11 d’octubre de 2009

Memòria o història?


En els temps morts dels darrers dies la lectura del nord-americà Tony Judt (Sobre el olvidado siglo XX, Taurus, 2008) em retorna constantment a diverses escenes viscudes de la segona meitat del segle XX. En tinc memòria, sobretot a partir de les notícies rebudes a través dels mitjans i d’alguns llibres. ¿La meva memòria, però, és història? Sé que no. La història, probablement, l’haurà de fer qui no l’ha viscuda. La meva memòria, si l’escrivia, només seria un maó més en l’edifici històric que algú construirà algun dia. Tony Judt, però, gosa fer-ne la història a través de fragments.

Un dels retorns que em provoca més intranquil·litat, pel que suposa d’oblit, és la referència al marxisme. No es tracta tant de l’ omissió d’una crítica a la seva filosofia –la praxi històrica l’ha desmuntat d’una manera cruel-- sinó de la seducció excloent que va provocar en bona part de la intel·lectualitat europea i, molt especialment, en la catalana de la meva joventut. No apuntar-te al marxisme per interpretar la vida o la història equivalia en els seixantes, setantes i vuitantes a situar-te automàticament en un ghetto marginal en el qual no tenies dret pràcticament a res. En l’extrem de màxima perversió hi havia qui et titllava despectivament de revisionista –si eres de sensibilitat esquerrana o socialdemòcrata—o bé de reaccionari –si apostaves per una opció liberal. Les democràcies europees amb llibertat de premsa, manifestació, i associació i pluralisme de partits i sindicats eren, senzillament, “democràcies formals”. Les autèntiques eren “les democràcies populars” de l’Est, Cuba, Corea o la Xina que, tot i els seus defectes, eren superiors i constituïen els fars que s’havien de seguir.

No hauríem d’oblidar-ho. N’hem de fer memòria mal que encara no sigui història. El marxisme va representar una barreja única i original d’il·lusió romàntica prometeica i d’inexorable determinisme històric. Marx, com Prometeu, ens portava les llums dels déus, la veritat que ignoràvem; i aquesta llum ens indicava el sentit únic de la Història. Havíem de treballar per accelerar-lo i res no es podia fer per evitar-lo: el socialisme primer i el comunisme després posaven el punt i final a la història. El marxisme va ser una descripció econòmica inqüestionable, una prescripció moral obligada i una predicció política indefugible. De fet –i s’ha dit sovint—tenia un fons religiós dogmàtic. Tot plegat el va fer seductor. I, el que és pitjor, va justificar el mal i va fer que durant molts anys els intel·lectuals –llevat d’excepcions com Artur Koestler, Raymond Aron o Hanna Arendt entre d’altres—no el critiquessin o, pitjor encara, que no el volguessin veure.

Em temo que a mesura que augmentin les disparitats de riquesa en el món desenvolupat i s’aguditzin les lluites per les condicions del comerç, la localització de l’ocupació i el control dels recursos naturals escassos, pugui créixer l’atractiu d’alguna versió renovada del marxisme (o fins i tot del nazisme). I que oblidant el que va passar –cal tenir més de 35 anys per recordar, si és que es recorda, un règim comunista europeu—retorni una ideologia “bona” i atractiva que justifiqui el mal.

De fet, la dictadura de Cuba, l’escàndol del clan familiar que dirigeix Corea amb mà de ferro en un règim de camp de concentració o l’originalitat de la Xina (dictadura comunista i desenvolupament capitalista) no sembla que moguin tampoc a gran escàndol dels intel·lectuals com ho fa qualsevol error o defecte dels nord-americans.

Mal presagi per al futur. Tant de bo m’equivoqui