Autoritat o poder?

La progressiva pèrdua de l’autoritat de mestres i professors a l’escola en els darrers vint anys és una realitat que gairebé tothom diagnostica amb una rara unanimitat. Alguns aspectes de les pedagogies permissives més modernes han col·laborat, sense dubte, a aquesta situació. Sobretot les que han insistit amb desmesura en el protagonisme de l’alumne i en el paper esquifit del mestre, reduït a animador, acompanyant o inductor del coneixement com a molt... Amb tot, com m’assenyalava un excel·lent professor de Secundària en actiu, la raó de la pèrdua de l’autoritat del professorat no ha vingut pas de les idees pedagògiques –en general ignorades a l’escola en el seu dia a dia—sinó que han procedit tant de les lleis i normatives diverses com sobretot de les famílies. En l’experiència d’aquest professor han estat sovint els pares els qui han provocat la crisi d’autoritat.

No són pocs els qui avui postulem el retorn de l’autoritat del professorat. Sovint, però, entre els qui defensem aquesta opció educativa, fem subtils distincions entre el concepte d’autoritat i el de poder. En principi s’entén que la recuperació de l’autoritat per part del mestre és bona i que en canvi el poder és dolent. Sento discrepar d’aquesta distinció.

Els romans distingien, certament, la potestas –el poder coactiu del qui manava—de la auctoritas. Aquesta darrera paraula sembla que deriva del mot augur, és a dir, el qui sabia encertar el futur a base d’observar el vol dels ocells. Les seves decisions eren acceptades no pas per coacció sinó perquè el saber que se’ls suposava s’imposava per si sol. Autoritat seria, doncs, el poder de convicció, no pas el de coacció.

Per descomptat que el mestre i el professor s’han de guanyar el respecte de l’alumnat sobretot per l’autoritat, és a dir, pel seu saber competent, per la seva coherència entre el que diu i fa, pel seu exemple i per la seva capacitat d’estimar, és a dir, la capacitat de crear un bon ambient afectiu a la classe.

Ara bé si amb això no n’hi ha prou –com sovint passa en la vida escolar i en la vida en general—el mestre, que per naturalesa té una relació asimètrica amb l’alumnat (el qual sempre li està subordinat temporalment), ha de disposar dels elements coactius suficients de poder per fer complir allò que creu.

De fet es tracta d’educar l’alumnat en un principi intemporal: els actes tenen conseqüències i no és indiferent fer les coses bé o fer-les malament. No és el mateix desobeir, contestar malament, faltar al respecte, no fer les tasques quan es demanen, ser impuntual, etc. que fer el contrari. L’escola no pot ser un espai Peter Pan de país del Mai Més que no tingui cap relació amb la vida. L’escola és un espai i un temps per ajudar a créixer. I per ajudar a créixer, entre d’altres aspectes, cal que els mestres tornin a tenir autoritat i també, quan calgui, poder.