15 de setembre de 2009

Esclat


Els nostres temps són seductors i alhora desesperants. Una de les desesperacions neix de tantes possibilitats que ens ofereixen i de tantes experiències possibles amb les quals ens fascinen... Però resulta que cap d’elles pot ser abraçada en plenitud. Totes les il·lusions tenen un punt de possibilitat, però totes les concrecions tenen el gust desavinent de la provisionalitat i de la fragmentació. Pots haver perdut les presses; pots anar pujant graons a la llinda de la beatitud en estones de silenci i de lectures lentes... però la fragmentació hi és sempre encara que pretenguem convertir en categoria alguns minuts de porcellana.

En el segle XX s’ha produït una explosió gegantina de possibilitats. Gairebé tota experiència és possible i, per contra, ens resulta difícil renunciar a la creença segons la qual l’art d’avui no expressi de manera unidimensional els ressons interns de la col·lectivitat. En el segle XIX els receptors de la música anaven a concerts bàsicament per sentir la seva producció contemporània. D’alguna forma la música aplegava unes determinades ànsies col·lectives i les deia. Tot l’art històric fins a les primers avantguardes del segle XX sembla caracteritzat per aquesta mena de categoria... els artistes eren mediadors d’una sola sensibilitat i l’expressaven a través del seu vehicle artístic...

En els nostres temps quan pots anar a una perfomance d’art viu, pots ballar lindy hop, anar a veure el darrer film de moda o bé assistir a un concert de música medieval entre mil ofertes més, resulta impossible que una sola forma determini els gustos col·lectius ni tan sols en una àrea reduïda. En el segle XX la unitat s’ha trencat gairebé de manera sobtada com una foguerada nuclear. Més que mai tastem miquetes, com ho fan fins i tot aquells savis que tenen la immensa sort d’aprofundir en un fragment fins a límits interdits als qui som més aviat prosa corrent.

Suposo que ens hi hem d’habituar per força. Podem fer-ho gairebé tot i tota seducció és al nostre abast. Això ha fet que la intensificació cromàtica tant de l'art com de la veritat hagi arribat a esclatar en milers de matisos de tènues lluïssors, de manera que cada un dels infinits costats dels seus poliedres presenta una il·limitada sèrie de gammes.

Ja només podem gaudir, dir i pensar esporàdicament un escadusser matís. En els nostres temps la vida ja no dóna per a més. És desesperant.