21 de novembre de 2009

Fat? Maledicció?


Hi ha persones que tenen una sensibilitat especial per captar, com si la seva ànima fos un parallamps, les possibles amenaces que poden aparèixer en els seus projectes habituals de vida. Així, per exemple, abans de fer un viatge els hi vénen al cap tot el que pot esdevenir-se de negatiu i alhora el que caldria fer si això passés. En aquest sentit són persones previsores: porten al damunt pastilles per si tenen maldecap –encara que habitualment no en tinguin--, s’apunten els telèfons d’emergència, és fan sempre les anàlisis mèdiques pertinents, etc. Són persones que també pateixen ja que les possibilitats negatives, encara que siguin poc habituals no deixen de ser possibilitats i algun cop es presenten. D’altres persones, en canvi, sense deixar de ser previsores no tenen aquest neguit i sóc capaces de viure el decurs de l’existència amb una tranquil•litat estable. Les persones emprenedores i amb més possibilitats de ser felices pertanyen a aquest segon grup.

Fa molts anys que faig amb els meus alumnes una sortida al monestir de Santes Creus. Els dies abans sempre he patit per si just abans de marxar jo em trobava malament... vull dir amb febre i amb incapacitat física de poder conduir un parell de dies de treball de camp. No havia passat mai i tothom em deia, quan els ho confessava, que no hi pensis, què ha de passar, tot anirà bé, etc. Sí, això sempre va ser així: malgrat la por al que pogués passar, sempre havia anat bé.

Fins a aquest any. Per dues vegades.

Havíem de fer la sortida el dia 30 d’octubre. A mig matí del dia abans em van avisar que degut a la vaga de conductors d’autobusos els servei no es faria. No hi havia materialment temps d’organitzar l’anada en cotxes particulars... El segon intent era per al divendres dia 20 de novembre... I justa la fusta: el que cada any havia temut es va esdevenir: a quarts de deu de la nit, vòmits i febre alta...

Havia previst que si passava això tenia el telèfon dels cinc alumnes conductors que podien contactar amb la resta de companys per anul·lar la sortida. I així ho vaig fer. L’excursió va queda suspesa un cop més.

No crec en els fats ni que el destí de les persones estigui escrit enlloc. Més aviat m’inclino a pensar que és l’atzar el que guia les nostres vides. La providència, en tot cas, no és verificable empíricament encara que me la pugui creure. Sigui com vulgui, dedueixo que aquesta sortida enguany no s’havia de fer. Per causes alienes a la meva voluntat. Vull creure que ha estat per a un bé major...

Tanmateix ha estat el primer any en què he estat temptat de pensar en l'existència d'algun fat o d'alguna maledicció...

6 comentaris:

Neus B. ha dit...

Espero que ja estiguis recuperat...
Ahir vaig escoltar-te a "El suplement", i com sempre un somrís entre els llavis i un "Oh yeah!" em va recórrer per dins.

Una abraçada ben i ben forta Tòfol!

Anònim ha dit...

Moltes gràcies, Neus. Espero i desitjo que tot et vagi bé. I que els "Oh Yeah!" mai no deixin de recórrer la teva ànima.

Tòfol

Mireia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Mireia ha dit...

Esperem que estiguis recuperat pel proper dijous, ànim!

Igualment, crec que és millor pensar en la casualitat que en una maledicció... Així que... Com ja vaig dir, si es trenquen els teus somnis (o en aquest cas, projectes), fes-ne un de nou amb els trossos.

A partir d'ara, això sí... Potser alguns et recordaran com "el profe gafe".

Tòfol ha dit...

Mireia,

Gràcies pel comentari i per suggerir que faci un somni nou amb els fragments del somni trencat. Ho intentaré! Però no tornaré pas a parlar-vos de sortida!
Espero ser el dijous a classe!
Per cert: veig que hi ha un comentari eliminat i no he estat pas jo!

Cordialment,

Tòfol

Mireia ha dit...

He estat jo, que hi havia una falta ortogràfica per un error de tecleig i em fan molta mania !
No cal que ho agraeixis és, com sempre, un plaer.

Un salut cordial.