31 de desembre del 2009

Toros

Ja fa setmanes que en els mitjans de comunicació i, de retruc, en algunes converses es parla i es discuteix a propòsit de la prohibició de les curses de toros a Catalunya. No dubto gens que és una tradició arrelada i que també a Catalunya hi ha gent aficionada a aquesta mena d’espectacles. Diuen que hi ha un art especial que fa vibrar les persones que hi acudeixen... confesso d’entrada la meva ignorància i la incapacitat de veure-hi cap mena de bellesa artística.

El que més m’ha sorprès de tot aquest debat ha estat el fet que uns, dins de Catalunya, ha defensat les curses com a mostra de llibertat i en contra, per tant, de la seva prohibició i, fora de Catalunya, s’hi ha vist una mostra d’antiespanyolisme ja que, segons que sembla, això de les curses de braus es troba en el ADN de l’espanyolitat.

Em costa de creure que la prohibició d’un espectacle que en la seva essència consisteix a martiritzar lentament un animal fins a la seva mort, sovint cruel, sigui una expressió de llibertat. Més aviat em sembla un espectacle degradant, que excita els pitjors instints humans, com una mena de sublimació de la seva agressivitat. Com tampoc entenc massa el tret al colom que practiquen els anglesos i, encara menys, molt menys, la boxa o tota forma pública de lluita que comporti la recerca directa del dolor físic del contrari. D’això últim en diuen esport... doncs no entenc que pugui ser edificant veure i gaudir com dues persones s’atonyinen fins a perdre els sentits.

Amb tot el que em costa més d’entendre és que la meva repugnància per la festa dels toros sigui entesa com una mostra d’antiespanyolitat. Crec que en una societat avançada és normal que es prohibeixi la tortura pública dels animals. Certament que Catalunya té una de les seves identitats en la capacitat de legislar i de fer lleis “bones i justes”, capacitat que li va ser arrabassada al segle XVIII. Però d’aquí a veure en aquesta capacitat un símptoma d’antiespanyolitat és literalment absurd. De vegades la dreta espanyola, quan recentment s’apodera del missatge d’Azaña, ignora que la República, primer intent de modernitat del país, va prohibir aquesta mena d’espectacles...

No, no es va contra cap suposada tradició espanyola, sinó a favor de la salut pública en l’àmbit territorial català pel que fa a l’educació d’una sensibilitat que no estimuli el sadisme més o menys soterrat que potser tots portem a dins. Si resulta que aquesta festa sàdica i brutal és una de les essències de l’espanyolitat, doncs potser s’entenen algunes coses pel que fa a aquesta mena d’agressivitat verbal i anímica que alimenta els odis irreductibles de les dues Espanyes... i que tant bé reflecteixen els permanentment excitats mitjans de Madrid.

Personalment per suprimir les curses de braus en tindria prou a argumentar els vestits estrafolaris i la música simple i desafinada dels canvis de terç... S’hauria de prohibir per “cutre”.

24 de desembre del 2009

Nadal


El dia de Nadal em plau trobar un racó de temps tranquil per llegir sense pressa els dos primers capítols de l’evangeli de Lluc. També m’impressiona llegir els dos primers capítols de l’evangeli de Mateu que completen l'anterior. Aquest darrer inclou una genealogia llarga, i potser pesada, però molt significativa: en la llarga nissaga que comença amb Abraham i acaba en Jesús, a banda de Maria, s’esmenten només quatre dones: Tamar, Rahab, Rut, i la muller d’Uries.

Tal com explica el Gènesi (capítol 38) Tamar es va disfressar de prostituta per seduir Judà. La segona dona esmentada, Rahab, era una prostituta que exercia la seva professió a Jericó abans que no la conquerís Josuè (Jos, 2,3 i ss). Segons ens explica el llibre de Rut, aquesta era estrangera (moabita), amb tot el que significava en aquella època ser estranger dins de la forta identitat del poble d’Israel! En el llinatge de Jesús hi havia una estrangera!! I, finalment, esmenta la muller d’Uries (Betsabè) per la qual el rei David va tenir tal passió que va fer matar indirectament Uries per poder-se aparellar amb Betsabè.

El dia de Nadal, en parlar de la nissaga de Jesús, poques homilies s’entretenen a parlar d’aquesta genealogia, massa reiterativa per a la mentalitat occidental actual.

Crec que tota persona –ho segueixi després o no—té la intuïció profunda en el seu interior, per poc que hi entri amb una mica de silenci, que existeix una realitat que ens transcendeix. En el cristianisme aquesta realitat que ens transcendeix l’anomenem Déu i alhora considerem que aquest Déu s’enfanga en la nostra història i ens indica un camí doble. En primer lloc que podem deixar estar el passat i alliberar-nos-en. En el llinatge de Jesús hi ha, si més no, quatre naixements ben irregulars: dues prostitutes, un adulteri i una estrangera! No hi fa res: el missatge de Jesús de Natzaret és per a tothom, sigui qui sigui, i hagi fet el que hagi fet. I en segon lloc: a partir d’un camí proposat hi ha l’esperança del futur que s’ha de construir en un present modest dia a dia. Aquesta tensió entre el present petit i el futur d’esperança crec que és el que s’anomena Regne de Déu, la bona notícia de Jesús de Natzaret.

Avui, a l’eucaristia de mitja nit, voldria “re-cordar” --‘tornar al cor’--, que si Déu comparteix la nostra humanitat amb Jesús, nosaltres podem compartir també la seva divinitat. Que no hi ha un Déu allunyat només, si no un Déu que habita en el que de més íntim tenim a dins quan estimem i fem el bé.

Aquesta nit voldria creure que en la vida hi ha un sentit misteriós i que en la figura del Nadó se’ns obren les portes d’una nova esperança. Malgrat tot.

23 de desembre del 2009

Gall


La missa del gall, celebrada passada la mitja nit, té les seves arrels en ritus ancestrals. El dia 25 de desembre és el primer dia que el pagès i el pastor, a ull nu, perceben una lleugeríssima prolongació de la llum al capvespre. Al matí encara la fosca anirà guanyant terreny fins a mitjans de gener... Per aquesta raó, des de temps molt reculats, en els climes temperats se celebrava el triomf de la llum i l’esperança del reverdiment. De fet en aquesta data, 25 de desembre, començava un nou any. I la festa, lògicament, era d’alegria...

Els cristians en aquest renaixement del sol --que també festejaven els romans, De Natalis Solis, (d’aquí el nom de Nadal en català)-- hi van voler celebrar el naixement de Jesús, “la llum del món”. ‘Celebrar’ vol dir “aplec per recordar”. I ‘recordar’, en aquest cas, no és un exercici de memòria intel•lectual sinó un ‘tornar al cor’, és a dir, un ‘tornar a viure’ aquest misteri d’una divinitat enfangada en la naturalesa humana i, tot fent un viatge interior, intentar copsar-ne el sentit en la vida de cadascú. Cada batejat hauria de sentir-se convidat a fer aquest viatge en aquestes dates i a trobar la manera de concretar aquest misteri en la seva vida personal.

En temps no tan llunyans, la vigília de Nadal era un dia de silenci, dejuni i abstinència, una purificació del cos i de l’esperit a l’espera d’allò i d’aquell que ens ve a portar un missatge de salvació dels errors comesos, del mal i de la mort... Per tant, a diferència de la resta d’Espanya, el que és tradicional a Catalunya–o hauria de ser-ho si volíem ser fidel als orígens— no és pas la celebració de la vigília (la “nochebuena”) sinó el dinar del dia 25.

A la vigília es vivia en silenci una tensa espera... es cantaven Matines a mitja nit, en algunes catedrals s’oferia el cant de la Sibil•la, i quan el gall cantava per primera vegada tan bon punt albirava les primeres llums de l’aurora se celebrava la missa, anomenada “del gall” per aquest motiu. Començava l’any i s’anunciava d’alguna manera l’alegria de viure, perquè ara ja se’n sabia el sentit.

La celebració de l’eucaristia es desbordava popularment amb tota mena de llicències: es tocaven músiques profanes, la quitxalla feia sonar gallets, (estris que imitaven el quiquiriquic del gall), els joves tocaven panderos, simbombes... A l’ofertori de la missa la gent realment oferia: davant la imatge del nen Jesús i cantant nadales, els pagesos duien cistelles de fruits secs, carbassetes de vi, coques ensucrades, botifarres... Fa poc menys de cent anys que aquest “desbordament” va ser "reconduït"...

Era després de la missa del gall que, després del dejuni i l’abstinència de la vigília, es feien les famoses restolines (ressopons) de què ens parla la tradicional nadala del Fum, Fum, Fum...

Encara avui les misses del gall –i les del “pollet” (celebrades a les vuit del vespre per als infants i la gent gran)—apleguen més gent de l’habitual... I tanmateix, ¿quanta història de tradicions tan profundes de sentit han quedat ja al marge del present, sense futur de cap mena, sotmesos tots als rituals homogenis del món global? ¿Quanta gent hi ha avui menor de 30 anys que sap què és la missa del gall? Per què ho han substituït?

Potser m’estic fent ja massa vell... rondino massa, oi?

20 de desembre del 2009

Nombres


Ara que ja ha passat l’etapa de les valoracions respecte de la consulta sobre la independència, i sense entrar en consideracions polítiques de cap mena, voldria aportar al debat, si és que encara en queda, una senzilla consideració numèrica.

Segons els diaris, el referèndum va fregar el 30% de participació del cens. El president Montilla i el seu partit a les darreres eleccions autonòmiques van treure el 15,21% del cens, és a dir, gairebé la meitat dels sís a la consulta popular sobre la independència. No faig pas trampa: el PSC va treure el 26,8% dels vots emesos sobre una participació total de 56,77%. Això representa el 15,21% del cens... D’altra banda tot el tripartit suma el 28,54% dels cens electoral.

Si algun partit durant la darrera contesa electoral hagués tret el 30% de vots del cens electoral, senzillament tindria ara majoria absoluta al Parlament de Catalunya.

Sense tenir en compte, doncs, ni els mitjans, ni el finançament, ni la publicitat, ni el grau de consciència del deure cívic d’unes eleccions –que no és el mateix que una consulta de caire privat--queda a judici del lector o de la lectora d’aquest modest bloc si el resultat del dia 13 de desembre, segons la raó estricte dels nombres, és molt o poc.

I també queda a la consideració dels lectors si és molt sa i molt normal que ens governi una coalició que no representa, en xifres rodones, a més del 70% del cens electoral de Catalunya.

