo dedicar un dia a l'any a celebrar la memòria del professorat obscur.

8 de novembre del 2007

Reencaixar

A la novel·la Niebla de l'Unamuno --la vaig llegir fa molts anys-- hi ha una frase que em va impressionar molt, tant que me la vaig aprendre de memòria. La multitud es como un bosque, le situa a uno en su lugar, le reencaja.

Fa uns dies he hagut de passar per les rambles barcelonines. I un cop més aquesta frase m'ha pressionat la memòria. Les rambles de Barcelona, avui, són una gran aula d'acollida, una babel dispersa on sents parlar un fotimer de llengües i on veus tota mena de colors humans. És un gran símbol de la Catalunya actual: persones amunt i avall que no saben on van, que no saps d'on vénen, indiferents totes a com Segre enllà van covant l'ou de la serp...

Sóc persona més aviat al·lèrgica a les multituds. Per tant, la Rambla, avui, m'ofega. Però em "reencaixa". Em recorda que cadascuna d'aquells centenars de persones val humanament tant com jo, i totes plegades més que no pas jo. És una realitat que tendim a creure'ns-la a còpia de repetir-la. Però em sembla que ens costa molt de viure.

I tanmateix a la vida no calen multituds perquè et reencaixis. De vegades una sola persona et resitua on has d'estar i d'on probablement mai no t'hauries d'haver mogut. Cou bastant, certament, però instrueix. Aprens d'una manera definitiva que tens 60 anys picats i que això fa obligatori el "reencaix" unamunià en el bosc dels silencis d'una vegada per sempre.

4 de novembre del 2007

L'educació, els grecs i el jutge Calatayud

En la meva educació i instrucció no hi va faltar la violència física. Vaig ser pegat tant en el si de la família com en l'escola. I sense defensar gens avui la violència física en l'educació també he de confessar que no crec arrossegar cap especial traumatisme conscient. Com diu la Roser Capdevila en el llibre de la Cristina Masanés sóc d'una generació en l'educació de la qual es va prioritzar l'aprenentatge de la voluntat --sobretot resistir i aguantar-- que no pas l'aprenentatge del pensar en llibertat. Tampoc no és una generació que hagi sortit tan malament com això: ha estat la que ha portat la democràcia al nostre país. Tampoc no vam ser ensinistrats --si és que això és possible en l'espècie humana-- ja que d'adults també vam pensar pel nostre compte. I de la repressió física i de l'autoritarisme ens ha quedat un valor no gens mensytenible: la voluntat, la capacitat d'aguantar.

Avui sembla que l'educació de la ciutadania passa per un consentit laisser faire, laisser passer pel que fa als valors, tots relatius i segons el moment, i a la responsabilitat.

Nens i adolescents aprenen poc o gens el que vol dir ser responsable. Sembla com si en l'educació actual tot s'ha d'argumentar, tot s'ha de negociar i al final és l'educand el qui decideix. Els actes, doncs, no solen tenir conseqüències desagradables per als nens i els adolescents. Com a molt hem canviat la bufetada pel "racó de pensar..." D'altra banda, sembla bastant clar que molts dels menors de 30 anys --sortosament no pas tots-- busquen la recompensa al seu esforç, si és que el fan, d'una manera immediata. I si la recompensa triga una mica més del compte, es cansen i sovint pleguen.

Jo crec que ni la bufetada ni el racó de pensar. Proposaria, a qui em vulgui escoltar, dos valors que no s'haurien d'haver abandonat: mantenir l'equilibri, d'una banda, i un temor raonable, de l'altra. Basta per això accedir a la nostra tradició hel·lènica, una de les arrels de la nostra mirada a la realitat i de l'actitud que ha fet l'Occident.

Efectivament, en el temple d'Apol·lo de l'antiga Grècia hi havia escrites diverses màximes tres de les quals em semblen que podrien ser principis educatius vàlids avui: res de massa, odia la insolència, respecta els límits. ¿Què us sembla? ¿Tant costaria treballar tenint com a horitzó educatiu de la nostra societat i de la nostra escola la recerca de l'equilibri entre la imposició i l'argumentació, el rebuig absolut de les actituds insolents que porten a la violència, i el respecte als límits, és a dir, tenir com a límit el mateix respecte a les persones?

A la tragèdia Les Eumènides Èsquil ens dóna pautes perfectament actuals. El Cor, que representava el poble assistent canta de manera animada:

No consentis a una vida anàrquica ni sotmesa a un dèspota (...) La desmesura és filla de la impietat. (versos 529-535)

¿Quants nens avui no són o dèspotes o purs anarquistes en el sentit pejoratiu del mot? A quantes escoles mestres i professors no estan subjectes al despotisme anàrquic de la impietat feta mesura de comportament?

I a més de l'equilibri, defenso el manteniment d'una certa por. Sí, del càstig (i del premi). Per què els nens i adolescents han d'arribar a ser adults per adonar-se que si van més de pressa del què està permès amb el cotxe o amb la moto els poden "castigar" des de la pèrdua de punts fins a la pura presó? També els grecs en la seva saviesa ens van donar la directrius. Mireu què li diu Atena als jutges de la ciutat que portarà el seu nom quan hi acaba d'instaurar la democràcia:

Ni anarquia ni despotisme, aquest és el principi que aconsello als meus ciutadans de mantenir amb reverència, i no llançar del tot la temença fora de la ciutat; si no tem res, ¿quin mortal es mantindria en la dretura? (versos 698-700).

Efectivament, ¿qui de nosaltres faria el que està establert si el temor fos exiliat de la ciutat? ¿Qui pagaria impostos si defraudar-los no fos penat?

I perquè no penseu que el que dic són coses del segle V aC., d'aquella colla d'hel·lens que en germen ho van inventar gairebé tot, sinó qüestions ben actuals, us aconsello que escolteu què diu sobre tot això el jutge Calatayud, magistrat d'un tribunal tutelar de menors. Tingueu paciència, i mireu-vos-el fins al final. I, si s'escau, ja em direu el què.


2 de novembre del 2007

Peixos

M'agrada escoltar la teva veu suau quan, com el dilluns passat, després h'aver-me explaiat sobre la indeterminació natural de l'espècie humana, xucles la pipa i precises amb rigor les dades a considerar i les seves probabilitats interpretatives. El dilluns la teva resposta va tenir un final rotund que m'ha quedat a dins.

--Sempre em fa gràcia aquesta mena d'orgull de l'espècie humana sobre les altres espècies... ¿Què vol dir, per exemple, que ets superior a un peix?

Vas xuclar la pipa un cop més amb calma i sense esperar resposta em vas dir:

--Intenta viure com un peix...!
Fracassaràs.