28 de febrer del 2009

Axial


A propòsit de noves lectures m’ha fet il·lusió redescobrir que la idea de Karl Jaspers sobre l’època axial avui es torna a reprendre. Va ser aquest metge, psiquiatra i filòsof alemany qui va parar atenció a un fenomen històric que havia passat desapercebut: la simultaneïtat de mutacions ètiques i mentals similars en cinc àrees del món: Pèrsia, l’Índia, la Xina, Israel i Grècia. Tot i que el període que ell defensava (segles VIII-V aC.) és més dilatat del que creia, el fenomen continua essent sorprenent. Confuci i Laozi, Buda, Zoroastre, els profetes d’Israel i els filòsofs grecs, sense contacte entre si, constitueixen un salt endavant sorprenent: l’autocomprensió personal i la dimensió social de la persona. És una època, a més, en què es construeixen les categories fonamentals amb les quals encara pensem i les grans religions que avui encara professen milions de persones.

L’ideal de la ahimsa (no violència) i el que fa única la persona (l’atman o món interior) de la cultura hindú; el camí de recerca interior del budisme, el ioga procedent la filosofia hindú del Samkhya; l’harmonia de la concepció de Confuci (el text espiritual del Yi-Jing) --probablement el primer cop que es parla explícitament d’altruisme com a via de progrés i de no fer a l’altre el que no vols que et facin a tu—; els profetes d’Israel que prediquen un Déu proper i amorós, que cal trobar en la interioritat del cor i no en els rituals externs i que exigeix per damunt de tot la justícia; o el desplegament espectacular del pensament de Plató i Aristòtil (amb les seves concepcions del daimon o del "primer motor" i la necessitat d’assolir la virtut...) són moviments del pensament decisius en la història de la humanitat.

No és difícil percebre un nucli comú en aquest gran terratrèmol mental: davant del Misteri de la vida, eventualment designat com a Déu, l’actitud humana ha d’estar presidida per una interiorització rigorosa i alliberadora i per un lliurament benvolent a la realitat.

No ho podré fer mai. Però m’hauria agradat molt impartir un curs sobre l’era axial a partir d’una selecció de textos ben acurats. I no pas pel gust de fer arqueologia espiritual, sinó perquè em fa l’efecte que ens serien útils per aprendre a viure.

¿És possible que estiguem davant d’una nova etapa de mutació axial en els temps que vivim? Tenim alternatives millors per progressar adequadament en la vida si no és pouant en aquestes arrels?

25 de febrer del 2009

Cendra


Recordo, com si fos avui, una de les classes de filosofia de la meva adolescència (jo no tenia encara 16 anys). El P. Bernardo, un gran didacta, s’escarrassava per explicar-nos la teoria aristotèlica de la potència i l’acte (crec recordar que en dèiem l'hilemorfisme). Quan va acabar la seva exposició i va preguntar-nos si ho havíem entès, jo vaig aixecar respectuosament la mà per dir-li que no ben bé del tot.

--Acérquese a la tarima, Trepat—em va dir. Les classes les impartia assegut en una tarima més elevada respecte de la resta dels pupitres de l'alumnat. Em vaig aixecar del meu pupitre i m'hi vaig dirigir--.

--Abra la mano—
i jo vaig posar la mà oberta amb el palmell amunt--.

Aleshores va agafar una cigarreta i me la va mostrar. I a continuació em diu:

--¿Qué es esto?
--Un cigarrilo, padre
–que li vaig contestar--.
--Exacto. Es un cigarrillo en acto. Pero es también ceniza. En potencia. Ahora mismo lo va a ver.

Va encendre la cigarreta, va fer unes calades profundes i quan aquesta tenia prou cendra, me la va tirar al damunt de la mà que jo encara tenia parada davant d’ell.

--¿Lo ve, Trepat? Ahora la ceniza ya no está en potencia sino en acto.

Ho vaig entendre perfectament.

En el fons, avui, dimecres de cendra, no fem altra cosa que recordar precisament que som cendra en potència. La cendra és sempre un resultat de la combustió. Nosaltres, en acte, som matèria i esperit en procés de combustió. Recordar que som cendra en potència crec que és sà, perquè ens ajuda a ser conscients de les nostres finituds, de l’absurd de segons quines ambicions i també de la nostra feblesa. És un antídot contra l'orgull.