18 de desembre del 2009

Ocupacions silenciades


En els darrers anys he tingut l’agradable sorpresa de topar-me amb un novel•lista suec l’obra del qual m’ha atret molt: Henning Mankell. Aquest escriptor ha creat un personatge molt ben dibuixat, l’inspector de policia Kurt Wallander. Treballa a una comissaria de la ciutat d’Ystad, a la regió sueca d’Escània. Està separat, té una filla, problemes amb el colesterol i sobrepès... De vegades s’embriaga. Es cuida poc. Passa mals moments, com tothom, i està dotat d’un cert sentit innat de la justícia. No és ni alt, ni forçut ni té cap virtut especial, llevat d’una certa passió per la feina de policia i una certa intuïció especial quan se li encadenen bé els vestigis de què disposa i els resultats d’una investigació sistemàtica i acurada. Li agrada l'òpera. És un solitari...

De les novel·les de Mankell m’han interessat tres plans: la densitat dels personatges, la descripció de la societat sueca i del marc físic nòrdic a tall de panorama de fons i, òbviament, la història que narra, sovint prou complexa i sempre ben travada.

Ara estic llegint la darrera novlvel·la: L’home inquiet. Wallander ha arribat als 60 anys i la seva filla Linda, que també és policia, per fi li ha donat una néta. Com que jo ja he passat aquesta edat –que és també la del novel•lista— em trobo davant d’un afegitó de curiositat personal que probablement el lector jove no captarà amb tant d’interès.

Wallander no s’ha preocupat mai per la política. Al cap i a la fi sempre ha viscut en una democràcia... I recorda poc... De tant en tant, però, l'experiència diària li fa aflorar records i sensacions de la seva joventut. Aprofitant la relació que Wallander té amb una letona, Mankell aprofita per posar en el pensament del policia una reflexió que m’ha colpit perquè pertany també als meus records i a la injustícia amb què la intel•lectualitat i la joventut occidental van tractar les opressions. Heus ací el text:

En aquella ocasió, abans de viatjar a Riga per intentar contribuir a la resolució del cas de l’assassinat dels dos homes els cadàvers dels quals van aparèixer en la barca de goma, Wallander mai no havia pensat que tres dels veïns més propers de Suècia estaven ocupats per un poder estranger. ¿Com era possible que tantes persones de la seva generació, nascuts a finals dels anys quaranta i, per tant, després de la segona guerra mundial, mai no s’adonessin que la guerra freda era això, precisament, una guerra, amb territoris ocupats i gent oprimida? Hi va haver una època, en els anys seixanta, en què el llunyà Vietnam semblava més proper a les fronteres sueques que els països bàltics. (pàg. 295).

Em vaig aturar en aquest punt i vaig rememorar –com a persona nascuda també a finals dels anys 40—que el que pensava Wallander en parlar amb la seva amiga letona Baiba Liepa es podia afirmar també de nosaltres. Mai no vaig veure ni un sol cartell, ni un pamflet, ni una sola conversa en què algú comentés l’opressió de tres nacionalitats ocupades per la bóta soviètica. Mai no hi va haver una manifestació a favor de la llibertat de Estònia, Letònia i Lituània. Mai. Contra la guerra del Vietnam sí, moltes. Contra l’ocupació bàltica i l’opressió nacional i personal dels seus habitants ni una.

Podíem al•legar ignorància? No. Tots havíem estudiat l’ocupació estaliniana d’aquestes tres nacionalitats. Però, tal i com encara passa ara, l’esquerra bona, continua segregant les seves emocions emancipadores. ¿Hauran de passar cinquanta anys perquè es pugui dir que mentre ens manifestàvem contra un pet israelià o americà, assistíem impàvids a la massacre del Congo –4 milions de morts—o al desastre de Darfur que encara és actual? Mantindrem els ulls tancats davant de la lapidació dels adúlters en virtut de preceptes islàmics? Ens continuaran important un rave les matances de Txexènia i tantes i tantes altres barrabassades més d’arreu del món? Tota la ràbia antiimperialista només s’ha de concentrar contra la cantant Noa?

¿Encara estem intoxicats?

12 de desembre del 2009

Referents


Les carreres de ciències experimentals i les enginyeries, malgrat les especialitzacions posteriors, mantenen en els cursos inicials programes molt semblants d’assignatures comunes. Encara que un alumne es vulgui especialitzar a fer ponts, cases, o estris electrònics de precisió, d’entrada cursa Matemàtiques, Física, QuÍmica, etc... De vegades amb una notòria falta d’imaginació (Física I, i Física II, per exemple). I és lògic: el món de la ciència positiva i experimental així com les enginyeries i les tecnologies no poden ni volen renunciar als referents. En primer lloc s'ofereix una formació general i és després que ve l’especialització.

Això no ha passat en les humanitats que han caigut en especialitzacions descontextualitzades que freguen l’analfabetisme cultural. Als anys vuitanta i, sobretot, en els noranta, en el món de les humanitats ha fet forat la idea que cal iniciar els estudis directament per una especialitat. I així avui un es pot matricular de filologia anglesa i acabar els seus estudis sense saber ni qui era Goethe –que escriu en alemany—o de què parla la Divina Comèdia del Dante. Cap assignatura de literatura comparada o d'història general de la filosofia, etc. Es pot començar, per exemple, directament a estudiar Història de l’Art i acabar l'especialitat sense tenir cap idea sòlida dels grans textos de la literatura europea, de l’evolució de les idees o dels processos històrics bàsics de l’occident i de la seva cultura. Sembla difícil que un estudiant d’història de l’art pugui interpretar obres artístiques desconeixent a grans trets els processos històrics que les embolcallen, l’evolució de la cultura, el món de les idees i una antologia dels grans textos de la literatura. No hi hauria d’haver cap especialització d’entrada i sí que hi hauria d’haver un ventall de continguts humanístics generals previs a qualsevol especialització.

Crec que en els estudis del que tradicionalment en diem de lletres caldrien un parell de cursos inicials on les matèries troncals fossin sengles històries de la literatura, de la filosofia i de la cultura així com un esquema clar de l’evolució de la història occidental i, si s’escau, de les no occidentals. Sí, a grans trets, i amb un primer coneixement antològic. Després ja vindrien les especialitzacions, especialitzacions que gaudirien de referents. Com els enginyers i els científics. Ni més ni menys. És l'única manera d'evitar l'analfabetització dels nostres llicenciats.

8 de desembre del 2009

Intoxicació


Vaig néixer el 1947 i els meus primers records daten dels primers anys 50. Vaig veure la llum d’aquest món, doncs, dos anys després d’acabada la guerra mundial, vuit anys de finit el conflicte bèl·lic civil espanyol, al començament de la guerra freda i quan encara vivia Stalin... A través de les converses de casa vaig agafar una idea del que va ser el passat que em va precedir. Crec que una certa continuïtat de memòria pel que fa a la República i a la Guerra Civil la vaig arribar a assolir. Sovint em pregunto si els joves d’avui –els universitaris en particular, nascuts ja durant la dècada dels vuitanta del segle passat-- poden fer-se una idea del seu passat immediat i, en particular, del domini ideològic del marxisme entre la majoria de la intel·lectualitat catalana, espanyola i europea.

Estic llegint amb autèntica fruïció el llibre de Pere Antoni Pons sobre Joan F. Mira (La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira). Un home savi que dignifica les lletres catalanes. Un dels darrers humanistes. Una persona d’una cultura vastíssima i d’uns coneixements vastos i extraordinaris. Pere Antoni Pons ha passat sis dies amb Joan F. Mira enregistrant-li una conversa deliciosa sobre un gran ventall de temes. Joan F. Mira va néixer el 1939... per tant és, per dalt, de la meva generació. Selecciono del llibre uns paràgrafs que subscric al 100% --els vaig viure i patir—a propòsit de la ideologia dominant entre els intel·lectuals de la meva època. Potser sigui un clar exemple d'allò que els joves d'avui potser poden ignorar.

És clar, dels Estats Units venia tot: el rock’ and roll, els primers blue jeans, les pel·lícules, el jazz... D’altra banda, però, el bloc socialista sentíem que era “el bo”. Ara bé: què tenien d’equivalent, els soviètics, en música, en moda, en formes de vida...? Què ens oferien que ens poguera atraure o fascinar? Res! Res de res! Encara ens movíem seguint aquella dicotomia falsa segons la qual tot allò que era “socialista” era bo i tot allò que era “capitalista” era dolent, encara que la realitat ho negava. De tota manera, encara no sabíem l’extensió espantosa de les atrocitats que havia comès la URSS, i a més ens arribava tota la intoxicació ideològica i propagandística de què va ser víctima la intel·lectualitat europea dels anys 50, 60 i 70. Qualsevol manifestació de simpatia envers els americans, o envers l’economia de mercat, o fins i tot envers el concepte de liberalisme en la seva millor accepció, era atacat i ridiculitzat brutalment. I tot el que tenia a veure, en canvi, amb el comunisme, era exaltat i identificat amb el futur, la pau, l’esperança, la llibertat... (...) La gent tancava els ulls davant de les evidències. (pàg. 63)

Doncs sí: els intel·lectuals europeus van ser intoxicats en la seva majoria i es van negar a veure la realitat. Sobta que tants s’equivoquessin tant! I que la majoria no hagi fet la més mínima autocrítica fins i tot quan alguns s’han canviat ostentosament de bàndol. ¿Vols dir que, davant d’aquesta espectacular fallada hem de continuar tenint massa confiança en els intel·lectuals si la seva intel·ligència resulta tan fàcil d’intoxicar?

6 de desembre del 2009

A les palpentes


El dijous passat vaig assistir a la presentació d’un llibre a propòsit del dolor causat per la presència d’una malaltia mental severa en el si familiar i de les experiències provocades per aquesta situació. La presentació va córrer a càrrec dels autors del text: la família que ha viscut i viu aquest problema.

Els parlaments van ser coratjosos i lúcids. Emocionants. Van tocar tant l’àmbit de la reflexió com la vivència del cor. He conservat d’aquesta presentació i de la primera lectura del llibre una sèrie de pensaments que constitueixen seriosament un mestratge per aprendre a viure, fins i tot en edats en què, de vida, en queda poca.

Del dolor, en la perspectiva cristiana, sovint es diu que ajuda a créixer i que fins i tot pot ser un esclat de llum. I, seguint el missatge bíblic de Job, també es diu que cal acceptar el dolor com a vingut de la mà de Déu. I el model definitiu a imitar és Jesús que accepta la mort en creu, cosa que no era precisament la seva voluntat. Fins i tot he sentit a dir, en alguna homilia, que el dolor és una benedicció.

