Suposant que Catalunya, democràticament i pacífica,
esdevingués independent, ¿perdríem els catalans la nacionalitat espanyola i
europea? Segons les lleis actualment vigents no. D'acord amb el que diu un eminent
professor de dret de la Universitat de Barcelona (especialista en estrangeria i
ciutadania europea) els catalans som des del nostre naixement espanyols d’origen.
La constitució espanyola prohibeix expressament (art 11,2) que es pugui perdre
la nacionalitat com a sanció. Així, doncs, suposant que ens féssim independents
fóra il·legal que ens retiressin la nacionalitat espanyola com a sanció només pel fet que s'adopti una nova superestructura política.
A més els catalans tenim el privilegi de la ciutadania
europea, cosa que ens atorga uns drets individuals derivats del Tractat de la
Unió Europea. Això inclou el dret de moure’s lliurament per tots els estats de
la Unió (inclosa Espanya, naturalment). En
el Tractat de la Unió no està previst que es pugui “perdre” la ciutadania
europea per part d’aquells que la tinguin.
Què li podria esdevenir a la població espanyola que viu a
Catalunya en el cas que per voluntat sobirana nasqués un nou estat europeu? Doncs
que, segons les lleis internacionals i la constitució continuaríem tenint el
passaport espanyol i a la vegada continuaríem tenint la ciutadania europea.
Posats a forçar les coses, segons les lleis actualment vigents, podríem fins i
tot tenir la doble nacionalitat que és legal segons Espanya per als països que
formen part, geogràficament i culturalment, del concepte de països
iberoamericans tal i com passa ara amb Portugal, Andorra, Filipines i els
sefardites. Ho permet la constitució i el propi codi civil. Potser algun dia
els catalans poden deixar de ser espanyols, però mai podran deixar de ser
ibèrics i per tant tindran dret a tenir la doble nacionalitat, a més de la del
suposat nou estat.
No hi ha precedents de la secessió o naixement d’un nou estat
a la Unió Europea; però tampoc hi ha precedent que els qui ara gaudeixen de la
ciutadania espanyola i europea la perdin com a càstig o sanció, cosa d’altra
banda prohibida per la sacrosanta constitució espanyola.
Per tant no siguem catastrofistes. Segons les lleis les coses
són prou clares i quan no ho són només és qüestió de voler-se entendre. Com a ciutadans de la Unió els catalans es
poden moure lliurament dins l’Europa dels 27 i podrien votar i ser votats en
les eleccions municipals si residissin a Madrid, Sevilla, Londres o Berlín.
Fins i tot, com diu el professor Eduard Sagarra podrien tenir la doble
nacionalitat legal encara que no hi hagués un conveni entre Espanya i el
possible nou estat europeu.
Una altra cosa és que, com deia el meu pare, advocat, el dret
internacional públic no existeixi en termes de justícia, ja que no són més que
formulacions dels qui tenen el poder per dominar. Si no convé a la potència que
té el poder la llei internacional, doncs es canvia al seu favor i ja està.
Si els neuròlegs ja han descobert que les emocions són la
base de la raó, no tinc motius per pensar que les emocions ferides i expressades a través dels estats no acabin formulant la llei que els convingui.