18 de desembre de 2009

Ocupacions silenciades


En els darrers anys he tingut l’agradable sorpresa de topar-me amb un novel•lista suec l’obra del qual m’ha atret molt: Henning Mankell. Aquest escriptor ha creat un personatge molt ben dibuixat, l’inspector de policia Kurt Wallander. Treballa a una comissaria de la ciutat d’Ystad, a la regió sueca d’Escània. Està separat, té una filla, problemes amb el colesterol i sobrepès... De vegades s’embriaga. Es cuida poc. Passa mals moments, com tothom, i està dotat d’un cert sentit innat de la justícia. No és ni alt, ni forçut ni té cap virtut especial, llevat d’una certa passió per la feina de policia i una certa intuïció especial quan se li encadenen bé els vestigis de què disposa i els resultats d’una investigació sistemàtica i acurada. Li agrada l'òpera. És un solitari...

De les novel·les de Mankell m’han interessat tres plans: la densitat dels personatges, la descripció de la societat sueca i del marc físic nòrdic a tall de panorama de fons i, òbviament, la història que narra, sovint prou complexa i sempre ben travada.

Ara estic llegint la darrera novlvel·la: L’home inquiet. Wallander ha arribat als 60 anys i la seva filla Linda, que també és policia, per fi li ha donat una néta. Com que jo ja he passat aquesta edat –que és també la del novel•lista— em trobo davant d’un afegitó de curiositat personal que probablement el lector jove no captarà amb tant d’interès.

Wallander no s’ha preocupat mai per la política. Al cap i a la fi sempre ha viscut en una democràcia... I recorda poc... De tant en tant, però, l'experiència diària li fa aflorar records i sensacions de la seva joventut. Aprofitant la relació que Wallander té amb una letona, Mankell aprofita per posar en el pensament del policia una reflexió que m’ha colpit perquè pertany també als meus records i a la injustícia amb què la intel•lectualitat i la joventut occidental van tractar les opressions. Heus ací el text:

En aquella ocasió, abans de viatjar a Riga per intentar contribuir a la resolució del cas de l’assassinat dels dos homes els cadàvers dels quals van aparèixer en la barca de goma, Wallander mai no havia pensat que tres dels veïns més propers de Suècia estaven ocupats per un poder estranger. ¿Com era possible que tantes persones de la seva generació, nascuts a finals dels anys quaranta i, per tant, després de la segona guerra mundial, mai no s’adonessin que la guerra freda era això, precisament, una guerra, amb territoris ocupats i gent oprimida? Hi va haver una època, en els anys seixanta, en què el llunyà Vietnam semblava més proper a les fronteres sueques que els països bàltics. (pàg. 295).

Em vaig aturar en aquest punt i vaig rememorar –com a persona nascuda també a finals dels anys 40—que el que pensava Wallander en parlar amb la seva amiga letona Baiba Liepa es podia afirmar també de nosaltres. Mai no vaig veure ni un sol cartell, ni un pamflet, ni una sola conversa en què algú comentés l’opressió de tres nacionalitats ocupades per la bóta soviètica. Mai no hi va haver una manifestació a favor de la llibertat de Estònia, Letònia i Lituània. Mai. Contra la guerra del Vietnam sí, moltes. Contra l’ocupació bàltica i l’opressió nacional i personal dels seus habitants ni una.

Podíem al•legar ignorància? No. Tots havíem estudiat l’ocupació estaliniana d’aquestes tres nacionalitats. Però, tal i com encara passa ara, l’esquerra bona, continua segregant les seves emocions emancipadores. ¿Hauran de passar cinquanta anys perquè es pugui dir que mentre ens manifestàvem contra un pet israelià o americà, assistíem impàvids a la massacre del Congo –4 milions de morts—o al desastre de Darfur que encara és actual? Mantindrem els ulls tancats davant de la lapidació dels adúlters en virtut de preceptes islàmics? Ens continuaran important un rave les matances de Txexènia i tantes i tantes altres barrabassades més d’arreu del món? Tota la ràbia antiimperialista només s’ha de concentrar contra la cantant Noa?

¿Encara estem intoxicats?