No sóc d’aquest parer. Si el dolor fos una benedicció, la medecina i l’hospital serien una blasfèmia. El doctor Rieux, protagonista de La pesta d'Albert Camus, personatge modèlic que lluita contra l’epidèmia d’Oran, quan li pregunten si creu en Déu respon que no, perquè si hi cregués li deixaria la feina de curar els malalts a Ell... No deixa de ser contradictori que, d’una banda, es demani l'acceptació del patiment com a voluntat divina i, de l’altra, tinguem l’imperatiu ètic d’haver-hi de lluitar amb totes les armes intel·lectuals i terapèutiques que són al nostre abast.

Una de les presentadores del llibre va tenir el coratge de dir, entre moltes altres coses, que havia buscat una explicació a la situació personal que li havia tocat viure i que no l’havia trobada. Crec que aquí, humilment, és on ens hem de situar: no hi ha resposta convincent i no s’hi val a fer de la necessitat virtut forçant sil·logismes que quadrin.

Davant del dolor greu d’una persona l’única resposta és estimar i actuar en conseqüència. I, per tant, fer tot el que és al nostre abast per ajudar a pal·liar aquest dolor. El llibre i la seva presentació van ser, per damunt de tot, això: una lliçó d’amor.

Davant de la recerca d’una explicació convincent sobre el sentit del dolor l’únic que podem afirmar, a parer meu, és que és un misteri. No sabem el sentit que té. I més val, doncs, acceptar la seva presència –amb tot la indignació que sigui del cas--, estimar i lluitar-hi en contra amb totes les forces i amb tots els mitjans...

Miquel Estradé, monjo de Montserrat, ens diu clarament que si bé pugui ser cert que el dolor ens fa créixer –això és una evidència empírica en alguns casos— no hem estat fets per a créixer patint o a través del dolor. (El mal: problema i misteri).

Estimar del tot, donar-se, lluitar, construir ponts de convivència... sí, d’acord, però pel que fa a l’explicació cal reconèixer que caminem a les palpentes en una absoluta foscor. Com deia el monjo cistercenc Agustí Altissent: el sentit del dolor és un misteri que no ens ha estat revelat.

4 de desembre del 2009

EXCEL·LÈNCIA


No deixa de ser curiós que ara ens comencem a preocupar per l'excel·lència. Ara sembla que ens adonem que sense estimular l'excel·lència no tenim un futur massa airós. Per innovar i pensar una altra economia davant la crisi del model actual, per exemple, necessitem líders, pensadors, científics, economistes, arquitectes, especialistes, quadres mitjans, tècnics, treballadors especialitzatas, etc. que siguin excel·lents. En el nostre context cultural i educatiu, però, l'excel·lència ha estat un concepte bandejat sistemàticament (llevat, naturalment, del camp esportiu!). Fins i tot quan els resultats del PISA han mostrat que d'excel·lència aquí no en teníem gens, els líders polítics, ben cofois, s'han apressat a declarar que, si bé no teníem excel·lència, érem el país amb més equitat educativa perquè hi havia un bon tou d'alumnes instal·lats en la mediocritat, pocs en els nivells alts i molts en el fracàs.

Les darreres filosofies educatives que han inspirat les reformes de l'ensenyament --obligatori, postobligatori i universitari-- des del 1990 ençà mai no s'han preocupat de parlar de l'excel·lència. Els conceptes claus han estat igualtat, integració, inclusió, felicitat de l'alumne... mai esforç, rigor, autocontrol, assumpció dels fracassos, gestió de les frustracions, competitivitat, disciplina...

De fet, a Espanya, en els darrers anys l'oferta universitària s'ha ampliat molt! (A Catalunya l'any 1970 només hi havia una universitat; ara n'hi ha set comptant-hi les privades).Però els títols són equivalents: tant li fa ser llicenciat per Barcelona com per la Rovira i Virgili o la UOC... Per trobar feina de professor, per exemple, tant li fa el centre per on has obtingut el títol. No n'hi ha un que valgui més que l'altre... El concepte clau és igualtat!

Doncs bé, excel·lència vol dir que uns hauran d'estar per damunt dels altres; i, oh horror!, excel·lència implica, rigorosament parlant, desigualtat. És a dir: cal reconèixer que alguns professors són millors que d'altres i que alguns alumnes són millors també que d'altres. I. per tant, que s'ha de produir en funció de capacitats, dedicació i resultats, una selecció dels millors. I aquests, els millors, han de disposar de més recursos i han de guanyar més diners. Excel·lència també vol dir que des de la Primària i de la Secundària els alumnes s'han d'acostumar a admirar a aquells companys i companyes que ho fan millor, que tenen més capacitat i que obtenen millors resultats. Sigui en el camp que sigui (artístic, esportiu, matemàtic, lingüístic, manualitats, etc.). Només així tindrem un pedrera de futurs excel·lents!

De ben segur que, pel que fa a la la universitat, si realment busquem l'excel·lència, no ha de ser el mateix ser llicenciat o doctor en determinades especialitats per un centre universitari que ha assolit un bon prestigi que no pas per una altre que no en tingui tant.

Tot plegat també vol dir també que s'ha d'estar disposat a practicar la virtut de la humilitat (més aviat escassa en el món universitari). Segur que hi ha professors que són millors que jo dins de la meva especialitat. I això vol dir que jo hauria de reconèixer la seva vàlua i no hauria d'envejar que, d'acord amb els seus resultats docents i investigadors, guanyessin més i disposessin de recursos superiors als meus. Hauria d'anar-los a escoltar per aprendre'n i hauria de llegir els seus articles i publicacions per posar-me al dia.

És clar que això voldria dir no tenir por a fer universitats d'elit, públiques també!, al costat d'altres universitats que es puguin considerar parvularis avançats (d'aquesta manera tothom tindria l'oportunitat d'accedir a estudis superiors segons capacitats pròpies i interès personal). En el món actual només les universitats excel·lents són les que tenen premis nobels, avancen en coneixement, formen millors especialistes, curen més malalties, innoven en tecnologia, etc.

Ara com ara en el marc de la península Ibèrica en l'únic que som excel·lents és en la manca de respecte i en la creativitat de les formes d'insultar-nos. I, per descomptat, som líders a tenir el Tribunal Constitucional més desprestigiat del món.

25 de novembre del 2009

No podria ser una mica més fàcil?


No cal estar malalt per pensar sobre el sentit del sofriment o sobre el conjunt de la realitat de la vida. Tanmateix quan et toca sentir dolor i feblesa física i psíquica en pròpia carn, ni que sigui moderadament, la reflexió transcendent s’accentua. A més, quan et comences a veure les orelles, disposes d’un escreix de temps convalescent que pots passar rumiant.

Des de dies abans d’emmalaltir he estat llegint fragments de l’esplèndida traducció del Dhammapada budista, publicat per l’editorial Moll de Mallorca. El gran Joan Mascaró va traduir a l’anglès l’original en llengua pali--idioma en què estan escrits els textos budistes de Ceilan, Birmània i Indoxina-- i ara de l’anglès se n’ha fet una versió al català. Juntament amb els Upanishads –camí de la llum—i el Bhagavad Gita –el camí de l’amor—el Dhammapada és el camí de la vida. Es tracta d’una col•lecció de breus poemes harmonitzats temàticament en 26 petits capítols que destil•len una saviesa mil•lenària i que alhora coincideixen amb el nucli de totes les religions. Així per exemple els poemes quart i cinquè del primer capítol diuen:

M’ha insultat, m’ha pegat, m’ha vençut, m’ha robat. Els qui no guarden aquests pensaments seran lliures de l’odi.
Perquè l’odi mai no s’atura amb odi: l’odi s’atura amb amor. Aquesta és una llei eterna.

Segles després aquest pensament d’amor a l’enemic Jesús el radicalitzarà: si algú et pega a un galta, para-li la contrària...

Hi ha coincidències que semblen propiciar un camí de solució als efectes devastadors que provoca el consentiment al desig, en aquest cas el desig violent! Ara bé, sempre que llegeixo textos budistes --i també alguns de cristians-- em sobta que l’eix de tota solució passi sempre –en el budisme certament—per l’anul•lació total del desig.

No dubto que existeixen moltes coses que no percebem. De fet, des de Schopenhauer ja sabem que no hi ha cel sinó un ull que veu un cel. ¿Si tinguéssim un sisè o setè òrgan de percepció podríem captar realitats que ara se’ns escapen? És plausible. De la mateixa manera que un invident de naixement no pot imaginar el color, ves a saber què no veuríem si disposéssim d’un tercer ull o d’un parell extra d’orelles! Potser som invidents i sords de bona part de la realitat!

Ara bé, per accedir a aquesta realitat situada enllà de la percepció, ¿cal necessàriament matar el desig i passar-se tota una vida negant-se un mateix per assolir la contemplació divina o el nirvana? Per què i per qui han estat posats tants de desigs i d’anhels al nostre cor? Perquè ens els neguem sistemàticament?

Deia Machado que si s’arrencava l’espina del desig que tenia al cor temia que el cor li anés al darrera. ¿Vols dir que al final de tanta negació per assolir un bé més alt –dimensió que sembla inscrita en la vida dels humans—no ens podem quedar sense cor, és a dir, sense humanitat?

Buf! No podria tot haver-se fet una mica més fàcil?

21 de novembre del 2009

Fat? Maledicció?


Hi ha persones que tenen una sensibilitat especial per captar, com si la seva ànima fos un parallamps, les possibles amenaces que poden aparèixer en els seus projectes habituals de vida. Així, per exemple, abans de fer un viatge els hi vénen al cap tot el que pot esdevenir-se de negatiu i alhora el que caldria fer si això passés. En aquest sentit són persones previsores: porten al damunt pastilles per si tenen maldecap –encara que habitualment no en tinguin--, s’apunten els telèfons d’emergència, és fan sempre les anàlisis mèdiques pertinents, etc. Són persones que també pateixen ja que les possibilitats negatives, encara que siguin poc habituals no deixen de ser possibilitats i algun cop es presenten. D’altres persones, en canvi, sense deixar de ser previsores no tenen aquest neguit i sóc capaces de viure el decurs de l’existència amb una tranquil•litat estable. Les persones emprenedores i amb més possibilitats de ser felices pertanyen a aquest segon grup.

Fa molts anys que faig amb els meus alumnes una sortida al monestir de Santes Creus. Els dies abans sempre he patit per si just abans de marxar jo em trobava malament... vull dir amb febre i amb incapacitat física de poder conduir un parell de dies de treball de camp. No havia passat mai i tothom em deia, quan els ho confessava, que no hi pensis, què ha de passar, tot anirà bé, etc. Sí, això sempre va ser així: malgrat la por al que pogués passar, sempre havia anat bé.