¿Són el dimecres de cendra i la quaresma una dimensió privadament cristiana? Jo crec que podria també tenir una dimensió espiritual laica, vàlida i positiva per a moltes persones en la mesura que els ajudaria a viure.

Fixa't-hi. La quaresma proposa tres consideracions. La primera: austeritat (dejuni i abstinència). Passar un temps estant-se d’alguna cosa ni que sigui per viure en la nostra pròpia carn la quantitat immensa de persones que no tenen el necessari per viure amb dignitat. La segona: solidaritat (almoina). No pas una donació esporàdica només, sinó la intensificació de l’ajuda als altres del nostre entorn i, en la mesura que sigui possible, als que estan més enllà. I, finalment, la interioritat (penitència, pregària...). I aquesta darrera, ¿quina traducció humana podria tenir avui?

Totes les professions avui necessiten un temps de reciclatge per posar-nos a to, al dia, per no quedar-nos enrere, obsolets... Doncs bé: ¿no ha de ser oportú i profitós també dedicar un temps al recliclatge humà? No ha de ser positiu i sà dedicar un temps a pensar des de dins de nosaltres sobre l’orientació de la nostra vida? Si cal redreçar una mica el rumb?

Per a les persones d’avui la quaresma podria ser una magnífica ocasió per practicar una estona de reciclatge humà. I això, en uns temps en què no disposem fàcilment de moments per pensar i reflexionar, sotmesos a ritmes accelerats implacables, podria molt ben ser una excel·lent oportunitat per millorar la qualitat de la vida.

Oi?

24 de febrer del 2009

Desig


El desig és el motor de la conducta humana, sigui directament o indirecta. Pot ser indirecte en el cas que no vulguem directament alguna cosa --per exemple operar-nos de la cama-- però sí el seu efecte: resoldre algun problema de dolor o de locomoció.

Cada dia, des que ens llevem és el desig el que ens motiva a bellugar-nos, a somniar o a fer. En general el desig s’articula en dues grans dimensions: posseir alguna cosa (objecte, saber, coneixement, habilitat...) o bé acomplir un fet de qualsevol naturalesa. El desig sol aparèixer en el camp conscient de la personalitat.

L’impuls del desig tendeix sempre a buscar-ne la satisfacció o l’acompliment. Viure, és doncs, desitjar. Un dels problemes que tenim els humans respecte del desig és que, la majoria dels que sentim o són impossibles o no s’acompleixen. Aleshores experimentem el que s’anomena, des de l’època de Freud, una frustració. Un dels desigs que més s’experimenta en la naturalesa humana –sobretot en èpoques de joventut—és el desig sexual... no endebades el mot ‘desig’ deriva del llatí ‘desidium’ que designava concretament el 'desig eròtic...' En definitiva el desig és una força d’atracció, en segons quines circumstàncies, terriblement forta. Precisament el fet que el desig, sovint, no es pugui satisfer és una de les causes de la infelicitat.

El budisme fa un diagnòstic, a parer meu, força encertat: l’existència és dolor i l’origen del dolor és el desig. On no em convenç aquesta religió o filosofia és quan afirma que l’abolició del desig suposa la supressió del dolor. La mort també. Aquesta proposta –Buda afirma que hi ha un camí per abolir el dolor—pressuposa, a parer meu, suprimir el motor de la vida. Una vida sense desig és simplement la mort.

Sí, l’existència és dolor i l’origen del dolor és el desig insatisfet... aquesta és una realitat que se m’imposa com una evidència diària. Però no crec massa que el camí consisteixi en l’abolició del desig.

Tot plegat és molt complicat. En moments de perplexitat del pensament arribo a la conclusió que, posats a crear un món, hauria estat molt més sensat programar els humans amb uns desigs que poguessin sempre ser acomplerts sense massa problemes i sense fer mal a ningú. Fer-nos una combinació de dubte amb potes i desigs frustrats, segons com, em sembla fins i tot cruel.

No t’ho sembla?

22 de febrer del 2009

Del mal


Una de les raons més poderoses de la infelicitat humana és l’existència del mal. El mal és una evidència lacerant perquè per, poc que et miris endins, el descobreixes com un petit monstre instal•lat en les mateixes entranyes de l’ànima. Hi és enxarxat com una teranyina i et mostra que en determinades circumstàncies, probablement, la pròpia conducta podria arribar a catalogar-se d’abjecte, per més que ens considerem sincerament incapaços de matar una mosca.

