Coherència i credibilitat

Les persones es guanyen la credibilitat i la confiança si manifesten en la seva conducta pública un alt grau de coherència. Les persones que encarnen les institucions han de vetllar encara més per mantenir aquesta coherència. És possible que aquesta coherència no es pugui mantenir sempre --¿la vida natural és coherent?-- . No hi fa res: s’explica per què no s'ha pogut ser coherent d’una manera convincent aportant arguments i certeses i no pas suposicions o intencions no provades, o bé es fa autocrítica i es reconeix que no s’ha complert amb el que es diu que s’ha de fer.

Entre nosaltres em sap greu reconèixer que les institucions polítiques d’una banda i la institució eclesiàstica per l’altra, malauradament, fallen sostingudament en la coherència. El diari d’avui mateix me’n porta dos exemples.

Resulta que a Roma, al Vaticà, s’ha acollit una exposició sobre Galileu Galilei que, recordem-ho, va morir a la presó abjurant dels seus “errors” –que no ho eren—per la imposició d’un tribunal eclesiàstic (res a l’evangeli és políticament correcte, i en cap lloc es pot ni tan sols intuir de lluny que la comunitat dels creients s’hagi de regir per un codi de dret canònic, hi hagi “prínceps” d’un col·legi cardenalici o que s’hagin d’establir tribunals per excloure els heretges que no pensen com les persones en el poder). Doncs bé, tot i que Joan Pau II va reconèixer els errors dels teòlegs de l’època de Galileu i va reivindicar la qualitat científica del personatge es va estar de desqualificar el tribunal que el va sentenciar. Tampoc el Papa actual sembla que ho vulgui fer, i mira que si hi ha un cas clar és aquest! Per postres monsenyor Francesco Ravasi, en roda de premsa, quan és preguntat sobre aquesta qüestió respon amb la discreció mel·líflua pròpia dels alts estaments eclesiàstics dient que “hi va haver errors per totes dues bandes”. Quan se li pregunten pels errors de Galileu monsenyor Ravasi no en sap dir cap i se’n va per la tangent. ¿Tan costa dir que el tribunal que va sentenciar Galileu es va equivocar i desqualificar-lo de ple? És clar que si es desqualifica una sentència d’un tribunal eclesiàstic s’assenta un precedent que pot permetre dubtar de la qualificació d’altres de posteriors. En tot cas, ¿costa molt creure des de l’evangeli que no hi ha d’haver cap tribunal a la comunitat de creients? A més, monsenyor Ravasi diu que no es pot “mantenir obert sempre el tribunal de la història”. Ho sento molt, però per poc que monsenyor sabés una mica d’epistemologia d’aquesta disciplina sabria que el tribunal de la història està sempre obert perquè és una ciència de naturalesa hermenèutica. Em sap greu dir això perquè sóc catòlic, però em dol aquesta mena de mitges tintes... i també es pot estimar la comunitat de creients criticant allò que els qui han de donar més exemple no ho fan probablement prou bé.

L’altre manca de coherència es troba, i molt més que a les institucions eclesiàstiques, en els partits polítics. Tots. Avui li toca al PSC. L’eslògan de les darreres eleccions es va basar en la demonització del PP i l’acusació a la coalició més important dels seus adversaris era precisament que s’avindrien a pactar amb ells. Després resulta que els falta temps per pactar amb el PP en contra dels resultats electorals reals al País Basc... o per al castell de Montjuïc a Barcelona. Però avui la més fantàstica incoherència és que els diputats del PSC aproven el blindatge del concert econòmic del País Basc obeint sense moure una cella al Parlament de Madrid les directrius del PSOE quan aquí consideren que demanar el concert per a Catalunya és una insolidaritat intolerable...

Les institucions guanyen en credibilitat com més alta és la coherència del que es diu i el que es fa.

Malauradament no és el cas.