Fins a aquest any. Per dues vegades.

Havíem de fer la sortida el dia 30 d’octubre. A mig matí del dia abans em van avisar que degut a la vaga de conductors d’autobusos els servei no es faria. No hi havia materialment temps d’organitzar l’anada en cotxes particulars... El segon intent era per al divendres dia 20 de novembre... I justa la fusta: el que cada any havia temut es va esdevenir: a quarts de deu de la nit, vòmits i febre alta...

Havia previst que si passava això tenia el telèfon dels cinc alumnes conductors que podien contactar amb la resta de companys per anul·lar la sortida. I així ho vaig fer. L’excursió va queda suspesa un cop més.

No crec en els fats ni que el destí de les persones estigui escrit enlloc. Més aviat m’inclino a pensar que és l’atzar el que guia les nostres vides. La providència, en tot cas, no és verificable empíricament encara que me la pugui creure. Sigui com vulgui, dedueixo que aquesta sortida enguany no s’havia de fer. Per causes alienes a la meva voluntat. Vull creure que ha estat per a un bé major...

Tanmateix ha estat el primer any en què he estat temptat de pensar en l'existència d'algun fat o d'alguna maledicció...

18 de novembre del 2009

El cor de la democràcia


Recentment el president del govern central ha exhortat els partits de la seva obediència a acatar la sentència del tribunal constitucional. I ha qualificat aquesta institució de “cor de la democràcia”. En discrepo frontalment.

A banda de totes les enginyeries jurídiques amb què tots els juristes tapen la seva ideologia, el cor de la democràcia només pot ser un: el respecte a la voluntat popular expressada en les urnes en un context de llibertat i fins i tot de legalitat. El nombre de participants en les consultes mai ha estat un argument per no acceptar-ne els resultats. És cert que en el referèndum per a l’aprovació de l’Estatut no hi va haver una participació massa alta. Tanmateix si les persones hi haguessin estat visceralment en contra haurien anat a votar un NO clamorós. I no ho van fer. En les darreres eleccions europees la participació encara va ser més baixa i ningú va utilitzar aquest fet per argumentar sobre la il•licitud de la victòria del Partit Popular.

Un cop aprovat un Estatut per part dels parlaments i en referèndum popular, cap tribunal constitucional del món hauria d’esmenar aquesta llei. Es més, si hi ha aspectes que no són constitucionals, doncs s’haurien d’incorporar a la Constitució. En cap cas una llei i deu funcionaris foscos han d’estar per damunt de la voluntat sobirana d’un poble. Perquè el cor de la democràcia és precisament aquesta voluntat.

A tot plegat podríem podríem afegir-hi altres consideracions. El Tribunal Constitucional no compleix ni la seva pròpia llei i gairebé la meitat dels seus membres té el seu mandat caducat. Els seus components són triats d’amagatotis per les simpaties polítiques dels dos partits que els nomenen... i segons em diuen advocats que coneixen el pa que s’hi dóna els “candidats” a membres del tribunal constitucional solen ser persones que es mig postulen intentant agradar a uns o a altres sense desagradar massa als contraris... Així resulta que el perfil professional és el que compta menys... Això explica que en el tribunal constitucional actual hi hagués un jutge que havia estat governador civil i “jefe provincial del movimiento” d’Almeria... (a proposta del PP, naturalment). No n’hi ha prou a ser demòcrata, cal semblar-ho també...

No, senyor Zapatero, aquesta arracada de tribunal no és el cor de la democràcia... El cor de la democràcia és en un altre lloc. Faria bé de buscar-lo.

13 de novembre del 2009

Es diu Mireia


Sóc un immigrant digital. Pertanyo per formació, gust i herència a la galàxia Guttenberg. I encara sento que una biblioteca és un temple dedicat a l’obtenció d’una saviesa lenta en un mar de silenci. Mai no m’ha interessat la informàtica i el món digital per ells mateixos. No en sento curiositat de cap mena. Tanmateix els he anat incorporant a la meva vida a mesura que satisfeien necessitats de comunicació, facilitaven la conservació i enviament de textos i imatges i, en especial, si solucionaven problemes de la meva feina: la didàctica.

Faig totes les classes, absolutament totes, amb powerpoints elaborats per mi. Per tant no sóc pas un militant contrari a les noves tecnologies i no m’apunto tampoc als profetes del desastre en l’adquisició del coneixement en el món digital dels hereus de la play station.

Tanmateix, fins ara, el model general de la meva relació professional amb l’alumnat no havia variat en l’essencial, tot i que hi hagi anat incorporant algunes de les novetats digitals a mesura que m’ajudaven en la tasca de proporcionar informació, organitzar-la i ajudar a processar-la. Sempre, és clar, amb la intenció que, en última instància, aquesta informació es transformés en coneixement perdurable. El meu ensenyament, doncs, ha estat i és encara per recepció o, com a molt, per descobriment induït. To i que en els seus treballs els alumnes citen cada cop més webgrafia en comptes de bibliografia, el meu model d’ensenyament no ha canviat en el seu fons i els àugurs de revolucions en l’estructura del coneixement i en la manera d’adquirir-lo encara no han fet forat en la meva percepció, ja ben propera a la jubilació...

Aquests dies, però, s’ha produït un fet a una de les meves classes que ha començat a inquietar-me. Per mostrar que hi havia aspectes d’una obra d’art que no es podien saber sense documentar-se i, davant de la impossibilitat de fer-ho directament a l’aula, havia disposat que calia consultar-ho a casa i portar-ho fet a la propera sessió. Doncs bé: una indígena digital em va desmuntar l’estratègia.

Quan ja anava a tancar l’activitat la nadiua digital aixecà el braç i demanà per parlar. I em va completar correctament tots els buits que els altres alumnes no havien sabut fer. Vaig suposar que ho sabia per haver-ho estudiat abans... doncs no: ho acabava de consultar en dos minuts amb el seu mòbil per internet...

Em vaig quedar de pasta de moniato... De cop i volta vaig veure ben clar que en el moment que tots els alumnes disposin d’aquest tipus de mòbils la didàctica s’haurà de tornar a replantejar un altre cop i bastant a fons... i ara potser sí que començo a albirar que, a una velocitat accelerada, l’estructura del coneixement i sobretot la manera d’obtenir-lo canviaran. No us ho puc pas amagar: ¡quina mandra!

La indígena es diu Mireia.

7 de novembre del 2009

En podem aprendre?


Ciceró a la seva obra De oratore va escriure una frase senzilla que ha esdevingut famosa: Historia magistra vitae est. La Història és mestra de la vida... En els meus anys joves la Història era, per a molts que presumien de saber-ne el sentit, una mena de bruixa científica que ens havia de conduir a la Revolució (en majúscules) i a la societat sense classes. Em sobta encara avui com tants i tants ho acceptaven com una evidència que no calia sotmetre a cap tipus de crítica. Avui, després de la caiguda de tants “sentits” de la història –-tant l’ortodox com el de totes les seves heretgies—sembla que la història com a interpretació dels fets del passat –diversos, confusos i complexos com els d’ara mateix—no puguin ja ensenyar-nos res. I dóna’m de parer que s’ha escampat entre la població del segle XXI una certa militància de l’oblit. ¿Realment no ens pot ensenyar res la història? En podem aprendre alguna cosa?

He passat unes hores delicioses llegint Sobre el olvidado siglo XX de l’historiador Tony Judt. Crec que té raó en la seva tesi de fons: una espessa xarxa d’oblit sobre el passat, en especial sobre la segona meitat del segle XX, ha caigut sobre el present. I Judt assenyala encertadament que la reaparició de formes similars al feixisme i al comunisme poden reaparèixer (no pas ressuscitar) a Europa en conjuntures que s’assemblin humanament a aquelles que els van fer sorgir. Té sentit, realment, fer història recent? Realment no en poden aprendre res?

Crec que sí. Que valdria la pena fins i tot construir, si no un consens, impossible!, sí una convicció majoritària. Per exemple, ¿no podem deduir de l’experiència del segle XX que l’Estat intervencionista massa poderós, sigui quina sigui la ideologia que el sostingui, té tendència a devorar els seus propis fills i a reduir i fins i tot eliminar la llibertat de les persones? ¿No podem haver verificat en diversos exemples ben contrastats que l’Estat com a agent econòmic és extremadament ineficaç? ¿No es pot establir que, en general, les indústries nacionalitzades, les granges estatals, les economies planificades centralment, el comerç controlat, el preu fix i la distribució dirigida pels governs no funcionen i que han estat un fracàs espectacular al llarg del segle XX?

Ara sabem que l’única opció possible és una versió del liberalisme on la màxima llibertat i iniciativa estigui compensada pels serveis socials de l’Estat en un grau alt o petit. Sabem també que no hi ha models que vagin bé a tot arreu. Així un model com el dels EUA –inseguretat econòmica, desigualtat social i intervenció gubernamental mímina en la legislació del benestar—seria un desastre a Europa per motius culturals.

I sabem també que la idealització del mercat és tan utòpica per als liberals com la societat sense classes ho va ser per al comunisme.

Hem de continuar pensant i buscant... sí... però ¿no en podríem aprendre una mica del que ha passat a l’hora de proposar alternatives?

4 de novembre del 2009

Quan seràs gran ja ho entendràs...


Fa poc em va venir un glop de record a la memòria. I, de sobte, se’m va projectar l’escena d’un nen petit de cinc anys, a la galeria del fred pis principal de l’Eixample de Barcelona on vivíem aprenent-me de cor els manaments de la llei de Déu (en castellà, naturalment).

Corria l’any 1952... Al matí d’aquell dia, la senyoreta Rigola, que era la mestra que acomboiava dues classes alhora d’una vuitantena de nens i nenes en un pis de l'Eixample de Barcelona, m’havia marcat en el llibre l’aprenentatge dels primers quatre manaments... A l'endemà en algun moment del matí o de la tarda, la senyoreta, asseguda entre les dues úniques aules d'aquell parvulari anava cridant els nens i nenes de la classe blava (la dels grans) i ens “preguntava la lliçó” que ens havia marcat la vigília. Nosaltres l'havíem de recitar de memòria davant d’ella.

A la tarda del mateix dia que m'havia marcat el text, jo vaig començar a repetir els quatre primers manaments passejant amunt i avall per la galeria de casa amb el llibre a les mans ... Recordo nítidament que una tasca en principi feixuga al cap d’una estona em va resultar fàcil i em vaig animar a aprendre’m la resta de manaments. I ho vaig aconseguir! A l’endemà tot cofoi els vaig recitar davant la mestra que em va felicitar...