El mal físic és una realitat dolorosa. El mal psíquic probablement encara ho és més. El mal derivat de l’egoisme i de la injustícia rebel•la i fa difícil, per no dir impossible, trobar-hi un sentit. Podem descriure la condició humana amb la metàfora cristiana del pecat original: naixem incomplets, amb una maquinària psíquica defectuosa...

Però resulta molt difícil explicar de manera convincent el sentit del mal des d’una òptica religiosa. No disposem ni de metàfores! Si algú creu que la natura i la vida obeeix a forces cegues en un context estrictament material –la natura no inclou principis morals!—l’arbitrarietat del mal i de la injustícia és una conseqüència lògica. Qui té mala peça al teler som els qui hem de justificar l’existència d’un Déu bo.

El discurs d’Epicur és contundent i no el podem respondre amb subtileses i escapatòries: o Déu pot i no vol evitar el mal i aleshores no és bo; o vol i no pot i aleshores no és omnipotent; o ni pot ni vol i aleshores no és Déu.

Els qui creiem en un Déu bo no podem explicar el mal. És així de clar. El mal no pot ser un càstig: l’arbitrarietat del mal o el sofriment dels innocents constituiria un escàndol inacceptable. Dir que Déu permet el mal, que no vol, per respectar la nostra llibertat és una proposició sense sentit. Si Ell, que amb les nostres pobres paraules diem que és la bondat en grau eminent, no actua, i, d'altra banda, nosaltres l’hem de tenir per model, podríem concloure que també hem de fer el mateix: davant d’algú que pega un altre (un adult que s’acarnissa amb un nen, per exemple) tampoc no hauríem d’actuar per “respectar la seva llibertat”. I no és el cas! Els manaments ètics de totes les religions ens obliguen a intercedir per evitar el mal (per exemple, la paràbola del bon samarità!)

Davant la presència del mal en el món, els qui creiem en un Déu bo només podem callar. Com em va dir el P. Altisent, monjo de Poblet, el mal és un misteri que no ens ha estat revelat. O com diu mossèn Ramon Maria Nogués: la pressió evolutiva, després de segles d’intents d’explicació i controvèrsies, porta a callar davant de l’enigma, tal com ja han fet respectuosament molts personatges religiosos, com , per exemple, Job.(L’evolució darwiniana de les religions “vertaderes”, 2008, pàgina 98).

Tenim l'imperatiu ètic de lluitar contra el dolor aliè i contra el propi... però no podem pontificar en res sobre l’enigma del sofriment humà i menys encara considerar-lo una benedicció!

Job, per exemple, era just i l’únic que va treure de sofrir va ser continuar confiant en Déu i en les seves inescrutables decisions. Però no en va trobar cap explicació.

19 de febrer del 2009

Schwermut


(No, no sé alemany! Però al final d'aquest post, si teniu paciència, entendreu per què he posat aquesta paraula que, segons que sembla, vol dir alguna cosa així com 'melangia' o 'tristesa').

La meva ignorància oceànica la comprovo a cada llibre que llegeixo. De vegades fins i tot trobo que allò que penso hi ha eminències que ho diuen d’una manera més profunda i alhora més clara. Per exemple Steiner.

He parlat aquests dies de la “infelicitat” de les persones humanes, aquesta incapacitat permanent de sentir-nos plens i definitius, fets, acabats. I vaig tenir l’atreviment, en un post anterior, de postular que una de les raons de la infelicitat humana és, precisament, la condemna de l’espècie a la ignorància. Doncs jo no era pas original en parlar d'això. Heus ací que rellegint George Steiner (Deu raons possibles de la tristesa del pensament) em topo amb aquesta clarividència:

Som perfectament capaços de concebre i formular “preguntes fonamentals”: “com es va formar el cosmos?”?, tenen algun propòsit les nostres vides?, existeix Déu?” Aquest impuls de preguntar engendra la civilització humana, les seves ciències, arts i religions. (...) En els fronts absolutament decisius no arribem a respostes satisfactòries, ni de bon tros concloents, per inspirades que siguin, i per més conseqüent que resulti el procés del pensament, ja sigui individual o col·lectiu, ja sigui filosòfic o científic. Aquesta contradicció interna, aquesta ambigüitat predestinada, és inherent a tots els actes del pensament, a totes les conceptualitzacions i intuïcions. Escolteu amb atenció el torrent del pensament i sentireu, en el centre inviolat, el dubte i la frustració. Aquest és el primer motiu de la "Schwermut", la melangia.

