1 de novembre del 2009

Dia de les ànimes


Una de les dimensions més sarcàstiques de l’existència humana és que l’única certesa que posseïm és que ens hem de morir, sense saber quan, ni on, ni com. I el fet és que no volem morir. Probablement els animals superiors són feliços perquè no tenen autoconsciència de la mort. Nosaltres la tenim des de ben petits. Quan estem sans --i fins i tot quan estem malalts o envellim-- ens aferrem a la vida amb totes les urpes de l’ànima. Si realment es descobrís el sistema d’impedir l’envelliment de les cèl•lules i, en conseqüència, estigués al nostre abast la possibilitat de viure de manera il•limitada en bon estat, estic convençut que tots ens apuntaríem al remei que ho assolís. Probablement per això la mort es trobi entre els aspectes més vinculats a l’experiència religiosa de la humanitat ja que els primers indicis de religiositat a la prehistòria estan relacionats amb els enterraments i la continuïtat de la vida en un món suprasensible.

Demà, dia 2 de novembre, la litúrgia catòlica celebra el dia dels fidels difunts també anomenat dia dels morts o de les ànimes. Sembla que l’origen remot d’aquesta festa es troba en la religió cèltica, en les festes que es dedicaven a Samuhin, el déu dels morts. De fet no és estrany relacionar aquesta festa amb el començament del cicle agrícola, temps de sembra i de mort de les llavors enterrades als solcs. Temps de fred, de foscor i de mort progressiva de la natura...

Sembla, però, que la concreció del nostre dia de les ànimes també té relació amb els rituals envers els morts dels déus lares romans. S’oferien flors, cera encesa, pa i vi per apaivagar-los i perquè fossin propicis. També en les lemuria els romans feien rituals per apaivagar els lèmurs o mals esperits que vagaven pel món.

Tot això es va cristianitzar pels voltants de l’any mil. Hi van jugar un paper important els bisbes cèltics. L’Església no veia amb bons ulls el culte als morts –amb sacrificis i ofrenes a les seves tombes—i per això va traslladar aquest costum a la litúrgia per a tots els sants i a pregar i recordar els fidels difunts, aspecte que encaixava milor en l'ortodòxia. Temps era temps es creia popularment que tal dia com avui les ànimes del Purgatori per un dia baixaven a la Terra a visitar les cases on havien viscut i a comunicar-se amb els seus parents i descendents. Les campanes de les esglésies sonaven planyívoles tota la nit... L’endemà les ànimes retornaven al Purgatori i si havien recollit bones pregàries pujaven de dret al Cel... En l'imaginari no deixava de ser una forma de solidaritat pietosa amb els qui ens han precedit...

Malauradament no hi ha any que no haguem d’assistir a algun enterrament, sigui de persones properes conegudes o bé per acompanyar el dolor de les persones vives que ens estimem. Crec que és bo i sa que durant aquests dos dies recordem d’alguna manera –o bé anant al cementiri o bé en el silenci interior que cadascú es pugui fer a dins del seu cor—aquelles persones que enguany ens han deixat i també la de totes aquelles que han estat importants o conegudes en vida des que nosaltres tenim l’ús de la raó.

Al cap i a la fi dels pares i dels avis nosaltres encara posseïm els gens que van viure en ells... viu en nosaltres realment una part del que també va ser viu en la seva arquitectura física i vital.

I viuen també, al marge de la fe de cadascú, en el nostre record. Val la pena que avui, durant una estona, els fem viure. Justament ara quan la vida sembla entenebrir-se a dins de la foscor com preanunciant la mort...