Teníem cinc anys i tot els de la classe blava sabíem llegir i fèiem el que podíem quan escrivíem. Ningú de la meva promoció recorda quan va aprendre a llegir... la qual cosa desmenteix la teoria segons la qual no es pot aprendre a llegir fins als sis anys! Es pot aprendre a llegir tan bon punt un nen o una nena comença a manifestar interès pel que diuen les lletres i, em sembla, que encara que no manifesti interès fins i tot se li pot imposar l’aprenentatge...

Tot veient l’anècdota –que no era en absolut anòmala perquè d’altres companys també van fer “proeses” sense que la mestra mai no hagués sentit a parlar del dogma constructivista— vaig recordar també que d’aquell recitat jo no n’entenia pràcticament res. Sí, la mare em deia que havíem de ser bons minyons (amaràs a Dios sobre todas las cosas), que no havíem de dir paraulotes (no tomaràs el nombre de Dios en vano ni jurarás), que havíem d’anar a missa el diumenge (santificarás las fiestas) i que no havíem de dir mentides (no levantarás falsos testimonios ni mentirás). Ara bé aquell vocabulari de la meva més tendra infantesa era absolutament abstrús. No jurarás, honrarás padre y madre, no fornicarás, no hurtarás, no levantarás falsos testimonios, no codiciarás los bienes ajenos... eren conceptes impossibles d'entendre. No sabíem què volia dir “hurtar”, “falso testimonio”, “fornicar”, “codiciar”, “honrar”... a casa parlàvem en català i al pati també, tot i que l’ensenyament era, naturalment atesa l’època, en espanyol.

¿Va ser perdre el temps? Aquell nen de cinc anys que amunt i avall de la galeria estreta i humida de casa seva aprenia els manaments de memòria sense saber ben bé què volien dir, ¿va perdre el temps?

Doncs no. Em van fer exercitar la memòria, encara que no fos significativa, en un idioma que per a mi era totalment forà i estrany (el fet de fer immersió lingüística en aquest idioma va aconseguir que jo aprengués l’espanyol sense necessitat de traduir-lo), i més endavant he comprès perfectament i de manera ràpida què volien dir tots aquests conceptes que vaig aprendre de petit... Aprendre conceptes encara que no siguin significatius de petits i fer-ho de memòria, encara que no sigui significativa, no crec que s’hagi de prohibir necessàriament a l’escola. No recordo haver estat infeliç en aquest parvulari que duia el magnífic nom de LICEO MONTESORI. (Mai no vaig saber aleshores qui era el o la tal Montesori...Ni tampoc no sabia què volia dir Liceo).

Potser algun dia li vaig preguntar a la meva mare, com ho feia amb la resta de manaments, què volia dir “fornicar”. Probablement la mare va pensar que no sabria com explicar-m'ho a aquella edat i em va respondre allò de quan seràs gran ja ho entendràs.

Tenia raó.

1 de novembre del 2009

Dia de les ànimes


Una de les dimensions més sarcàstiques de l’existència humana és que l’única certesa que posseïm és que ens hem de morir, sense saber quan, ni on, ni com. I el fet és que no volem morir. Probablement els animals superiors són feliços perquè no tenen autoconsciència de la mort. Nosaltres la tenim des de ben petits. Quan estem sans --i fins i tot quan estem malalts o envellim-- ens aferrem a la vida amb totes les urpes de l’ànima. Si realment es descobrís el sistema d’impedir l’envelliment de les cèl•lules i, en conseqüència, estigués al nostre abast la possibilitat de viure de manera il•limitada en bon estat, estic convençut que tots ens apuntaríem al remei que ho assolís. Probablement per això la mort es trobi entre els aspectes més vinculats a l’experiència religiosa de la humanitat ja que els primers indicis de religiositat a la prehistòria estan relacionats amb els enterraments i la continuïtat de la vida en un món suprasensible.

Demà, dia 2 de novembre, la litúrgia catòlica celebra el dia dels fidels difunts també anomenat dia dels morts o de les ànimes. Sembla que l’origen remot d’aquesta festa es troba en la religió cèltica, en les festes que es dedicaven a Samuhin, el déu dels morts. De fet no és estrany relacionar aquesta festa amb el començament del cicle agrícola, temps de sembra i de mort de les llavors enterrades als solcs. Temps de fred, de foscor i de mort progressiva de la natura...

Sembla, però, que la concreció del nostre dia de les ànimes també té relació amb els rituals envers els morts dels déus lares romans. S’oferien flors, cera encesa, pa i vi per apaivagar-los i perquè fossin propicis. També en les lemuria els romans feien rituals per apaivagar els lèmurs o mals esperits que vagaven pel món.

Tot això es va cristianitzar pels voltants de l’any mil. Hi van jugar un paper important els bisbes cèltics. L’Església no veia amb bons ulls el culte als morts –amb sacrificis i ofrenes a les seves tombes—i per això va traslladar aquest costum a la litúrgia per a tots els sants i a pregar i recordar els fidels difunts, aspecte que encaixava milor en l'ortodòxia. Temps era temps es creia popularment que tal dia com avui les ànimes del Purgatori per un dia baixaven a la Terra a visitar les cases on havien viscut i a comunicar-se amb els seus parents i descendents. Les campanes de les esglésies sonaven planyívoles tota la nit... L’endemà les ànimes retornaven al Purgatori i si havien recollit bones pregàries pujaven de dret al Cel... En l'imaginari no deixava de ser una forma de solidaritat pietosa amb els qui ens han precedit...

Malauradament no hi ha any que no haguem d’assistir a algun enterrament, sigui de persones properes conegudes o bé per acompanyar el dolor de les persones vives que ens estimem. Crec que és bo i sa que durant aquests dos dies recordem d’alguna manera –o bé anant al cementiri o bé en el silenci interior que cadascú es pugui fer a dins del seu cor—aquelles persones que enguany ens han deixat i també la de totes aquelles que han estat importants o conegudes en vida des que nosaltres tenim l’ús de la raó.

Al cap i a la fi dels pares i dels avis nosaltres encara posseïm els gens que van viure en ells... viu en nosaltres realment una part del que també va ser viu en la seva arquitectura física i vital.

I viuen també, al marge de la fe de cadascú, en el nostre record. Val la pena que avui, durant una estona, els fem viure. Justament ara quan la vida sembla entenebrir-se a dins de la foscor com preanunciant la mort...

27 d’octubre del 2009

Absolut


En llatí la paraula ‘absolutus’ és el participi del verb 'absolvere' que vol dir “deslligar”, “desvincular”. De fet el verb 'solvere' ja vol dir això mateix i la partícula “ab” al seu davant reforça o intensifica més encara la seva significació: “resolt del tot”, “deslligat del tot”, “que no depèn de res ni de ningú per ser”...

Posant el mot en majúscula, l’Absolut, la raó humana ha postulat el concepte d’Allò, Aquell/Aquella que és per ell/ella mateix/a sense dependre de ningú. Probablement sigui una manera d’entendre, per contrast, la nostra pròpia contingència, és a dir, el fet que no som necessaris, que podríem no haver estat i que podem deixar de ser en qualsevol moment.

També podria procedir de l’experiència de fragmentació de la vida personal, tan feta a trossos d’experiències diverses i contradictòries que mai no arriben a omplir del tot el reclam del desig. De vegades, sense formular-ho així, hi ha persones sensibles que senten la nostàlgia de no estar unificats, de no restar dins del que és U. Difícil d’entendre, certament, però no pas tant de sentir... L'atracció de la bellesa amb la seva invitació a fondre'ns-hi és, probablement, un primer estatge d'aquesta experiència.

Existeix l’Absolut? Precisament perquè és una realitat que és, per principi “in-dependent” (=que no depèn) fins i tot de la nostra pròpia raó, no sembla difícil deduir que ha de costar molt arribar a escatir-ne l’existència. Tanmateix en el camp humà hi ha un accés clar –l’art per exemple—a realitats que es troben enllà de la raó i que són difícils de traduir a paraules.

En l’aventura del coneixement humà ens trobem sempre amb un horitzó immediat (que és l’horitzó de la ciència: com són i per què passen els fenòmens), seguit d’un horitzó intermedi (ètica i estètica, allò que és bo i allò que és bell). Fins aquí no crec que hi hagi massa espai per al dubte. Ara bé, la nostra espècie pensa i sent també un horitzó final (metafísica o religió, la necessitat de resposta al per a què, al Sentit). El problema que tenim és que en aquest darrer horitzó de coneixement, els qui hi arriben formulen la seva experiència no pas amb les paraules habituals, que resulten inoperants en aquest estatge, sinó amb mots amb un to distintiu, amb termes simbòlics i metàfores que o bé entenem directament o bé no podem afinar amb una racionalitat estricta.

Penso que per “captar” més directament l’essència del possible accés a l’Absolut, o si més no, per començar-lo a pensar, pot ser d’interès enfrontar-se a textos com el d’aquest Upanishad hindú:

El que no pot expressar-se en paraules i tanmateix és pel que les paraules s’expressen, això és en veritat l’Absolut i no el que les persones adoren.
El que no es pot pensar amb el pensament i tanmateix és pel que el pensament pensa, això és en veritat l’Absolut i no el que les persones adoren.
El que no es pot escoltar amb l’oïda i tanmateix és pel que l’oïda escolta, això és l’Absolut i no el que la gent adora.

O bé amb aquest petit fragment del monjo cristià Dionís (segle IV):

Per penetrar en la Tenebra que hi ha enllà de la intel·ligència.... ni tan sols es tracta de concisió sinó d’una aturada total de la paraula i del pensament (...) En els darrer terme de l’ascensió estarem totalment muts i plenament units a l’Inefable.

Efectivament, hi ha persones que ens parlen d’un coneixement final al qual es veu que hi podem accedir però que és inefable, és a dir, que no es pot dir amb paraules.

Callem, doncs.

24 d’octubre del 2009

L'ametlla i la pell de gallina


On és i en què consisteix la consciència? És un dels misteris encara no descoberts per la ciència. Entenc aquí per ‘consciència’ la facultat del nostre psiquisme per mitjà de la qual ens adonem del nostre propi jo i del que ens envolta. Quan dormim o ens peguen un cop molt fort perdem 'la consciència', és a dir, aquest capacitat de d’adonar-nos del fet de ser. És en aquesta mena de dipòsit actiu, que encara no se sap on és, el que permet adonar-nos de la qualitat d’alguns fenòmens, qualitat o essència que se situen enllà de l'encalç de la raó.

