Conèixer, sentir i estimar

L’art no és una ciència i, en canvi, la història de l’art és una disciplina científica o, si ho preferiu, un coneixement racional sobre les obres d’art en relació al seu context històric. La història de l’art, doncs, pretén per mitjans racionals explicar les formes, significats i funcions d’una obra o acció artística a partir de les fonts de la seva època. El camp o objecte d’estudi d’aquesta disciplina és, sense dubte, l’obra d’art. El problema consisteix a escatir què és el que fa que una acció o una obra es pugui qualificar amb l'adjectiu d'artístic.

No pretenc pas ni tan sols intentar definir el concepte d’art entre altres raons perquè és impossible. Sí que goso, no obstant això, afirmar que amb el nom d’art designem, si més no, una forma o mitjà a través del qual accedim a una dimensió de la realitat diferent de la racional. I són tan importants l’una com l’altra. També goso dir que un cop una societat ha batejat en el temps una obra o una acció com a artística li imprimeix un caràcter perenne, per bé que al llarg de les èpoques la seva valoració canviï.

Quan jo era menut, per exemple, i el pare em portava a concerts al Palau de la Música, no era estrany escoltar comentaris dels “grans” que consideraven despectivament aquesta meravella del modernisme com una “mona de pasqua”. No la valoraven pas massa, certament, però ningú no en negava la seva artisticitat. Fins i tot m’atreveixo a dir que l’art, en aquell que el fa i en aquell que el “sent”, sovint pot tenir una dimensió gratuïta de caràcter “revelatori” i que ens porta a una altre estatge de la realitat. Ens descobreix un vel més que ens l’oculta...

Aquesta setmana comencen les classes d’història de l’art a molts centres docents de segon de batxillerat i en algunes optatives de l’ESO. ¿Per què ensenyar història de l’art? La raó és senzilla: per conèixer-lo i per estimar-lo! L’art, com les persones, no pot ser estimat si no és conegut. Ara bé, així com el coneixement de l’electricitat, de l’astronomia o de la morbositat d’un virus no precisa un amor especial per part del científic per protons, asteroides o microbis, no sembla possible conèixer del tot l’obra i l’acció artística si no l’estimes.

Ensenyar història de l’art és facilitar el coneixement d’un accés diferent a la realitat que toca i actua sobretot en el camp inefable de les emocions i dels afectes. Ensenyar història de l’art és posar els joves d’avui en condicions que l'entenguin, que el puguin començar a “sentir” i, a continuació, a estimar, i així puguin conèixer de debò una realitat oculta de construcció i comunicació que ens envolta misteriosament per tot arreu. L'artista no és altra cosa que un mediador entre l'art i nosaltres.

Voldria creure que “sentir” l’art és l’única forma de caminar per la via que ens porta al seu fons, i que estimar-lo fa més bones les persones. En aquest darrer sentit cal no ser idealista, atesa la història de la crueltat humana. L’art per ell mateix no fa bones les persones: són les persones les que poden fer bo l’art.

Però per fer-lo bo s'ha de conèixer, i per conèixer-lo s'ha de “sentir”, i si se sent es pot arribar a estimar. Aleshores el coneixement de l'art pot començar a ser complet. I això sí: aquest coneixement final ens fa més humans. Els animals no fan art!