20 de setembre de 2009

Encenalls


Hi ha qui aconsella que el millor camí per a l’equilibri personal consisteix a situar-se en un triangle bàsic: fer el que és útil, parlar només l'estrictament necessari i gaudir de la bellesa. No tinc pas massa inconvenient a acceptar que cal ser útil, entenent per útil fins i tot la pèrdua deliberada de temps si és a fi d’asserenar-se. De fet, com diu Luri, no hi ha ciència sense fruit. L’ètica mateixa no serveix de res si no es tradueix en una conducta precisa d’acord amb els valors que s’ensenyen. Tot coneixement dóna fruit ni que sigui el gaudi fins a cert punt desesperant del fet pur de conèixer. Sí, cal fer sempre el que és útil, fins i tot encara que no ho sembli.

Tampoc no tinc inconvenient a gaudir de la bellesa, potser un dels sentits més clars de la vida. Un cop l’Eva li va dir amb contundència al meu amic Max que hi havia sentit perquè hi havia bellesa... I crec que tenia raó! Fins i tot potser els cossos ressuscitats, com deia sant Agustí, no siguin altra cosa que música fora del temps...

On no estic tant d’acord és en el fet de parlar (o escriure) només l'estrictament necessari. La necessitat estricta pot reduir molt, certament, el nombre de paraules. Però pot deixar moltes insatisfaccions en l'ànima dels humans.

Hi ha persones que degut a la seva intensitat interior, sovint incompresa o titllada d’exagerada, i en moments de solitud, els cal fregar amb el ribot la fusta de l’ànima per treure’n encenalls, si ho voleu, de misèrrima literatura. El desig fins a cert punt angoixant de dir-se o la passió perquè un pensament, per vulgar que sigui, no es perdi, porta molts humans, abans que la mort tard o d’hora els clogui les parpelles de l’angúnia, a evitar que els seus mots no siguin només vulgars esquitxos sonors perduts en les ones vibratòries de l’espai.

Alguns per pal·liar una mica el seu patiment només tenen això, la paraula. És clar que potser aleshores aquestes paraules podrien entrar en el capítol de “necessàries”. ¿Oi?