¿Heu agafat algun cop una ametlla de l’arbre quan l’ametlló ja és a punt de madurar?


Segurament haureu vist que té una pell verda o ja grisa, mig oberta, darrera la qual s’hi amaga la clofolla dura. Molts cops em fa la impressió que amb la raó, com a molt, només podem arribar fins a aquesta closca... Resulta, però, que al darrera de la clofolla és on s’amaga el fruit saborós que alhora és la llavor. Per arribar al fruit i tastar-lo no tenim més remei que trencar la clofolla o bé deixar que aquesta s’enterri, es podreixi i generi un nou ametller...

Diverses tradicions místiques proposen la imatge de l’ametlla com l’accés savi a la realitat profunda de l’existir. I assenyalen que a aquest darrer àmbit no s’hi arriba amb la raó sinó amb altres potències que s’amaguen a la consciència. La tradició cristiana parla de contemplació; el budisme parla també de tres graus de coneixement l’últim dels quals es podria traduir per ‘percepció mística’ (bhavana-maya-pannâ). Altres tradicions religioses hi coincideixen.

No voldria aquí enfilar-me pels itineraris místics. Aprofito la imatge de l’ametlla per explicar alguns coneixement que no es poden traduir ni tan sols en paraules. Per exemple, la identificació de la naturalesa del gospel genuí.

La música, probablement, sigui la llavor de l’ametlla de la saviesa. Els poemes eleven, la música consuma, deia Confuci. Enllà de la música ja només queda espai per a Déu. Per això el significat que s’amaga al darrera dels gèneres musicals no és traduïble a mots. Si ho fos, la música no seria necessària.

M’agraden i m’emocionen moltes músiques que em comuniquen i em provoquen molts tipus d’emocions. Però només el gospel genuí em produeix a l’ànima i al cos pell de gallina. Avui he sentit gospel i he sentit pell de gallina a l’ànima; cap música com aquesta no em convida tant a “ultrapassar pujant” la clofolla del que penso per arribar a tastar durant uns segons, dins de la vida, el que és fruit i llavor alhora. Sense paraules.

No sé si m’enteneu.

19 d’octubre del 2009

Confiança o raó


De vegades penso que hauríem d’empatitzar millor l’alumnat de Secundària pel que fa a l’esforç que fan per aprendre i, sobretot, en relació al ventall potser excessiu de disciplines que els intentem ensenyar. Algun cop he pensat que si a mi em feien un examen senzill del contingut del llibre de text d’història que em servia per ensenyar aquesta matèria en el batxillerat possiblement em podrien suspendre. Si em fessin passar les proves que passen els alumnes de primer o de segon de batxillerat ja no es tractaria d’una suposició: de ben segur que no n’aprovaria gairebé cap. Segons com, un alumne que aprovi totes les matèries en una avaluació en sap més en conjunt que no pas jo com a professor que li ensenyo una o dues disciplines.

Aquest any he decidit que aniré llegint amb calma el contingut d’un llibre de text de filosofia de primer curs de batxillerat, una assignatura que no he impartit mai. Per curiositat, per comparar-lo amb els temes que vaig estudiar jo als 16 anys –quan cursàvem aquesta matèria— per veure com es planteja la didàctica d’aquesta disciplina i pel desig senzill d’aprendre...

Ahir vaig començar a llegir una unitat didàctica dedicada als problemes i preguntes de la filosofia. He de confessar que m'està interessant molt, que m’atrau... En un moment de la lectura em vaig topar amb aquest paràgraf:

Com és la realitat? Com la veu la ratapinyada o com la veiem nosaltres? (Abans el text havia parlat de la percepció de la ratapinyada basada en l’oïda...) Siguin quines siguin les diferències, normalment pensem que la realitat no és ni com la percebem nosaltres ni com la percep la ratapinyada. Creiem que és la mateixa en tots els casos i el que canvia és la percepció que en tenim. (Les negretes són meves)

Vaig aturar la lectura en aquest punt i vaig començar a donar un parell de voltes al fet mateix de pensar. D’ordinari el que és racional gaudeix de bona premsa... i en canvi la intuïció o actituds que poden ser prèvies com la confiança –prefereixo aquest concepte que no pas el de “fe” en aquest cas—solen ser considerades secundàries o sotmeses a la raó i a la seva anàlisi.

Què és, doncs, primer, la racionalitat o la confiança?

Em sembla que es pot establir que el primat de totes o de la majoria de les accions, inclosa la de pensar, és la confiança. Si estem segurs dels resultats del nostre raciocini és perquè en el fons confiem que la raó raona bé. No hi ha res extern a la raó que ens permeti analitzar-la. Hem de creure que ho fa bé... En el text esmentat, per exemple, s’utilitza primer el verb pensar –clarament racional—però després s’utilitza el verb “creure”... És a dir que per establir que la realitat és la mateixa encara que diversos éssers vius la percebin de formes diferents diem que “ho creiem”... Si substituíssim el primer verb i diguéssim normalment confiem que la realitat no és com la percebem nosaltres ni com la percep la ratapinyada no estaríem dient el mateix o fins i tot no ho estaríem dient millor?

Repeteixo: ¿què és primer la confiança o la raó?

17 d’octubre del 2009

Champions i demografia


Em fan saber que es nota un increment notori d’embarassos a Catalunya que es troben actualment entre el cinquè i el sisè mes. Curiosament aquest acreixement coincideix, en el seu origen temporal, amb el triomf del club de futbol Barcelona a la “champions league”. Segons que sembla, aquest triomf esportiu va generar tal eufòria eugenèsica que ha deixat el seu traç en la demografia del país... Em costa de creure que hi hagi una relació de causa a efecte. Però alguns companys més informats que no pas jo em citen casos concrets en què això s’ha esdevingut. O sigui que potser és veritat.

Em costa de creure perquè jo no sento una eufòria especial pels triomfs esportius de cap equip –tot i que reconec que m’agrada més que guanyi el Barça que el Madrid per raons que no cal explicitar—ni segueixo cap esport. Em costa viure aquest afany de competició o de conversió de l’esport en entreteniment i en un negoci que mou milions. Confesso que l’estrany sóc jo, que sóc incapaç de comprendre que hi hagi satisfacció humana a “vèncer” un altre –persona o equip—que ha de quedar forçosament frustrat o, si més no, entristit.

Però he de reconèixer els límits ben estrets de la meva capacitat cognitiva. L’entreteniment és una necessitat humana que combinada amb la necessitat de competir entre persones i grups –sublimant sovint la violència que portem camuflada a dins-- té la seva sortida en el món de l’esport (que, personalment, distingeixo del concepte de “activitat física”, com ho pot ser ballar o anar amb bicicleta per arribar a algun lloc sense competir...). I, per descomptat, que sóc incapaç d’entendre, per exemple, la boxa o altres formes de lluita. ¿Quin estrany plaer senten alguns humans contemplant com dues persones s’atonyinen per fer-se mal fins a perdre el coneixement per més normatives que existeixin?

Jo no tinc interès per l’esport de competició –tot i que l’he practicat, perdent sovint o gairebé sempre--. Però això no vol dir que no en tingui. He d’admetre que, atès el volum de diners i mitjans que mou i la quantitat immensa de persones de tot tipus de cultura i d’intel·ligència que el segueixen n’ha de tenir d’interès, i molt! Segons que sembla fins i tot té repercussions importants en la voluntat reproductiva dels humans...

Insisteixo: l’estrany sóc jo.

14 d’octubre del 2009

Coherència i credibilitat


Les persones es guanyen la credibilitat i la confiança si manifesten en la seva conducta pública un alt grau de coherència. Les persones que encarnen les institucions han de vetllar encara més per mantenir aquesta coherència. És possible que aquesta coherència no es pugui mantenir sempre --¿la vida natural és coherent?-- . No hi fa res: s’explica per què no s'ha pogut ser coherent d’una manera convincent aportant arguments i certeses i no pas suposicions o intencions no provades, o bé es fa autocrítica i es reconeix que no s’ha complert amb el que es diu que s’ha de fer.

Entre nosaltres em sap greu reconèixer que les institucions polítiques d’una banda i la institució eclesiàstica per l’altra, malauradament, fallen sostingudament en la coherència. El diari d’avui mateix me’n porta dos exemples.

Resulta que a Roma, al Vaticà, s’ha acollit una exposició sobre Galileu Galilei que, recordem-ho, va morir a la presó abjurant dels seus “errors” –que no ho eren—per la imposició d’un tribunal eclesiàstic (res a l’evangeli és políticament correcte, i en cap lloc es pot ni tan sols intuir de lluny que la comunitat dels creients s’hagi de regir per un codi de dret canònic, hi hagi “prínceps” d’un col·legi cardenalici o que s’hagin d’establir tribunals per excloure els heretges que no pensen com les persones en el poder). Doncs bé, tot i que Joan Pau II va reconèixer els errors dels teòlegs de l’època de Galileu i va reivindicar la qualitat científica del personatge es va estar de desqualificar el tribunal que el va sentenciar. Tampoc el Papa actual sembla que ho vulgui fer, i mira que si hi ha un cas clar és aquest! Per postres monsenyor Francesco Ravasi, en roda de premsa, quan és preguntat sobre aquesta qüestió respon amb la discreció mel·líflua pròpia dels alts estaments eclesiàstics dient que “hi va haver errors per totes dues bandes”. Quan se li pregunten pels errors de Galileu monsenyor Ravasi no en sap dir cap i se’n va per la tangent. ¿Tan costa dir que el tribunal que va sentenciar Galileu es va equivocar i desqualificar-lo de ple? És clar que si es desqualifica una sentència d’un tribunal eclesiàstic s’assenta un precedent que pot permetre dubtar de la qualificació d’altres de posteriors. En tot cas, ¿costa molt creure des de l’evangeli que no hi ha d’haver cap tribunal a la comunitat de creients? A més, monsenyor Ravasi diu que no es pot “mantenir obert sempre el tribunal de la història”. Ho sento molt, però per poc que monsenyor sabés una mica d’epistemologia d’aquesta disciplina sabria que el tribunal de la història està sempre obert perquè és una ciència de naturalesa hermenèutica. Em sap greu dir això perquè sóc catòlic, però em dol aquesta mena de mitges tintes... i també es pot estimar la comunitat de creients criticant allò que els qui han de donar més exemple no ho fan probablement prou bé.