Es pot ser, doncs, feliç sabent que ens podem formular les preguntes fonamentals i que mai no les podrem respondre a partir de la raó?

Ja que no podem assolir la plenitud a través del coneixement potser l’haurem de buscar seguint la màxima de sant Ignasi de Loiola: no el mucho saber harta y satisface el ánima sino el gustar de las cosas internamente.

Però, ¿és a l’abast de tothom gustar las cosas internamente?

18 de febrer del 2009

Dolor de no ser


La setmana passada vaig passar un parell de dies a l’hotel Món Sant Benet. Al cap d’un parell d’hores vaig començar a percebre una estranya relaxació que no acabava d’endevinar d’on procedia... A l’hora de sopar ho vaig identificar: la llengua per defecte, com diríem avui per contaminació informàtica, era el català. Tot estava retolat en català i des de la recepció al bar passant pel cuiner aquesta era la llengua que ressonava arreu. Potser sí que érem al cor de Catalunya...

L’altre cor de Catalunya, històricament parlant, el podríem situar al voltant del Canigó. Allí tot és superb i posseït d’una estranya dignitat. Els noms dels pics semblen procedir d’un somni: Bocacerç, Sethomes, Tretzevents, Rocnegre, Pèl de Ca... Aquesta geografia va ser l'escenari d'històries gairebé mítiques i els noms dels seus protagonistes retrunyen a l'arrel de l'ànima: Guifré, Griselda, Tallaferro... I tanmateix, quan obres les orelles el francès regna arreu...

Retornem a Món Sant Benet... ¿tan estrany és que trobi repòs en una illa de normalitat? Tant difícil és d’entendre que visc en un país que ha generat una llengua que li és pròpia i que hauria de ser normal en l'ús com ho és l'espanyol a Valladolid? Tant costós és comprendre que sento la terra, el paisatge, el passat i la llengua amb un vincle de carn i d'ànima que no puc destruir perquè és l’arrel de la meva visió del món, una visió que comparteixo amb una comunitat generada per la història?

Però com en el cas del Canigó, quan obro les orelles uns pocs quilòmetres fora del meravellós complex del voltant del monestir del Bages, torna a regnar l’espanyol... A l'endemà, mentre pensava en aquesta estada em va ressonar el record d’un bell haikú del poeta Francesc Prat (El soldat rosa, 1983) emergit a l'ànima davant la tomba buida d’en Guifré al costat del campanar:

El meu passat
viatja pel present
també en ruïnes.

I em posseeix el dolor no poder ser en el meu país perquè el que jo sóc està en ruïnes. ¿Com es pot ser res quan la meitat no vol ser i l’altre meitat s’autoodia?

Quan arriba la nit em vénen a la memòria les sentències de Vicens Vives a Notícia de Catalunya: no hem estat prou fort per fer-nos la nostra pròpia història... i, encara més lúcidament, enlairem banderes solitàries per cobrir tot seguit amb llurs parracs les nostres febleses...

Si bé tot està per fer, no pas tot és possible. Ja no.

No poder viure deixant fluir la saba directament a la fulla i a la flor des de l’arrel produeix un dolor somort i persistent. I això impedeix també ser feliç.

15 de febrer del 2009

Matèria fosca


Sembla que l’expansió de l’univers, segons la teoria del big bang, va a una velocitat més lenta de la que hauria de ser d’acord amb la quantitat de matèria observable que el cosmos conté. Els físics ens proposen diverses teories per explicar aquesta anomalia. Una d’elles és la teoria de la matèria fosca.

L’univers no s’expandeix a la velocitat normal perquè el 90% (repeteixo: el 90%!) de la matèria que constitueix el cosmos no s'observa. O sigui que les galàxies i els cúmuls de galàxies (estrelles, gas i pols) no depassen el 10% de la massa mesurada observable. El 90% restant no emet llum que en permeti la detecció.

El més interessant de la matèria fosca és que, segons la teoria física, és probable que sigui una matèria de naturalesa diferent de la que coneixem i que mai no podrà ser observada, mesurada o compresa a partir de cap complexitat matemàtica.

És a dir: el 90% del que existeix serà sempre desconegut.

La matèria fosca, per a mi, home de lletres i d’una incultura vergonyant pel que fa al coneixement científic, constitueix una magnífica metàfora sobre un dels desigs humans: l’afany de comprendre i la seva impossibilitat només a través de la raó.

