19 d’octubre de 2009

Confiança o raó


De vegades penso que hauríem d’empatitzar millor l’alumnat de Secundària pel que fa a l’esforç que fan per aprendre i, sobretot, en relació al ventall potser excessiu de disciplines que els intentem ensenyar. Algun cop he pensat que si a mi em feien un examen senzill del contingut del llibre de text d’història que em servia per ensenyar aquesta matèria en el batxillerat possiblement em podrien suspendre. Si em fessin passar les proves que passen els alumnes de primer o de segon de batxillerat ja no es tractaria d’una suposició: de ben segur que no n’aprovaria gairebé cap. Segons com, un alumne que aprovi totes les matèries en una avaluació en sap més en conjunt que no pas jo com a professor que li ensenyo una o dues disciplines.

Aquest any he decidit que aniré llegint amb calma el contingut d’un llibre de text de filosofia de primer curs de batxillerat, una assignatura que no he impartit mai. Per curiositat, per comparar-lo amb els temes que vaig estudiar jo als 16 anys –quan cursàvem aquesta matèria— per veure com es planteja la didàctica d’aquesta disciplina i pel desig senzill d’aprendre...

Ahir vaig començar a llegir una unitat didàctica dedicada als problemes i preguntes de la filosofia. He de confessar que m'està interessant molt, que m’atrau... En un moment de la lectura em vaig topar amb aquest paràgraf:

Com és la realitat? Com la veu la ratapinyada o com la veiem nosaltres? (Abans el text havia parlat de la percepció de la ratapinyada basada en l’oïda...) Siguin quines siguin les diferències, normalment pensem que la realitat no és ni com la percebem nosaltres ni com la percep la ratapinyada. Creiem que és la mateixa en tots els casos i el que canvia és la percepció que en tenim. (Les negretes són meves)

Vaig aturar la lectura en aquest punt i vaig començar a donar un parell de voltes al fet mateix de pensar. D’ordinari el que és racional gaudeix de bona premsa... i en canvi la intuïció o actituds que poden ser prèvies com la confiança –prefereixo aquest concepte que no pas el de “fe” en aquest cas—solen ser considerades secundàries o sotmeses a la raó i a la seva anàlisi.

Què és, doncs, primer, la racionalitat o la confiança?

Em sembla que es pot establir que el primat de totes o de la majoria de les accions, inclosa la de pensar, és la confiança. Si estem segurs dels resultats del nostre raciocini és perquè en el fons confiem que la raó raona bé. No hi ha res extern a la raó que ens permeti analitzar-la. Hem de creure que ho fa bé... En el text esmentat, per exemple, s’utilitza primer el verb pensar –clarament racional—però després s’utilitza el verb “creure”... És a dir que per establir que la realitat és la mateixa encara que diversos éssers vius la percebin de formes diferents diem que “ho creiem”... Si substituíssim el primer verb i diguéssim normalment confiem que la realitat no és com la percebem nosaltres ni com la percep la ratapinyada no estaríem dient el mateix o fins i tot no ho estaríem dient millor?

Repeteixo: ¿què és primer la confiança o la raó?