L’altre manca de coherència es troba, i molt més que a les institucions eclesiàstiques, en els partits polítics. Tots. Avui li toca al PSC. L’eslògan de les darreres eleccions es va basar en la demonització del PP i l’acusació a la coalició més important dels seus adversaris era precisament que s’avindrien a pactar amb ells. Després resulta que els falta temps per pactar amb el PP en contra dels resultats electorals reals al País Basc... o per al castell de Montjuïc a Barcelona. Però avui la més fantàstica incoherència és que els diputats del PSC aproven el blindatge del concert econòmic del País Basc obeint sense moure una cella al Parlament de Madrid les directrius del PSOE quan aquí consideren que demanar el concert per a Catalunya és una insolidaritat intolerable...

Les institucions guanyen en credibilitat com més alta és la coherència del que es diu i el que es fa.

Malauradament no és el cas.

11 d’octubre del 2009

Memòria o història?


En els temps morts dels darrers dies la lectura del nord-americà Tony Judt (Sobre el olvidado siglo XX, Taurus, 2008) em retorna constantment a diverses escenes viscudes de la segona meitat del segle XX. En tinc memòria, sobretot a partir de les notícies rebudes a través dels mitjans i d’alguns llibres. ¿La meva memòria, però, és història? Sé que no. La història, probablement, l’haurà de fer qui no l’ha viscuda. La meva memòria, si l’escrivia, només seria un maó més en l’edifici històric que algú construirà algun dia. Tony Judt, però, gosa fer-ne la història a través de fragments.

Un dels retorns que em provoca més intranquil·litat, pel que suposa d’oblit, és la referència al marxisme. No es tracta tant de l’ omissió d’una crítica a la seva filosofia –la praxi històrica l’ha desmuntat d’una manera cruel-- sinó de la seducció excloent que va provocar en bona part de la intel·lectualitat europea i, molt especialment, en la catalana de la meva joventut. No apuntar-te al marxisme per interpretar la vida o la història equivalia en els seixantes, setantes i vuitantes a situar-te automàticament en un ghetto marginal en el qual no tenies dret pràcticament a res. En l’extrem de màxima perversió hi havia qui et titllava despectivament de revisionista –si eres de sensibilitat esquerrana o socialdemòcrata—o bé de reaccionari –si apostaves per una opció liberal. Les democràcies europees amb llibertat de premsa, manifestació, i associació i pluralisme de partits i sindicats eren, senzillament, “democràcies formals”. Les autèntiques eren “les democràcies populars” de l’Est, Cuba, Corea o la Xina que, tot i els seus defectes, eren superiors i constituïen els fars que s’havien de seguir.

No hauríem d’oblidar-ho. N’hem de fer memòria mal que encara no sigui història. El marxisme va representar una barreja única i original d’il·lusió romàntica prometeica i d’inexorable determinisme històric. Marx, com Prometeu, ens portava les llums dels déus, la veritat que ignoràvem; i aquesta llum ens indicava el sentit únic de la Història. Havíem de treballar per accelerar-lo i res no es podia fer per evitar-lo: el socialisme primer i el comunisme després posaven el punt i final a la història. El marxisme va ser una descripció econòmica inqüestionable, una prescripció moral obligada i una predicció política indefugible. De fet –i s’ha dit sovint—tenia un fons religiós dogmàtic. Tot plegat el va fer seductor. I, el que és pitjor, va justificar el mal i va fer que durant molts anys els intel·lectuals –llevat d’excepcions com Artur Koestler, Raymond Aron o Hanna Arendt entre d’altres—no el critiquessin o, pitjor encara, que no el volguessin veure.

Em temo que a mesura que augmentin les disparitats de riquesa en el món desenvolupat i s’aguditzin les lluites per les condicions del comerç, la localització de l’ocupació i el control dels recursos naturals escassos, pugui créixer l’atractiu d’alguna versió renovada del marxisme (o fins i tot del nazisme). I que oblidant el que va passar –cal tenir més de 35 anys per recordar, si és que es recorda, un règim comunista europeu—retorni una ideologia “bona” i atractiva que justifiqui el mal.

De fet, la dictadura de Cuba, l’escàndol del clan familiar que dirigeix Corea amb mà de ferro en un règim de camp de concentració o l’originalitat de la Xina (dictadura comunista i desenvolupament capitalista) no sembla que moguin tampoc a gran escàndol dels intel·lectuals com ho fa qualsevol error o defecte dels nord-americans.

Mal presagi per al futur. Tant de bo m’equivoqui

4 d’octubre del 2009

Autoritat o poder?


La progressiva pèrdua de l’autoritat de mestres i professors a l’escola en els darrers vint anys és una realitat que gairebé tothom diagnostica amb una rara unanimitat. Alguns aspectes de les pedagogies permissives més modernes han col·laborat, sense dubte, a aquesta situació. Sobretot les que han insistit amb desmesura en el protagonisme de l’alumne i en el paper esquifit del mestre, reduït a animador, acompanyant o inductor del coneixement com a molt... Amb tot, com m’assenyalava un excel·lent professor de Secundària en actiu, la raó de la pèrdua de l’autoritat del professorat no ha vingut pas de les idees pedagògiques –en general ignorades a l’escola en el seu dia a dia—sinó que han procedit tant de les lleis i normatives diverses com sobretot de les famílies. En l’experiència d’aquest professor han estat sovint els pares els qui han provocat la crisi d’autoritat.

No són pocs els qui avui postulem el retorn de l’autoritat del professorat. Sovint, però, entre els qui defensem aquesta opció educativa, fem subtils distincions entre el concepte d’autoritat i el de poder. En principi s’entén que la recuperació de l’autoritat per part del mestre és bona i que en canvi el poder és dolent. Sento discrepar d’aquesta distinció.

Els romans distingien, certament, la potestas –el poder coactiu del qui manava—de la auctoritas. Aquesta darrera paraula sembla que deriva del mot augur, és a dir, el qui sabia encertar el futur a base d’observar el vol dels ocells. Les seves decisions eren acceptades no pas per coacció sinó perquè el saber que se’ls suposava s’imposava per si sol. Autoritat seria, doncs, el poder de convicció, no pas el de coacció.

Per descomptat que el mestre i el professor s’han de guanyar el respecte de l’alumnat sobretot per l’autoritat, és a dir, pel seu saber competent, per la seva coherència entre el que diu i fa, pel seu exemple i per la seva capacitat d’estimar, és a dir, la capacitat de crear un bon ambient afectiu a la classe.

Ara bé si amb això no n’hi ha prou –com sovint passa en la vida escolar i en la vida en general—el mestre, que per naturalesa té una relació asimètrica amb l’alumnat (el qual sempre li està subordinat temporalment), ha de disposar dels elements coactius suficients de poder per fer complir allò que creu.

De fet es tracta d’educar l’alumnat en un principi intemporal: els actes tenen conseqüències i no és indiferent fer les coses bé o fer-les malament. No és el mateix desobeir, contestar malament, faltar al respecte, no fer les tasques quan es demanen, ser impuntual, etc. que fer el contrari. L’escola no pot ser un espai Peter Pan de país del Mai Més que no tingui cap relació amb la vida. L’escola és un espai i un temps per ajudar a créixer. I per ajudar a créixer, entre d’altres aspectes, cal que els mestres tornin a tenir autoritat i també, quan calgui, poder.

28 de setembre del 2009

Pobres i rics


Pertanyo a una generació que des de fa quaranta anys ha estat sotmesa a una asseveració contundent i insistentment repetida pel pensament progressista amb la força d’un eslògan: els rics són cada dia més rics i els pobres són cada dia més pobres. Això, lògicament, per poca consciència que tinguis crea un malestar difús si tu no ets pobre encara que et guanyis la vida només amb un sou. Et fa sentir culpable.

Si miro la meva vida enrere i contemplo el meu entorn geogràfic (Catalunya), l’eslògan no és cert: qualsevol que recordi com estàvem als anys 60 i ho compari amb l’estat actual de la nostra societat sap que potser els rics són més rics però els pobres són menys pobres... És clar, em poden argumentar que jo vics en els països rics, que som en una societat dels tres terços (un terç ric, un que sobreviu i un de marginat...), etc. La qüestió és no estar tranquil i crear-te una indignació moral permanent (més que no pas una acció solidària).

He tornat a pensar en aquest eslògan en llegir a la premsa que en el món hi ha mil milions de persones que passen gana, és a dir, necessitat greu del mínim que cal per viure. No dubto de la veritat d’aquesta afirmació i em dol, sobretot quan observo l’excés de menjar que hi ha en el món occidental i quant se’n llença... ¿Serà veritat, doncs, que la distància entre pobres i rics no fa més que eixamplar-se? Ja se sap, a més, que tot això passa perquè el capitalisme és pervers per naturalesa...

No estic disposat a fer una carrera d’economia per entendre les xifres. No tinc més remei que confiar en el que diuen algunes economistes. I doncs bé, l’economista Sala Martín, recentment ha dit en un diari que el capitalisme és el sistema econòmic que més ha reduït la pobresa. Mai no hi ha havia hagut tan pocs pobres com avui, ni en xifres absolutes ni en percentatge. Qualsevol dels testimonis que han visitat la Xina recentment –-un nou capitalisme amb dictadura del partit comunista, d’al·lucinacions històriques les que vulgueu!-- podrà verificar la certesa d’aquesta afirmació pel que fa als anomenats països subdesenvolupats (gairebé un de cada quatre habitants del món és xinès, per tant val com a mostra estadística...).

O sigui que o bé els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres o bé mai no hi havia hagut tants pocs pobres com avui, ni en xifres absolutes ni en percentatge.

Algú falta a la veritat, oi? Qui? I per què, d'entrada, tenim tendència a creure'ns més la desgràcia anunciada que no pas l'afirmació optimista?

21 de setembre del 2009

David

Ha passat aquest matí. En una classe d'introducció al concepte d'història de l'art a la Universitat de Barcelona --alumnes que cursaven el segon curs de la carrera-- s'han projectat a tall d'exemplificació les escultures del David de Donatello, el de Miquel Àngel i el de Bernini.



El professor ha preguntat, un cop una alumna ha identificat el títol de les obres, qui era David i a quin lloc es podia trobar la font iconogràfica d'aquesta obra. Només una sola persona dels assistents (eren 37) ha dit que es tractava d'una lluita d'un noi jove contra un gegant que es deia Goliat. Per descomptat que no sabia la història, ni la font, ni tampoc cap significació. Ningú sabia que la narració del fets trobava a la Bíblia.

Heus ací un dels resultats més espectaculars de l'ESO i del nou batxillerat! Ells, els alumnes, no en tenen cap culpa. Són intel·ligents, atents i voluntariosos. Em temo que gràcies a les idees pedagògiques que han informat aquesta infausta reforma educativa que ens ve de la LOGSE, els nostres alumnes universitaris han perdut la informació bàsica del codi visual d'occident. Bravo!

