Estigmatitzar

Els antics grecs marcaven amb un tatuatge els esclaus perquè si s’escapaven sempre poguessin ser identificats. A aquesta mena de tatuatge l’anomenaven “estigma”. Estigmatitzar algú, doncs, era marcar-lo físicament com si fos un animal per situar-lo en el seu lloc, un lloc subordinat i marginal.

Ha estat notícia avui un informe sobre educació segons el qual alguns centres de Secundària apleguen els estudiants d’acord amb el seu àmbit de capacitats i d’interessos. Crit al cel! Segregació intolerable! Això comporta, segons l’estudi, que els estudiants que no segueixen un ritme normal i que són situats en l’àmbit en què poden comprendre i actuar queden estigmatitzats. Afirma, a més, que no s’ha demostrat que seleccionar els alumnes per capacitats i interessos rebaixi el fracàs escolar. Potser no. El que sí que queda demostrat és que posant-los junts com ho hem fet a casa nostra tenim els resultats que tenim: apàtrides, incultes i alguns analfabets.

Vagi per endavant que no crec que hi hagi cap teoria indiscutible sobre l’aprenentatge. Tanmateix això de “estigmatitzar”, com diu l’estudi, em sembla fora de lloc. Per què? Perquè en general, si el que volem és que un grup de persones aprengui, un mínim grau d’homogeneïtzació és imprescindible. No sé si està demostrat o no científicament que en un ambient homogeni l’aprenentatge resulta més sòlid i la tasca d’ensenyar més fàcil. El cas és que, a la pràctica, tothom sap que això és així, ho digui o no l’estudi que sigui del cas.

Fa poc jo vaig voler reprendre l’estudi de la llengua anglesa, la didàctica de la qual és potser la més ben estudiada del món ja que hi ha molta demanda d’aprenentatge d’aquesta llengua. Vaig anar a matricular-me a un centre d’anomenada que passava per tenir les tècniques més avançades. ¿Què és el primer que em van fer quan m’hi vaig presentar? Doncs una prova escrita i oral. I, en acabat, em van dir que el meu nivell era el 2A (segon curs, molt al començament, doncs).

Jo li vaig dir al director del centre que estava desfasat. Que com era que em posava a segon en comptes de posar-me amb els del darrer curs i els del mig. ¿Com és que ignorava que si a mi no em posava amb els del darrer curs em sentiria estigmatitzat i que ja no aprendria? Que no sabia que, segons les teories més ultramodernes del nacional-constructivisme imperant a Catalunya, l’excel·lència en l’aprenentatge no es podia assolir si no era tractant la diversitat de capacitats i interessos alhora a la mateixa aula?

Em va mirar amb uns ulls encuriosits i em va dir alguna cosa semlant a I’m sorry, what you are saying is impossible! Vostè ha d’anar a 2A.

Vaig baixar els ulls tot reconeixent que era el lloc que em tocava i, si més no, era des d’aquest lloc, estigmatitzat o no, on jo havia de lluitar per superar el meu lamentable nivell d’anglès.

Pensant en la meva discussió amb el director del centre vaig començar a entendre per què els alumnes catalans, tot i tenir classes d’anglès des de la Primària, quan acaben l’ESO o el Batxillerat no en saben. Si els estigmatitzéssim una mica temporalment, com m’ha fet el director del centre on jo m’he matriculat, potser alguns sabrien anglès en acabar l’escolaritat obligatòria.

Per què no ho provem?