7 de novembre de 2009

En podem aprendre?


Ciceró a la seva obra De oratore va escriure una frase senzilla que ha esdevingut famosa: Historia magistra vitae est. La Història és mestra de la vida... En els meus anys joves la Història era, per a molts que presumien de saber-ne el sentit, una mena de bruixa científica que ens havia de conduir a la Revolució (en majúscules) i a la societat sense classes. Em sobta encara avui com tants i tants ho acceptaven com una evidència que no calia sotmetre a cap tipus de crítica. Avui, després de la caiguda de tants “sentits” de la història –-tant l’ortodox com el de totes les seves heretgies—sembla que la història com a interpretació dels fets del passat –diversos, confusos i complexos com els d’ara mateix—no puguin ja ensenyar-nos res. I dóna’m de parer que s’ha escampat entre la població del segle XXI una certa militància de l’oblit. ¿Realment no ens pot ensenyar res la història? En podem aprendre alguna cosa?

He passat unes hores delicioses llegint Sobre el olvidado siglo XX de l’historiador Tony Judt. Crec que té raó en la seva tesi de fons: una espessa xarxa d’oblit sobre el passat, en especial sobre la segona meitat del segle XX, ha caigut sobre el present. I Judt assenyala encertadament que la reaparició de formes similars al feixisme i al comunisme poden reaparèixer (no pas ressuscitar) a Europa en conjuntures que s’assemblin humanament a aquelles que els van fer sorgir. Té sentit, realment, fer història recent? Realment no en poden aprendre res?

Crec que sí. Que valdria la pena fins i tot construir, si no un consens, impossible!, sí una convicció majoritària. Per exemple, ¿no podem deduir de l’experiència del segle XX que l’Estat intervencionista massa poderós, sigui quina sigui la ideologia que el sostingui, té tendència a devorar els seus propis fills i a reduir i fins i tot eliminar la llibertat de les persones? ¿No podem haver verificat en diversos exemples ben contrastats que l’Estat com a agent econòmic és extremadament ineficaç? ¿No es pot establir que, en general, les indústries nacionalitzades, les granges estatals, les economies planificades centralment, el comerç controlat, el preu fix i la distribució dirigida pels governs no funcionen i que han estat un fracàs espectacular al llarg del segle XX?

Ara sabem que l’única opció possible és una versió del liberalisme on la màxima llibertat i iniciativa estigui compensada pels serveis socials de l’Estat en un grau alt o petit. Sabem també que no hi ha models que vagin bé a tot arreu. Així un model com el dels EUA –inseguretat econòmica, desigualtat social i intervenció gubernamental mímina en la legislació del benestar—seria un desastre a Europa per motius culturals.

I sabem també que la idealització del mercat és tan utòpica per als liberals com la societat sense classes ho va ser per al comunisme.

Hem de continuar pensant i buscant... sí... però ¿no en podríem aprendre una mica del que ha passat a l’hora de proposar alternatives?