M'agradaria creure que a canvi d'aquesta pèrdua saben altres coses, escriuen i parlen amb soltesa, dominen l'argumentació en el debat i són capaços de trobar informació ràpidament i trasnformar-la en coneixement. i sobretot que són reflexius i han adquirit un alt nivell de pensament crític.

De moment, però, aquestes noves "competències" no consta que les hagin adquirit. I les antigues s'han perdut.

Ha passat avui. Aquest matí. En una aula de la universitat de Barcelona. En dono fe.

20 de setembre del 2009

Encenalls


Hi ha qui aconsella que el millor camí per a l’equilibri personal consisteix a situar-se en un triangle bàsic: fer el que és útil, parlar només l'estrictament necessari i gaudir de la bellesa. No tinc pas massa inconvenient a acceptar que cal ser útil, entenent per útil fins i tot la pèrdua deliberada de temps si és a fi d’asserenar-se. De fet, com diu Luri, no hi ha ciència sense fruit. L’ètica mateixa no serveix de res si no es tradueix en una conducta precisa d’acord amb els valors que s’ensenyen. Tot coneixement dóna fruit ni que sigui el gaudi fins a cert punt desesperant del fet pur de conèixer. Sí, cal fer sempre el que és útil, fins i tot encara que no ho sembli.

Tampoc no tinc inconvenient a gaudir de la bellesa, potser un dels sentits més clars de la vida. Un cop l’Eva li va dir amb contundència al meu amic Max que hi havia sentit perquè hi havia bellesa... I crec que tenia raó! Fins i tot potser els cossos ressuscitats, com deia sant Agustí, no siguin altra cosa que música fora del temps...

On no estic tant d’acord és en el fet de parlar (o escriure) només l'estrictament necessari. La necessitat estricta pot reduir molt, certament, el nombre de paraules. Però pot deixar moltes insatisfaccions en l'ànima dels humans.

Hi ha persones que degut a la seva intensitat interior, sovint incompresa o titllada d’exagerada, i en moments de solitud, els cal fregar amb el ribot la fusta de l’ànima per treure’n encenalls, si ho voleu, de misèrrima literatura. El desig fins a cert punt angoixant de dir-se o la passió perquè un pensament, per vulgar que sigui, no es perdi, porta molts humans, abans que la mort tard o d’hora els clogui les parpelles de l’angúnia, a evitar que els seus mots no siguin només vulgars esquitxos sonors perduts en les ones vibratòries de l’espai.

Alguns per pal·liar una mica el seu patiment només tenen això, la paraula. És clar que potser aleshores aquestes paraules podrien entrar en el capítol de “necessàries”. ¿Oi?

18 de setembre del 2009

Gravitas


Les imatges artístiques dels personatges històrics semblen confirmar la hipòtesi segons la qual l'art expressa els tarannàs col·lectius dels pobles. Avui he contemplat per atzar la fotografia que reprodueix el cònsol republicà Lucius Iunius Brutus. Poc abans havia contemplat els magnífics frescos de les tombes etrusques de Tarquínia que vaig tenir ocasió de veure en directe l’any 1979...



L’Etrúria històrica va consignar en les imatges una mena d’alegria perenne de la vida com a conjur de la mort. En canvi el cònsol romà, si parlava, me l’imagino dient allò del dura lex sed lex tot signant l’ordre d’execució del seu propi fill per haver comès un delicte penat amb el màxim càstig. Tot plegat m’ha dut a la memòria els mots del Francesco, el guia que ens va acompanyar en aquell viatge memorable en què vaig acompanyar alumnes premiats pel Corte Inglès. El fet que jo signés el paper dels nois que es presentaven al concurs va comportar que els acompanyés en el viatge a Roma...




L’etrusc, ens deia Francesco a Tarquínia, va ser un poble alegre, despreocupat de la política, amant de la dansa, de la música i de l’esport... Els romans, en canvi, van ser seriosos, pràctics, hàbils, legisladors, enginyers. Per això sempre les expressions de les seves estàtues mantenen tot al llarg de la seva història una constant: la gravitas, la seriositat. Un cop els etruscs van ser massacrats pels romans van ser notícia encara fins als primers anys de l’imperi. Per què? Per què van ser els primers circaires, els primers actors... Gestors de l'alegria de viure, ni que sigui en aparença...

Torno a mirar el Lucius Iunius Brutus: ben cert, ni un bri d’alegria a la seva cara. Per bastir un imperi no es pot perdre el temps en nicieses ni en alegries de viure. Ja ho deia Horaci: d’altres seran més hàbils a donar al bronze alè de vida i a arrencar del marbre figures vivents. D’altres pledejaran millor i sabran mesurar també millor amb compàs el moviment dels cels i el curs dels astres. A tu, Roma, se’t recorda governar els pobles del teu Imperi. Les teves arts són dictar les lleis de la pau entre les nacions, perdonar els vençuts, amansir els superbs.

És a dir: gravitas.

15 de setembre del 2009

Esclat


Els nostres temps són seductors i alhora desesperants. Una de les desesperacions neix de tantes possibilitats que ens ofereixen i de tantes experiències possibles amb les quals ens fascinen... Però resulta que cap d’elles pot ser abraçada en plenitud. Totes les il·lusions tenen un punt de possibilitat, però totes les concrecions tenen el gust desavinent de la provisionalitat i de la fragmentació. Pots haver perdut les presses; pots anar pujant graons a la llinda de la beatitud en estones de silenci i de lectures lentes... però la fragmentació hi és sempre encara que pretenguem convertir en categoria alguns minuts de porcellana.

En el segle XX s’ha produït una explosió gegantina de possibilitats. Gairebé tota experiència és possible i, per contra, ens resulta difícil renunciar a la creença segons la qual l’art d’avui no expressi de manera unidimensional els ressons interns de la col·lectivitat. En el segle XIX els receptors de la música anaven a concerts bàsicament per sentir la seva producció contemporània. D’alguna forma la música aplegava unes determinades ànsies col·lectives i les deia. Tot l’art històric fins a les primers avantguardes del segle XX sembla caracteritzat per aquesta mena de categoria... els artistes eren mediadors d’una sola sensibilitat i l’expressaven a través del seu vehicle artístic...

En els nostres temps quan pots anar a una perfomance d’art viu, pots ballar lindy hop, anar a veure el darrer film de moda o bé assistir a un concert de música medieval entre mil ofertes més, resulta impossible que una sola forma determini els gustos col·lectius ni tan sols en una àrea reduïda. En el segle XX la unitat s’ha trencat gairebé de manera sobtada com una foguerada nuclear. Més que mai tastem miquetes, com ho fan fins i tot aquells savis que tenen la immensa sort d’aprofundir en un fragment fins a límits interdits als qui som més aviat prosa corrent.

Suposo que ens hi hem d’habituar per força. Podem fer-ho gairebé tot i tota seducció és al nostre abast. Això ha fet que la intensificació cromàtica tant de l'art com de la veritat hagi arribat a esclatar en milers de matisos de tènues lluïssors, de manera que cada un dels infinits costats dels seus poliedres presenta una il·limitada sèrie de gammes.

Ja només podem gaudir, dir i pensar esporàdicament un escadusser matís. En els nostres temps la vida ja no dóna per a més. És desesperant.

13 de setembre del 2009

Conèixer, sentir i estimar


L’art no és una ciència i, en canvi, la història de l’art és una disciplina científica o, si ho preferiu, un coneixement racional sobre les obres d’art en relació al seu context històric. La història de l’art, doncs, pretén per mitjans racionals explicar les formes, significats i funcions d’una obra o acció artística a partir de les fonts de la seva època. El camp o objecte d’estudi d’aquesta disciplina és, sense dubte, l’obra d’art. El problema consisteix a escatir què és el que fa que una acció o una obra es pugui qualificar amb l'adjectiu d'artístic.

No pretenc pas ni tan sols intentar definir el concepte d’art entre altres raons perquè és impossible. Sí que goso, no obstant això, afirmar que amb el nom d’art designem, si més no, una forma o mitjà a través del qual accedim a una dimensió de la realitat diferent de la racional. I són tan importants l’una com l’altra. També goso dir que un cop una societat ha batejat en el temps una obra o una acció com a artística li imprimeix un caràcter perenne, per bé que al llarg de les èpoques la seva valoració canviï.

Quan jo era menut, per exemple, i el pare em portava a concerts al Palau de la Música, no era estrany escoltar comentaris dels “grans” que consideraven despectivament aquesta meravella del modernisme com una “mona de pasqua”. No la valoraven pas massa, certament, però ningú no en negava la seva artisticitat. Fins i tot m’atreveixo a dir que l’art, en aquell que el fa i en aquell que el “sent”, sovint pot tenir una dimensió gratuïta de caràcter “revelatori” i que ens porta a una altre estatge de la realitat. Ens descobreix un vel més que ens l’oculta...

Aquesta setmana comencen les classes d’història de l’art a molts centres docents de segon de batxillerat i en algunes optatives de l’ESO. ¿Per què ensenyar història de l’art? La raó és senzilla: per conèixer-lo i per estimar-lo! L’art, com les persones, no pot ser estimat si no és conegut. Ara bé, així com el coneixement de l’electricitat, de l’astronomia o de la morbositat d’un virus no precisa un amor especial per part del científic per protons, asteroides o microbis, no sembla possible conèixer del tot l’obra i l’acció artística si no l’estimes.

Ensenyar història de l’art és facilitar el coneixement d’un accés diferent a la realitat que toca i actua sobretot en el camp inefable de les emocions i dels afectes. Ensenyar història de l’art és posar els joves d’avui en condicions que l'entenguin, que el puguin començar a “sentir” i, a continuació, a estimar, i així puguin conèixer de debò una realitat oculta de construcció i comunicació que ens envolta misteriosament per tot arreu. L'artista no és altra cosa que un mediador entre l'art i nosaltres.

Voldria creure que “sentir” l’art és l’única forma de caminar per la via que ens porta al seu fons, i que estimar-lo fa més bones les persones. En aquest darrer sentit cal no ser idealista, atesa la història de la crueltat humana. L’art per ell mateix no fa bones les persones: són les persones les que poden fer bo l’art.

Però per fer-lo bo s'ha de conèixer, i per conèixer-lo s'ha de “sentir”, i si se sent es pot arribar a estimar. Aleshores el coneixement de l'art pot començar a ser complet. I això sí: aquest coneixement final ens fa més humans. Els animals no fan art!