13 de novembre del 2009

Es diu Mireia


Sóc un immigrant digital. Pertanyo per formació, gust i herència a la galàxia Guttenberg. I encara sento que una biblioteca és un temple dedicat a l’obtenció d’una saviesa lenta en un mar de silenci. Mai no m’ha interessat la informàtica i el món digital per ells mateixos. No en sento curiositat de cap mena. Tanmateix els he anat incorporant a la meva vida a mesura que satisfeien necessitats de comunicació, facilitaven la conservació i enviament de textos i imatges i, en especial, si solucionaven problemes de la meva feina: la didàctica.

Faig totes les classes, absolutament totes, amb powerpoints elaborats per mi. Per tant no sóc pas un militant contrari a les noves tecnologies i no m’apunto tampoc als profetes del desastre en l’adquisició del coneixement en el món digital dels hereus de la play station.

Tanmateix, fins ara, el model general de la meva relació professional amb l’alumnat no havia variat en l’essencial, tot i que hi hagi anat incorporant algunes de les novetats digitals a mesura que m’ajudaven en la tasca de proporcionar informació, organitzar-la i ajudar a processar-la. Sempre, és clar, amb la intenció que, en última instància, aquesta informació es transformés en coneixement perdurable. El meu ensenyament, doncs, ha estat i és encara per recepció o, com a molt, per descobriment induït. To i que en els seus treballs els alumnes citen cada cop més webgrafia en comptes de bibliografia, el meu model d’ensenyament no ha canviat en el seu fons i els àugurs de revolucions en l’estructura del coneixement i en la manera d’adquirir-lo encara no han fet forat en la meva percepció, ja ben propera a la jubilació...

Aquests dies, però, s’ha produït un fet a una de les meves classes que ha començat a inquietar-me. Per mostrar que hi havia aspectes d’una obra d’art que no es podien saber sense documentar-se i, davant de la impossibilitat de fer-ho directament a l’aula, havia disposat que calia consultar-ho a casa i portar-ho fet a la propera sessió. Doncs bé: una indígena digital em va desmuntar l’estratègia.

Quan ja anava a tancar l’activitat la nadiua digital aixecà el braç i demanà per parlar. I em va completar correctament tots els buits que els altres alumnes no havien sabut fer. Vaig suposar que ho sabia per haver-ho estudiat abans... doncs no: ho acabava de consultar en dos minuts amb el seu mòbil per internet...

Em vaig quedar de pasta de moniato... De cop i volta vaig veure ben clar que en el moment que tots els alumnes disposin d’aquest tipus de mòbils la didàctica s’haurà de tornar a replantejar un altre cop i bastant a fons... i ara potser sí que començo a albirar que, a una velocitat accelerada, l’estructura del coneixement i sobretot la manera d’obtenir-lo canviaran. No us ho puc pas amagar: ¡quina mandra!

La indígena es diu Mireia.

2 comentaris:

Jobove - Reus ha dit...

felicitats pel blog

una abraçada des de Reus

Mireia ha dit...

Enhorabona pel blog!!
I gràcies pel temps dedicat.
El proper dia 26 t'entregaré un escrit amb el meu punt de vista.