Pobres i rics

Pertanyo a una generació que des de fa quaranta anys ha estat sotmesa a una asseveració contundent i insistentment repetida pel pensament progressista amb la força d’un eslògan: els rics són cada dia més rics i els pobres són cada dia més pobres. Això, lògicament, per poca consciència que tinguis crea un malestar difús si tu no ets pobre encara que et guanyis la vida només amb un sou. Et fa sentir culpable.

Si miro la meva vida enrere i contemplo el meu entorn geogràfic (Catalunya), l’eslògan no és cert: qualsevol que recordi com estàvem als anys 60 i ho compari amb l’estat actual de la nostra societat sap que potser els rics són més rics però els pobres són menys pobres... És clar, em poden argumentar que jo vics en els països rics, que som en una societat dels tres terços (un terç ric, un que sobreviu i un de marginat...), etc. La qüestió és no estar tranquil i crear-te una indignació moral permanent (més que no pas una acció solidària).

He tornat a pensar en aquest eslògan en llegir a la premsa que en el món hi ha mil milions de persones que passen gana, és a dir, necessitat greu del mínim que cal per viure. No dubto de la veritat d’aquesta afirmació i em dol, sobretot quan observo l’excés de menjar que hi ha en el món occidental i quant se’n llença... ¿Serà veritat, doncs, que la distància entre pobres i rics no fa més que eixamplar-se? Ja se sap, a més, que tot això passa perquè el capitalisme és pervers per naturalesa...

No estic disposat a fer una carrera d’economia per entendre les xifres. No tinc més remei que confiar en el que diuen algunes economistes. I doncs bé, l’economista Sala Martín, recentment ha dit en un diari que el capitalisme és el sistema econòmic que més ha reduït la pobresa. Mai no hi ha havia hagut tan pocs pobres com avui, ni en xifres absolutes ni en percentatge. Qualsevol dels testimonis que han visitat la Xina recentment –-un nou capitalisme amb dictadura del partit comunista, d’al·lucinacions històriques les que vulgueu!-- podrà verificar la certesa d’aquesta afirmació pel que fa als anomenats països subdesenvolupats (gairebé un de cada quatre habitants del món és xinès, per tant val com a mostra estadística...).

O sigui que o bé els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres o bé mai no hi havia hagut tants pocs pobres com avui, ni en xifres absolutes ni en percentatge.

Algú falta a la veritat, oi? Qui? I per què, d'entrada, tenim tendència a creure'ns més la desgràcia anunciada que no pas l'afirmació optimista?