Quan seràs gran ja ho entendràs...

Fa poc em va venir un glop de record a la memòria. I, de sobte, se’m va projectar l’escena d’un nen petit de cinc anys, a la galeria del fred pis principal de l’Eixample de Barcelona on vivíem aprenent-me de cor els manaments de la llei de Déu (en castellà, naturalment).

Corria l’any 1952... Al matí d’aquell dia, la senyoreta Rigola, que era la mestra que acomboiava dues classes alhora d’una vuitantena de nens i nenes en un pis de l'Eixample de Barcelona, m’havia marcat en el llibre l’aprenentatge dels primers quatre manaments... A l'endemà en algun moment del matí o de la tarda, la senyoreta, asseguda entre les dues úniques aules d'aquell parvulari anava cridant els nens i nenes de la classe blava (la dels grans) i ens “preguntava la lliçó” que ens havia marcat la vigília. Nosaltres l'havíem de recitar de memòria davant d’ella.

A la tarda del mateix dia que m'havia marcat el text, jo vaig començar a repetir els quatre primers manaments passejant amunt i avall per la galeria de casa amb el llibre a les mans ... Recordo nítidament que una tasca en principi feixuga al cap d’una estona em va resultar fàcil i em vaig animar a aprendre’m la resta de manaments. I ho vaig aconseguir! A l’endemà tot cofoi els vaig recitar davant la mestra que em va felicitar...

Teníem cinc anys i tot els de la classe blava sabíem llegir i fèiem el que podíem quan escrivíem. Ningú de la meva promoció recorda quan va aprendre a llegir... la qual cosa desmenteix la teoria segons la qual no es pot aprendre a llegir fins als sis anys! Es pot aprendre a llegir tan bon punt un nen o una nena comença a manifestar interès pel que diuen les lletres i, em sembla, que encara que no manifesti interès fins i tot se li pot imposar l’aprenentatge...

Tot veient l’anècdota –que no era en absolut anòmala perquè d’altres companys també van fer “proeses” sense que la mestra mai no hagués sentit a parlar del dogma constructivista— vaig recordar també que d’aquell recitat jo no n’entenia pràcticament res. Sí, la mare em deia que havíem de ser bons minyons (amaràs a Dios sobre todas las cosas), que no havíem de dir paraulotes (no tomaràs el nombre de Dios en vano ni jurarás), que havíem d’anar a missa el diumenge (santificarás las fiestas) i que no havíem de dir mentides (no levantarás falsos testimonios ni mentirás). Ara bé aquell vocabulari de la meva més tendra infantesa era absolutament abstrús. No jurarás, honrarás padre y madre, no fornicarás, no hurtarás, no levantarás falsos testimonios, no codiciarás los bienes ajenos... eren conceptes impossibles d'entendre. No sabíem què volia dir “hurtar”, “falso testimonio”, “fornicar”, “codiciar”, “honrar”... a casa parlàvem en català i al pati també, tot i que l’ensenyament era, naturalment atesa l’època, en espanyol.

¿Va ser perdre el temps? Aquell nen de cinc anys que amunt i avall de la galeria estreta i humida de casa seva aprenia els manaments de memòria sense saber ben bé què volien dir, ¿va perdre el temps?

Doncs no. Em van fer exercitar la memòria, encara que no fos significativa, en un idioma que per a mi era totalment forà i estrany (el fet de fer immersió lingüística en aquest idioma va aconseguir que jo aprengués l’espanyol sense necessitat de traduir-lo), i més endavant he comprès perfectament i de manera ràpida què volien dir tots aquests conceptes que vaig aprendre de petit... Aprendre conceptes encara que no siguin significatius de petits i fer-ho de memòria, encara que no sigui significativa, no crec que s’hagi de prohibir necessàriament a l’escola. No recordo haver estat infeliç en aquest parvulari que duia el magnífic nom de LICEO MONTESORI. (Mai no vaig saber aleshores qui era el o la tal Montesori...Ni tampoc no sabia què volia dir Liceo).

Potser algun dia li vaig preguntar a la meva mare, com ho feia amb la resta de manaments, què volia dir “fornicar”. Probablement la mare va pensar que no sabria com explicar-m'ho a aquella edat i em va respondre allò de quan seràs gran ja ho entendràs.

Tenia raó.