De fet, sobre les qüestions importants no en sabem pràcticament res. Durant un temps del segle passat es va creure que la ciència alguna dia ens ho explicaria tot. No només no ha estat així sinó que el nombre de preguntes que la ciència ha obert al llarg del seu desesperat camí ara és superior a les que teníem al començament de l’aventura científica.

Som éssers dotats de la necessitat de conèixer i, heus ací, que ara ja sabem que la majoria de la realitat és matèria fosca que mai no podrem observar ni conèixer.

L’esperança del coneixement, doncs, s’ha estroncat. No és que no sapiguem, és que sabem que ja mai no sabrem! Heus ací, potser, una altra explicació de la infelicitat humana i de la remor de desesperació que l’ànima dels humans congria sempre al dessota del seu inconscient.

Som un desig insatisfet que, pel que fa al coneixement si més no, mai no serà satisfet. Dolorós.

14 de febrer del 2009

Comparació i evasió


Un cop reconegut que el pessimisme o l’optimisme així com la capacitat o no de ser feliç tenen una arrel temperamental d’origen genètic i depenen en bona part de l’atzar, de l’educació i de la voluntat, podem passar a altres consideracions sobre la felicitat.

No hi ha dubte que al llarg de la vida tothom, qui més qui menys, passa per moments d’intens benestar físic o emocional. N’hi ha prou a tenir una petita sensibilitat per la bellesa com per passar moments sublims davant la beutat de la natura o escoltant a dins una música que penetra i embolica l’ànima amb un intens plaer. Els enamorats que comparteixen aquest estat anímic i el poden desenvolupar sense límit de cap mena també passen per moments aguts de gaudi. O bé el moment en què et posen per primer cop el fill o la filla en els braços...

Tampoc no es pot negar, però, que hi ha moments d’intens dolor personal i col·lectiu. Les malvestats de la història i del present, els escassos arguments sobre les possibilitats de millora sobre el mal en el món futur, la certitud de la mort i l’arbitrarietat del dolor fan difícil, per no dir impossible, que el benestar ompli de debò l’ànima de les persones amb sensibilitat i consciència de la realitat del mal i del dolor. Sembla lògic, doncs, que mentre existeixi el dolor i el mal, en l’àmbit particular o col·lectiu, qualsevol benestar no pot ser complet.

Sovint, doncs, no tenim més remei que sentir-nos agraïts per comparació en la mesura que moltes persones del món –centenars de milers—voldrien tenir el que tenim i ser el que som. Si pensem en la gana o en el dolor concret de les persones en el món, i que nosaltres no passem per dolors o per fams, podem sentir-nos una mica satisfets. Tenim sort! Naturalment, però, és una via negativa.

O bé podem ser momentàniament feliços a través de l’evasió o amb la sedació de qualsevol “droga”, sigui física o espiritual. Per exemple: no crec que ningú pugui ser feliç fent un bon àpat tenint present al davant els centenars de milers de desnodrits del món... o de tenir un qualsevol benestar per poc conscient que se sigui d’aquests magatzems de dolor que són els hospitals o dels drames que es viuen cada dia en els tanatoris, sense anar gaire més lluny.

Podem, certament, tenir benestar i fins i tot, potser, ser feliços. Però, genètica a banda, cal pagar un preu: o la inconsciència o l'evasió.

Sempre ens podrem excusar pensant que al cap i a la fi nosaltres no hem fet el món. Però això, si bé deslliura de culpa, no produeix felicitat.

11 de febrer del 2009

El Gran Desig


Sempre m’ha semblat útil la distinció que vaig aprendre de jove entre “temperament” i “caràcter”. El temperament seria la tendència a la conducta que ens ve per herència. Podem ser de temperament irascible o calmós, actiu o passiu, optimista o pessimista... El caràcter, en canvi, seria el temperament un cop ha estat educat per les circumstàncies, la vida o l’entorn cultural. He conegut persones molt pacífiques i bondadoses que, inexplicablement, un bon dia, són capaços de cridar i enfurismar-se d’una manera insospitada per a aquells que conviuen amb elles. Són persones de “caràcter” pacífic o bondadós que han dominat, probablement, al llarg de la seva vida un temperament natural irascible.

