23 de desembre del 2009

Gall


La missa del gall, celebrada passada la mitja nit, té les seves arrels en ritus ancestrals. El dia 25 de desembre és el primer dia que el pagès i el pastor, a ull nu, perceben una lleugeríssima prolongació de la llum al capvespre. Al matí encara la fosca anirà guanyant terreny fins a mitjans de gener... Per aquesta raó, des de temps molt reculats, en els climes temperats se celebrava el triomf de la llum i l’esperança del reverdiment. De fet en aquesta data, 25 de desembre, començava un nou any. I la festa, lògicament, era d’alegria...

Els cristians en aquest renaixement del sol --que també festejaven els romans, De Natalis Solis, (d’aquí el nom de Nadal en català)-- hi van voler celebrar el naixement de Jesús, “la llum del món”. ‘Celebrar’ vol dir “aplec per recordar”. I ‘recordar’, en aquest cas, no és un exercici de memòria intel•lectual sinó un ‘tornar al cor’, és a dir, un ‘tornar a viure’ aquest misteri d’una divinitat enfangada en la naturalesa humana i, tot fent un viatge interior, intentar copsar-ne el sentit en la vida de cadascú. Cada batejat hauria de sentir-se convidat a fer aquest viatge en aquestes dates i a trobar la manera de concretar aquest misteri en la seva vida personal.

En temps no tan llunyans, la vigília de Nadal era un dia de silenci, dejuni i abstinència, una purificació del cos i de l’esperit a l’espera d’allò i d’aquell que ens ve a portar un missatge de salvació dels errors comesos, del mal i de la mort... Per tant, a diferència de la resta d’Espanya, el que és tradicional a Catalunya–o hauria de ser-ho si volíem ser fidel als orígens— no és pas la celebració de la vigília (la “nochebuena”) sinó el dinar del dia 25.

A la vigília es vivia en silenci una tensa espera... es cantaven Matines a mitja nit, en algunes catedrals s’oferia el cant de la Sibil•la, i quan el gall cantava per primera vegada tan bon punt albirava les primeres llums de l’aurora se celebrava la missa, anomenada “del gall” per aquest motiu. Començava l’any i s’anunciava d’alguna manera l’alegria de viure, perquè ara ja se’n sabia el sentit.

La celebració de l’eucaristia es desbordava popularment amb tota mena de llicències: es tocaven músiques profanes, la quitxalla feia sonar gallets, (estris que imitaven el quiquiriquic del gall), els joves tocaven panderos, simbombes... A l’ofertori de la missa la gent realment oferia: davant la imatge del nen Jesús i cantant nadales, els pagesos duien cistelles de fruits secs, carbassetes de vi, coques ensucrades, botifarres... Fa poc menys de cent anys que aquest “desbordament” va ser "reconduït"...

Era després de la missa del gall que, després del dejuni i l’abstinència de la vigília, es feien les famoses restolines (ressopons) de què ens parla la tradicional nadala del Fum, Fum, Fum...

Encara avui les misses del gall –i les del “pollet” (celebrades a les vuit del vespre per als infants i la gent gran)—apleguen més gent de l’habitual... I tanmateix, ¿quanta història de tradicions tan profundes de sentit han quedat ja al marge del present, sense futur de cap mena, sotmesos tots als rituals homogenis del món global? ¿Quanta gent hi ha avui menor de 30 anys que sap què és la missa del gall? Per què ho han substituït?

Potser m’estic fent ja massa vell... rondino massa, oi?