25 de novembre de 2009

No podria ser una mica més fàcil?


No cal estar malalt per pensar sobre el sentit del sofriment o sobre el conjunt de la realitat de la vida. Tanmateix quan et toca sentir dolor i feblesa física i psíquica en pròpia carn, ni que sigui moderadament, la reflexió transcendent s’accentua. A més, quan et comences a veure les orelles, disposes d’un escreix de temps convalescent que pots passar rumiant.

Des de dies abans d’emmalaltir he estat llegint fragments de l’esplèndida traducció del Dhammapada budista, publicat per l’editorial Moll de Mallorca. El gran Joan Mascaró va traduir a l’anglès l’original en llengua pali--idioma en què estan escrits els textos budistes de Ceilan, Birmània i Indoxina-- i ara de l’anglès se n’ha fet una versió al català. Juntament amb els Upanishads –camí de la llum—i el Bhagavad Gita –el camí de l’amor—el Dhammapada és el camí de la vida. Es tracta d’una col•lecció de breus poemes harmonitzats temàticament en 26 petits capítols que destil•len una saviesa mil•lenària i que alhora coincideixen amb el nucli de totes les religions. Així per exemple els poemes quart i cinquè del primer capítol diuen:

M’ha insultat, m’ha pegat, m’ha vençut, m’ha robat. Els qui no guarden aquests pensaments seran lliures de l’odi.
Perquè l’odi mai no s’atura amb odi: l’odi s’atura amb amor. Aquesta és una llei eterna.

Segles després aquest pensament d’amor a l’enemic Jesús el radicalitzarà: si algú et pega a un galta, para-li la contrària...

Hi ha coincidències que semblen propiciar un camí de solució als efectes devastadors que provoca el consentiment al desig, en aquest cas el desig violent! Ara bé, sempre que llegeixo textos budistes --i també alguns de cristians-- em sobta que l’eix de tota solució passi sempre –en el budisme certament—per l’anul•lació total del desig.

No dubto que existeixen moltes coses que no percebem. De fet, des de Schopenhauer ja sabem que no hi ha cel sinó un ull que veu un cel. ¿Si tinguéssim un sisè o setè òrgan de percepció podríem captar realitats que ara se’ns escapen? És plausible. De la mateixa manera que un invident de naixement no pot imaginar el color, ves a saber què no veuríem si disposéssim d’un tercer ull o d’un parell extra d’orelles! Potser som invidents i sords de bona part de la realitat!

Ara bé, per accedir a aquesta realitat situada enllà de la percepció, ¿cal necessàriament matar el desig i passar-se tota una vida negant-se un mateix per assolir la contemplació divina o el nirvana? Per què i per qui han estat posats tants de desigs i d’anhels al nostre cor? Perquè ens els neguem sistemàticament?

Deia Machado que si s’arrencava l’espina del desig que tenia al cor temia que el cor li anés al darrera. ¿Vols dir que al final de tanta negació per assolir un bé més alt –dimensió que sembla inscrita en la vida dels humans—no ens podem quedar sense cor, és a dir, sense humanitat?

Buf! No podria tot haver-se fet una mica més fàcil?

1 comentari:

Anònim ha dit...

llegir tot el bloc, bastant bo