Si això que acabo de dir és cert el fet de ser optimista o pessimista no és tan un problema ideològic –inicialment—sinó més aviat un problema temperamental. Moltes persones, emocionalment parlant, se senten pessimistes i, per tant, tendeixen instintivament a captar de la realitat allò que és més negatiu. També és possible que aquestes persones, inicialment optimistes, pels cops de la vida o bé a través d’anàlisis intel·lectuals arribin a conclusions negatives sobre la condició humana o sobre la història en general. Tanmateix el que aquí m’interessa és destacar que l’optimisme o el pessimisme poden tenir una arrel genètica de la qual les persones no en som responsables.

Lògicament el pessimista és menys feliç que l’optimista. I de vegades, a més, es veu obligat a tensions emocionals que freguen la seva ètica personal. Un pessimista pot ser cristià i trobar-se que ha de sentir d’alguna manera l’alegria pasqual. I no l'experimenta sensiblement. No hi ha res més trist que un trist cristià! I pot ben ser que aquest cristià no se'n surti en l'àmbit del sentiment o de la vivència interior. O pot ser professor i aleshores pot considerar que no té cap dret a insuflar el pessimisme que sent en els seus alumnes a través del to de la docència diària. Per aquesta raó és un encert parlar de l’optimisme de la voluntat.

Diuen que va ser Gramsci el qui va encunyar l’expressió. Personalment, la figura literària que més m’ha impactat respecte de l’optimisme de la voluntat és el protagonista de San Manuel Bueno, màrtir, de l’Unamuno. Es tracta d’un sacerdot que perd la fe però que, aparentment, continua com si res perquè no podria suportar que els seus feligresos experimentessin la seva pròpia tortura per l’absurd de la vida. És un cas extrem, però manifesta aquesta contradicció ètica entre, diguem-ne, la professió i el temperament.

Al final un no té més remei que aixoplugar-se en l'afroamericà ¡Oh yeah!, en l’admiració (oh!) i en l’acte afirmatiu (yeah!) malgrat tot el que es pugui ser i pensar en clau negativa. I si és professor ha de fer professió de fe de la seva condició optimista ni que sigui a partir de la voluntat. Els desenganys posteriors, en tot cas, als alumnes, que els els proporcioni la vida.

Al cap i a la fi a aquesta vida, precisament, hem vingut a ser feliços, és a dir, a passar-nos-ho bé. I hem d’intentar, com sigui, --s'entén per mitjans honestos-- trobar la manera de fressar camins que duguin amb fe cap la il·lusió segons la qual algun dia i en algun lloc l’ànima es trobarà més a la vora d’estar plena en la consecució del Gran Desig Insatisfet que ara, en el present, l’ocupa.

És allò tan suat de "es fa camí mentre caminem".

9 de febrer del 2009

Felicitat


La paraula ‘felicitat’ procedeix de l’adjectiu llatí felix –icis i volia dir, inicialment, ‘fèrtil’, ‘fecund’. S’entenia que un s’omplia de benestar si podia transmetre la vida i, posteriorment, ja d’una manera menys material, si la seva vida o la seva acció resultava creativa, productiva i, en conseqüència, generava prosperitat per als altres.

Per més que hi he pensat no he trobat una altra manera de definir ‘felicitat’ que utilitzar com a sinònim el concepte de ‘plenitud’. Se suposa que una persona és feliç –que és un significat necessàriament absolut, un no pot ser només una “mica” feliç, o ho és o no ho és, -- quan se sent ple del tot. És a dir, quan no necessita ja res perquè tot allò que pot desitjar, sigui de l’ordre que sigui, ho té o ho ha aconseguit. Naturalment no és fàcil trobar una persona que sigui feliç en aquest sentit de plenitud perquè, qui més qui menys, té el recipient de la seva ànima i dels seus desitjos no del tot ple, i això si no el té francament molt buit.

Omplir el recipient dels desitjos –siguin aquests de la naturalesa que siguin—és, em sembla, allò que mou l’acció de les persones a la vida. Tots volem assolir aquesta felicitat, és a dir, un estat de plenitud. I això és el que ens fa treballar, esforçar-nos, buscar, fer, estimar... o bé els seus contraris: mandrejar, no fer res, no fer, no buscar i fins i tot odiar... Sí, no cal pas escandalitzar-se’n, és un tema recurrent de la literatura: hi ha qui no troba el repòs personal (o almenys així ho creu) fins que no s’ha revenjat d’alguna ofensa...

És una experiència també comuna que la felicitat és diferent en cada persona, és a dir, que cadascú la busca d’una manera, si més no, adjectivament distinta. El que resulta curiós és que persones que, aparentment, tenen tot el que caldria per considerar-se felices no ho són i, en canvi, de vegades persones objectivament amb prou motius per a la lamentació permanent manifesten una sensació de satisfacció que pot arribar a ser eufòrica i encomanadissa.

Això darrer em fa pensar que, probablement, les possibilitats d’acostar-se a la plenitud que anomenem felicitat tingui una arrel genètica. Hi ha persones, potser, que estan més adaptades a la realitat del món i que no hi troben tants entrebancs per sentir-s’hi a gust... i d’altres, que tal vegada, no hi estan tan adaptades...

Continuarà.

7 de febrer del 2009

D**


No, el títol del post d’avui no és una errada… és una manera de visualitzar respecte. Els jueus no pronunciaven ni escrivien el nom de Déu. Una teòloga actual, Elisabeth Schüsler Fiorenza, en els seus llibres, provocativament, escriu G** en anglès (God, original) i també, és clar!, en les traduccions (D**). Em sembla un encert.

Crec que totes les persones, en un grau o altre, d’una manera més o menys clara, sospitem o intuïm l’existència d’un tercer sentit de la realitat: a la vida hi ha alguna cosa més que no pas allò que percebem pels sentits o entenem per la ment. Aquest estatge, que es troba més enllà i alhora més aquí de la realitat viscuda i pensada, l’anomenem “transcendència”. En la seva etimologia, “transcendir” vol dir “ultrapassar pujant”, “anar enllà”, en el sentit de superar la realitat percebuda i pensada. Tot i que no totes les experiències del transcendir pressuposen el teisme, no deixa de ser cert que en l’inventari de conceptes dels humans de tots els temps, relligat a la transcendència, hi ha la idea de la Divinitat, de Déu.

I, curiosament, no podem abastar, definir, limitar i pensar aquesta idea encara que no es cregui en la seva existència. Precisament per ser una idea inscrita en el cap de tots els humans –encara que no hagin estat en contacte entre si—i alhora ser impossible de dir amb paraules, els jueus no deien ni pronunciaven el nom de Déu. Perquè en dir-lo el concretes, i en concretar-lo, limites el què és il·limitat. De fet, doncs, es podria afirmar que pronunciar el nom de Déu és profanar la seva essència.

De moment només tenim quatre espais mentals on podem encabir la idea i l’experiència de la Divinitat o de Déu dins de les nostres limitacions.

El primer espai seria la “verticalitat”. Déu està per damunt de nosaltres i cadascun dels creients no pot fer altra cosa que sentir-se’n posseït i reverenciar-lo. És d’aquí d'on es generaria la necessitat d’adoració i de pregària de petició. També pot ser l’espai pervers que els humans poden aprofitar per apropiar-se’l i justificar qualsevol poder.

El segon espai és la dimensió horitzontal, l’alteritat. Déu són els altres. Els altres són espais de Déu. Especialment en el cristianisme Déu estaria en els altres i, en conseqüència, estimar els altres i lluitar per la justícia seria l’impuls primigeni que generaria la nostra experiència “mística”. És un espai que mou a l’acció coherent.

El tercer espai el trobaríem en el Tot... en Ell vivim, ens movem i som, em sembla que diu sant Pau. Aquesta dimensió de totalitat com a espai de Déu és el que ens mou al sentiment “oceànic” i ens invita a la contemplació, a la pregària de silenci, a la fosa que dissol el nostre jo, a veure que sempre hi ha un enllà en una posta de sol, en un rosa groga, en una música o en la remor irregular d’una onada...

Finalment, la quarta dimensió és la interioritat: Déu és a dins de cadascú de nosaltres. Bussejar en el nostre interior com a camí d’accés a la Divinitat és present en moltíssimes tradicions religioses, amb resultats notòriament satisfactoris per als humans que ho practiquen.

De fet, però, és tan summament pobre to això que acabo de dir, que potser sí, potser hauria de dir D**... i callar...

Perdoneu-me!

5 de febrer del 2009

...sense explicació...


És una categoria innata en l’espècie humana el principi segons el qual els fets o els fenòmens tenen una raó de ser, una causa. Les preguntes que ens fem sovint sobre la realitat van gairebé sempre enfocades a trobar-ne les causes, els motius o les raons. I són precisament les raons, si les trobem, les que ens expliquen els fets i fenòmens de la realitat.

En l’horitzó sensorial o immediat la ciència no s’atura i va trobant progressivament més i més raons que expliquen els fenòmens i obren altres preguntes i camins abans insospitats. En el segon horitzó ja no és tan senzill trobar raons que s’imposin per la seva argumentació lògica sobre els fets ètics i estètics...

És probablement en el tercer horitzó de la realitat on hi ha les preguntes més importants, a les quals ens importaria moltíssim trobar resposta -–fins i tot podem parlar de fascinació universal per la pregunta!—i, en canvi, ens topem amb un límit, un mur que ens rebota la pregunta com una pilota sense donar-nos-en la resposta.

És el cas, per exemple, sobre l’origen de tot. Quan ens preguntem com va començar tot plegat (realitat, espai, temps, etc.) i com a conseqüència de què... no hi ha manera d’obtenir una resposta vàlida per a tothom. La física ens parla d’un Big Bang inicial –teoria que cada dia que passa sembla més confirmada per les observacions empíriques-- però la mateixa física resta muda quan li preguntem què va motivar aquesta explosió originària o que hi havia i què passava en el segon abans que es produís. Alguns científics elaboren models matemàtics que no indiquen res i les religions ens remeten a un Déu creador, normalment narrat amb mites (com els primers capítols del Genèsi a la Bíblia judeocristiana).

És a dir: ningú no en sap absolutament res! El cervell humà no arriba més enllà i és incapaç de descriure la realitat inicial i, molt especialment, no és prou potent per entendre les causes que motiven tota la realitat.

Amb el pas dels anys un s’arriba a acostumar que hi ha preguntes sense resposta quan ens situem en el tercer horitzó de la realitat pensable. El que amb pas dels anys no em podia esperar, però, és que en les realitats humanes més properes i quotidianes, en les relacions més senzilles dels éssers humans, en plena edat de la maduresa, hi hagi fets molts senzills –un sí, un no o un desencontre sobtat-- que tampoc no tinguin explicació.

1 de febrer del 2009

De la bellesa


Em deies que t’agrada fer-te preguntes, i saber el com, el quan, l’on i el per què de les coses. Doncs, mira, t’explicaré una història sobre això de les preguntes.

Devia tenir jo poc més de 10 anys quan el pare em va portar per primer cop a un concert al Palau de la Música. Recordo com si vos avui la fascinació que em va produir l'interor del Palau i com la meva mirada d’infant va recórrer aquella exuberància de colors i formes amb admiració i delectança. D’aleshores ençà i durant molts anys el pare em duia al concert de l’orquestra municipal, dirigida aleshores per Eduard Toldrà, cada quinze dies als concerts populars que es feien el diumenge al matí. Escoltar la cinquena simfonia de Beethoven, la del Nou Món de Dvorak, l’Ocell de Foc de Stranvinski, els concerts per piano i orquestra de Beethoven o el de violí de Mendelssohn, etc. constitueixen una herència impagable de la meva pubertat i primera adolescència. Cal precisar que aleshores no hi havia ni tan sols tocadiscos i que l’única música que entrava a casa o era per la ràdio o la tocava al piano.

Però, a més de la música, el Palau era per a mi una festa per als ulls. I em sobtava molt que el pare me’n parlés amb una certa distància. El Palau no li agradava i fins i tot es burlava una mica del “camp de cols” que penjava del sostre...

Eren èpoques –parlo dels anys 1957-1962 --en què el modernisme no era gens valorat i més aviat era mensytingut, tan tècnicament com estètica. No era només el pare a qui no li agradava el Palau... Rellegint l’altre dia “El quadern gris” de Pla em vaig topar amb el següent text:

17 de gener.-Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la “Sonata a Kreutzer” al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. (...) A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. ¿Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó –és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada? (Pàgina 476)

Avui no sóc l’únic a considerar el Palau de la Música com una joia de la història de l’arquitectura catalana. I voldria creure que aquest judici, arquitectònic i estètic, col·lectivament assumit avui, no serà flor d’un estiu.

I tanmateix, ¿per què una obra tan meravellosa va poder ser jutjada als anys 50 i 60 amb els adjectius tan contundentment negatius de Josep Pla? Perquè no era pas una “boutade” de l’escriptor empordanès –molt amic de fer-ne!-- sinó l’expressió d’un judici estètic tan convençut com el que jo he sentenciat una mica més amunt en aquest paràgraf.

¿Creus que és una d’aquelles preguntes que no tenen resposta?